dilluns, 19 d’octubre de 2009

Paris-Murcia del 1880 (i II), la rèplica satírica de La Campana de Gràcia


L’exemplar que tinc del famós Paris-Murcie està protegit per unes tapes de cartró que constitueixen una enquadernació casolana, a la coberta de les quals es fa constar el nom de la publicació: Paris-Murcie 1879. Res no indica, doncs, la sorpresa que ens espera en acabat, ja que al final de la publicació però separat per un full groc (igual que el de les guardes interiors) hi ha afegit -creiem que posteriorment a l’enquadernació, ja que està encolat pel llom d’una manera una mica barroera- un número especial de La Campana de Gràcia que conté una rèplica satírica del Paris-Murcie. Això sí, passa de les 26 planes de l’original a les 8 de la versió lliure.


Com hem vist en l’apunt anterior, la publicació solidària del Paris-Murcie fou un èxit de vendes i de distribució. A Barcelona sabem que Lopez Bernagossi el venia a la seva llibreria de la Rambla. Aquest llibreter era també l’editor de la revista satírica La Campana de Gràcia entre altres publicacions i edicions de diversos tipus.

La Campana de Gràcia era un setmanari de tendència republicana que feia oposició al govern de la Restauració Borbònica d’Alfons XII. Hem de tenir en compte que el 1875 Martínez de la Rosa havia imposat una altra vegada la monarquia borbònica de la mà d’Alfons XII i que el govern estava comandat per Antonio Cánovas del Castillo, el líder del partit conservador i home de confiança del rei.

Aprofitant l’èxit del Paris-Murcie, La Campana de Gràcia en feu una rèplica satírica, no pas per criticar aquesta iniciativa sinó per criticar un govern que des del punt de vista de redactors i dibuixants era totalment corrupte i inapropiat per al govern del país. Es tractava d’un número extraordinari, que trencava la periodicitat setmanal, ja que sortí al carrer quatre dies després del número anterior i tres dies abans del posterior.


Com que eren conscients de la problemàtica que comportava fer crítica i sarcasme a l’entorn d’una tragèdia com la de Múrcia, el número s’encapçala amb una advertència molt ben redactada sobre la qüestió, en la qual s’exposa clarament que aquesta publicació no pretén riure’s de la tragèdia sinó denunciar el mal govern i la gestió de la tragèdia que s’havia fet per part del govern conservador.


Aquesta publicació utilitza magistralment l’estètica del Paris-Murcie per presentar una sèrie d’articles i acudits dibuixats, molt bel·ligerants amb el govern i els seus líders. Així, la portada de la publicació -dibuixada pel gran Apel·les Mestres- plagia el dibuix de Gustave Doré i situa dalt de la teulada i enmig de la riuada Cànovas del Castillo, Alfons XII i altres líders del govern, al·ludint així a la inundació conservadora que envaeix el país. La signatura apòcrifa és també en clau sarcàstica com en tot el número, ja que signa l’obra com Gustavo Durarà y Poch i gravat per Dª Memoria del País. Al costat inferior esquerre del dibuix trobem el monograma d’Apel·les Mestres i per això li podem atribuir, sense cap mena de dubte.

Els articles critiquen les reaccions del govern davant del cas de Múrcia i, sobretot, insinuen el que actualment ja se sap: que la majoria dels diners destinats als damnificats no van arribar mai als necessitats, que es van fer fonedissos i van desaparèixer en bona part -com si d’una nova riuada es tractés- en aquest cas, a mans de la inundació conservadora com denuncia la publicació gracienca.

Els articles, però, no només critiquen tot allò que creuen convenient del tema de la inundació i dels diners recollits, sinó que fan un repàs, com tots els altres números de La Campana de Gràcia, de l’actualitat política del seu temps, vista des de la perspectiva republicana i progressista, gens d’acord amb el govern conservador.


Els articles, en fer referència a la més candent actualitat del moment i com que repassaven els diversos temes que afectaven tant els afers municipals com els afers estatals a vegades es fan difícils de seguir, malgrat que podem observar un fi humor i gaudir d’un estil de crítica que a vegades ja ens agradaria que hi fos en alguna publicació actual...

A més dels articles d’opinió i informació en aquest número s’incloïen rèpliques satíriques dels dibuixos dels artistes francesos però amb transformacions i al·lusions als polítics i a les diverses circumstàncies que el setmanari denunciava. A diferència de la portada, que està signada per Apel·les Mestres, com ja hem dit amb el seu monograma, aquests dibuixos no ho estan però hem de creure que també són d’ell mateix, tant per la qualitat com pel traç. Val la pena ampliar fotografies que acompanyen aquest text per veure’ls en detall i gaudir de l’humor del s. XIX, una època tant convulsa de la història d’Espanya.


Aquest humor gràfic és excel·lent perquè no perd validesa malgrat el pas del temps i perquè aconsegueix, tot aprofitant unes imatges de l’edició original francesa, recrear-ne unes altres canviant elements. A més, amb un peu d’imatge capgira el significat per crear-ne un de nou, ben impactant. Sempre he cregut que l’humor gràfic és molt difícil perquè no admet matisos i cal dir-ho tot amb poques paraules i de manera visual. Crec, sincerament, que en aquest cas això s’aconsegueix i que a més mostra un gran respecte per l’obra original i també per als criticats; un difícil equilibri.


És per aquest motiu que l’article dedicat al Paris-Murcie l’he dividit en dues parts perquè cadascuna té una entitat pròpia. Si en el periòdic original es pretenia unir els màxims esforços per a una causa tan noble com la solidaritat amb qui ho ha perdut tot, la rèplica humorística és reivindicativa i esclaridora de les circumstàncies, sense anar contra els damnificats sinó contra el govern i les seves corrupteles. En conclusió, crec que La Campana de Gràcia i els seus col·laboradors assoleixen perfectament els objectius d’aquesta difícil empresa.

Si fem una anàlisi d’altres gran moments de solidaritat internacional amb els damnificats per grans cataclismes naturals, ens adonem que aquest no va ser un cas singular, sinó que sovint quan els ajuts són recollits i administrats pels governs de torn, la desviació dels fons està gairebé garantida. Un dels casos més famosos del segle XX va ser, per exemple l’enriquiment –encara més- de la família Somoza arran del terratrèmol de Managua, l’any 1972. Les ONG van néixer, doncs, per escapar al control estatal i garantir que l’ajut arriba als destinataris. És per això que la transparència i la honestedat són tan importants en aquestes organitzacions i que la seva tasca és gairebé sempre insubtituïble, malgrat que com diu la dita: Hi ha de tot a la vinya del Senyor!

12 comentaris:

  1. Té nassos atrevir-se amb un tema així, i a més sortir-ne tant bé com fas veure. Difícilment crec que en l'actualitat El Jueves s'atrevís amb un especial sobre els atemptats de Madrid, per posar un exemple.

    No em queda clar això que dius de l'anagrama d'Apel·les Mestres. Veient la imatge semblen més aviat les seves inicials, i no pas un anagrama (formar una paraula nova recombinant les lletres originals). ¿Pots aclarir-ho? Quin gran dibuixant va ser, per cert!

    ResponSuprimeix
  2. Joan,

    Hauríem d'anar a l'hemeroteca i veure com va gestionar El Jueves el tema dels atemptats i la commoció que van generar.

    Sobre l'anagrama has d'agafar la paraula pel sentit de símbol o emblema, especialment constituït per lletres que és el que s'utilitza en els gravats com els de Dürer, per exemple.

    ResponSuprimeix
  3. La hipocresia moral actual, instal·lada en el políticament correcte, no permet la crítica als poca-vergonyes que sempre, sense excepció, acaben capitalitzant les desgràcies alienes. Un apunt genial! :)

    ResponSuprimeix
  4. Seràs bandidu! Aquesta accepció d'"anagrama" no la recullen els diccionaris catalans, però en canvi sí que l'he trobada en el de la RAE... A la comprovació de paraules surt "botifler".

    ResponSuprimeix
  5. Clidice,
    No sé quin és el millor moment per a la crítica política però ara tampoc no està tant malament! El que passa, i si que és veritat, que el políticament correcte ens està coartant una mica aquesta llibertat de crítica i a vegades sembla que anem endarrera. Només cal veure l'humor dels anys 60-70 amb el Perich, La Trinca... que vistos ara són impensables moltes vegades!

    ResponSuprimeix
  6. Joan,
    Una pàgina web m'ha anat inculcant que cal consultar tots els diccionaris a l'abast. Quan he fet el comentari el de la RAE és el que tenia i com a tal l'he traduït. El que cal és incorporar aquest significat a la paraula ja que s'utilitza internacionalment. Espero que facis el possible amb les teves influències diccionarils!

    ResponSuprimeix
  7. Ja saps que feia broma. Tens tanta raó que encara en faré un apunt, d'aquesta situació d'avui.

    ResponSuprimeix
  8. Joan,

    No feia broma, el que passa és que he dubtat quan ho has dit!

    Després d'un dia d'anar de bòlit des de les 7 del matí amb el cotxe que no arrenca i altres activitats vàries... ara he buscat una alternativa i em surt que Monograma podria ser la clau normativa per a aquest tipus de signatures de gravats.

    L'IEC defineix monograma com a:
    m. [LC] [AR] Dibuix format per dues o més lletres enllaçades que representen un nom o una part d’ell.

    Així doncs, tens raó, anagrama és un barberisme i monograma la paraula normativa que el defineix. En conseqüència passo a corregir el barbarisme.

    ResponSuprimeix
  9. Ha! No em diguis que aquesta anècdota no es mereix un apunt! ¿I com has anat a petar a 'monograma', si es pot explicar?

    ResponSuprimeix
  10. Joan,
    Dintre de les meves limitacions lingüístiques, com es pot observar quan escric, de tant en tant sona la flauta i recordo algun terme específic de l'especialitat d'història de l'art. Així doncs, vaig buscar aquesta paraula al diccionari de l'IEC i la meva memòria no va fallar. La busco ara al del RAE i em surt: Cifra que como abreviatura se emplea en sellos, marcas, etc.
    En fi, és curiós com termes que deriven de llengües clàssiques tinguin significats tant diferents en català i castellà... Això ja és feina de filòlolegs!

    ResponSuprimeix
  11. Galderich.

    Normalmente uno rehuye a adquirir libros que no cuentan con la encuadernación original, pero en contadas ocasiones, lo que supondría un defecto se convierte en verdadero gozo, cuando aparecen documentos inesperados, como en el caso que nos presentas.Dos visiones opuestas sobre un acontecimiento permiten tener una visión más completa.

    ResponSuprimeix
  12. Marco Fabrizio,
    Com bé dius, dues visions oposades però complementàries!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols