divendres, 26 de juny del 2009

Esplendor Geométrico i Kalte Sterne, dues visions bibliòfiles des d’altres circuits

A l'Amadeu

Aquest és un apunt que escric amb sis mesos de retard o més aviat un apunt que reescric sis mesos més tard d’haver-lo començat. Quan ja el tenia fet, vaig tenir un problema amb l’ordinador que em va netejar la feina més recent, entre la qual hi havia aquest apunt. És llavors quan hom ho envia tot a dida i es desentén del tema. Ara, amb la tranquil·litat que dóna arribar al final de curs, reemprenc l’apunt per oferir-vos-el.

Abans d’explicar de què va aquest apunt, però, haig de fer una aclariment: reconec les meves grans mancances pel que fa a la formació musical. Des de petit els professors escolars de música quedaven al·lucinats davant la meva total nul·litat musical, incapaç d’afinar ni l’escala del Doremifasol. Això no ha millorat amb el temps, quan algú desafina molt les meves filles diuen que desafina més que el pare! Per tot això he de reconèixer que gaudeixo de la música només com a oient, però em reconec del tot incapaç per desxifrar-ne la coherència interna, els equilibris... Per a mi una partitura té tanta estètica com un jeroglífic egipci i la meva habilitat per desxifrar-ne el codi és la mateixa, és a dir: zero.

Així, doncs, en música sóc un negat i això em fa que sigui acrític, moltes vegades. Malgrat això, per a mi la música ha de ser una mica harmònica i suau. Si compleix aquests dos requisits difícilment hi trobaré pegues.


El fet és que fa sis mesos un company de molts anys, l’Amadeu, que és capaç d’escoltar les coses més estranyes que hom pogui imaginar –musicalment parlant- i de repescar els grups de música més introbables, va proposar d’anar a veure i escoltar el millor grup de música industrial aprofitant que venia a tocar a Barcelona Esplendor Geométrico.

Ja fa anys vaig dirigir un treball de recerca d’un alumne sobre la música màquina i vaig ser incapaç de veure les diferències entre uns tipus o uns altres, malgrat que ell entusiasmadament me’ls anés assenyalant i confegís un CD amb tota la gran varietat d’aquest tipus de música. Malgrat no entendre-hi un borrall, he de reconèixer que el treball estava bé i molt ben estructurat. Amb aquests antecedents, doncs, vaig creure que havia arribat el moment adequat d’aprofitar aquesta gran ocasió i anar a escoltar els reis de la música industrial en el concert esmentat, encara que el tema del soroll com a música no és el meu fort.


Una vegada dintre de la Sala Apolo vaig comprovar vàries coses que em van cridar l’atenció. En primer lloc l’encert del nom de tipus de música: Música industrial. Mai un nom havia definit tant bé un moviment musical. Tot el cos ens ressonava pel decibels que emetien els altaveus, com devia ressonar el cos d’un obrer del ram del tèxtil de la Revolució Industrial, quan tots els telers de la fàbrica funcionaven alhora.

Com a teloners del concert hi havia també un plat fort. Un duet dels anys 90 anomenat Kalte Sterne que es tornaven a reunir per fer només aquest concert aprofitant la tornada d’Esplendor Geomètrico i poder tornar a reinterpretar unes peces que podríem titllar de poesia nihilista industrial. Fantàstics aquells esgarips del cantant que s’estava esgranyitant dalt de l’escenari i que acabà el seu repertori amb un: yo aquí arriba sufriendo y vosotros allí abajo disfrutando! Fou fantàstic!

Després actuaren els grans protagonistes de la nit, el duet d’Esplendor Geométrico. Musicalment, ja he comentat que malgrat les meves reconegudes limitacions vaig percebre que estèticament eren brutals. Formalment segueixen uns cànons propers a l’estètica comunista de l’època de la Guerra Freda, tant pel nom de les composicions (Muerte a escala industrial, Comisario de la Luz, Poder de ruptura...) com pel que fa a l’estètica dels logotips, cartells, disseny de discos, xapes... A més aquesta estètica la porten vers el vessant xinès. Suposo que com que un dels membres del grup viu a la Xina deu estar imbuït d’aquesta estètica. Així, durant una bona part del concert es projectaren escenes bucòliques de coreografies a l’estil de coros y danzas de la Xina de Mao que contrastaven totalment amb la música industrial. Un contrast molt apreciat per a mi, que tot em sonava igual (recordo les meves limitacions) però que les imatges em seduïen enmig del sotracs.

Però, el motiu que m'ha portat avui a recordar aquest dia aquí no és per fer-ne una crítica musical (que no seria de fiar!) sinó per què em va sorprendre un element bibliòfil enmig de tot això. En unes tauletes es venien CD, revistes, xapes... però també dos coses que em cridaren l’atenció.



Per un costat, el magnífic cartell de l’actuació d’Esplendor Geométrico, d’estètica marxista tal com he comentat, però seriat com si d’un gravat es tractés, amb els exemplars numerats de l’1 al 100! Els més ulls acostumats a la bibliofília i al gravat no podien creure (perquè mai s’ho havien plantejat!) que en uns grups alternatius a la cultura burgesa de la bibliofília seguissin una estètica comuna a lletraferits fetitxistes de les edicions limitades!

L’altre sorpresa fou que l’altre grup, els Kalte Sterne que foren els teloners, per commemorar el seu retorn havien fabricat un total de 25 vinils (numerats com els gravats) per posar-també a la venda! En aquest cas el vinil és transparent i a sobre hi ha una estampació serigrafiada amb blanc i vermell molt atractiva. L'LP va dintre d’una funda negra que per la part frontal té una finestra circular, folrada amb celofana transparent i per l'anvers és de paper negre opac, on s'hi ressenyen els crèdits. Tot plegat d'un disseny impecable.

L’únic que diferenciava aquestes sèries limitades de la bibliofília era el preu, molt més que econòmic... En fi, una nit bibliòfila, de sorpresa en sorpresa, inoblidable.


24 comentaris:

  1. Sempre s'ha de fer cas de l'Amadeu, jo fa anys qeu ho dic... No t'explico la de vicis que he agafat per culpa seva (encara que per molt que ho va intentar, em vaig parar a Esplendor Geométrico...).

    ResponElimina
  2. Galderich.
    Que buena y refrescante nota.

    Al parecer la bibliofilia es una enfermedad incurable,mortal y siempre presente. Seguramente van a ser las joyas de tus bisnietos
    Lo que mencionas sobre la foliación del cartel merece todo un estudio antropológico. Veo que nos soy el único que extravía notas en el espacio virtual.
    Saludo bibliófilos y gracias por compartir la nota.

    ResponElimina
  3. Doncs si aquestes edicions limitades et van sorprendre, espera els que viurem aviat amb en Michael Jackson. La bibliofília, i sobretot l'art, té elements de mitomania, accentuats per la societat de consum.

    ResponElimina
  4. Aquest tipus de música m'agrada per culpa d'un amic d'aquests que també tens tu. Però jo ja no tinc criteri, resignada escolto el que m'ordenen fills i amics ("que tu no saps el que és bo mare, escolta escolta").

    Es fan col·leccions molt xules d'aquests grups. Per cert d'en Miquel de can Jacsó el que es farà serà, segurament, com amb n'Elvis de can Memfís, kistch total :P

    ResponElimina
  5. Molt agradable, Galderich, aquest excurs. A veure si ara que tens vacances ens en regales més sovint.

    ResponElimina
  6. Amigo Galderich, para meterme bien en tu artículo, he escuchado a "Esplendor Geométrico" y "Kalte Sterne" en youtube, muy fuerte para mi. Lo de la música industrial es dificilmente digerible. Yo me quede en el rock electrónico como mucho.

    Pero centrándonos en lo que toca, la estética del cartel me gusta, las connotaciones al estilo del otro lado del Telón de Acero, comunismo en estado puro, revolución proletaria e industria pesada, estan muy bien representadas. Es como una mezcla de Metrópolis y Acorazado Potemkin pero en color.

    En este artículo avanzas otra variación de la bibliofília y calcofília; el cartelismo. Asi como otras variantes y mezclas que pueden surgir entre la tipografía y el coleccionismo. Muchas de estas variantes, igualmente caen en las tiradas cortas, numeradas o con detalles que puedan hacerlas singulares o diferentes.

    Al final el goce de disfrutar de algo bello, raro y especial nos atrae de tal manera que deseamos poseerlo. Como dice Ramiro Calle, aunque en otros temas y contextos, son diferentes laderas de una misma montaña.

    Saludos calcófilos

    ResponElimina
  7. Salvador,
    Jo faig al revés que tu. A l'Amadeu només se li ha de fer cas en els casos extrems com el d'Esplendor Geométrico! ;-)

    ResponElimina
  8. Marco Fabrizio,
    M'ha fet molta gràcia que el que avui fem seran les joies dels besnéts!
    Sobre els temes virtuals ja veus que tots estem igual de perdre apunts i altres incidències...

    ResponElimina
  9. Per fetitxista del Michael Jackson tenim el Mag Lari que es veu que té una col·lecció de kleenex i altres galindaines del músic que és impressionant. Fins i tot ja tenia l'entrada per al proper-suspès concert de Londres... Com deia la meva àvia, cadascú per allà on l'enfila! Ara tocarà el revival Michael Jackson i les sèries limitades...

    ResponElimina
  10. M'apunto la frase de "que tu no saps el que és bo mare, escolta escolta..." perquè aviat em tocarà!

    Sobre el tema d'Elvis i en Miquel de Can Jacsó esperem el tema kistch. De moment gaudim de l'obra d'un artista contemporani polèmic com és jeff Koons: http://images.google.es/imgres?imgurl=http://cache.daylife.com/imageserve/09px9jh5CofNC/340x.jpg&imgrefurl=http://content.usatoday.com/topics/photo/Jeff%2BKoons/09px9jh5CofNC/47&usg=__KfolTEGfmO5_LjAvev_xV737Auk=&h=254&w=340&sz=30&hl=ca&start=9&sig2=x0SbR4a01b6Ra_BRflWaqQ&um=1&tbnid=6bth5x33YDn0kM:&tbnh=89&tbnw=119&prev=/images%3Fq%3DMichael%2BJackson%2Bkoons%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dorg.mozilla:es-ES:official%26sa%3DN%26um%3D1&ei=maBESqnQOYPL-Aa1xeQj

    ResponElimina
  11. Allau,
    Malgrat que hagi blocaires que empenyin a les vacances estiuenques jo penso seguir el ritme d'un apunt per setmana... espero, perquè aquest estiu tinc previst fer molt altra feina! Malgrat tot, els apunts del mes d'agost ja els tinc més o menys pensats.

    ResponElimina
  12. Lamberto,
    Això del col·leccionisme numerat és una mateixa muntanya com dius però amb més d'un vessant i corriols per on tothom pot buscar el seu racó.
    Malgrat saber que existeixen edicions numerades de discs i altres elements em va sorprendre trobar-me'ls en un lloc tant alternatiu. Si és que està tot inventat.

    ResponElimina
  13. Sempre es bo saber que no estem sols al desert. Em refereixo a la nul•litat pel que fa a llegir i interpretar música, malgrat els nombrosos intens per estudiar-ne, però això no ens impedeix de gaudir-ne. De tota manera, de segur que em quedaria lluny pel que anomenes “música industrial”. Salut. R.

    Nota: I aprofito per dir que tinc un saxo alt, en perfecte estat, per vendre. No per treure’n un rendiment sinó perquè em fa llàstima de que ningú el toca. Algú s’anima?

    ResponElimina
  14. Jo la veritat és que del saxo no sé què en faria. Musicalment supero a tothom en nul·litat!
    Sobre la música industrial el que vaig apendre és que no cal tenir molts coneixements de solfeig! ;-)

    ResponElimina
  15. Òndia Galderich, no sé pas que dir-te: "per favorrrrr aspactaculà!" :P

    ResponElimina
  16. Clidice,
    Ha, ha... és una de les meves obres preferides de les últimes tendències artístiques perquè se n'enfot de tot!
    Com dius tu, "aspactaculà!"

    ResponElimina
  17. Galderich, si et refereixes a en Pàmies, no en facis cas, que en el fons és un estajanovista. Tu conserva el teu ritme, si més no.

    ResponElimina
  18. Un cip més, un post ben rodó, Galderich

    ResponElimina
  19. Allau,
    Si, a en Pàmies em referia. No sé si és estajanovista o té un munt de negres paremiòlegs treballant per a ell, però sigui què sigui també és el rei de les estadístiques blocaires!

    ResponElimina
  20. Gràcies Mireia!
    Per cert, aviat miraré la pel·lícula que havies recomanat al teu bloc i ja et diré què m'ha semblat!

    ResponElimina
  21. Autènticament industrials i animals eren els Einstürzende Neubauten dels 80. I d'altres grups germànics... allò si que és soroll i no pas aquests esplendorosos geòmetres.

    ResponElimina
  22. Joan,
    Jo ja he dit que de música poca cosa i el grup que anomenes el coneixia perquè els del Kalte Sterne diuen que van treure el seu nom d'una de les cançons d'aquest grup.
    Malgrat tot estic d'acord amb l'apel·latiu de "esplendorosos" que utilitzes sarcàsticament per a definir-los. Hi havia un cert toc de "glamour alternatiu" en tot plegat... enmig de decibels que a mi m'impossibiliten de saber qui són més o menys animals!

    ResponElimina
  23. Si et refereixes a MATAR A UN RUISEÑOR, és una meravella!

    Si vols dir EL INDOMABLE... la pel.li tampoc no és res de l'altre món, però em va fascinar el diàleg aquell, per això el vaig penjar al blog.

    ResponElimina
  24. Em referia a El Indomable. Aprofitaré aquest estiu per donar-li una ullada.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols