Festivas demostraciones y magestuosos obsequios... con el deseado arribo... de D. Felipe IV deAragón, y V de Castilla (1702), les festes que Barcelona li dedicà al primer Borbó

Els seguidors del blog ja saben que una de les meves dèries bibliòfiles són els llibres que descriuen els Fastos del Poder en els quals els elements efímers de la Festa són centrals. Malgrat que les celebracions són efímeres per naturalesa, aquestes narracions fan patent la voluntat -tant pròpia de l’esperit humà- de perpetuar-ne el record des d’un doble vessant: el fet a què hom ha dedicat la celebració (naixement, mort, casament o senzillament visita d’un rei a la ciutat) i com s’ha dut a terme la celebració, perquè malgrat ser un fet puntual i una celebració efímera en quedi –a través del llibre- perpetual memòria. Potser és una contradicció que algú de profundes conviccions republicanes quedi seduït pels Fastos de la Monarquia però a aquestes alçades del blog ja no ve d’una contradicció més...

Portada tipogràfica del llibre amb l'escut de la Generalitat de Catalunya

Com tots aquests llibres del que vaig anomenar l’etern efímer el títol és llarg perquè pretén ser descriptiu de tot el que s’hi narra i qui ho paga: Festivas demostraciones, y magestuosos obsequios, con que el muy ilustre, y fidelissimo consistorio de los Deputados, y Oydores del Principado de Cataluña, celebrò la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo, de sus catolicos reyes, D. Felipe IV de Aragon, y V de Castilla, y Doña Maria Luisa Gariela de Saboya, que Dios guarde, prospere, y en su sucession eternize. Siendo Deputados, y Oydores de Cuentas Los muy ilustres, y Fidelissimos Señores, Don Fr. Antonio de Plandella y de Cruylles... Acabo aquí perquè hi ha tot el reguitzell de Diputats que en aquell moment dirigien la Generalitat. Fou imprès de orden del muy Ilustre, y Fidelissimo Consistorio, per Rafael Figueró a Barcelona l’any 1702. En el títol mateix ja es diu tot, per tal que ningú tingui cap mena de dubte sobre el contingut i els comitents, amb un llenguatge adulatori vers el Poder, molt típic de l’època.

 

 Embarco del rey nuestro señor en el Muelle de Barcelona (...) 8.abril.MDCCII de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704

El llibre narra, com hem pogut llegir, l’estada a Barcelona del Rei d’Aragó i comte de Barcelona Felip IV i V de Castella -com molt apropiadament remarca el llibre- després que en testament del 1700 el seu oncle Carles II li deixés els regnes de la Corona espanyola. Felip d’Anjou, un adolescent quan acceptà la corona, jurà en un primer moment les lleis de Castella i posteriorment, aconsellat pel seu avi Lluís XIV de França, jurà el més aviat possible les lleis i Constitucions catalanes. Justament per jurar-les vingué a Barcelona el 30 de setembre de 1701, on hi residí fins el 8 d’abril del 1702, que marxà cap a Nàpols. Com en totes les vingudes reials, la ciutat de Barcelona es volcà a rebre’l i a organitzar festes, recepcions oficials, focs artificials, processons... per celebrar-ho.

 Jurament de fidelitat del Conseller en Cap a l'autoritat de Felip IV (V)

El llibre, escrit en castellà, recull els diversos actes que es van fer a Barcelona en honor de Felip IV (V) i recull tots els discursos, presentacions, cartes, poesies i altres composicions literàries... que es van escriure per a l’ocasió. El llibre transcriu cadascun d’aquests textos en l’idioma original, cosa que permet saber que la llengua més usada fou la castellana –que s’utilitzà per fer arribar més fàcilment a la cort la informació i perquè és la que literàriament en aquell moment de diglòssia alguns consideraven com de més cultura i repercussió- mentre que el llatí fou utilitzat només en els àmbits eclesiàstics i algunes composicions poètiques. El català fou usat en algunes composicions poètiques i sobretot en els parlaments dels consellers de Barcelona i dels diputats de la Generalitat i en els juraments del rei, en lengua materna, conforme se ha estilado siempre.

 Apartat on es parla del sermó i de les processons realitzades amb presència dels reis pel trasllat del cos de Sant Oleguer

El llibre, com hem comentat, recull des de la seva entrada a Barcelona el 30 de setembre, les festes que se celebraren en els dies posteriors, la vinguda de la reina i el casori, com també el trasllat del cos de Sant Oleguer en processió presidida pels monarques i altres festes de tipus nobiliari que se celebraren per a distracció reial. En canvi, no inclou la festa de comiat arran de la seva marxa cap a Nàpols el 8 d’abril, per la qual cosa hem de pensar que s’escrigué abans d’aquest dia i pensat per ser entregat al rei com a record. El llibre, com tots els de narracions festives, és sumptuós, pretensiós, hiperbòlic, grandiloqüent... amb un llenguatge carregós al servei d’intentar demostrar que es tractava de les millors festes que la ciutat havia pogut dedicar al monarca. Com explica el narrador anònim al final del llibre, el text fou publicat para que sirva de pauta, modelo, y exemplar à los venideros, y à los demàs vasallos de su Magestad en lo que pudiere explicarse à las funciones que tienen acostumbradas en semajantes casos, y en lo que fuere proporcionado à sus observancias, y ceremonias.

 Poema retrògrad i epigrames dedicats a Felip IV (V)

Les descripcions de les construccions efímeres són molt detallades –malgrat que no hagi cap gravat que ho il·lustri, com sí succeeix en altres llibres semblants- però molt probablement pequen de certa exageració. És interessant la descripció dels tapissos que decoraven el Palau de la Generalitat, que compara a l’art de Rafael d’Urbino, o la de l’arc que va fer aixecar la mateixa Generalitat (un arc fet de fusta pintada a trompe-oeil per aparentar arcs de triomfs a la manera romana). Se’ns diu que en la Arquitectura, lo perfecto de las proporciones entre las basas, pedestrales, pilastras, risos, cornisas, balustres, y remates, con la igualdad de los pefiles, y lo primoroso de los relieves, que efectivamente parecia que sobresalian, y con la arreglada distribucion, con que todo se hallava colocado en su proporcionado lugar.
En las discretas Poesias de varios idiomas, y metros hallava la inteligencia un suave echizo, que la suspendia con la dulçe actividad de sus agudezas, y conceptos, y con la ingeniosa inventiva de sus historias, Hieroglificos, y representaciones, que venian à ser el alma de aquel agigantado cuerpo de esplendor, mereciendo su grandeza por inscripcion este

SONETO

Arco sublime, que en tu Arquitectura
ostentas edificio, lo que es Arte,
con primores engañas al mirarte;
pues no es lo que se ve tu bella hechura.

No es de piedra ni broce la hermosura
que el agudo pinzel supo aplicarte;
su destreza solo es la que exaltarte
con tal garbo supo, y la que asegura

El triunfo al ingenio, y á la idea,
que a las lineas tirò à tu perspectiva;
un Consistorio fuè, gloria de Astrea;

En su fineza, tu grandeza estriba,
pasmo à la ista, que entre aplausos brilla
de Palas brinco, del Arte maravilla.

 Inici del llibre amb l'exlibris del baró d'Esponellà de Can Sentromà de Tiana

La narració posa de relleu l’afabilitat dels reis en rebre tota classe d’atencions i de clams populars i vol remarcar la seva simpatia amb el poble. És de destacar la voluntat humanitzadora de la imatge del monarca quan explica el besamà del dia de la jura dels furs en el que arrodillandose à sus Reales plantas el Doctor Don Luis de Valencia, Decano del Colegio de Leyes, y Canones, para besar su Real mano, como todos los demàs, no pudiendose despues levantar, por su cansada edad que passa de 80 años, le ayudò su Magestad con mucho cariño, y afabilidad à levantarse (...) bien claro manifestò su Magestad en tan piadosa accion la Soberania de su generoso, y Real pecho, socorriendo afectuosamente pronto al que reconoció à sus plantas, que necessitava de favor. Gloriosa accion, que merece imprimirse con caracteres de Estrellas en las ceruleas laminas del Firmamento; para que en ellas lean sus Vassallos el favor que logran del Cielo en serlo de un Monarca de un espiritu tan propenso à su socorro, y ayuda.

 La benediction nuptiale donnee solennellement au Roy et la reine a Feguieres le 5 Novembre 1701.
de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)

A la part inferior es prepresenta el jurament dels Furs d'Aragó del dia 17 de novembre de 1701 a Saragossa.

Els discursos i parlaments que hom va dedicar als monarques en les diverses ocasions al llarg d’aquells dies són també un compendi de llagoteria barroca. El bisbe de Barcelona, per felicitar els nuvis els digué que quiera el Cielo que à este tan Magestuoso lazo Nupcial entre dos tan grandes, y heroycas almas no le rompa la parca en muchos siglos, y que la divina Magestad derrame todo el lleno de sus bendiciones, para que de èl, successivamente se deriven multiplicados Monarcas, y Heroes esclarecidos, que con incomparables hazañas, en mayor aumento de la Religion Catholica estiendan su augusto dominio por toda la redondez de el Orbe, hasta que por falta ya de mas terreno, conquisten con sus virtudes el Cielo; en donde con immortal fama se coronen triunfantes como immarcescibles palmas, y laureles eternos de Gloria.

 

 La Royalle Reception faitte à la Reine d'Espagne par sa Majeste Catholique. A Figuiers en Catalogne le 3 Novembre 1701 de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)

El Diputat eclesiàstic de la Generalitat no es quedà curt amb les felicitacions, i adreçant-se a la reina li agraí la singular honra de celebrase en ella (a Barcelona) lo Real Himneo, que ditxosament feliz ha alegrat à tota la circumferencia del Orbe, ennoblintla de solidas esperanças, de que tant sagrada unio, ha de fecundar esta Monarquia de heroychs Princeps, que sent vius Retratos, que ab perfeta puntualitat copiaran lo govern, discreciò, proesas, virtuts, triunfos, y providencias del adorat Numen de nostra veneraciò, y carissim Espòs de V. Mag. eternisaràn sa Corona, dilatant sos dominis fins que falten regions per a rendir à son senyorio.

 Jurament de fidelitat de Felip IV (V) dels Drets i Privilegis de Catalunya

El llibre, a més de la descripció de les festes, processons, construccions efímeres, parlaments protocol·laris... conté les descripcions exactes dels cerimonials de jura de les Constitucions, Lleis i Privilegis i les paraules exactes que es pronunciaren. Així doncs, la jura de Felip IV (V) va ser: Nos Don Phelip per la Gracia de Deu, Rey de Castella, de Aragò (...), de Mallorca, (...), Comte de Aspurg, Flandes, Tirol, Barcelona, Rosselló, y Cerdanya (...) Iuràm per nostre Senyor Deu, è la Creu de Iesu-Christ, è los Sants Quatre Evangelis ab las nostras Reals mans corporalment tocats, tenir, è observar, ò per tenir, y observar als Prelats, Religiosos, clergues, Magnats, Barons, Richs homens, Nobles Cavallers, homens de Paratge, y à las ciutats, Viles, y Llochs del Principat de Cathalunya, è Comtats de Rossellò, y Cerdanya, è als Ciutatdans, Burgesos, è habitadors de les dites Ciutats, Viles è Llochs, la Carta de la Venda del Bovatge, Herbatge, y Terratge, è tots los Usatges de Barcelona, Constitucions, Estatuts, Capitols, Ordinacions, è Actes de las Corts Generals de dits Principat, y Comtats, è mes totes Libertats, Privilegis, è otorgats, è mes la uniò dels Regnes de Aragò, Valencia, è Comtat de Barcelona, è mes la uniò del Regne de Mallorca, è Isles à aquella adjacens, è dels Comtats de Roselló, y Cerdanya, de Conflent, è Vallespir, è Vescomtats de Orladesy, y Carladesi ab los dits Regnes, (...) è mes la Confirmaciò de totas las Constitucions de Cathalunya, axi las del Rey en jaume com dels altres Reys, del qual Iurament, è confirmaciò manàm esterdre feta Carta publica una, y moltes, pus llargament ordenadores, segons acostumàt, y senyaladament en la conformitat que fou feta, y lliurada als Deputats del present Principat de Cathalunya del Iurament que prestà lo Serenissim Senyor Rey don Phelip nostre Besavi en la Iurament, y Confirmaciò, fets per lo Serenissim Rey Don Ioan, lliuradoras als Deputats de Catalunya, à la Ciutat de Barcelona, è à altres, dels quals serà interès, è les voldràn. Una vegada fet el jurament, se mandò tocar La Tomàsa –campana de la catedral-, que con su grave voz de bronze notificava à toda la ciudad tan honorifica funcion.

 Philippus V. Hispaniarum Rex de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704

Llegint el llibre, però, una de les coses que sempre em vénen al cap és: si Catalunya va rebre Felip IV (V) amb tanta pompa i hagué tan bona relació entre els súbdits i el monarca, com és que després va trencar els juraments fets al monarca borbó per rendir-se al pretendent arxiduc, Carles d’Austria? Fins i tot hem de tenir en compte que Felip IV (V) convocà Corts a Barcelona –quan feia un segle que cap rei no n’havia convocat, com el text mateix indica- con el soberano designio con que su Magestad avia venido à este su Principado de aconsolar, favorecer, y aliviar à sus moradores como tan Fieles, y Leales Vassallos, atendiendo con particular reflexion que en toda la centuria passada no se avian concluido Cortes en èl, siendo preciso que con las calamidades en tan largo tiempo padecidas, se hallassen estragadas muchas de sus Constituciones, y que necessitasse de nuevas providencias para remedio de las necessidades publicas, alivio, consuelo, y satisfacion de los afligidos, oprimidos, y agraviados, que se reformassen abusos, se estableciessen nuevas Leyes para el universal beneficio, con el recto dictamen que son las Leyes, la regla, guia, norma, y luz de la justicia, nervios, alma y espiritu de la Republica, y saludable antidoto del veneno de los vicios, componiendo las costumbres con el temor que influyen, refrenando los atrevimientos, para que pueda vivir entre los malos segura la innocencia, y para que en ella halle el benemerito premio; el culpado, castigo; las virtudes, defensa; las injurias, vengança: el govierno estabilidad; y las calaminades, alivio. Motivos todos eficazes que con soberana prevencion, previamente considerados de nuestro gran Monarca, ya antes de salir de su Corte, avia mandado despachar las Convocatorias con prefixion de lugar, y dia para poner en execucion tan soberano, como provido designio.

A més de la jura de les Constitucions, les Lleis i els Privilegis i de la convocatòria de les Corts, Felip d’Anjou atorgà el permís de comerciar directament amb Amèrica, la possibilitat de vendre alcohol –un dels productes estrella catalans- a la resta de la Península sense traves i altres privilegis econòmics. Com sempre les coses no són tant senzilles com podem pensar d’entrada, i quan s’explica el període que va de la mort de Carles II a l’inici de la Guerra de Successió se sol simplificar i resumir els esdeveniments, de manera que el pas que va fer el govern de Catalunya de passar de l’acatament al rei Borbó a la causa austriacista mai no s’explica prou, ni s’hi aprofundeix, i pot semblar una decisió sense explicació. No em vull ni imaginar quina serà la simplificació que es farà del procés de la Transició de Franco a la Democràcia actual d’aquí a cent anys...

 Setge i desembarcament de les tropes aliades al port de Barcelona el 9 d'octubre de 1705 de P. VAN ALMODE. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)

Però deixem els futuribles i analitzem –també de manera molt simplificada- aquest pas. Quan Felip IV (V) és nomenat rei de les Espanyes, a banda de la sorpresa inicial, no hi havia cap element als territoris de la Corona que portés a pensar en la possibilitat d’un qüestionament de la decisió testamentària de Carles II, malgrat que a nivell internacional es valorà des d’un primer moment com inadequat per a l’equilibri de forces a Europa. Malgrat això i el sometiment de Catalunya a Felip d’Anjou hi hagué certes coses que començaren a grinyolar d’aquest suposat idil·li que ens planteja el llibre, pel que sembla més per l’entorn del rei que per ell mateix. Fins i tot els historiadors parlen del paper conciliador dels consellers francesos –centralistes com ningú- de Felip IV (V) que intentaren compensar certes iniciatives dels consellers castellans destinades a retallar certs privilegis tradicionals dels catalans, com per exemple la potestat dels consellers i diputats de portar barret en presència reial. Per això és molt significatiu que en el text del llibre s’insisteixi constantment en el fet que anessin coberts i s’explica que hi va haver un universal jubilo entre la innumerable multitud, quando llegò la deseada, y honorifica noticia de que su Magestad avia mandado cubrir los Excelentissimos Conselleres, y fue lo mismo que inundarse Barcelona en un alboroçado, y festivo seno de alegria, naufragando la ternura entre el contento, y la gratitud, pues no sabian sus moradores como aplaudir, y apreciar à un Principe, que con tant generosa grandeza les favorecia, y honrava; confundianse las calles, y plaças en amorosas aclamaciones, y solo se oìan en ellas los continuos, y esforçados ecos de Viva nuestro gran Monarca, viva nuestro adorado Dueño, viva nuestro Felipe Quinto. Entre estas vozes venia ordenada la Real Entrada.

Reglamentació del torneig que es va celebrar per tal de distreure els reis

Aquest és un element secundari però de gran significació simbòlica, perquè la gran obsessió dels catalans, i que potser els definia com a poble, era el respecte per les seves Constitucions, Lleis i Privilegis. Hi havia, a més, altres elements de tibantor com pot ser la destitució del lloctinent de Carles II -Jordi de Hessen-Darmstad- i el seu relleu per Francisco Fernández de Velasco, que no tenia mà esquerra per tractar amb els dirigents catalans i que creava conflictes on no n’hi havia. Ell mateix fou el que inicià una gran repressió contra els primers austriacistes després del setge aliat sobre Barcelona el 1704. Aquesta repressió desmesurada, buscant austriacistes per tot arreu i empresonant personalitats de relleu, va crispar els ànims i aconseguí l’efecte contrari. A partir d’aquest moment el nucli austriacista vinculat al grup anomenat d’els vigatans anà creixent fins a col·laborar activament amb el setge de Barcelona de 1705 –portat a terme per l’antic lloctinent Jordi de Hessen-Darmstad que hi tenia contactes- fet que suposà el desembarcament de Carles III i el pas de bona part dels catalans a la causa austriacista.

 Obra de teatre dedicada als reis en obsequi de les seves noces i representada per distreure'ls en la seva estada amb anotacions manuscrites d'alguns dels actors que hi participaren

A aquests fets bèl·lics hem sumar-hi també un ambient antifrancès molt present a Catalunya a causa dels dos setges que havia patit Barcelona el 1684 i sobretot el sagnant de 1697 de la Guerra dels Nou Anys, amb la presència de tropes franceses que van fer totes les malvestats que els van venir de gust. A més també hi havia qüestions econòmiques, com el fet que els francesos podien exportar cap a Catalunya sense cap mena de problema des del Tractat dels Pirineus (1659) i que hi havia una burgesia catalana vinculada a Feliu de la Peña que tenia com a model econòmic Anglaterra i Holanda. Tot això, amanit pel poc respecte que la monarquia borbònica havia tingut ja contra les Constitucions, Lleis i Privilegis de la Catalunya Nord, va fer que cada vegada sectors més amplis de les classes dirigents catalanes es malfiessin dels juraments de Felip d’Anjou i acollissin el nou monarca –Carles d’Austria- com una solució.

 Relació dels participants en el joc de societat anomenat el Momo per tal de distreure els reis

Tot plegat va desencadenar un final ben galdós per als catalans, que van signar el Pacte de Gènova (1705) pel qual donaven suport a la causa austriacista a canvi de la seguretat que Anglaterra i els aliats sempre vetllarien per les Constitucions, Lleis i Privilegis catalans, cosa que amb el Tractat d’Utrecht va ser oblidat. Quan Felip V va aplicar el derecho de conquista en publicar el 1716 el Decret de Nova Planta possiblement es recordà d’aquella poesia que el Gremi dels Sastres li va dedicar en la seva estada a Barcelona el 1701:

I a lo acert del governar
Te Cana per a medir,
Agulla, y Fil per cusir,
Y Tisores per tallar.

BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM. “Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714” a 11 de setembre de 1714. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2005

ALCOBERRO, AGUSTÍ. Catalunya i la Guerra de Successió. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007

Le Japon artistique (1888-1891) de Siegfried Bing, la revista del japonisme

Encara tenim quinze dies per veure la fantàstica exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès que s’està celebrant al CaixaForum de Barcelona i que posteriorment viatjarà a Madrid. Ens pot sorprendre aquesta proposta perquè el mateix terme japonisme és una paraula molt específica dels historiadors de l’art per definir la descoberta i la influència de l’art japonès, després de molts segles d’inactivitat comercial, política i cultural entre el món occidental i el Japó, però cal dir que és una exposició molt atractiva i que mereix la visita de tota persona amb una mínima inquietud per l’art i la cultura en general.

L’exposició obeeix a l’esforç d’investigació que el seu comissari, Ricard Bru, ha realitzat per reconstruir aquesta relació, sobretot a Catalunya. Aquesta recerca ha comportat la recuperació d’informacions molt destacables i obres disperses per posar-les en relació. Quan parlem de japonisme a Barcelona ens ve a la memòria la Casa Bruno Cuadros o Casa dels paraigües de les Rambles de Barcelona, però poca cosa més. En canvi en Ricard Bru, en el seu estudi primer i en l’exposició ara, ens descobreix que a finals del s. XIX al Passeig de Gràcia/Gran Via s’hi aixecava un pavelló japonès, que al número 90 del mateix Passeig de Gràcia el cònsol alemany Richard Lindau hi va allotjar el Museu d’Art Japonès, que el col·leccionista Josep Mansana va acumular 3.000 peces, que hi havia els Almacenes del Japón que venien artilugis i art oriental i que a l’Exposició Universal del 1888 hi va destacar el pavelló del Japó... o unes quantes altres botigues al tombant de segle. I a Piscolabis ja hem vist un altre exemple de japonisme aplicat al món del llibre gràcies a Grisantemes d’Alexandre de Riquer per no parlar de la producció de la Impremta Oliva de Vilanova. Tots aquests exemples ens mostren la fascinació dels artistes, els burgesos i les classes populars per altres cultures, però sobretot pel refinament de la japonesa.

El japonisme, però, fou la culminació dels contactes entre el món occidental i altres cultures però en peu igualtat, ja que les influències artístiques eren mútues. Anteriorment, les chinnoseries es posaren de moda sobretot en el rococó del s. XVIII pel seu recarregament, tal com ho mostra –a tall d’exemple- la Cambra xinesa del Palau d’Aranjuez. També un temps abans, els missioners havien portat mostres de l’art anomenat primitiu de l’Àfrica subsahariana o d’Oceania, que eren percebudes com elements bàrbars fins que a principis del s. XX l’art dels més diversos pobles del món fou reivindicat pels cubistes. Els contactes amb el Nord d’Àfrica s’havien fet més constants des de la invasió napoleònica d’Egipte o d’Argel posteriorment, el que despertà una ebullició d’exotisme que fou recollida pels romàntics com Ingres, Delacroix en terres franceses... o per artistes catalans com Fortuny. Malgrat això, el gust per l’exotisme no passà de ser una moda carregada de tòpics i de reinvenció i adaptació de les altres cultures des d’Occident.

El japonisme, en canvi, suposà la descoberta d’una sensibilitat diferent de la pròpia, tant pel que fa a la forma com al contingut. Per tot Europa s’admirà la subtilesa de les formes de l’art japonès, el protagonisme temàtic d’elements en principi irrellevants (flors, insectes, muntanyes, persones de tota condició...) i sobretot la manera de representar-los, sense fer ús de la perspectiva renaixentista. Tot plegat va fer que aquesta estètica es posés de moda en totes les capes de la societat, però sobretot entre la burgesa, i es comencessin a comercialitzar productes japonesos. El fet que des del s. XVII els europeus haguessin tingut prohibida l’entrada al Japó i que aquesta prohibició s’aixequés el 1854 i sobretot a l’època Meiji ens permet parlar d’un descobriment sobtat arran de l’obertura comercial, política i cultural.

A partir d’aquest moment la moda del japonisme s’escampà. Es van obrir comerços que venien des de peces de gran qualitat a d’altres que eren autèntics bibelots, fets per una indústria japonesa dirigida a l’exportació a Europa i que prescindia dels estàndards de qualitat de l’art tradicional.

Per tal d’aclarir el panorama del japonisme va néixer a París, i de la mà de Siegfried Bing, la revista Le Japon artistique que es publicà també en anglès i en alemany. Siegfried Bing fou un dels màxims agitadors artístics de finals del s. XIX des de les seves galeries d’art, sobretot d’una anomenada Art Noveau, que va donar nom, per extensió, a l’estil modernista a París. De fet, afortunadament, al mateix CaixaForum vam poder veure l’any 2006 una exposició monogràfica anomenada L'Art Nouveau. El llegat de Siegfried Bing en què es mostrava la personalitat dinamitzadora de Siegfried Bing.

La revista tenia en gran part una finalitat comercial ja que Bing –marxant jueu alemany nacionalitzat francès- es dedicava a importar productes orientals i fins i tot exportar-los també als Estats Units. La seva distingida clientela d’arreu del món occidental –encapçalada per Émile Zola, Edmond de Goncourt, Whistler, Edgar Degas...-, s’abastia dels productes i va ser qui va donar més impuls al japonisme, terme que fou encunyat el 1872 per Jules Claretie per definir aquesta fal·lera per la cultura objectual del Japó.

Hem de veure la revista com l’aparador internacional que Bing va bastir per promoure el japonisme amb articles de profunditat i sobretot amb la reproducció de peces japoneses de gran qualitat. En un moment de crisi estètica com la que es vivia a Europa, amb un esgotament clar de les formes clàssiques grego-romanes, la revista promocionà l’entrada de l’estètica japonesa com un alè d’aire fresc, que va esdevenir un dels motors per al modernisme, l’impressionisme i tot l’art occidental des d’aquell moment.

Le Japon artistique, però, no fou la primera revista d’aquesta temàtica a occident, ja que Philippe Burty –client de Bing- ho intentà abans amb Le Japon artiste malgrat que només en va arribar a treure un número a causa de l’elevat cost que comportava la reproducció de les il·lustracions, que eren aiguaforts del mateix Burty i que mostraven peces de la seva col·lecció. De fet, de la revista no se’n conserva cap exemplar sencer perquè només ens han arribat els gravats de manera aïllada. Malgrat tot, aquesta iniciativa devia ser l’esperó que decidí a Siegfried Bing a engegar Le Japon artistique de manera més professional sense abandonar formes luxoses i tècnicament impecables, com s’adeia a la seva clientela.

Cobertes del primer volum

La revista era de format foli (33 x 25 cm.) sobre un paper de cert gramatge, que malgrat ser industrial li dóna qualitat. Iniciava cada número de Le Japon artistique un article de profunditat que al llarg del temps va tocar diverses temàtiques. Aquest text, però, a vegades podia anar acompanyat d’il·lustracions que no estaven relacionades directament amb el que es tractava sinó per altres que al director li interessés difondre. Com que Siegfried Bing era un gran entusiasta dels llibres manga d’Hokusai moltes vegades aquests articles inicials comptaven amb els diversos dibuixos dels mangues. Tot seguit s’incloïen una sèrie de làmines de gran qualitat d’estampació que anaven acompanyades d’un text que les comentava.

De l’edició s’encarregà Flammarion i de la impressió Charles Gillot -també col·leccionista d’art japonès- que aconseguí transmetre la sensibilitat de l’art japonès a través de tècniques de fotogravat molt acurades i d’altres més manuals que van permetre plasmar els degradats de color dels gravats ukiyo-e japonesos. El mateix Bing a Le Japon artistique reconeixia que j’ai eu la bonne fortune de recontrer en M. Charles Gillot un collaborateur zélé dont l’ardeur s’est trouvé aiguillonnée par son fervent amour pour le japon et son art. On reconnaîtra que dans ses gravures et leur impression M. Gillot a réussi jusq’à la perfection. Il a démontré en cette circonstance que les moyens mécaniques cessent d’étre les ennemis irréconciliables de l’art pour qui a su en faire des auxiliaires dociles dont la souplesse égale celle des doigts de l’artiste travaillant sous l’inspiration immédiate du cerveau.

Només per veure la proesa tècnica que va suposar la manera de fer de Charles Guillot hem de tenir en compte que el degradat dels colors no s’aconseguí a Catalunya fins que la Impremta Oliva de Vilanova va aconseguir trobar la forma de fer-ho. Així, doncs, el 1904 en els famosos programes de l’Associació wagneriana de Barcelona -una altra obra de clar japonisme- introduí magistralment aquesta tècnica a casa nostra, sense poder tenir altres imitadors per la dificultat i el secretisme amb que es guardà la manera de fer-ho.

Ukiyo-e 

Els col·laboradors literaris que va tenir també van ser de primera fila, i experts japonistes. Entre els qui van escriure a la revista s’hi pot trobar a Goncourt, Burty, Ary Renan, Victor Champier. Lucien Falize o Roger Marx. Tots ells, i des dels seus diversos camps professionals o d’investigació, van escriure articles que van aportar el seu granet de sorra a Le Japon artistique i a les vendes dels establiments de Siegfried Bing i de retruc també de la competència. En certa manera, la revista va rebre crítiques perquè des de la seva publicació s’havia notat un increment dels preus de venda d’objectes i d’ukiyo-e japonesos.

Làmina quadriculada per a traspassar aquesta imatge a una mida de 0,50 x 1,30 m.

Sigui com sigui, la revista fou venuda a professionals del mercat d’objectes japonesos, a col·leccionistes i a artistes. Se sap que Van Gogh, a més de col·leccionar ukiyo-e que Bing li venia, tenia revistes de Le Japon artistique i el mateix primer volum que tenim, dels quatre que van sortir, va pertànyer a algun artista català que devia traspassar pel sistema de la quadrícula el dibuix d’un ukiyo-e a una altra superfície ja que a més de la quadrícula hi consta la inscripció de perfilada 0,50 x 1,30. Aquesta utilització pràctica de la revista ens il·lustra que la consolidació del japonisme es va deure en certa mesura a l’èxit d’aquesta revista, que havia de ser deficitària però que Sigfried Bing va mantenir durant quatre anys perquè li sortia rentable econòmicament gràcies amb les vendes que realitzava com a comerciant.

Visions de Cervelló (1935) de Josep Maria Jori, la virtuositat a la infantesa

Coberta

A en Marcel, artista infantil cervellonenc també de gran talent

El món del llibre és fascinant i el llibre d’avui n’és un dels exemples més clars que m’han passat per les mans. El vaig trobar en un d’aquells avorrits llistats d’ofertes de llibres d’una llibreria de vell. Em va cridar l’atenció el nom del poble de Cervelló, el poble de la meva infantesa. Aquest valor sentimental, la seva estètica i el seu bon preu una vegada més és el que em decidí a comprar un llibre que m’hauria de portar moltes més sorpreses que avui compartirem.

L'esglesiola romànica i el roquisser

A Cervelló m’hi uneix la meva infantesa i sobretot les contrades representades en el llibre, llocs que és per on més o menys anava a passejar i a viure aventures infantils a cavall d’una bicicleta. Com ja he comentat a més d’aquests vessant més o menys sentimental, ja d’entrada un cop tenint-lo a les mans,  hi havia un element estètic que em va agradar molt, perquè captava aquells paisatges a la perfecció i malgrat fos d’un autor no conegut era prou bell com per gaudir-ne.

Dedicatòries manuscrita i tipogràfica dels dos tipus d'impressió que se'n van fer

La primera cosa que hom pot observar és una autoedició molt ben feta i que no té peu d’impremta. Només una dedicatòria molt senzilla que diu Record de les meves vacances del 1935 / Amb tot afecte /Josep Mª Jori ens podia donar alguna pista. Malgrat això a Cervelló poca cosa se’n sabia d’aquest llibre ja que El Grup de Recerca de Cervelló només tenia localitzat l’únic exemplar públic que hi ha a l’Institut Cartogràfic de Catalunya provinent del Fons Puchades però tampoc en sabien res com tampoc en sabia res els veïns de la zona geogràfica cervellonenca que surt representada als gravats.

Fotografia de l'exemplar de la Família Jori d’en Josep Maria

 i la seva germana pintant amb Santa Maria de Cervelló i Can Castanys al fons.

Després de dubtes cal·ligràfics sobre el cognom de l’artista (Gori o Jori) ens vam plantejar escriure a tots els Jori de Barcelona a veure si algú en sabia res d’un artista familiar que hagués estiuejat a Cervelló el 1935. Afortunadament la investigació va ser fructuosa i vam localitzar el nebot de l’artista que es diu igual i que alhora és catedràtic de Belles Arts. La sorpresa, però, esdevingué quan ens comunicà que l’artista que buscàvem no era una persona madura sinó un noi d’11 anys que va fer aquest llibre com a treball d’estiu! Malauradament en Josep Maria Jori va morir de tuberculosi als 20 anys en plena postguerra.

Esbarzer d'un quadern datat el 1934 quan en Josep Maria Jori tenia 10 anys (Col·lecció família Jori)

Molt amablement ens cedí per a la consulta tot el material del que disposava del seu oncle que mai va conèixer però que la família ha preservat plena d’admiració. A partir d’aquest material vaig veure que es tractava d’un cas especial que anava més enllà del que hom podia imaginar per la qualitat dels dibuixos d’aquest nen artista prodigi. De la conversa que vaig tenir amb el seu nebot vaig saber que el seu pare, Ramon Jori –encarregat del material i sobretot del mobiliari escolar del Departament d’Ensenyament de la Generalitat republicana-, havia tingut una formació alemanya i que havia traspassat cert rigor i sentit de la perfecció al seu fill dotat pel dibuix.

JOSEP MARIA JORI. Les meves vacances del 1936. (Col·lecció família Jori)

Entre la documentació que ens passà el seu nebot hi ha un diari-quadern de l’estiu de 1936  –interessant la visió d’un nen estiuejant aïllat en un poble quan esclata la guerra- que ens aporta moltes dades de què feien a Cervelló amb els germans i per on anaven. El diari il·lustrat fou la feina que havia de fer per a l’estiu i que el seu pare havia de revisar quan hi anava a passar el cap de setmana. Hi consta que com a estiuejants disposaven d’unes habitacions de la masia de Can Castanys, a tocar a Santa Maria de Cervelló, l’ermita omnipresent a Visions de Cervelló. Aquestes dades del diari més la relació de les excursions que realitzaven confirmen el per què la zona representada iconogràficament era la que està a l’entorn de Can Castanys.

La Creu

Però, d’on va sortir la iniciativa de publicar pulcrament i en autoedició un llibret que recollís els gravats en linòleums d’un nen d’11 anys que va elaborar l’estiu del 1935? La clau de tot això es troba en el fet que en Josep Maria Jori estudiava a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. Aquesta escola era dirigida pel professor Josep Estalella, vinculat pedagògicament a la Institución de Libre Enseñanza de Madrid i estava situada al Parc de la Ciutadella, a l’edifici del Palau del Governador.

La figuera de moro

L’Institut-Escola formà part de tota aquella gernació d’escoles públiques que la Generalitat anà fundant per tal de poder tirar endavant el projecte de país que hom tenia des de l’ensenyament, des dels fonaments. Segons l’article 7è de l’Estatut d’Autonomia del 1932 la Generalitat de Catalunya podrà crear i sostenir els centres d’ensenyança en tots els graus i ordres que cregui oportuns (...) amb independència de les institucions docents i culturals de l’Estat i amb els recursos de la Hisenda de la Generalitat dotada per aquest Estatut. Això volia dir que l’Estat espanyol conservava les escoles públiques però permetia que la Generalitat en fundés de noves, del que s’encarregà Manuel Ainaud seguint la línia que desenvolupà durant la Mancomunitat.

L'atzavara

A diferència de les altres escoles l’Institut-Escola es creà com una espècie d’escola pilot per a exportar el seu funcionament a altres futures escoles. Per això molts dels implicats en el Departament d’Ensenyament del moment hi portaren els seus fills, com els citats Manuel Ainaud i Ramon Jori i també Enric Cassassas, Ventura Gassol, Pau Romeva. Les classes, a diferència d’altres centres, rebien el nom d’algunes grans muntanyes, serralades... com a altes fites que hom volia assolir: Puigmal, Montblanc, Montseny, Montnegre, Montgrí, Cadí, Taga, Montclar, Canigó o Bellmunt.

Història d’una pera (1935)

La Generalitat hi esmerçà esforços perquè el projecte de l’Institut-Escola tirés endavant amb una molt bona selecció de professors com els protagonistes del llibre d’avui: Joaquim Ros, escultor i xilògraf, Angeleta Ferrer– de Ciències Naturals i filla de Rosa Sensat- i Pere Calvo –impressor que ajudava a l’escola amb una petita impremta que la Generalitat els comprà. Gràcies a aquesta tríade de mestres i com molt bé va estudiar Bill Cole  l’escola edità dos llibres: Història d’una pera i Llibre de les flors. En certa manera fou una variant del Sistema Freinet que s'introduí durant la Segona República.

Llibre de les flors (1936). Malgrat l'anonimat dels linòleums sabem que la coberta fou gravada per Josep Maria Jori 

i l'Englantina per Oriol Cassassas

Aquests dos llibres fins i tot foren facsimiliats els anys 80 del s. XX com a mostra del bon quefer de les escoles de la Generalitat amb una introducció de l’Angeleta Ferrer que ens dona algunes pistes. Són una sàvia combinació de diverses matèries tractades transversalment i que avui hom anomena ostentosament com a projectes. Des de l’àmbit de naturals l’Angeleta Ferrer treballà el món dels fruits (1935) i de les flors (1936) però amb l’entusiasme dels seus alumnes de la classe Taga el treballs passaren a tenir l’assessorament artístic de Joaquim Ros i l’execució tècnica de Pere Calvo. Alguns alumnes escrigueren poemes i d'altres il·lustraren el llibret. L'Oriol Cassassas em comentà que ell havia il·lustrat el poema de l'Englantina i que en Josep Maria Jori havia fet la coberta. Posteriorment (2023) Joan Francesc Ainaud ens corfirma que del seu pare Joan Ainaud -futur director del MNAC- no només foren seleccionats tres poemes (Rosella, Narcís i Margarida) sinó que també s'encarregà de la seva il·lustració. A més editaren un Sistema periòdic dels elements químics. La guerra no deixà publicar un tercer projecte que tenia pendent la classe Taga d'un llibre dedicat al Cançoner català tal com indica el Butlletí de l'Institut-Escola del principis del 1936.

El cep

El llibre de Visions de Cervelló datat a l’estiu del 1935 se situa precisament entre la publicació de la Història d’una pera (22 de juny de 1935) i el Llibre de les flors (sant Jordi 1936). Sense cap mena de dubte en Josep Maria Jori quedà seduït per la tècnica del linòleum que els alumnes del Taga havien fet servir per a la Història d’una pera i l’estiu, aplicant el seu domini del dibuix, decidí treballar aquesta tècnica d’estampació semblant a la xilografia. Quan tornà de les vacances devia mostrar el seu treball d’estiu i hom devia decidir imprimir-lo a la petita impremta que tenia a l’escola, segurament amb l’ajut dels seus companys com en els altres llibres.

Santa Mª de Cervelló o del Socós: façana

Quan s’estampà utilitzà els tipus mòbil per a la part final situar-hi un índex que identifica cadascun dels diversos gravats, a més dels exemplars que contenen la dedicatòria tipogràfica. Això ens plantejar el per què si s’utilitza la tipografia no hi consta ni un sol peu d’impremta, colofó... que pogués aportar-nos més dades sobre el llibre sense haver de seguir aquest Fil d’Ariadna per a la reconstrucció de la seva història. Hem de tenir en compte que els dos llibres de l’Institut-Escola (Història d’una pera i Llibres de les flors) foren concebuts com a obres col·lectives i els gravats no anaven signats, a diferència dels poemes que si que ho estaven. Això ens mostra que es privilegià la part literària per sobre de la plàstica malgrat que l’element que engegà els projectes fou precisament el vessant formal. Seguint aquest criteri, més que discutible. hom devia decidir que Visions de Cervelló s’imprimís sense cap dada concreta.

Can Sala de Baix

El llibre s’edità en un format quadrat (21 x 22 cm.) amb grapes al lateral esquerra amb un paper de cert gramatge de color crema i en coneixem dos tipus d’edicions en funció de l’exemplar de què disposem i del que té en Bill Cole a més de l’exemplar més gruixut de la família ja que conté els dibuixos originals. Per una banda l’exemplar que us presentem té els linòleums en negre i amb la dedicatòria manuscrita, mentre que l’exemplar que tenen tant la família i Bill Cole –amb ex-libris del pedagog Artur Martorell - té els linòleums il•luminats a color amb la dedicatòria tipogràfica i s’hi adjunta la fotografia de Josep Maria Jori dibuixant amb Can Castanys i Santa Maria de Cervelló al fons. Segurament els exemplars acolorits i amb dedicatòria tipogràfica devien anar destinats a persones de més rellevància i de més compromís.

"Can Castany", façana de llevant i de migdia

El tiratge havia de ser molt petit, amb un màxim -com calcula en Bill Cole- de 50 exemplars ja que si el llibre té 19 linòleums  (inclosos els dos de la coberta) això representaria estampar 950 vegades gravats amb la feina que comportaria. Com és de suposar –format, relació alumne/escola, disponibilitat d’impremta...- el llibre es deuria imprimir a la impremta de l’Institut-Escola malgrat que en el butlletí de l’escola només es publicaren quatre  gravats amb el peu de fotografia que hi deia linòleums destinats al llibre “Visions de Cervelló”, treball de vacances de l’alumne del “Taga” Josep Mª Jori (11 anys).

Comparativa entre el dibuix i el linòleum definitiu on podem observar l'adaptació a del gravat a l'original o l'efecte mirall. "Can Castany", el barri i galeria de ponent i El pou i l'olivera (Col·lecció família Jori)

Afortunadament, tal com ja hem comentat, en el llibre conservat per la família els dibuixos originals són intercalats entre l’estampació dels linòleums,  el que ens permet analitzar el mètode de treball d’en Josep Maria Jori. A diferència dels dibuixos d’altres quaderns en aquest cas els dibuixos preparatoris són una mica més que un esbós del que després havia de gravar. Quan un dibuix representava un espai determinat (ermita de Santa Maria de Cervelló, Can Castanys, Can Sala de Baix...) el petit artista feia l’esforç de gravar-ho al revés perquè l’estampació sortís correcte. En canvi, quan el tema era irrellevant (una vinya, unes atzavares, un pou...) no es prenia la molèstia de girar el dibuix perquè l’anomenat efecte mirall a l’hora de l’estampació no era rellevant ni estèticament ni de fidelitat a l’original.

La parra i la barraca

El caçador i El Celler i la premsa

Analitzant l’obra de Josep Maria Jori amb molt de detall podem observar el seu domini del dibuix sobretot a l’hora de captar els paisatges i els edificis. El seu nebot ens va comentar que el seu pare, Ramon Jori, el va ajudar en el tema del dibuix sobretot en el tema de fer les trames dels ombrejats amb línies paral·leles i en les proporcions i la perspectiva. El resultat paisatgístic resulta excel·lent però a l’hora de fer les persones és quan hom pot observar les mancances de l’edat ja que els personatges li queden aninotats i hieràtics. Però tenint en compte que estem parlant de l’obra d’un nen de 10 a 11 anys això és un detall més que superflu comparat amb l’habilitat i destresa i fins i tot virtuosisme amb la que dibuixava!

Can Pitarra

Com el lector haurà observat les dates cronològiques en que es van imprimir els tres llibres (1935-1936) són les prèvies a la nostra Guerra Civil espanyola. L’Institut-Escola continuà durant el període bèl·lic –malgrat que amb el seu trasllat a Sants les coses canviaren- i ja no es publicaren més llibres i el projecte pedagògic també quedà tocat per la mobilització de professors al Front, manca de recursos... fins a desaparèixer com a tal amb l’entrada de les tropes franquistes.

El masset de la Creu des de la vinya

L’Oriol Cassassas (a.c.s) em comentà com aquella generació de la classe del Taga va quedar dissolta després de la guerra i com amb en Josep Maria Jori es retrobaren i fins i tot travaren una molt forta amistat en entrar a estudiar ambdós la carrera de medicina. Recordava a en Josep Maria Jori amb una gran fascinació per la seva capacitat de lideratge intel·lectual. De fet, quan va escriure una conferència (Biblioteca de Catalunya, 11 de febrer de 1980) recordant Josep Estalella, fundador de l’Institut-Escola, i en recordar la desfeta que suposà el franquisme, l’acabà amb aquestes paraules molt eloqüents de com era el nostre petit artista:
Doncs bé, jo vaig poder perllongar la rebuda de les influències de l’I-E, gràcies a un mestre de l’Institut-Escola. Era un mestre de la meva edat, només era un dels “petits” –ara ja no hi és, però era un compendi d’efusió, de fervor i entusiasme –era en Josep Maria Jori- que va fer refermar en mi el convenciment que “calia treballar com si en allò ens hi anés la vida”.

Can Castany i els pins des de la Creu

BIBLIOGRAFIA:

Butlletí de l’Institut-Escola. Barcelona, 1935-1936

CASSASSAS, ORIOL. Una Faula i setze històries: excursió pel camp de les ciències humanes sortint del despatx d'un metge. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

COLE, WILLIAM. "Two Remarkable Catalan Illustrated Books of the 1930s: Història d’una pera and Llibre de les flors" a Print Quartely, Volume 28, Nº2, Londres, juny 2011

Història d’una pera. Barcelona, Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1982 (edició facsímil de l’original de 1935 amb un “Oferiment” de M- Àngels Ferrer i Sensat)

NOTA IMPORTANT

És just reconèixer que aquest apunt de reconstrucció del procés de creació d’un llibre no hagués estat possible sense la col·laboració de Josep Maria Jori (nebot del noi artista), Bill Cole (nordamericà expert en gravat, resident a Sitges), Oriol Cassassas (a.c.s.) (pediatre i amic de Josep Maria Jori de la classe del Taga) i Joan Riba (fill de la Mercè Romeva de l’Institut-Escola que ens va facilitar informació).

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació