divendres, 27 de novembre del 2009

Un shunga de l'escola d'Utagawa Kunisada, llibres i sexe japonesos


Arran de l’exposició que se celebra al Museu Picasso d’Imatges secretes, Picasso i l’estampa eròtica japonesa, que podeu veure fins el 12 de febrer, analitzarem un d’aquest llibres japonesos de gran erotisme, en aquest cas un del taller d’Utagawa Kunisada. El nom que van rebre aquestes joies de l’erotisme i de la impremta japonesa foren els de shunga (imatge de primavera), mahura-e (imatges dels sons de l’orella), warai-e i higa (imatges secretes, d’aquí el títol de l’exposició). Els noms que han fet més fortuna són higa i sobretot shunga.

Com sigui que aquí només puc publicar la fotografia que ja reprodueixo amb aquest magnífic gravat d’un fragment de cirerer en plena festa de la primavera aquest article el teniu al Piscolabis Librorum Maioris. Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones adultes. Si no compliu els requisits us preguem us abstingueu d'entrar-hi. Moltes gràcies i perdoneu aquest viatge blocaire.

divendres, 20 de novembre del 2009

De Rússia a la URSS, Grafisme i revolució

El Lisickij. Wendingen, volum 4, número 11, 1921

Gràcies a un apunt del bloc de José Antonio Millàn m’he assabentat que a Barcelona hi ha una fantàstica exposició sobre les avantguardes russes i arts gràfiques en el període de les avantguardes, De Rusia a la URSS. Grafismo y Revolución. Està organitzada per una Galeria d’art que desconeixia, A/34 (Aribau, 34; a tocar a Consell de Cent) i que es dedica sobretot a exposar obres d’art sobre paper. El seu propietari, Paco Rebés, i els germans Roberto, María i Ángeles Schjaer són els responsables de tirar endavant aquest projecte des del 2005.

Vista de l'interior d'A/34 amb la taula plena de catàlegs consultables i a la paret: Mikhail Cheremnikh, Campanya de vacunació a zones rurals, circa 1920

Visitant la galeria em vaig adonar que m’agraden cada vegada més aquestes mini exposicions en espais petits i acollidors, en les quals pots paladejar les obres i quan acabes tens la sensació que encara en voldries més! Aquest és el cas de l’exposició De Rússia a la URSS, Grafisme i revolució que ens parla d’un moment històric i artístic del qual normalment no podem veure cap exposició global. Només per aquest fet val la pena apropar-s’hi i visitar l’exposició.

Vista de l'interior de l'A/34 amb els expositors vitrines amb el cartell de Vladimir Lebedev de llibres infantils de Samuil Marshak (anys 20) i les portades de Liubov Popova per a Cap a nous horitzons de l'art musical del 1923

A més, han tingut la bona pensada de publicar un petit catàleg molt ben editat amb la reproducció de les obres exposades i un magnífic text de Juan Manuel Bonet, en el qual va lligant les obres amb el moment històric i artístic. Una autèntica filigrana de text que aconsegueix, mentre ens explica el moment de concepció del que hi ha exposat, anar anomenant els artistes i les peces que veiem exposades a la paret o a les vitrines.

Aleksander Rodtxenko. Nova LEF, número 10, 1928

Visitant l’exposició i llegint el catàleg hom pot arribar a copsar perfectament aquest moment que per a l’estètica actual és fonamental. Sense els suprematistes, els constructivistes i la resta d’istes russos, actualment tindríem un altre tipus d’estètica. A més, i això es veu molt ben reflectit perquè és l’essència de l’exposició, aquests moviments van tenir una incidència directa en les arts gràfiques (llibres d’adults i per a infantils, catàlegs, revistes, fulletons, cartells...). El que es pretenia era que l’art sortís al carrer i ocupés i transformés tota la societat.

Liubov Popova. Cap a nous horitzons de l'art musical, 1923

El recorregut per l’exposició ens mostra la diversitat d’estètiques que hi havia a principis del s. XX a Rússia i com aquestes diverses tendències de modernitat absoluta es posen al servei d’una altra modernitat, la Revolució Bolxevic. L’entusiasme dels artistes i literats al servei d’una causa que creuen que és ideal la veiem reflectida a l’exposició. L’abstracció pren força i emoció a partir de la geometrització de les formes. La línia recta es torna vital i aquestes palpitacions les veiem en els exemplars exposats.

El Lisickij. Pàgines interiors de Per a la veu de Vladimir Maiakowski, 1923

Les tintes vermella, grisa i negre combinades sàviament sobre el blanc prenen el protagonisme, com també les composicions austeres i contundents reprenen la dita renaixentista de breve e senza ornato. El colors i la tipografia esdevenen protagonistes d’aquesta simfonia formal, d’aquesta aventura d’uns artistes que volien canviar el món, començant per l’estètica. Per això, el 1927 Teige va dir entusiasmat que els constructivistes no són tan sols Tatlin, El Lisickij, Rodtxenko, Vesnin, Meyerhold, sinó sobretot Lenin, Trotsky, Stalin, Bujarin, centenars i centenars d’enginyers i obrers anònims, experts econòmics, polítics i professors...

Kasimir Malevitx. Primera sèrie de conferències impartides en un breu curs per a professors de dibuix de Nikolai Punin, 1920

Així, doncs, una altra de les virtuts de l’exposició és que combina noms de primera fila, que gaudeixen de reconeixement internacional (Marc Chagall, Gustav Klucis, Vladimir Lebedev, El Lisinckij, Vladimir Maiakovski, Kazimir Malevitx, Liubov Popova, Aleksander Rodtxenko...), amb alguns de menys coneguts, però molt interessants i fins i tot amb alguns d’anònims però no per això menys espectaculars.

Vladimir Lebedev. El petit elefant de Rudyard Kipling, 1922

La visió d’aquests artistes anava més enllà de la seva època i pretenien canviar-ho tot, reivindicar la novetat i les noves formes, i amb això eren molt propers als futuristes. Rodtxenko mateix digué el 1920 que l’art del futur no seran decoracions agradables per a apartaments privats. Serà tan necessari com els gratacels de quaranta vuit pisos, ponts grandiosos, el telègraf sense fil, aeronaus, submarins i així successivament.

VLADIMIR I GEORGII STENBERG. Enforteix Avtodor, 1920

Només cal veure els impresos de l’època de la República espanyola i de la Guerra Civil per observar que l’estètica utilitzada pels nostres Mauricio Amster, Helios Gómez, Josep Renau, Josep Sala... és deutora d’aquests artistes malgrat que ells no van entrar en l’estètica constructivista.

Marc Chagall. Dol de David Hofstein, 1920

Com diu el títol de l’exposició, l'arc cronològic abarca des de la Rússia tsarista fins a la URSS de la primera època. Una vegada Stalin agafà el poder fou incapaç de conviure amb aquest esforç col·lectiu dels artistes revolucionaris que pretenien canviar l’estètica del món.


Interior d'A/34 destacant el cartell de Gustav Klucis, La realitat del nostre programa és la gent viva, som tu i jo del 1931 i amb Stalin com a protagonista del fotomuntatge

La dissort d’aquests artistes, que cregueren en un món i un art millor -al servei del Poble-, queda perfectament exemplificada en el cas de Gustav Klucis. Ex-membre de l’Exèrcit Roig i deixeble de Malevitx, Gabo i Pevsner, col·laborà amb la seva dona Valentina Kulagina en la creació de fotomuntatges. El 1931 creia que l’art havia d’assolir el mateix nivell que la indústria socialista. El 1933 va realitzar el cartell exposat i titulat: La realitat del nostre programa és la gent viva, som tu i jo... en el qual el protagonista era Stalin. Aquest artista, fervorós del seu ideal, fou detingut el 1938 en una de les purgues stalinistes i afusellat al cap de tres mesos. Tot un símbol que la llibertat creativa havia arribat a la seva fi... I de manera ben dràstica!

En definitiva, és una exposició que no us podeu perdre els barcelonins i de l’entorn perquè és un material que no arriba a Barcelona i menys en un conjunt tant important com aquest, 67 peces. Això sí apresseu-vos, ja que heu de tenir en compte que tanca el proper 28 de novembre.

PD. Per gentilesa de la Galeria A/34 aquesta setmana tornarem a celebrar un sorteig, en aquest cas de dos catàlegs de l'exposició. Així doncs, els que hi estigueu interessats heu de dir expressament en els comentaris o a través de l'email que voleu participar-hi. Que hagi sort! Ah! i no us hi acostumeu! El termini s'acaba el proper dijous dia 26 de novembre (Ep, prorrogat fins a finals de desembre). O sigui que afenyeu-vos a posar un comentari especificant que us interessa el catàleg.

dissabte, 14 de novembre del 2009

El idioma catalan, origen de todas las lenguas

Al rei republicà de les parèmies, en Victor Pàmies, un heroi de la filologia catalana que ha aconseguit la fita de catalogar i estudiar 300.000 registres de parèmies.

Una de les coses que m’agrada del comportament col·lectiu de molts catalans és la capacitat per fotre’s de si mateixos amb gran ironia. Potser aquesta actitud és a la base d’alguns problemes que tenim per fer-nos entendre com a poble, ja que sovint donem l’aparença de ser seriosos i la manifestació de l’humor és tan críptica que no és percebuda com a tal, i s’interpreta com un gest arrogant o de desconsideració cap als altres.

Això bé a tomb arran del llibret que avui comentem i que té un títol totalment provocador, en línia del que dèiem: El idioma catalán considerado como origen de todas las lenguas. Fa poc temps, Víctor Pàmies publicava un apunt sobre les frases que cerquen equivalències fonètiques del català amb altres llengües dels llocs més variats del món. En aquest apunt reproduïa uns articles publicats a l’anuari de L’Esquella de la Torratxa del 1895, en el qual es transcrivien aquests jocs fonètics extrets d’un article anterior de Lo Xanquet (publicat entre el 1864 i 1868) que havia estat reproduït posteriorment per La Llumanera de Nova York (nº 30, octubre 1877).


És curiosa la perseverança amb aquesta bromada (com deien en aquella època) i que s’anés reproduint de manera cíclica. L’opuscle que presentem està imprès en octau (13 x 9 cm.) de 32 pàgines, i fou publicat a Buenos Aires el 1913. Ja a la portada hi ha una sèrie de bromes a l’entorn del llibret, ja que amb un to falsament cerimoniós presenta l’obra com si fos molt transcendent, quan el contingut és només un enfilall de disbarats.


És realment curiós que les introduccions i altres apartats són en castellà malgrat que el llibre anés destinat a la nombrosa colònia catalana de Buenos Aires. Aquests és un dels altres aspectes que pretén donar a l’opuscle el caire d’obra científica, en utilitzar una llengua que en aquell moment es considerava més apta per a la divulgació de la ciència. A més, el llibre està signat per un tal Doctor W. Birnbaum -de cognom alemany- ja que la cultura alemanya llavors tenia molt de prestigi i això donava més nivell científic a l’estudi. De tota manera, tot seguit i en lletra petita s’aclareix que l’autor és aprendiz de académico, autor de varias otras excentricidades é inspector honorario de todas las Compañias de Tramways del mundo.


A l’interior del llibret, a la pàgina 3, hi ha el típic retrat de l’autor del tractat, però en aquest cas es tracta del suposat retrat de l’autor vist de clatell... A la pàgina esquerra hi ha un recull dels hipotètics llibres publicats pel Dr. W. Birnbaum, amb llibres tan diversos com Una tonelada de chistes (hem trobat un exemplar del 1919 signat per un tal H. Pipiritaía,), Tratadito de urbanidad ad usum de empleados del tramways, Omega. Arte de cortarse uno mismo los callos y durezas con rapidez, facilidad y sin dolor...


En la introducció insinua que l’autor de les frases és Artur Cuyàs, fundador de La Llumanera de Nova York, informació que entra en contradicció amb el que s’afirma a l’Esquella de la Torratxa, que aquestes frases fetes ja es van publicar a la revista de Lo Xanguet. Possiblement Artur Cuyàs va recollir aquestes frases que algú havia fet anteriorment i les va reutilitzar per a La Llumanera de Nova York, amb un gran esperit de reciclatge i de Creative Commons...


El llibret és una autèntica antologia de disbarats, amb un seguit de frases classificades per famílies lingüístiques que no tenen cap mena de sentit. L’única gràcia és la fonètica, ja que en pronunciar les frases allò que sona pretén recordar la sonoritat de la llengua que s’especifica en el títol. Per això sabem que aquesta humorada publicada a Buenos Aires anava destinada exclusivament a la colònia catalana de l’Argentina, els únics d’aquell país que podien entendre el llibret i veure-li la gràcia..


Així doncs, l’obra utilitza l’aparença seriosa per riure’s de tot una mica i sobretot de les possibilitats del català com a llengua internacional, amb molt d’humor i cap rigor lingüístic, com va dir en Víctor Pàmies!


Aquest apunt participa del merescut homenatge que la catoesfera dedica al nostre company blocaire Víctor Pàmies per la seva ingent tasca de recerca paremiologica. (Logo: Pallídisseny)

dilluns, 9 de novembre del 2009

Fata Morgana Usa (1967) de Josep Renau, a l’altre costat del mur

La gran desfilada

Avui fa vint anys que va caure el Mur de Berlín i tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Els que ho vam viure en directe, a través de la televisió, ens sembla que va ser ahir i encara ens sembla impossible que un statu quo com el que hi havia, caigués a una velocitat tan vertiginosa. Als meus alumnes, quan els explico a classe d’història aquest fet cabdal del s. XX, s’ho prenen amb una distanciació absoluta, com quan estudien la unificació italiana (1859-1871)... sense poder, moltes vegades i en general, copsar la transcendència d’aquest fet històric: un més per a estudiar! I prou...

Miss bistec de Chicago

Per als que tenim una certa edat (tampoc no tant, tot sigui dit de pas), aquests canvis sobtats ens van deixar bocabadats, perquè pocs anys abans ningú no ho podia preveure. L’enfonsament de tot un sistema fonamentat en una utopia, a criteri de gairebé tothom mal aplicada, impactà a tot arreu, perquè la Guerra Freda semblava eterna. Com la majoria de persones que vivíem a la part occidental, poc sabem del què passava a la part oriental, ben closa darrera el mur ...

Un dels casos de propaganda política a favor del règim comunista i en contra de la societat capitalista, que es va fer precisament a l’Alemanya Oriental, fou el que portà a terme el valencià Josep Renau, amb el seu recull de fotomuntatges titulat fata morgana USA.

Final feliç

La vida de Josep Renau és una vida molt pròpia del s. XX, el segle de les ideologies. Va néixer a València el 1907 i de seguida es vinculà al món de l’art, fent una mica de tot però destacant com a dissenyador de portades i il·lustracions per a la Editorial Estudios, on realitzà alguns fotomuntatges, ja el 1929. Vinculat al Partit Comunista des del 1931, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat codirector (juntament amb el també valencià Max Aub) del diari Verdad. També fou nomenat Director General de Belles Arts i se li encarregà salvaguardar el patrimoni artístic nacional durant la Guerra. Mentre era encarregat de la propaganda política, va dur a terme una tasca molt variada que va incloure fets com ara confeccionar uns fotomuntatges dels 13 punts de Negrín, muntar el Pavelló Espanyol de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937 -on s’exposà el Guernica de Picasso entre altres- o encarregar la Cartilla antifascista escolar a Mauricio Amster.

Moloch Hollywood

El 1939 marxà cap a l’exili a Mèxic, on connectà amb els muralistes mexicans (Siqueiros, sobretot) i entrà en contacte directe amb els EUA. A Mèxic, des del 1940, anà retallant fotografies de les revistes americanes Life, Fortune, The New York Times, constituint tot un arxiu que li serviria per treballar en el projecte d’una publicació de fotomuntatges que posés en entredit l’American Way of Life. A Mèxic, per subsistir es dedicà al disseny gràfic i sobretot destacà com el gran cartellista de l’època amb una producció ingent de cartells de cinema... autèntiques meravelles, molts d’ells.

Guardes de paper i enquadernació en tela de fata morgana USA

Cansat de la vida inestable dels autònoms i d’estar al servei de la publicitat capitalista, el 1958 es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya on retornà a l’ortodòxia marxista i passà a ser un artista del poble amb sou a càrrec de l’estat de la RDA. Aquí, amb les mans lliures (no tenia problemes de censura ja que era un artista afí al règim) i amb l’economia solucionada, es proposà de publicar el que a Mèxic no havia estat possible, la seva obra mestra dels fotomuntatges: fata morgana USA. Així, doncs, el 1967 publicà en edició bilingüe alemany-anglès, a l’editorial Eulenspiegel Verlag, el seu recull de 40 fotomuntatges destinats a la propaganda política antiamericana en dimensió foli (30 x 25 cm.). El llibre tenia unes guardes de tela amb el símbol del dòlar ($) i amb unes sobrecobertes amb el fotomuntatge titulat El més gran del món.

6 d'agost de 1945: L'era atòmica serà una era americana (President H.S. Truman)

Aquests fotomuntatges tenen una gran influència de John Hehartfield i altres artistes del dadaisme de l’època d’entreguerres, a més d'artistes Pop Art del moment. Les figures són retallades amb gran exactitud, el que li dóna una gran polidesa visual i -a diferència dels altres mestres del fotomuntatges- hi introdueix el color combinat amb el blanc i negre. A més, les fotografies trenquen el camp o marge, hi introdueix deformacions òptiques i hi utilitza espais contraposats. Cada obra ocupa una doble pàgina, a la de la dreta (amb numeració senar) hi ha el fotomuntatge pròpiament dit, mentre que a la esquerra (pàgina parell) hi ha el títol i, sovint, fotografies i textos complementaris (en alemany i anglès) per fer més entenedora, si cal, la composició artística. En definitiva, el resultat és una mena de barreja de dadaisme i pop art.

Festa sorpresa en el museu Metropolità

La temàtica de l’obra, concebuda com una unitat i no com a fotomuntatges independents, és un atac directe a la ideologia americana. De fet, fata morgana vol dir gran miratge i Josep Renau coneixia perfectament “el gran miratge” des de la seva etapa mexicana. Per això, en els fotomuntatges parla del concepte de l’amor, l’alienació de la dona, el colonialisme, el racisme, la tecnologia, el militarisme, la guerra de Corea, el Ku-Klux-Klan, la cacera de bruixes del senador McCarthy, la pena de mort, la societat de l’opulència... tot plegat amb un humor molt àcid (a la manera de Heartfield) i utilitzant la paradoxa per fer arribar amb nitidesa el seu missatge.

Capitalisme popular

Aquestes imatges mistificades del món contemporani capitalista li donen una pàtina de Sodoma i Gomorra, com a civilització de la perversió en tots els sentits. En contraposició a la publicitat comercial i turística, la vida als EUA és força més complexa, contradictòria i dramàtica que no voldrien admetre els promotors i apologistes de l’American Way of Life. Aquest llibre tracta d’aquesta gran confusió propagandística; no aspira, doncs, a oferir una valoració o anàlisi global de la realitat nordamericana en conjunt, sinó que és voluntàriament parcial. De manera que aquest llibre és una autèntica obra d’art de la propaganda política de la Guerra Freda, en aquest cas, contra els EUA.

Fora les mans de Cuba!

Aquesta primera edició es veié seguida de dues més. Una en castellà publicada el 1977 per Gustavo Gili, quan Renau va poder tornar a Espanya –si bé ho feu únicament de manera esporàdica, ja que continuà vivint al Berlín oriental, que és on va morir- i es van començar a organitzar exposicions de l’artista i una darrera, la del 1989 de l’IVAM de València que podríem considerar la definitiva, malgrat que Renau ja havia mort anteriorment, el 1984. Cal considerar-la l’edició definitiva perquè Renau ja havia donat la seva obra a la Fundació Josep Renau que, al mateix temps, havia dipositat tots els fons a l’IVAM perquè els gestionés aquesta institució pública. En motiu de l’exposició que s’organitzà -i d’acord amb la voluntat que havia expressat Josep Renau- en comptes dels 40 fotomuntatges de la primera edició se n’editaren 69, dels 100 que Renau havia previst com a obra unitària. Fou així perquè Renau mateix no estava satisfet de tots els fotomuntatges i acabà per decidir que el conjunt definitiu constés només de 69 obres. A més, el títol es veié ampliat amb un petit subtítol aclaridor: The American Way of Life. Devia considerar que només Fata Morgana USA era poc aclaridor de les intencions polítiques de l’obra. Aquesta edició es va publicar en valencià i anglès.

Tots els homes són creats iguals...

Josep Renau no amaga l’objectiu propagandístic de la seva obra quan en l’epíleg diu que l’autor se sentiria ben satisfet amb la seua obra només que el lector hi descobrís pel seu compte allò de pervers i inhumà que hi ha en els signes confusius, brillants i fascinadors del Way of Life, que esclavitza en major o menor mesura milions de persones dins i fora dels Estats Units. Aquest és l’objectiu fonamental del llibre.


Fotomuntatges de Josep Renau publicats el 1972 a la revista satírica de la RDA Eulenspiegel 
(Col·lecció Carles Hernando)

Posteriorment a l'edició del llibre va anar publicant altres fotomuntatges relacionats amb aquesta obra a la revista satírica Eulenspiegel del Berlin Oriental l'any 1972. Això indica que la idea de Josep Renau era fer una obra amb continuïtat, com un projecte que mai s'acaba i on cal anar aprofundir.

El vell i el nou

És curiós que Renau morís el 1984 (enguany ha fet 25 anys), pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. Sempre he pensat que per a molts dels que van creure que el comunisme era la solució definitiva als mals de la humanitat i que l’aplicació duta a terme en alguns països era el camí per aconseguir-la, morir abans que s’ensorrés tot en quatre dies els va ser gairebé una benedicció, si això és pertinent de dir d’un comunista convençut com ell.

El President parla sobre la Pau

PD. Aquesta setmana sortegem, com a vegades també fa en Guillem Carbonell, un llibre de la darrera edició del Fata Morgana USA, The American Way of Life del 1989, publicat en ocasió de l’exposició celebrada a l’IVAM, i que fou l’exposició inaugural del Centre. Si voleu participar en el sorteig només heu d’enviar un email o deixar un comentari i deixat dit que voleu participar en el sorteig. Unes mans innocents escolliran el paperet amb el nom de l’afortunat o afortunada i el guanyador serà anunciat el proper dilluns i se li farà arribar el llibre. Heu de deixar el vostre email per poder-nos posar en contacte amb vosaltres en el cas que us toqui.

LA GUANYADORA DEL SORTEIG (15 DE NOVEMBRE DE 2009) HA ESTAT: CLÍDICE. FELICITATS!

BIBLIOGRAFIA:

FORMENT, ALBERT i altres. Josep Renau. València, IVAM, 2004
RENAU, JOSEP. Fata Morgana USA. The American Way of Life. València, IVAM, 1991
http://www.centenariorenau.com
http://www.margencero.com/lumiere/renau/remau_articulo.Htm

diumenge, 1 de novembre del 2009

Colección de Epitafios (1842), la poesia de la Mort a Barcelona

Aquest bloc té un secret. És algú que prefereix l'anonimat, que corregeix amb paciència cada apunt i hi aporta la seva visió i el seu esperit crític. Suporta les neures d'un bibliòfil, aprecia com a obsequi d'aniversari un llibre com el que comentem avui, perquè també li agraden els llibres i perquè comparteix algunes de les meves neures i sap que és el millor obsequi que sóc capaç de fer... A ella va dedicat aquest apunt.

Que la mort impacta i ha impactat la humanitat és una realitat inqüestionable. De fet, hom diu que podem interpretar que l’ésser humà és humà des del moment que hi ha enterraments rituals, perquè aquest fet implica que hi ha un pensament abstracte -la reflexió sobre la mort- que ens separa dels animals. A partir d’aquest moment la humanitat ha volgut preservar el cos de la intempèrie i preservar la memòria dels difunts a través dels monuments més diversos.


Els monuments més modestos dedicats a la memòria dels difunts són els nínxols dels cementiris, en els quals els nostres avantpassats resten apilats -en un ordre perfecte- uns sobre els altres. Els familiars, per preservar la memòria del difunt, han col·locat davant d’aquests nínxols una placa commemorativa amb diverses inscripcions, normalment el nom i algunes altres dades. Antigament, però, hi havia més el costum de preservar aquesta memòria a través d’epitafis amb el nom del difunt i algun detall personal. Precisament el llibre del que avui parlem és un curiós recull d’aquest difícil art literari.

Portada amb elements tipogràfics

La Colección de epitafios del cementerio general de Barcelona fou publicat per la “Junta administrativa del Cementerio general de Barcelona” el 1842 a la impremta d’Antoni Brusi. En un format de mig foli (20 x 14 cm.) aquest recull d’epitafis compta amb una esplèndida portada composta d’elements tipogràfics i una litografia de Bodin que reprodueix la façana del cementiri dissenyat per l’arquitecte italià Antonio Ginesi, en el qual podem observar com era aquesta façana abans de les reformes que en canviaren alguns aspectes i en el qual veiem molt destacades les dues piràmides laterals que es convertiren en símbol de monument funerari. Aquest cementiri, el primer que es feu a Barcelona com a tal, era fora muralles i continua avui en ús amb un projecte de reformes i millores en execució. Té una extensió notable, uns cinquanta mil m2 i més de trenta mil sepultures. Actualment du el nom de cementiri del Poble nou, però també s’havia dit Cementiri Vell o de l’est.

Epitafis amb el d'una partera

El llibre en qüestió, però, va ser publicat amb la finalitat de millorar el cementiri ja que la junta administrativa veia que anava de mal en pitjor, tant des del punt de vista estètic com literari. Així, en la seva Advertencia preliminar pretenia desterrar el monótono y vulgar aquí yace, que parece ser el último esfuerzo del talento de nuestros compatriotas en la redacción de las cuatro mil y mas inscripciones esculpidas en nuestro Cementerio, bien diferentes de la que leemos en otros, muchas de las cuales arrancan lágrimas de la mas deliciosa ternura por sus ideas y modo de espresarlas, y ninguna buen seguro contienen los despropósitos ortográficos y de otras clases que tan poco favor harian al estado de cultura de nuestra Capital.


Des de l’any 1836 la Junta va crear un comitè d’examen de les inscripcions que hom volia col·locar i fins i intenten anar introduciendo y aumentando el buen gusto en la calidad y ornato de las lápidas sepulcrales (con destierro de las de azulejos que tan perjudiciales eran), se nota igualmente una mejora en la composición de los epitafios, de manera que pertenecen á la última época la mayor parte de los que componen esta coleccion. Si ara veiessin el cementiri amb tot el mostrari de marbres, vidres, acers inoxidables, flos de plàstic, fotografies... s'escandalitzarien, i és que fins i tot en els cementiris hi hauria d'haver normatives urbanístiques estètiques com les que es van intentar amb aquest llibre. Però si no n'hi ha ni en les cases on vivim, què hem de fer on morim!


Així, aquest llibre pretenia ser, sense embuts, un model per a futurs epitafis quan diu que aquí hallarán los padres, los hijos, los esposos, los hermanos, los amigos, ideas y sentimientos adecuados para recordar las gracias y vitudes de las prendas mas queridas de su corazon. De fet, els aproximadament 150 epitafis que conté són un autèntic mostrari de totes les diverses pèrdues de familiars i amics. Al final del llibre hi ha un llistat dels difunts més destacats que hi reposen, una petita història de la construcció del cementiri i un balanç econòmic de la Junta.

Epitafis entre els que hi ha el d'Antoni Brusi, introductor de la litografia a Espanya.

A mi personalment, que m’agrada passejar pels cementiris (si, ja sé, sóc raret...) i m’agrada llegir les làpides i observar curiositats (tampoc ho faig cada dia!) m’han cridat l’atenció unes quantes inscripcions del llibre. En primer lloc les làpides dedicades a pare i fill de la dinastia dels Brusi, introductors de la litografia a Espanya i editors del Diari de Barcelona i d’aquest llibre. A més hi ha enterrat l’arquitecte neoclàssic Antoni Celles que va criticar aferrissadament l’arquitecte italià Antonio Ginesi per utilitzar elements no clàssics al cementiri, com les ja comentades piràmides i alguna altra simbologia oriental, ja que creia que això sortia del cànon clàssic. El pobre Celles finalment fou enterrat en un recinte pel qual es barallà i protagonitzà una sonada polèmica a l’època.

Epitafis amb el de l'arquitecte Antoni Cellés que fou enterrat en el cementiri que tant criticà per la seva estètica.

Després n’hi ha d’altres que corprenen per la seva cruesa, per la seva resignada acceptació o enfrontament a la mort, o per la descripció apassionada del difunt. A mi personalment n’hi ha dues que em tenen el cor robat. Una, és la làpida feminista de la nena Francesca Barris i Vidal, de dos anys, la que correspon al nº 738 i l’altra és la de l’àvia Maria Pujol i Marcè, de 83 anys, en la qual consta una estadística de la seva família (en total té 173 descendents) amb la relació dels morts i vius en el moment de la seva defunció. Són dos exemples d’una gran contundència i que ens expliquen més de la vida quotidiana del moment que molts llibres sobre l’època.

Epitafis amb el de Maria Pujol i Marcè, àvia de 83 anys, amb l'estadística dels seus descendents

En fi, un llibre que ens permet passejar per la història del segle XIX contemplant els neguits i les angoixes del seu temps i ens fa copsar que la mitjana d’edat dels difunts era molt baixa. Fins i tot algun epitafi contradiu la gent que afirma que antigament ja estaven acostumats a la pèrdua de nens petits i que no afectava de la mateixa manera com ho fa ara! Veient les làpides dedicades a infants podem fer-nos el càrrec que una cosa és l’acceptació de la mort com un fet normal, sigui causada per vellesa, un accident o una malaltia i l’altra és la desesperació amb que s’afronta la pèrdua d’un infant.

Epitafis amb el de Maria de la Concepció Marrugat de 2 anys, un al·legat feminista en ple s. XIX