dimarts, 27 de gener del 2009

Sords profunds, però hi sentim i parlem! (2008) de Marta Capdevila


Contraportada i portada del llibre


A tot l’equip professional de l’escola Tàber, des de la Lolita fins a la Montse Sais, per l’esforç suplementari que fan en l’atenció als nens i nenes sords que comparteixen aula amb un munt de nens i nenes oients, entre ells les meves filles. Perquè, egoistament parlant, haig de reconèixer que elles també en surten molt beneficiades de compartir i aprendre que la normalitat és un concepte anormal.

Els que estem catalogats com a normals només som conscients de la importància d’aquesta normalitat quan els nostres fills tenen algun problema de salut temporal (febre, otitis, grip...). Llavors correm-hi tots, en veure la debilitat humana reflectida en un infant. Quan això ja ha passat ens n’oblidem, com fem amb altres aspectes del que ens envolta.

Dedicatòria a les meves filles
Però, què passa quan el problema no és temporal sinó permanent? Com ho passa la família en els primers moments de descobrir una discapacitat d’un fill? Com s’afronta l’esdevenidor quan sabem del cert que no serà planer? Com distorsiona un problema concret la relació de l’infant amb la família, els amics, els coneguts i els desconeguts?

Per pura coincidència en el temps i en l’espai, en aquests darrers mesos s’han publicat al nostre país tres llibres en els quals tres persones vinculades al món editorial i afectades per un problema de discapacitat d’un fill o filla s’han llençat a l’aventura d’explicar-lo i intentar resoldre els interrogants més habituals. Són tres llibres amb un enfocament totalment diferent i tots tres es caracteritzen per intentar fer arribar, d’una manera personal, la problemàtica que presenten. Sense sensibleries, amb força i amb total normalitat, perquè l’anormalitat que ens expliquen és la normalitat del seu fill o filla. Parlem, doncs, de Maria i jo de Miguel Gallardo, Quiet de Màrius Serra i Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila.


En un principi pensava ressenyar aquests llibres tots junts, com una unitat, però no ho trobo just. Cadascun té una personalitat pròpia i l’únic que els uneix és el fet d’intentar explicar de manera planera la problemàtica de cada infant concret i de la discapacitat que condiciona la seva vida. Això esdevé una bona eina perquè el lector pugui suplir la mancança que té ell -com adult que desconeix la problemàtica- en el moment de relacionar-se amb un nen amb unes característiques concretes que són fruit de la discapacitat.

Així doncs, torno a fer una excepció en aquest bloc i publicaré els tres llibres l’un rere l’altre, buscant la unitat conceptual que els uneix, en comptes de publicar un post sobre un llibre contemporani i un d’antic alternadament, com solc fer.


Començaré pel més recent i desconegut, Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila publicat pel Districte de l’Eixample de Barcelona amb un format gairebé quadrat (21,5 x 19,5 cm.) i 52 pàgines. L’autora i il·lustradora, sorda de naixement, té quatre fills i un d'ells, en Marcel, que també ho és.
Pels que som neòfits en aquesta problemàtica creiem que els sords es comuniquen només amb llenguatge de signes (perquè és el que veiem al carrer d’una manera ostentosa) i no sabem que hi ha un bon grup de sords que la seva comunicació (gràcies al treball de logopedes, amics i familiars) és oral i a través de la lectura dels llavis. Aquest fou el cas de la Marta, que de ben petita els seus pares van optar per aquest sistema i no pel de signes. La Marta es comunica oralment amb tothom gràcies a un esforç personal i de l’equip de logopedes i tot el seu entorn que en el seu moment la van ajudar.


Una de les coses que fa especial aquest llibre és que entre el naixement de la Marta i en Marcel hi ha una generació, durant la qual la tècnica ha avançat molt, ja que la tecnologia digital ajuda no només a fer que els sords puguin parlar sinó que a més puguin sentir-hi gràcies als audiòfons digitals i als implants coclears.


La integració de nens i nenes afectats per sordesa profunda en escoles convencionals, amb l’ajut sempre de logopedes especialitzats de la CREDAC, acaba de fer la resta de la magna feina que pal·lia la mancança auditiva malgrat no la curi, perquè el nen continua sent sord profund però viu amb una plena comunicació.

El llibre, potser el més tècnic dels tres que comentaré, intenta apropar tant la problemàtica de la sordesa com la seva solució dintre del llenguatge oral. No estem parlant d’un miracle, ni de solucions inexplicables, sinó d’una realitat que l’esforç i la tècnica permet.


La Marta Capdevila, per exemple, no pot beneficiar-se de la tecnologia que avui s’aplica perquè, com ella mateixa diu, els mecanismes cerebrals que ho permetrien ja estan rovellats, però als petits sí que se’ls pot activar. Ella no sent res, en canvi el seu fill Marcel ho pot sentir tot. I en sóc testimoni perquè l’escola on van les meves filles, el CEIP Tàber, participa en un programa específic d’integració de nens sords i a moltes classes hi ha infants afectats per la sordesa que parlen i hi senten a uns nivells gairebé idèntics als dels oients.

Un llibre excel·lent, tant pel que fa a les il·lustracions com pel contingut. A més sap guardar un equilibri perfecte entre la informació tècnica (que n’hi ha molta) i l’experiència personal que ens apropa molt més la problemàtica.

Si el voleu tenir el podeu demanar al Districte de l’Eixample i us el facilitaran, ja que és de distribució institucional de l’Ajuntament de Barcelona. Ha tingut una molt bona acollida i de moment ja s’està imprimint la segona edició.

Molt recomanable.

dimecres, 21 de gener del 2009

Un monòlit de la Guerra del Francès (1809) a Sant Quirze de Safaja

El monòlit i Serratacó de Sant Quirze de Safaja (1958)
(Foto: Moianès.net. Publicació comarcal independent)

Sota una alzina immensa al terme de Sant Quirze Safaja (Vallés Oriental / Moianès), al camí que va del poble de Sant Quirze a la masia de Barnils i a les envistes de les masies de Serracarbassa i Serratacó, trobem un testimoni que ens parla amb paraules inscrites a la pedra d’un fet ocorregut ara farà exactament dos-cents anys. 


El monòlit és un monument commemoratiu d’un fet luctuós: l’assassinat d’un veí d’aquelles contrades, el prevere Domingo Barnils, que una colla de soldats francesos, durant la Guerra del Francès (1808-1814), va agafar en aquest racó de món de Catalunya i van degollar. Fou enterrat el 27 d'abril, així com Andreu Sarrà (masover de Serracarbassa). Se suposa que tant Domingo Barnils com Andreu Sarrà devien sortir de casa o entornar-se-n’hi i en aquesta alçada –a poc més d’un quilòmetre del mas de Barnils i a pocs metres del de Serracarbassa- s’esdevingué el lamentable episodi, com tants d’altres en devien passar però dels quals el temps ha esborrat la memòria, si més no la memòria viva. Els documents antics ens parlen de tres passades diferents dels francesos pel terme, durant els quals van robar i assassinar en diversos masos (
-->el Serrà, Bernils, la Corona, Serracarbassa i Can Sants entre d'altres).

Els assassinats potser foren una represàlia pels enfrontaments que hi ha documentats, succeïts entre l'11 i el 14 d'abril del 1809 entre les tropes napoleòniques i el somatent, com consta en el registre d'enterraments de la parròquia. A més a can Barnils la tradició oral diu que al turó del Putxot -proper a la casa- s'hi havien enterrat molts combatents sota unes grans lloses de pedra que una torre elèctrica actual ha desfet.

(Foto Agustí Ballester)

El monument de què parlem, més que un monòlit, és la base prismàtica d’una creu de ferro que va desaparèixer durant la Guerra Civil (1936-1939) i de la qual l’únic indici és un petit clot que hi ha a la part superior del monòlit.
En el moment de celebrar el 200 aniversari de la Guerra del Francès és oportú de recordar aquests testimonis menors, que donen fe de les ferides cicatritzades pel pas dels anys, considerant a més que poques peces com aquesta han sobreviscut fins a l’actualitat.
Cal tenir en compte que durant aquest conflicte bèl·lic, el clergat regular i secular va ser una víctima propiciatòria, arran de la posició clarament antirevolucionària que l’Església de tot Espanya va mantenir, donades les conseqüències que la Revolució Francesa havia tingut per l’Església a França.
Amb tot, mossèn Domingo Bernils pertanyia al bisbat de Vic en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola, home culte i introductor, junt amb altres intel·lectuals, del moviment de la ll·lustració a Vic.
(Foto Agustí Ballester)


TRANSCRIPCIÓ DEL MONÒLIT:
CARA A LO AÑ 1809 AQUÍ DEGO-LLAR-EN LOS GAVAÍ-TS E
CARA B MORI DOMI-NGO BERN-ILS PRÊ(VERE) I BENEF(ICI)AT ENCO-MANE-ULO A DEU
El text que descriu el fet està escrit d’esquerra a dreta i de dalt a baix al llarg del monòlit, sense respectar síl·labes ni puntuacions. La lletra epigràfica utilitzada, irregular i força matussera, reflecteix la poca perícia tècnica i estilística del picapedrer. El coronament és un dibuix cisellat d’un calze amb la Sagrada Forma amb el birret de prevere dalt, de manera que en resulta un efecte com de calavera que reforça el contingut del text i el fa més punyent.

(Foto Agustí Ballester)

Tot dintre d’uns recursos limitats, molt populars, lluny dels grans monuments que s’edificaren a les grans ciutats per commemorar episodis semblants. Malgrat aquesta justesa de mitjans, el monòlit té un valor simbòlic, el de ser, molt probablement, un monument aixecat pels veïns que intentaren dignificar el record d’un conveí i la seva mort a mans de les tropes franceses. Res més... i tot.

(Foto Agustí Ballester)


Així, doncs, avui aquest testimoni de pedra resulta potser només un objecte anecdòtic a la vora d’un camí, però acompleix perfectament la missió per a la qual va ser creat, perpetuar la memòria d’un home i un fet que altrament el temps s’hauria encarregat d’esborrar. És també el reflex de la suma d’incidents que no s’expliquen mai en els llibres, ni consten entre les grans cròniques, i que són la crua realitat de qualsevol guerra, tal com va reflectir magistralment Goya en els seus Desastres de la Guerra.

Esto es malo. Gravat 46 de la sèrie dels Desastres de la Guerra de Goya, que reflecteix un acte anticlerical semblant al que devia passar a Sant Quirze de Safaja a la mateixa època.

PD. Aquest apunt ha estat lleument retocat l'1 de setembre del 2009 amb la incorporació d'alguna dada a partir del llibre de Mossèn Pladevall.


BIBLIOGRAFIA

PLADEVALL I FONT, ANTONI. St. Quirze Safaja. Un poble de frontera. Barcelona, Amalgama edicions, juny 2009

dimarts, 13 de gener del 2009

L'Ivan Istoichnikov de Joan Foncuberta (1997), l'engany enginyós.

A l'Amadeu

Moltes vegades hom critica la informació que hi ha a internet perquè es diu que és poc fiable i penjada per qualsevol. Però què passa amb la informació impresa? Aquesta sí que és fiable? I la fotografia? També sempre diu la veritat?
Aquest és l’eix de treball d’un dels artistes catalans més importants de tots els temps i del que ara podem gaudir en una esplèndida exposició a la Virreina de Barcelona en la que se li fa una retrospectiva.



Per mi, una de les seves obres més rodones és el catàleg de l’exposició monogràfica que es celebrà a Madrid a la Fundación Telefònica el 1997 i que es va publicar en format de llibre, titulada Sputnik, de mig foli (23 x 17 cm.) amb tapes de cartró fotografiades i mitja tela vermella al llom i amb lletres daurades.


Des de la col·laboració amb Pere Formiguera en Fauna fins els darrers treballs sobre la incidència d’internet en la fotografia i la concepció del món, Joan Fontcuberta, com hem insinuat al principi, fonamenta la seva feina com a fotògraf i intel·lectual en denunciar i qüestionar precisament l’aureola que té la seva disciplina de fidelitat a la veritat. Recordem, només per posar un cas recent, les fotografies fetes per satèl·lits que van servir a Bush jr. per a “demostrar” a la “comunitat internacional” que Iraq utilitzava armes de destrucció massiva per iniciar la darrera guerra contra aquest país.


En el cas que analitzem avui, Sputnik, l’artista fa una recreació sobre la manipulació fotogràfica que realitzaren les autoritats soviètiques de les persones caigudes en desgràcies i com aquestes eren suprimides de la documentació. A partir d’aquests casos reals, s’inventa un cosmonauta, Ivan Istoichnikov (Joan Fontcuberta en rus) que degut a errors en la carrera espacial a bord de la nau Soyuz II interessaria al govern fer-lo desaparèixer definitivament de la documentació oficial per tal de no admetre errors, passant d’heroi nacional a no-res. Tot això és investigat pel suposat periodista americà Michael Arena que compra en subhasta l'arxiu d'un altre cosmonauta. tripulant del Soyuz III.


Tot el llibre-catàleg intenta recrear la descoberta d’aquest suposat frau de les antigues autoritats soviètiques a partir de l’obertura d’arxius arran de la Perestroika i de la mercantilització dels mateixos. Així, el llibre està escrit com si fos un treball de recerca històrica (escrit bilingüe rus-castellà) amb fotos de la infància, joventut i dels moments culminants de la carrera d’Ivan Istoichnikov fins a la seva defenestració. Tot en documents, imatges, dibuixos, esquemes... simulant l’estètica soviètica dels anys 50 per donar-li més realisme. A més aquest llibre fou el catàleg a una exposició que es celebrà amb esquemes, materials tridimensionals a l’entorn de la carrera espacial... que intentava crear una atmosfera creïble.

Exposició a la David Winton Bell Gallery, 2001



Moltes fotografies són fotomuntatges en els que Joan Fontcuberta hi posa la seva cara per a simular que és Ivan Istoichnikov. Foncuberta, malgrat totes les tècniques que té a mà per a fer fotomuntatges perfectes sempre deixa aquest treball com poc acurat, poc acabat perquè l’espectador tingui els indicis suficients per a replantejar-se si el que li expliquen és real o és un engany.



Per acabar d’ajudar al lector a descobrir que el llibre és una ironia sobre les manipulacions soviètiques i sobre la reobertura dels arxius i els grans secrets que amaguen les guardes han estat impreses amb tinta fluorescent que a les fosques permeten llegir: Todo es ficción.

Detall de les guardes interiors on en fusforescència i dintre d'uns mapes de l'Univers es llegeix en grans lletres:
TODO ES FICCIÓN

Tothom vinculat al món de l’art i del pensament tenia clara la proposta de Joan Foncuberta i que el que pretenia no era enganyar la gent sinó alertar de possibles enganys a través de les seves tantes fabulacions, de les que és un mestre en inventar històries. La sorpresa per a tothom, però, vingué uns anys després, quan les ressenyes del llibre i de l’obra ja estaven divulgats per tot arreu i per internet. En el programa Cuarto Milenio d’Íker Jiménez es presentava la història del llibre com una cosa certa i digne de misteri espacial. La visió del vídeo i la seva posterior justificació no tenen desperdici. Us els recomanem per veure l’abast de l’obra de Foncuberta i allò que precisament denunciava.



Un llibre d’execució i conceptualment perfecte en tots els seus aspectes i que demostra com la interdisciplinarietat de llenguatges pot aportar moltes coses al món de l’art i del pensament. Una obra mestra, sense cap mena de dubte.




Vídeos del programa del 11 de juny del 2007 i del següent de Cuarto Milenio de Cuatro en el que Íker Jiménez es feia ressó del cas d'Ivan Istoichnikov i de la seva enigmàtica desaparició en l'espai. El primer vídeo és el de l'emissió del "documental" i el segon el de la "justificació de la relliscada"



BIBLIOGRAFIA:

FONTCUBERTA, JOAN. El beso de Judas. Fotografia y verdad. Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 1997.
FONTCUBERTA, JOAN. El llibre de les meravelles. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008.

dimarts, 6 de gener del 2009

El setmanari manuscrit El Trapecio, una gran descoberta del 1860


-->
A Jorge Brotons autor de Blocalcirc, una de les circumstàncies culpables i necessàries d’aquest bloc.

Avui els Reis d’Orient ens aporten al bloc la presentació de tres volums inèdits que recullen els manuscrits literaris i artístics d’una tertúlia que es reuní als soterranis de l’antic cafè de l’Univers de la plaça Reial nº 1 de Barcelona. Entre el 28 d’abril i el 10 de novembre del 1860, es van elaborar aquests tres volums, que porten el títol de: El Trapecio. Semanario guason redactado por una companyia de titiriteros del Círculo Gimnástico Barcelonés. Veiem, doncs, en el títol mateix del setmanari el to irònic i sarcàstic que ho presideix tot.


Els tertulians solien aportar cada dissabte un escrit o un dibuix (els textos podien ser indistintament en català o castellà) per fornir aquesta obra col·lectiva. La varietat de qualitats de papers (malgrat que tots s’adapten al mig foli) ens confirma que cadascú portava l’aportació de casa, amb alguna accepció que ja es veu (i ho confirma el text mateix) que fou improvisada allà mateix.

Portadella tipogràfica que encapçala el recull d'aportacions setmanals. A mà s'hi afegia el número de la setmana del Setmanari.

Finalment, tots els fulls foren col·leccionats per setmanes, cadascuna dels quals té una portadella tipogràfica idèntica, en la que s’afegia de manera manuscrita el número de la setmana (26 en total). Els tres volums agrupen, doncs, entre vuit i deu setmanes cadascun i al llarg dels mesos es nota un cert cansament, ja que la primera setmana inclou 45 pàgines de força autors diferents, mentre que la darrera separata inclou dues setmanes enlloc d’una i ocupa només tretze pàgines.

Acudit intern que fa referència a la poca activitat productiva dels membres d'El Trapecio. Aquest personatge prim (que podria ser l'anomenat l'Almirant) és un dels blancs preferits dels acudits sobre el grup.
La relligadura és en tela gravada, com si fos pell (24 x 17 cm.) i té guardes interiors de marbrats. Aquesta enquadernació es degué, com es reconeix a la setmana número 11, a les influències de Celestí Verdaguer qui, a més a més, es devia encarregar de les portadelles tipogràfiques -que són força especials ja que contenen una varietat de tipus de lletra no habitual. Com veurem, aquest personatge estava vinculat familiarment al món del llibre.

Moltes aportacions tenien caràcter lúdic, com aquesta il·lustració que passà censura. Em de tenir en compte que rulé vol dir cul... L'interior del soterrani tenia aquest escacat amb dibuixos diversos en la paret com s'observa.

L’única referència que hem localitzat del Círculo Gimnástico Barcelonés ens la dóna Antonio R. Dalmau que ens diu que el viejo gimnasio, fundado por el Dr. Quadras, un enamorado del atletismo en 1860, estaba instalado en la calle Nueva de San Francisco (a prop de la Pça. Reial) y salieron de él no pocos acróbatas y saltadores, aplaudidos después por los públicos de España y de fuera de ella. Se hizo cargo, más tarde, del gimnasio que fué de Quadras, el doctor Casademunt, que imprimió a sus enseñanzas una orientación más hacia la gimnasia higiénica (p. 47). Fora d’aquesta breu referència no hem trobat res més. Per les pistes que tenim, podem creure que molts socis del gimnàs es trobaven en un local situat en un soterrani de la Plaça Reial, bé perquè hi tenien justament la seu social del gimnàs, bé perquè hi havia alguna mena de cafè o bar. En aquell moment la plaça Reial era una plaça de recent construcció (1848) on vivia només gent benestant.

Interior del soterrani de la Pça. Reial nº 1 amb els membres del Círculo Gimnástico barcelonés amb les finestres que donen al carrer i que segons una de les aportacions eren ideals per observar per sota les dones que passaven a prop...

Un dels aspectes més destacats d’aquests manuscrits és que constitueixen la informació gràfica i literària més antiga de l’esport a Catalunya, ja que els primers gimnasos s’iniciaren en aquest moment –el 1860- i estaven estretament vinculats al món de l’acrobàcia o com es deia en aquell moment als volatines. Cal tenir en compte que l’esport, com una activitat vinculada al lleure, per al manteniment de la salut física i moral, és un concepte que només té sentit en un context urbà i industrial, que arribà per influència forana i que s’inicià en cercles intel·lectuals i grescaires de les classes mitjanes vinculades al comerç, al món dels oficis i a les professions liberals. És a dir, que l’esport i la seva praxi al gimnàs s’inicià a casa nostra de la mà d’aquells que, sense pertànyer a l’alta burgesia -que es dedicava a activitats més refinades i elitistes-, es podien permetre el luxe d’anar al gimnàs per estar en forma i alhora anar als cafès de moda del moment.
De fet, dintre de les aportacions literàries de la revista n’hi ha una que és un autèntic cant a l’exercici físic que deu ser dels primers que trobaríem a Catalunya i que estaria molt vinculat a les noves tendències mèdiques de caràcter higienista, en boga a Europa.

Instal·lant els diversos aparells per a desenvolupar la tasca gimnàstica dintre del soterrani.

Malauradament, les signatures dels participants d’aquestes tertúlies que veiem al peu dels articles i els dibuixos són en la seva immensa majoria pseudònims (Almirant, Simon, Periquito, Valencianito, Tòful, Un orangutan, un Fantasma, Trifon, Tirlis, Manolo, Pero Gullo, Juan Lechuga, Tifa, Jeroni Tombafullas, Pochinela, Almirant 3 esclops, Picotazo, Un Civilizador, Pánfilo, Espuela... el que ens impedeix saber (per ara) de qui es tractava en cada cas. A més, i a falta de la comprovació en el diccionari de pseudònims barcelonins del s. XIX que no he pogut consultar encara, crec que aquests pseudònims tenen més un caràcter de bromes internes del grup que de pseudònim literari pròpiament dit.

Acudit de Toful en el que és la primera referència al consum de fotografies eròtiques que es coneix a Espanya.

Malgrat l’abundància de pseudònims, alguns dels col·laboradors van signar amb el nom autèntic, com ara Francesc Tusquets (que després va viure a París, on publicà novel·les naturalistes de caràcter catòlic), Ricard Moly de Baños (entre 1874 i 1876 fou secretari i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès i secretari del Banc de Barcelona), Rafael Tejada y Alonso (poeta que se’n va anar a viure a Madrid on es vinculà a l’Ateneo Científico y Literario), Llorenç Desideri Lacasa (no en tenim dades) i Celestí Verdaguer (fill de l’impressor Joaquim Verdaguer i germà d’Àlvar, que publicà les Crisantemes de Riquer).

Caricatura sarcàstica i amb certa mala bava del directius i del seu paper com a censuradors d'El Trapecio, obra de Simon
Litografia original de Gustave Doré publicat a Journal pour rire (7 juliol 1849) dintre de la seva sèrie de Grotesques que va ser copiat per l'anònim Simon a El Trapcio (Fotografia Gallica)

Aquestes caricatures podien ser originals o bé còpies d'altres setmanaris humorístics publicats tant a Espanya com a l'estranger com és el cas del plagi que va fer en Simon a partir de Gustave Doré. Hem de tenir en compte que el concepte d'original i còpia en aquest moment no és el mateix que l'actual i que precisament la gràcia està en el canvi de peu d'il·lustració que permet fer un acudit sobre la composició de la "junta directiva" d'El Trapecio (Informació afegida el 29 de desembre de 2019)

Interesant dibuix d'escasa qualitat gràfica però que ens mostra la famosa orxateria dels Porxos d'en Xifré (desapareguda el 1890) i d'una prostituta del Barri Xino (abans d'anomenar-se així) barceloní. L'acudit fa referència als metalls (que es fonen) de les monedes que es necessitaven per prendre un refresc a can Nelo i el que es necessitava pels serveis d'una meuca. Observi's que a sota de la Fundición de Plata hi ha una sospitosa retallada en la que encara s'entreveuen els traços d'algun comentari que la Junta Censora degué creure que era xaró...

La qualitat literària de les aportacions és irregular, des de composicions fetes per compromís fins a algunes amb aspiracions literàries més clares. A més es toquen tots els gèneres (poesia, prosa i teatre i fins i tot jeroglífics), normalment de forma sarcàstica i irònica. No hi falten les al·lusions mútues entre membres del grup, i fins i tot s’hi troben picabaralles fortes, en les quals algú amb mà esquerra ha de posar una mica de pau.

Jeroglífic de l'Almirant 3 esclops. Resultat: A la primera l' rei perdona; a la segona, catxamona

Una gran majoria dels dibuixos foren realitzats per afeccionats (fins i tot alguns són formes esquemàtiques fetes per una mà poc destre) però n’hi ha alguns d’una qualitat destacable, signats per un tal Simon (amb gran domini del tramat i de les figures i els retrats), El Valencianito (segurament dibuixant d’impremta a sou, per la perfecció del dibuix i la imitació de litografies) i sobretot Toful -el millor de tots, amb un domini del dibuix de primera qualitat- amb dibuixos moltes vegades vinculats a aportacions literàries. D’una de les aportacions literàries es podria deduir que el nom real corresponia a un tal Cristòfol Vinardell i que potser seria mestre d’obres. Aquestes dades, però, no es poden considerar seriosament perquè el to poc seriós del text on s’esmenta el fet i del setmanari en general ens obliguen a haver de contrastar les dades abans de donar-les per bones. Així doncs, malgrat aquesta qualitat encara no sabem qui es pot amagar rere aquests pseudònims artístics i no podem descartar que es tracti d’un artista de primera línia del moment.

Dibuix imitant la qualitat litogràfica, obra del Valencianito

Malgrat la qualitat artística tan irregular de les aportacions, els manuscrits són un document interessantíssim perquè els seus autors parlen de la vida quotidiana i dels esdeveniments més importants de la Barcelona d’entre les dates citades. Així, per exemple, no en parlen del famós Carnestoltes organitzat per un tal Junyent (es va celebrar el febrer del 1860) però sí de la rebuda del General Prim i dels voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica amb cançons patriòtiques i sarcàstiques (n’hi havia de tots colors) i dibuixos dels monuments aixecats en honor seu. També es parla de la vinguda de la reina Isabel II a Barcelona i es denigra al pretendent carlí Carles VI (comte de Montemolín i que aquell any fou detingut a Sant Carles de la Ràpita). Entre altres personatges polítics, es parla de Garibaldi i la unificació italiana, les polèmiques entre lliurecanvistes i proteccionistes, ...

Arc de Triomf efímer aixecat en honor dels Voluntaris Catalans de la Guerra d'Àfrica (1859-1860) a Barcelona. Curiosament no es reprodueix en el completíssim llibre que dedicà Víctor Balaguer als homenatges que es realitzaren en aquesta ocasió.

Sobre la vida quotidiana són també un document interessantíssim perquè com que cada aportació és lliure, trobem una sèrie d’acudits sobre temàtiques diverses, com ara la prohibició de pixar al carrer, el tràfic de fotos eròtiques, les processons de Corpus, les modes de vestir, les mainaderes -i com desatenen les criatures davant un bon mosso-, els balls públics i els festejos, una excursió col·lectiva a Montserrat, un eclipsi solar... en fi, sembla que no hem canviat gaire!

Una de les aportacions a l'eclipsi que succeí en aquells temps

Sobre el circ i el gimnàs les referències són més aviat escasses però és molt interessant la polèmica sobre la necessitat d’anar al gimnàs uniformats o no, i si aquest uniforme havia de ser folgat o estret per marcar “els desarrollos” dels esportistes. Aquesta polèmica cristal·litzà en una sèrie llarga de projectes de vestuari gimnàstic. També és curiós com aquests primers gimnasos estaven vinculats a l’art del circ tant pel que fa als equilibris com a les composicions en què es requeria força...
En certa manera són la primera referència original sobre l’esport a Catalunya i diria que a Espanya, ja que no he trobat més antic que no estigui vinculat a l’esgrima o l’equitació, les activitats “esportives” de la classe alta!

Projecte d'uniforme. És curiosa la representació del poltre de saltar com si d'un cavall real es tractés.

En fi, hi ha molta matèria per investigar en aquests tres volums que són un autèntic piscolabis temàtic. Com que es tracta de material inèdit, de tant en tant aniré publicant les troballes que vagi realitzant (amb calma i entremig d’altres històries) perquè, com a mínim, en quedi una certa constància. Per això he titulat el post El Trapecio (I). Serà una mena de serial...

Escena costumista al Ball del Tivoli, obra de Toful

BIBLIOGRAFIA:
DALMAU, ANTONIO R. El circo en la vida barcelonesa. Barcelona, Monografias Históricas de Barcelona, Ediciones Librería Milla, 1947.
PUJADAS, XAVIER. Els orígens de l’esport a la Catalunya contemporània: entre la modernització del lleure i la massificació (1870-1936) a “L’esport a Catalunya”. Barcelona, Fundació Carulla, 2008.

Nota del 7 de gener de 2009.
Una vegada tancat i penjat l'article el Sr. Jorge Brotons m'envia una sèrie d'articles sobre l'inici de la gimnàstica moderna sobretot a l'entorn de la figura de Francisco Amorós y Ondeano (València 1770-París 1848) que desenvolupà les seves pràctiques i mètodes a París. Els articles que m'ha passat i adjunto tenen informacions molt bones per a la història de la gimnàstica a França i Espanya i són un bon complement per arrodonir aquest estudi al voltant d'El Trapecio. Si els hagués tingut abans hagués canviat algun comentari però no invalida, ans al contrari la reafirma, la importància iconogràfica d'aquest setmanari i les seves notícies.