La veritat del 6 d’octubre (1936), un llibre atzarós i una inscripció enigmàtica

A hores d’ara dono poca credibilitat a termes absoluts com “La veritat”... Potser l’edat em fa ser una mica escèptic sinó una cosa pitjor, cínic. Això ve a tomb pel títol del llibre que comentarem avui i la data històrica que intenta explicar, la del 6 d’octubre del 1934. En un país com el nostre en què les xifres rodones ens permeten recordar, commemorar o celebrar molts aniversaris, el setanta-cinc aniversari d’aquesta data ha passat gairebé desapercebut i només uns pocs blocs i alguna petita notícia de premsa li ha donat alguna importància. Res a veure, doncs, amb la parafernàlia que se sol organitzar per altres dates i altres commemoracions que també commemoren i analitzen altres “veritats”.


Potser podem trobar explicació en el fet que és una data incòmoda i que és interpretada per l’esquerra d’avui com un error polític i tàctic de primer ordre, que desmereix més que enalteix els participants en aquells fets, entre ells el President Lluís Companys. Per aquest motiu hom ha fet com si res no hagués passat, tant per un costat com per un altre. El fet que actualment es vegi més com un pronunciament o cop d’estat que no com a una revolta legítima respondria a aquest intent d’oblit i passar pàgina per part dels partits d’esquerra. Un cas paradigmàtic vinculat a aquests successos és el del General Batet que es mantingué fidel al govern central i sufocà la revolta a Catalunya (a Astúries fou el General Franco). Ja en el seu moment fou criticat per la dreta espanyolista, que li retreia la tebior en reprimir la revolta, i l’esquerra que li retreia haver-la sufocat. Curiosament el General Batet fou afusellat a Burgos el 1936 per haver tornat a estar fidel al govern de la República i no secundar el cop d’estat dels militars feixistes. Qui parlarà algun dia d’aquest general? O és que ara tampoc no toca?

Tres cobertes diferents però coincidents de concebre un impacte visual

Conscient que a mi també m’havia passat per alt aquesta commemoració, recupero un d’aquells llibres (en aquest cas un mig foli de 19 x 13 cm.) que tinc a la prestatgeria editats els anys 30 que tenen en comú el fet que la coberta és una petita obra mestra del disseny de cobertes. En aquest cas és anònima, ja que no està signada, però la vaig trobar molt representativa del moment en què tipografia i imatge es donaven la mà per crear una portada dinàmica i de gran resultat plàstic, amb només una impressió bicromada. Comparada amb altres llibres que parlen dels fets d'octubre és curiós com tots han coincidit en destacar un 6 monumental que presideix la coberta.


Haig de confessar, però, que el que em va convèncer a comprar-lo al Mercat de Sant Antoni ja fa un temps fou la seva inscripció, que li donava un plus de sentimentalisme que creia que no es podia perdre. No és una dedicatòria sinó una inscripció de la seva antiga propietària, na Caterina Sallarés (no he pogut esbrinar qui era!) que escriu a la portada interior: Aquest llibre es un regal que’m feu el jove Victor Viñas. Afusellat el dia 16 d’agost de 1936. Res més i tot en una frase que et deixa el cor i les llàgrimes glaçades. Què va passar? És el primer que ens ve al cap en llegir una cosa així. Dels protagonistes de la inscripció no n’he aconseguit informació per molt que he regirat però sí que n’he aconseguit dels autors del llibre, fet que ens pot portar a algunes pistes sobre la tragèdia viscuda en aquells moments.


Els autors del llibre, Joan Costa i Deu i Modest Sabaté i Puig, periodistes, ja van escriure un llibre anterior sobre els fets d’octubre a la ciutat de Barcelona titulat La nit del 6 d’octubre a Barcelona. En aquesta segona entrega es dediquen a investigar el què va passar en altres poblacions de Catalunya com ara Badalona, Sant Vicenç de Castellet, Lleida, Navàs, Sant Jaume dels Domenys, El Morell, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Curiosament no parlen de Manresa, encara que també s’hi succeïren esdeveniments notables com ha constatat l’impecable bloc d’històries manresanes.

El repàs que fan els periodistes del que passà a la resta de Catalunya ajuda els autors a explicar la seva tesi que la proclama de Lluís Companys no fou un fet aïllat, sinó una situació de revolta obrerista durant la qual el president de la Generalitat acabà sent un titella al servei d’una revolta de classe. Els dos periodistes pertanyien a un tarannà d’intel·lectuals vinculats al catalanisme i al catolicisme i que podien militar en un ampli ventall sociològic que inclouria des de la Lliga fins a Unió Democràtica de Catalunya. És a dir, la dreta catalanista del moment. Escrivien allò que avui en diríem periodisme d’investigació en línia amb la premsa conservadora, al costat de periodistes de la talla de Josep Maria Planes, per exemple.

El llibre està prologat per Joan Anglada i Vilardebó, pare de l’escriptora Maria Àngels Anglada, que també estava vinculat als cercles catalanistes i conservadors de Vic. Davant aquest cúmul d’autors militants en el catalanisme conservador, i per la temàtica del llibre, hem de creure que els dos protagonistes de la inscripció del llibre també participaven d’aquest ideologia prou arrelada i d’ampli suport a la Catalunya republicana. Això explicaria la possibilitat que el malaguanyat jove Víctor Viñas fos, com tants d'altres, detingut i afusellat per un grup d’incontrolats en els primers dies de la Guerra Civil, sota l’acusació de ser de dretes o vinculat a moviments piadosos. No sabem exactament què va passar, però això és el més que plausible, ja que és el que va passar a molt gent. Aquest xicot, doncs, va regalar el llibre a na Caterina Sallarés (potser la seva promesa) com un acte de militància política, pocs mesos abans de morir.


La sort dels autors del llibre que comentem fou més o menys semblant entre ells i molt representativa del que passà a moltes persones de militància dretana una vegada començada la Guerra. Així, Joan Costa i Déu, per exemple, hagué de marxar corrent, arran de les primeres persecucions de persones vinculades a la dreta, i s’exilià a Gènova, on morí el 1938 als seixanta anys per causes naturals. Modest Sabaté per la seva banda també s’exilià, en aquest cas a la Catalunya Nord, on es dedicà als negocis i a promoure la cultura catalana durant llargs any. Fins i tot a l’inici de la transició intentà reconstituir la Lliga Liberal Catalana, però fracassà. Morí també a l’exili per la seva militància catalanista. I el prologuista, Joan Anglada, també fou perseguit durant la Guerra, fet que l’obligà a exiliar-se, i en tornar fou acusat de catalanista i represaliat pel franquisme.

Aquesta Veritat del 6 d’octubre es converteix així en un símbol de la desorientació que patí un segment molt important de la població de Catalunya que fou perseguida per la seva militància en partits de dretes i moviments catòlics durant la Guerra Civil espanyola, per part de milicians incontrolats, i després fou reprimida per les autoritats franquistes per les seves idees catalanistes.

D'aquest llibre, i també del de la Nit del 6 d'octubre a Barcelona, se'n va fer una reedició a càrrec d'Albert Balcells i editada per Cossetània Edicions la col·lecció Memòria del segle XX, el setembre del 2006.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Paris-Murcia del 1880 (i II), la rèplica satírica de La Campana de Gràcia

L’exemplar que tinc del famós Paris-Murcie està protegit per unes tapes de cartró que constitueixen una enquadernació casolana, a la coberta de les quals es fa constar el nom de la publicació: Paris-Murcie 1879. Res no indica, doncs, la sorpresa que ens espera en acabat, ja que al final de la publicació però separat per un full groc (igual que el de les guardes interiors) hi ha afegit -creiem que posteriorment a l’enquadernació, ja que està encolat pel llom d’una manera una mica barroera- un número especial de La Campana de Gràcia que conté una rèplica satírica del Paris-Murcie. Això sí, passa de les 26 planes de l’original a les 8 de la versió lliure.


Com hem vist en l’apunt anterior, la publicació solidària del Paris-Murcie fou un èxit de vendes i de distribució. A Barcelona sabem que Lopez Bernagossi el venia a la seva llibreria de la Rambla. Aquest llibreter era també l’editor de la revista satírica La Campana de Gràcia entre altres publicacions i edicions de diversos tipus.

La Campana de Gràcia era un setmanari de tendència republicana que feia oposició al govern de la Restauració Borbònica d’Alfons XII. Hem de tenir en compte que a les darreries de 1874 Martínez de la Rosa havia imposat una altra vegada la monarquia borbònica de la mà d’Alfons XII i que el govern estava comandat per Antonio Cánovas del Castillo, el líder del partit conservador i home de confiança del rei.

Aprofitant l’èxit del Paris-Murcie, La Campana de Gràcia en feu una rèplica satírica, no pas per criticar aquesta iniciativa sinó per criticar un govern que des del punt de vista de redactors i dibuixants era totalment corrupte i inapropiat per al govern del país. Es tractava d’un número extraordinari, que trencava la periodicitat setmanal, ja que sortí al carrer quatre dies després del número anterior i tres dies abans del posterior.


Com que eren conscients de la problemàtica que comportava fer crítica i sarcasme a l’entorn d’una tragèdia com la de Múrcia, el número s’encapçala amb una advertència molt ben redactada sobre la qüestió, en la qual s’exposa clarament que aquesta publicació no pretén riure’s de la tragèdia sinó denunciar el mal govern i la gestió de la tragèdia que s’havia fet per part del govern conservador.


Aquesta publicació utilitza magistralment l’estètica del Paris-Murcie per presentar una sèrie d’articles i acudits dibuixats, molt bel·ligerants amb el govern i els seus líders. Així, la portada de la publicació -dibuixada pel gran Apel·les Mestres- plagia el dibuix de Gustave Doré i situa dalt de la teulada i enmig de la riuada Cànovas del Castillo, Alfons XII i altres líders del govern, al·ludint així a la inundació conservadora que envaeix el país. La signatura apòcrifa és també en clau sarcàstica com en tot el número, ja que signa l’obra com Gustavo Durarà y Poch i gravat per Dª Memoria del País. Al costat inferior esquerre del dibuix trobem el monograma d’Apel·les Mestres i per això li podem atribuir, sense cap mena de dubte.

Els articles critiquen les reaccions del govern davant del cas de Múrcia i, sobretot, insinuen el que actualment ja se sap: que la majoria dels diners destinats als damnificats no van arribar mai als necessitats, que es van fer fonedissos i van desaparèixer en bona part -com si d’una nova riuada es tractés- en aquest cas, a mans de la inundació conservadora com denuncia la publicació gracienca.

Els articles, però, no només critiquen tot allò que creuen convenient del tema de la inundació i dels diners recollits, sinó que fan un repàs, com tots els altres números de La Campana de Gràcia, de l’actualitat política del seu temps, vista des de la perspectiva republicana i progressista, gens d’acord amb el govern conservador.


Els articles, en fer referència a la més candent actualitat del moment i com que repassaven els diversos temes que afectaven tant els afers municipals com els afers estatals a vegades es fan difícils de seguir, malgrat que podem observar un fi humor i gaudir d’un estil de crítica que a vegades ja ens agradaria que hi fos en alguna publicació actual...

A més dels articles d’opinió i informació en aquest número s’incloïen rèpliques satíriques dels dibuixos dels artistes francesos però amb transformacions i al·lusions als polítics i a les diverses circumstàncies que el setmanari denunciava. A diferència de la portada, que està signada per Apel·les Mestres, com ja hem dit amb el seu monograma, aquests dibuixos no ho estan però hem de creure que també són d’ell mateix, tant per la qualitat com pel traç. Val la pena ampliar fotografies que acompanyen aquest text per veure’ls en detall i gaudir de l’humor del s. XIX, una època tant convulsa de la història d’Espanya.


Aquest humor gràfic és excel·lent perquè no perd validesa malgrat el pas del temps i perquè aconsegueix, tot aprofitant unes imatges de l’edició original francesa, recrear-ne unes altres canviant elements. A més, amb un peu d’imatge capgira el significat per crear-ne un de nou, ben impactant. Sempre he cregut que l’humor gràfic és molt difícil perquè no admet matisos i cal dir-ho tot amb poques paraules i de manera visual. Crec, sincerament, que en aquest cas això s’aconsegueix i que a més mostra un gran respecte per l’obra original i també per als criticats; un difícil equilibri.


És per aquest motiu que l’article dedicat al Paris-Murcie l’he dividit en dues parts perquè cadascuna té una entitat pròpia. Si en el periòdic original es pretenia unir els màxims esforços per a una causa tan noble com la solidaritat amb qui ho ha perdut tot, la rèplica humorística és reivindicativa i esclaridora de les circumstàncies, sense anar contra els damnificats sinó contra el govern i les seves corrupteles. En conclusió, crec que La Campana de Gràcia i els seus col·laboradors assoleixen perfectament els objectius d’aquesta difícil empresa.

Si fem una anàlisi d’altres gran moments de solidaritat internacional amb els damnificats per grans cataclismes naturals, ens adonem que aquest no va ser un cas singular, sinó que sovint quan els ajuts són recollits i administrats pels governs de torn, la desviació dels fons està gairebé garantida. Un dels casos més famosos del segle XX va ser, per exemple l’enriquiment –encara més- de la família Somoza arran del terratrèmol de Managua, l’any 1972. Les ONG van néixer, doncs, per escapar al control estatal i garantir que l’ajut arriba als destinataris. És per això que la transparència i la honestedat són tan importants en aquestes organitzacions i que la seva tasca és gairebé sempre insubtituïble, malgrat que com diu la dita: Hi ha de tot a la vinya del Senyor!

Paris-Murcie del 1879 (I), la primera iniciativa solidària internacional?

Portada del Paris-Murcie il·lustrada per Gustave Doré i gravada en xilografia per S. Pannemaker

A en Pascual Gálvez, el meu murcià de capçalera.

El 15 d’octubre de 1879, ara fa 130 anys, la vega murciana va patir una de les inundacions més greus de tota la seva història. Unes intenses pluges a les capçaleres dels afluents del Segura com el Guadalentín (600 mm. per hora), el Reguedón... van provocar un sobtat creixement del riu després d’una època de greus sequeres. Aquesta riuada que es calculà de 1.900 metres cúbics per segon fou batejada com la riuada de Santa Teresa (perquè s'esdevingué el dia de Santa Teresa, obvi!) i provocà la destrossa de preses, ponts de ferro, regadius, camps de fruiters i tot el que agafà pel mig, destruïnt uns 6.000 habitatges i arruïnant literalment 7.000 famílies que es quedaren sense subsistència. A Múrcia capital provocà 761 morts, 13 a Lorca, 2 a Librilla i 1 a Cieza. El poble de Nonduermas desaparegué per complet i la riuada s’emportà, a més de les terres de conreu, uns 23.000 animals.


La tragèdia fou tant gran que Alfons XII es desplaçà a la zona per veure els estralls de la tragèdia (la població el proclamà padre de los pobres) i la premsa, encapçalada per El Imparcial i altres diaris, iniciaren campanyes de solidaritat que tingueren un gran ressò i que pretenien recollir diners per als damnificats. Totes les províncies s’abocaren a aquest gest humanitari i les cròniques parlen que a Madrid es recolliren 841.696 ptes. i a Segòvia 102 ptes. com a màxim i mínim.


Aquest corrent de solidaritat i la implicació de la monarquia que es desplaçà en tren a la zona de manera immediata va tenir una repercussió internacional fora del que era comú a l’època. A més, el fet que la mare d’Alfons XII, Isabel II, estigués a París exiliada va fer que aquesta també s’involucrés en el tema i organitzés campanyes de solidaritat entre l’aristocràcia parisenca que culminà en la publicació d’un únic número de diari titulat Paris-Murcie que és el que avui analitzem.


Els contactes de la reina i la implicació de l’artista alacantí Francisco Bushell van fer que s'organitzessin diverses loteries a la capital francesa i una gran festa de solidaritat a l'hipòdrom parisenc a la qual assistí l’aristocràcia i que tingué molta repercussió pel seu esplendor i de la qual fins i tot Marcel Prous feu esment en la seva obra A la recerca del temps perdut. Aquests balls principescos i l’edició del Paris-Murcie va deixar uns beneficis de 43 milions de pessetes. Un altre tema és com es distribuïren aquests diners i on anaren a parar, però d’això en parlarem la propera setmana en la continuació d’aquest apunt.


Publicat per Le Comité de la presse française, el diari Paris-Murcie tingué un gran tiratge i es convertí en una publicació molt popular. La prova d’això és que hi ha gran quantitat d’exemplars que han sobreviscut i que es pot trobar en el mercat dels llibreters de vell amb prou facilitat. La publicació no només es va vendre a París sinó que també fou distribuïda a Espanya i, per exemple, consta que Inocenci Lòpez Bernagossi, de la Rambla del mig 20 de Barcelona, la venia a la seva oficina al preu de 5 rals en una edició econòmica i 14 rals en una de luxe. A més, consta que hi havia una edició en castellà, però la veritat és que no l’hem poguda consultar per saber quines diferències hi havia i com se solucionava la part més autògrafa. Malgrat tot, sembla que tot el text estava traduït menys la part autògrafa, segons anunci de l'1 de febrer del 1880 a la Campana de Gràcia. El tipus de paper d'una certa qualitat usat en l'edició original fa suposar que disposem de l'edició de luxe.

A més, la premsa murciana en agraïment a les gestions que havia fet la premsa parisenca per editar el Paris-Murcie va editar també un número únic titulat Murcia-París amb participació de literats i artistes locals. Aquest és una publicació realment molt rara i de la qual només tinc referències, això sí també consta que estigué a la venda a la llibreria López Bernagossi de Barcelona.

Pàgina amb la signatura d'Emile Zola i crèdits de la publicació i pàgina amb les signatures autògrafes d'Antonio Canovas del Castillo i Ferdinand de Lesseps entre altres.

El Paris-Murcie (39 x 28cm.) consta de 24 pàgines, en les quals una gran part dels intel·lectuals, artistes i aristòcrates francesos de més renom van fer les seves aportacions. L’estructura del diari es fonamenta en la combinació de col·laboracions tant literàries, com d’il·lustracions i signatures de personalitats destacades. La portada del diari fou dissenyada expressament per Gustave Doré (il·lustrador de la Bíblia, el Quixot, la Divina Comèdia...) i passada a xilografia de grans dimensions amb una imatge molt impactant de damnificats per les inundacions. Sense cap mena de dubte, aquesta enorme xilografia del popular il·lustrador francès fou un reclam publicitari per a la venda d’aquest número especial.


En el sumari podeu veure totes les col·laboracions que el Paris-Murcie tingué en els diversos camps que hem comentat. Destaquen, però, literats de la talla de Víctor Hugo, Emile Zóla, Alexandre Dumas, Frederic Mistral (curiosament en occità, malgrat que tota la resta està en francès)... i com a artistes plàsics, a més de Gustave Doré, pintors de fama dintre de les línies més oficials o pompiers (els impressionistes, per exemple, no hi són...) tant francesos com algun espanyol com ara Boulanger, Madrazo, Gérome, Duran, Cabanel, Bouguereau, Fantin Latour, etc.

Pàgina les empreses col·laboradores i pàgina amb l'article de Victor Hugo

Una de les coses a destacar és que, així com els textos tenen relació amb les riuades o amb els records i les sensacions dels literats arran de la tragèdia o d’Espanya, el tema de les il·lustracions esmentades (fora del cas de Gustave Doré) no tenen res a veure ni amb el fenomen climatològic ni amb la desgràcia, sinó que són reproduccions de dibuixos fets pels artistes, totalment aliens a la temàtica de la publicació. Com hem dit, els literats sí que parlen del tema i fins i tot Víctor Hugo esmenta els termes Liberté, Egalité i Fraternité per parlar de la solidaritat. Segons sembla, però, el seu text anava més enllà i blasmava la monarquia espanyola com a monarquia corrupta que privava de la Llibertat als espanyols. Naturalment, una iniciativa encapçalada per la monarquia espanyola no podia permetre un descrèdit com aquest i va censurar el text de Víctor Hugo, reproduint només el fragment que parla de la Fraternité, com a símbol de la solidaritat entre pobles...


A més a més, hi ha uns quants fulls amb la reproducció de les signatures i dedicatòries de condol que diverses personalitats aristocràtiques i polítiques d’Europa van enviar en motiu d’aquest diari, i que ens permet observar la cal·ligrafia i les signatures que s’utilitzaven llavors, molt diferents de les que s’estilen en l’actualitat...

La darrera part de la publicació hi ha uns quants fulls de publicitat de productes ben diversos i una altra sèrie d'il·lustracions dels artistes.

En fi, fou una iniciativa molt curiosa que va portar el seu rebombori en els cercles intel·lectuals de França i Espanya i que fou un precedent del que actualment anomenem actes de solidaritat internacional i que moltes vegades són impulsades per ONGs.

Gravat de l'època representant la gran festa de l'Hipòdrom de París per recaptar fons per a Múrcia

NOTA: Aquest apunt té una continuïtat aquí.

La retama (1939) de Daniel Blanxart, un intent d’autarquia franquista... o republicana?

Al Xavier Caballé, autor del més antic i millor bloc dedicat a llibres de vell i nous en català.

Arran de l’apunt del Quixot de suro de Vidader, en Xavier Caballé, del Diari d'un llibre vell, a la Fira del Passeig de Gràcia, em va comentar que coneixia un altre material encara més rar que havia estat utilitzat com a suport per a la tinta impresa: el paper de ginesta. A més, em va comentar que n’havia publicat un apunt ja feia temps i que jo desconeixia perquè en aquella època el meu seguiment del seu bloc era irregular o esporàdic.

El cas és que vaig buscar el llibre i malgrat que parla àmpliament de Terrassa el vaig trobar a Sabadell (gràcies Neus!)... En principi el vaig comprar com a curiositat però una vegada l’he tingut a les mans i l’he llegit crec que mereix un nou apunt perquè és un llibre molt representatiu d’una època.

Ginesta (Foto Nocturama)

El llibre (22 x 14 cm.) titulat La retama. Su utilización e importancia como planta textil y papelera de Daniel Blanxart, músic i enginyer, fou imprès a Barcelona a la impremta d’Àngel Ortega l’agost del 1939, un mig any després de l’entrada de les tropes franquistes a Terrassa. Fou una edició de l’Escuela industrial y de ingenieros de industrias textiles de Tarrasa, subvencionada pel Servicio Sindical del Instituto Industial de Tarrasa. La curiositat, però, és que el paper utilitzat per estampar aquest llibre es va fer a base de fibres de ginesta (la retama en castellà) elaborat a Gelida per La Gelidense, S.A.


Daniel Blanxart i Pedrals, l’autor de l’estudi, fou fundador i director del Laboratori del Acondicionamiento Tarrasense, que actualment continua en actiu i acull el laboratori de recerca i assaig tèxtil LEITAT, on es continuen investigant coses extraordinàries, ara en un terreny tan avanguardista com els anomenats teixits intel·ligents, i on s’han desenvolupat materials com els teixits que escupen l’aigua, el material de què són fet els guants i les granotes que porten els pilots de motos i Fórmula-1, i fins i tot un teixit afrodisíac per a la fabricació de llençols!

El llibret presenta la investigació sobre la ginesta com un èxit de la Nova Espanya i del seu propòsit d’aconseguir una economia autàrquica. La publicació, del primer temps de la postguerra i abans de l’inici de la 2a Guerra Mundial, fa que contingui tots els elements ideològics propis del moment com l’especificació –a la coberta i al colofó- de ser publicat l’Año de la Victoria i un pròleg farcit de referències a la victòria franquista que es clou amb els preceptius ¡Saludo a Franco¡!Arriba España¡.


Una vegada analitzat el text les coses no són tant clares... En primer lloc, hem de tenir en compte que era impossible fer una investigació com la que presenta aquest resum de l’estudi -de 50 pàgines- en només pocs mesos. En segon lloc, el text ja ens diu que a finals del 1937 el “Servicio Forestal” de la extinguida Generalidad de Catalunya, sembró varias hectáreas en los campos de experimentación que tenía establecidos en Caldas de Montbuy. Tambien se dispone actualmente en los viveros del mismo Servicio Forestal, de varios millares de plantas de tres años, con más de dos metros de altura, habiendo dado ya bastante flor durante la segunda primavera. Dintre del text especifica que la ginesta per poder ser apta per a aquesta tasca ha de tenir tres o quatre anys. Pel que diu el text ja podem veure que la Generalitat finançava aquest experiment que es portava a terme a Terrassa amb la finalitat de poder aprofitar la ginesta com a substitutiu del cotó o el lli com a fibra tèxtil i de retruc per a la fabricació de paper.


En un comentari deixat a l’article del Diari d’un llibre vell ja esmentat, el Sr. Josep Maria Pey i Cazorla apunta una altra dada de primer ordre per a entendre aquesta investigació i és l’acord municipal, de l’ajuntament de Matadepera, del dia 21 de novembre de 1936, on s’autoritzava al Comitè d’Indústria de Terrassa (que el 13 d’agost del mateix any s’havia incautat l’Institut Industrial –seu dels empresaris i l’oligarquia tèxtil-) “a tallar 600 o 700 quilos de ginesteres de Can Mas Sallés per fer una prova per substituir el cotó”. Com que aquest acord és de l’inici de la Guerra Civil espanyola hem de considerar que el Sr. Daniel Blanxart ja estava investigant sobre el tema molt abans de la petició de recol·lecció de ginesta sense cultivar que va fer a Matadepera.

Un altre element a tenir en compte l'apunta molt encertadament en un comentari posterior a l'apunt la Sra. Maria Àngels quan explicita certes catalanades tant sintàctiques com gramaticals en casos concrets com:
- Pag. 19 el mejor procedimiento consiste en cortar la retama a ras de suelo a últimos de verano, eliminando todo lo posible los demás arbustos; de esta manera, a la primavera siguiente...; quan hauria de ser: el mejor procedimiento consiste en podar la retama de raíz al final del verano, eliminando en lo posible los demás arbustos; de esta manera, por o en primavera...
- Pag.24
Varias especies de retama, hemos de insistir…; quan hauria de ser: varias especies de retama, debemos insistir…


A més, el text comenta honestament que aquesta investigació no era isolada ni original i que era fruit d’investigacions anteriors quan diu que no pretendo originalidad en la candente cuestión del aprovechamiento industrial de la retama; pero por si en algún detalle resultara así, lo pongo a disposición de la Nueva España, lo mismo que la experiencia acumulada, para contribuir así a la regeneración de la Economía Nacional y al engrandecimiento de la Patria. A més, mostra un domini de totes les investigacions paral·leles que es portaven a terme arreu del món molt interessant, ja que fa esment d’un amplíssim àmbit geogràfic sense obviar cap país per raó ideològica. Així comenta que las orientaciones seguidas por la economía mundial obligan a cada país a buscar su fibra nacional o, por lo menos, a substituir en lo posible aquellas materias textiles de forzosa importación, por otras que más o menos fácilmente pueden obtenerse en su interior. (...) Así, vemos como el Japón ha industrializado la fibra conocida por Kenaf, muy parecida al yute. La industria rusa está ensayando la algodonización del Kendyr. En Polonia, se estudia la nueva fibra denominada Cotine... (...) Las sanciones aplicadas a Italia, dieron motivo a que esta nación afín, intensificara los estudios y ensayos para aprovechar industrialmente la fibra de retama. Sense dubtes aquest estudi li valgué el càrrec de Director del Instituto para el Cultivo de la Retama en España, càrrec que ostentava el 1942.


La seva investigació es fonamenta en l’espècie de ginesta pròpia de Catalunya, l’Spartium junceum i que en aquell moment Blanxart tenia l’esperança que esdevingués el substitut del jute i el cànem com a fibres tèxtils, ja que li troba molts avantatges qualitatius en comparació a aquestes dues plantes. Per això aquest estudi n’explica característiques del conreu, la recol·lecció -que la situa a finals de l’estiu- amb un rendiment productiu de 10.000 quilos per hectàrea, l’emmagatzematge i totes les consideracions morfològiques de la planta, el tractament químic i una comparativa amb altres elements com el jute i el cànem, ja esmentats.


Com que el moviment es demostra caminant, decideixen emprendre la publicació dels resultats de l’estudi amb paper elaborat amb ginesta. Així, el papel de la cubierta (més gruixut) se ha fabricado con pasta mecànica de retama pura, sin blanquear y sin refinar, no conteniendo cola ni colorante alguno. El papel del texto, ha sido obtenido a base de un lejiado a la sosa en autoclave con un blanqueo algo intenso, pero sin llegar al blanco puro intencionadamente, y tampoco contene cola ni carga alguna. Su peso es de unos 90 gr. por metro cuadrardo. Hay que reconocer que este papel, siendo de calidad excelente, no es el más adecuado para la presente edición con clisés directos (...)

En el nostre exemplar trobem, al marge de la qualitat de l’entintat que és molt irregular (fet que queda explicat en el paràgraf anterior), que el paper no és absolutament uniforme: hi ha pàgines més primes i llises que d’altres que són una mica més gruixudes i bastes. També en la mida dels fulls hi ha irregularitats, ja que hi ha algun plec més curt que la resta, de manera que els fulls no arriben al marge inferior del llibret i ensenyen les barbes. Creiem que tot això ens parla d’un aprofitament màxim dels fulls fabricats, que potser van resultar massa justos per a la tirada que es volia fer, fet que no sorprèn pel moment econòmic en què va ser imprès. El to del paper és força fosc, però, és clar, no podem saber quin era el color original i per tant com ha variat amb els anys. En tot cas no coneixem cap altra publicació sobre paper de ginesta i per tant no podem establir comparances de cap mena.

L’autor, malgrat reconèixer la gran quantitat de clor i sosa que es necessita per al blanqueig, creia en aquell moment que podia tenir un gran rendiment pel que fa a la qualitat dels papers i que podia entrar en plena competència amb els altres tipus.


En fi, una investigació científica de primer ordre per buscar materials alternatius als més utilitzats, tant en el camp tèxtil com en el paperer, i que l’autarquia generalitzada arreu del món com a solució econòmica als problemes generats pel Crac del 29 va contribuir a fer progressar. Superats els temps de penúria material, les indústries papereres i tèxtils devien perdre l’interès per investigacions com aquesta, que van caure en un oblit sense remei.

Com a darrera curiositat em plau reproduir el full de l’exemplar de Xavier Caballé en el qual figura una dedicatòria del Sr. Blanxart a Francesc Miró-Sans, industrial tèxtil i futur president del Fútbol Club Barcelona (1953-1961).

Foto Xavier Caballé

Al final de l’estudi de Daniel Blanxart hi trobem un petit informe de Lleó Bergadà Girona, cap de fabricació de La Gelidense S.A., titulat el Valor papelero de la Retama que comenta les grans aplicacions i qualitats que aquesta nova fibra podria tenir en un futur. Malauradament l’aportació de l’estudi no sabem per què no va tirar endavant i es deixaren de fabricar productes tèxtils i paperers de fibres de ginesta.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació