dilluns, 21 de setembre de 2009

El Quixot (1906) d’Octavi Viader, una agosarada aventura de la impremta.

Estoig de conservació dels dos volums del Quixot d'Octavi Viader

Després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, Espanya quedà desorientada i hom volgué trobar nous referents polítics però també culturals, ja que l’era colonial s’havia acabat i el passat imperial havia quedat enrere. En aquest ambient de recerca d’un nou referent, el 1904 Mariano de Cavia llançà la idea de promoure el Quixot com a referent nacional d’una Espanya sense lideratge. Així, doncs, el 1906 aprofitant que era el tercer centenari de la primera edició del Quixot es va decidir celebrar-ho amb tots els ets i uts i divulgar-lo amb edicions econòmiques de a dos reales perquè donde se hable la lengua castellana, nunca se eche de menos la Biblia del buen humor.

Portada interior del Quixot

No tothom estigué d’acord en aquest plantejament i alguns intel·lectuals com Ramiro de Maeztu digueren que calia guardar-lo para nuestras fiestas íntimas; pero seamos altruistas ya que nuestra decadencia nos permite serlo, y no pretendamos convertir en libro vital de España ese libro de abatimiento y de amargura. Malgrat aquestes opinions minoritàries, el govern conservador de Maura tirà endavant els actes de celebració del tercer centenari del Quixot i Alfons XIII mateix, en un discurs a l’Ajuntament de Barcelona, en feu promoció en dir apréstanse a conmemorarlo y celebrarlo muchas gentes, con honrosa espontaneidad, patentizándose de este modo que la santa unidad a quien el amor llama Patria, no sólo funde la diversidad de pueblos, territorios, intereses y anhelos de un día, sino también el patrimonio espiritual atesorado por las generaciones que pasaron, y los alientos vivificadores con que se han de realizar los providenciales destinos colectivos.

Guardes interiors

D’aquesta manera el Quixot fou el primer personatge d’un regeneracionisme que buscà nous herois i que, aprofitant els fastos del tercer centenari, en divulgà la figura a través de segells de correus, actes d’homenatge, alguns monuments i la publicació de moltes edicions del Quixot, bé en versions íntegres -de tots preus- bé en adaptacions infantils o per mitjà de la introducció de fragments als llibres de text escolars com a lectures obligatòries.

Octavi Viader amb la típica bata de tipògraf

La que ens interessa avui, però, és una de les edicions més rares de tots els Quixots impresos mai (que ja és dir!) i que s’imprimí a Sant Feliu de Guíxols el 1906, any del tercer centenari -aprofitant o deixant-se portar per la propaganda oficial-. El protagonista d’aquesta aventura quixotesca fou el ganxó, fill d’un carter, Octavi Viader (1864-1938) que de ben jove marxà a Barcelona a fer d’aprenent de tipògraf i enquadernador i en retornà per establir-se com a impressor a l seva vila natal el 1885. Amb el seu domini de l’ofici prosperà ràpidament i el 1892 traslladà el negoci a la Rambla Vidal 37. El 1902 renovà totalment l’edifici i ho feu amb formes modernistes gràcies a la tasca del mestre d’obres Pere Pasqual i Baguer. Un cop acabada l’obra, hi instal·là definitivament el taller d’impremta i enquadernació. Actualment la tradició familiar relacionada amb els llibres hi continua i funciona com a llibreria-papereria i venda de souvenirs turístics, de la mà del seu nét Jordi Viader.

L'antiga Impremta Viader de Sant Feliu de Guixols amb els souvenirs i altres productes de quiosc, papereria, llibreria... (Va tancar el 2010)

La impremta Viader és coneguda pels bibliòfils per dues grans impressions: el Manual del Librero hispano-americano conegut senzillament com el Palau -pel nom de l’autor- i el Quixot, que imprimí els anys 1906-1907. Aquest Quixot que és el llibre que avui comentem té la peculiaritat que no fou imprès sobre paper sinó sobre fulls de suro!
Sant Feliu de Guíxols era, en aquell moment, un dels centres surers més importants de la península i Octavi Viader volgué participar de les celebracions quixotesques amb una impressió molt innovadora. Això era possible, com diu Gaziel, perquè la casa “Lindemann”, de Dresde, ja l’any 1880 havia començat a fer paper de suro, amb màquines totalment manuals, com les dels primers paperaires. Pels volts de 1890, una altra casa, “Conti Hermanos”, instal·là en el cor d’Extremadura, a Fregenal de la Sierra, en plena comarca del millor suro espanyol, una papelera que en feia fulls tallats a la ganiveta. I finalment, John Lowman, a Londres, inventà el paper de suro obtingut mecànicament. Aquesta maquinària és la que feu servir l’enginyós impressor de Sant Feliu, Octavi Viader, per fer el seu famós Quixot en suro. La casa Bender de Sant Feliu de Guíxols és la que introduí aquest procediment i la que abastí de paper de suro al nostre impressor.

Colofó final de la primera part del Quixot amb l'exlibris de la impremta

Octavi Viader, abans de llançar-se a l’aventura de publicar una obra d’aquesta envergadura, ja havia imprès sobre suro en fulls petits: targetes, propaganda diversa, catàlegs... Una vegada que, com a bon tipògraf, trobà que dominava els materials i -el que és més important- les tintes que s’agafaven bé al nou suport, es veié en cor de dirigir una iniciativa tan arriscada com aquesta.

Pròleg d'Eudald Canibell a l'inici del Quixot d'Octavi Viader

Enquadernació de suro gravada al pirogravat per Joan Roca i dissenyada per l'arquitecte Domènech i Montaner amb l'escut heràldic de Sant Feliu de Guixols. Les decoracions vegetals modernistes contrasten amb les decoracions de les guardes internes dissenyades per Canibell inspirades amb models incunables

Octavi Viader demanà al tipògraf barceloní i amic seu, Eudald Canibell (qui fou també autor del pròleg) el seu nou tipus de lletra inspirada en una lletra gòtica anomenada incunable que creà el 1904 i també li encarregà les decoracions i caplletres que acompanyen el text i les guardes interiors. La coberta fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner (l’arquitecte modernista i afeccionat a l’heràldica, polític i fill –precisament- d’un gran enquadernador) i gravada en pirogravat per Josep Roca. L’edició es va fer en format foli a la manera dels incunables i, per a una òptima conservació, fou enquadernat en dos volums agrupats dins d’un estoig de cartró folrat de pell, decorat amb lletres daurades. És sorprenent tenir entre les mans un d’aquests exemplars per les sensacions que ofereix al tacte i l’olfacte, però sobretot per la lleugeresa que té en comparació amb el pes que faria si hagués estat imprès sobre paper i també per la fragilitat dels fulls. De fet, és evident que per apreciar-lo se n’hi van més els dits que els ulls, ja que les primeres planes de l’exemplar que vaig tenir a les mans estaven força deteriorades en comparació amb les internes, que han patit menys manipulació. Realment el paper de suro és molt i molt delicat!

Cada exemplar anava autentificat pel notari de Sant Feliu de Guixols i amb el nom del subscriptor imprès tipogràficament dintre d'aquest exlibris

Se’n feu un tiratge de 52 exemplars en paper de suro (a 600 ptes. per subscripció i 700 ptes. preu venda públic), 4 en paper japó (a 500 ptes.) i 34 en paper de fil (a 150 ptes.). El primer exemplar del tiratge en suro fou obsequiat al rei Alfons XIII. Malgrat el preu d’aquesta edició (si tenim en compte que el jornal d’un menestral era de 5 ptes. podem fer una anàlisi comparativa amb l’actualitat) l’èxit de l’edició va ser immediat i la demanda d’exemplars va fer que se’n fes una segona edició de 100 exemplars més amb la tipografia gòtica però a doble columna, que també s’esgotaren ràpidament i que assoliren preus elevadíssims arreu del món (sobretot als Estats Units d’Amèrica), ja que la quantitat de col·leccionistes de Quixots que hi havia a tot arreu era molt gran. A més en va fer 400 exemplars més en paper verjurat i el 1912 i 1916 unes altres tirades també en paper verjurat. El 1955 el seu fill Josep Maria, aprofitant els tipus incunables de Canibell i amb il·lustracions noves, en feu una tercera edició en suro de 250 exemplars més.


Malgrat l’èxit de vendes dels exemplars de suro, la idea d’Octavi Viader fou, però, polèmica dintre del món bibliòfil i rebé grans crítiques que l’acusaven d’edició retrògrada. Que es fes al segle XX una edició del Quixot -publicat originalment el 1606- amb uns tipus d’imitació dels gòtics quan aquests ja feia molt temps que no s’utilitzaven quan va néixer la primera impressió de la novel•la va motivar que alguns en critiquessin l’anacronisme, com ho va fer el seu amic Antoni Palau. Palau, en el seu llibre Memòries d’un llibreter català afirma que el Quixot en suro impròpiament editat en lletra gòtica i en foli i que només podia enlluernar rics sense educació bibliogràfica, no tan sols s’ha exhaurit sinó que en el país dels ianquis l’han venut a preus fantàstics. Josep Pla mateix digué que les enormes baluernes sobre paper de suro editades per Viader, tingueren un èxit només explicable per la novetat i la raresa insòlita de la mercaderia utilitzada en la formació del llibre. (...) Per a la impressió, el suro és inservible, i la seva qualitat és ínfima.

Algunes parts estaven més guarnides com aquest inici del pròleg del Quixot

Aquestes opinions, tan radicalment contràries, no tenien en compte que la idea d’Octavi Viader no era la d’imprimir un llibre per ser llegit sinó que pretenia fer un libre-objecte insòlit com ho són, generalment, els de bibliofília. En certa manera Octavi Viader es va posar a prova davant d’un cúmul de dificultats tipogràfiques que fins aleshores ningú no havia afrontat i en feu un llibre d’una gran exuberància i sumptuositat editorial, com totes les obres de bibliofília que intenten destacar les habilitats dels impressors, amb tècniques ja no utilitzades en la indústria de la impressió com són la utilització de tipus mòbils, de gravats calcogràfics o xilogràfics... Evidentment que el Quixot d’en Viader és anacrònic, però també ho són les edicions de bibliofília en general, perquè es fonamenten, precisament, en les habilitats de l’impressor i l’exclusivitat dels tiratges curts pecant, moltes vegades, de certes tendències kitsch i naïfs...


Octavi Viader va continuar fent algunes impressions en suro com Les dues germanes (1907), Bernardo del Carpio (1914) i el Tirant lo Blanch (1920). Aquestes edicions li aportaren un gran reconeixement internacional com el que obtingué en les exposicions de Saragossa (1907) i Leipzig (1914) o l’atorgament del títol de Cavaller d’Isabel la Catòlica per part d’Alfons XIII.

Tercera edició impresa pel seu fill Josep Maria Viader el 1955

Sigui com sigui, el Quixot editat per Octavi Viader és un dels llibres més rars de tots els que s’han editat mai al món i la utilització del suro com a material d’impressió ha estat realment escassa. Posteriorment s'han fet algunes edicions amb suro com la de l’Estatut de Catalunya del 1979, editada per la Llibreria Antiquària Balagué de Barcelona.

PD. Actualització del 3 de maig del 2012
Us enllacem una notícia d'un artista que ha utilitzat el Quixot de suro com a llibre d'artista.

BIBLIOGRAFIA

DORIA, SERGI. De cómo Don Quijote se hizo corcho en Sant Feliú de Guixols a "ABC Cultura". Madrid, 9 de maig de 2005

ESCOBEDO, JOANA. El Quixot, un heroi de paper. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2006.

FORNS, NURI. Can Viader compleix 110 anys a “El Punt”. Girona, El Punt, Dissabte 25 de desembre 1993, p. 11.

GAZIEL. Sant Feliu de la Costa Brava. Barcelona, Editorial Aedos, 1963.

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. ¿Un incono nacional? La instrumentalización del Quijote en el espacio escolar en el primer tercio del siglo XX a “Bulletin Hispanique” Tome 110 nº1. Bordeus, Université Michel de Montaigne Bordeus 3 , 2008.pp. 145-190

PALAU i DULCET, ANTONI. Memòries d’un llibreter català. Barcelona, Llibreria .Catalònia, 1935.

TRENC, ELISEU. Les arts gràfiques de l'època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d'Insdústries Gràfiques de Barcelona i Província, 1977

VÉLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

21 comentaris:

  1. És curiós, però no m'atrauen gaire els llibres de lectura difícil i de mira'm i no em toquis. Està clar que no sóc bibliòfil.

    ResponSuprimeix
  2. Allau,
    Aquest llibre l'hem de veure més com una aventura molt agosarada que com un llibre de lectura! Com dic en el text és de mira'm i no em toquis i que no crec que ningú hagi llegit el Quixot a partir d'aquesta edició...
    Hi ha altres llibres de bibliofília que segur que t'agradarien amb bona lletra i paper amb cos.

    ResponSuprimeix
  3. Crec haver-ne vist un exemplar a l'edifici de la Giralda de l'Arboç (o potser era en algun altre museu). Les teves explicacions són interessants, però l'experiència més curiosa és realment veure (i tocar) aquesta impressió tan delicada.

    ResponSuprimeix
  4. Mai he tingut a les mans un llibre en suro, deu ser una experiència interessant. I com bé dius tu, l'obra i la lectura és el de menys en aquests casos, l'obra és el llibre en si, l'autor no seria Cervantes, sinó Octavi Viader :)

    ResponSuprimeix
  5. Puigmalet,
    La Giralda de l'Arboç només l'he vista per fora... no sabia que s'ha convertit en museu. Serà qüestió de visitar-lo.
    Si és molt curiós tenir el llibre a les mans pel pes i l'olor, una experiència bibliòfila diferent. Passar els fulls també és molt curiós.

    ResponSuprimeix
  6. Clídice,
    L'obra que analitzo avui és precisament la d'Octavi Viader. El Quixot la coartada intel·lectual!

    ResponSuprimeix
  7. ¡Enhorabuena por tan soberbio ejemplar! Realmente Viader se embarcó en una empresa tipográfica sin igual y con un resultado para mí execelente. Creo que los anacronismos, como es el caso, no son criticables siempre que se hagan con gusto. El imitar antiguas técnicas y estilos creo que son simplemente homenajes a tiempos pasados.
    Viader consigue su objetivo, como bien indicas, a la perfección. Un libro como objeto de arte con todos los elementos, tipografía,grabados, encuadernación, corcho, tirada limitada, etc, que lo hacen único como Quijote y como libro del siglo XX.
    Una verdadera joya y un espléndido artículo.

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  8. Lamberto,
    Gràcies però malauradament l'exemplar no és meu... La meva butxaca no arriba a aquestes filigranes bibliofíliques!
    Com dius tu, és un homenatge als antics impressors.
    Realment és una autèntica joia!

    ResponSuprimeix
  9. ¡Qué hermosura de edición! He tenido la oportunidad de examinar algunos ejemplares de esta edición de Viader y me parece un monumento de la imprenta catalana. Es impresionante por la envergadura de la empresa, por la belleza de los tipos, las capitulares ornadas y los tipos góticos.

    Lo de anacronismo hasta cierto punto... ¿porqué no imprimir en caracteres góticos el culmen de los libros de caballerías? En tipos góticos está el Tirant, Amadís, Lepolemo, Primaleón y todo el universo literario caballeresco. Viader debió pensar que también el Quijote debía tener, al menos, una edición gótica a la usanza de las primeras ediciones del Amadís, Caballero del Febo, Esplandian...

    Y seguro que por unos momentos Viader también imaginó que la imprenta de Barcelona que visita don Quijote en la segunda parte de la obra (en un guiño literario genial que se adelanta tres siglos) era la suya...

    Lo cierto es que la tradición cervantina en Cataluña ha sido siempre muy intensa y Viader con su Quijote de San Feliú es un exponente más.

    ¡Todavá recuerdo con deleite la visita que hice hace unos años a la BIblioteca de Cataluña y a la magna sala Cervantes!: visita obligada para los bibliófilos. La reunión de Quijotes es grandiosa. Todos donaciones de los grandes bibliófilos catalanes. ¡Admirable!

    Enhorabuena por el artículo y por ofrecernos esa joya.

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  10. Diego,
    Tens raó, no m'ho havia mirat com a homenatge als llibres de cavalleria que foren l'arrancament de la novel·la de Cervantes. Una bona proposta.

    ResponSuprimeix
  11. Sabia de l'existència d'aquest llibre, però mai havia vist tans detalls. Faré el possible per poder veure'l i tocar-lo, si només veient-lo gaudeixo, tenir-lo a les mans ha de ser com un ...

    ResponSuprimeix
  12. Biblioaprenent,
    Si mai aconsegueixes tenir-lo a les mans ja veuràs que és un plaer tàctil molt curiós i especial.

    ResponSuprimeix
  13. La teva sempre interessant aportació tracta, com bé dius, sobre la producció del llibre i les seves particularitats. Sobre el context temporal, hi ha un llibre de la Carme Riera sobre com es va viure a Catalunya la commemoració del tercer centenari del Quixot: "El Quijote desde el nacionalismo catalán, en torno al Tercer Centenario" --és el mateix tema que va tractar al seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona". No recordo que faci cap referència a aquesta edició en particular, però és molt interessant veure com el nacionalisme associava el Quixot als valors espanyols i el debat sobre si els catalans havien de celebrar aquest esdeveniment.

    ResponSuprimeix
  14. Xavier,
    Tens tota la raó. No recordava en redactar aquest apunt que la Carme Riera havia escrit aquest llibre que pot ser un molt bon complement el que expliquem.
    Què serien els apunts sense les diverses aportacions que feu els lectors!
    Moltes gràcies.

    ResponSuprimeix
  15. Galderich.

    Amigo, que buen artículo, trabajos como el que nos muestras permiten considerar al editor como artista, se puede identificar la pasión, la imcomprensión y el reconocimiento que llega finalmente con el tiempo.
    Hojas de corcho, que maravilla.
    Sólo faltó que en lugar de tinta se hubiera usado un buen vino tinto. (Es broma)

    Gracias por tan interesante noticia.

    ResponSuprimeix
  16. Marco Fabrizio,
    No donis idees que això del vi no està malament... Potser fins i tot tindria més èxit!

    ResponSuprimeix
  17. Ens agradi o no, el Quijote s'ha tingut sempre com un patrimoni comú, no és en debades que el cavaller no crema Tirant lo Blanc, -llibre que en la sèrie en dibuixos no van mencionar-, ara cerquem el que ens separa però durant anys i panys també es va cercar el que ens unia. De Quijotes i Sanxos n'hi ha per tot arreu.

    Magnífica aportació bibliogràfica, felicitats!!!

    ResponSuprimeix
  18. Júlia,
    Si comparem Cervantes amb Quevedo més que mai hauríem d'aixecar un monument a l'autor del Quixot que canta les excel·lències de Barcelona i del Tirant...
    No hi ha punt de comparació entre els dos excel·lents autors pel que fa al tracte amb Catalunya, per posar només dos exemples coneguts.
    D'aquí arrenca les paraules encertades de Diego Mallen comentant que aquest Quixot és un homenatge a Cervantes fet per un català.

    ResponSuprimeix
  19. A mi m'agrada tot tipus de dibuix imprès, entre mil coses, però amb el teu bloc encara estic eixamplant les meves dèries. No anem bé. Caldria viure 1.000 anys. Com a mínim.
    Excel·lent, tot i que ja em repeteixo.
    Salut. R.

    ResponSuprimeix
  20. RSM,
    El problema de la blocosfera és que eixemplem massa els interessos i voldríem tenir més temps per les nostres dèries personals i la dels altres!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols