dilluns, 22 de març de 2010

L'esclat de la primavera, La florista (1962) d'en Cesc

 

És curiós que sovint els tòpics no són certs, però hi ha casos en què els tòpics són molt reals. El ninotaire Cesc va treballar sobre els tòpics d'una manera molt interessant. Partia dels tòpics per anar molt més enllà, per fer un anàlisi molt fina, poètica i crítica de la realitat. Quan vam comentar una obra seva fa uns mesos, parlant de la Costa Brava, ja vam esmentar aquest aspecte. Però en la col·lecció d’Els Nostres Tipus de Lumen la poesia sobreïx de manera admirable, en tots els sentits. Ara que ja som a primavera crec que val la pena fer una ullada a un dels llibres d’aquesta col·lecció, tot un esclat de flors i poesia.


Malgrat que sempre intento no comentar llibres de característiques semblats l'un rere l'altre, per tal que la varietat sigui l’essència d’aquest bloc, la casualitat ha fet que coincidissin dos llibres d’una mateixa editorial seguits. Com que dels defectes m’agrada fer-ne virtut això ens servirà per poder comprovar que la línia editorial de Lumen els anys 60 era de diferenciar perfectament els seus productes amb dissenys diversos. En el cas de la col·lecció Palabra e imagen el format era quadrat amb combinació de papers diferenciats per al text i per a les fotografies, en canvi en el cas d’Els Nostres Tipus les guardes són d’un cartró molt gruixut, duen llom de tela i són d’un format molt vertical (24 cm. d'alt x 11 cm. d'ample) que els fa molt característics.


Aquesta col·lecció passa hàbilment per una frontera que estaria entre el llibre infantil i el llibre d’humor. En aquest camp Cesc es mou molt còmodament perquè els seus registres són molt amplis i no restrictius. Esther Tusquets mateix comenta que yo empecé el nuevo catálogo con una colección infantil que se proponía publicar textos de calidad, seleccionados unos entre los clásicos y escritos otros especialmente para la colección –algo que en aquellos momentos no hacía nadie porque escapaba al marco de lo convencional-, y con una serie de libritos de humor, Nuestros Tipos, iniciada por Cesc con La Florista, El Peón Camionero y El Barrendero, cuya protesta quedaba en parte matizada por la ternura del dibujo y la modernidad del diseño.


L’observació del que hi havia i el que mancava en el món editorial del moment és el que va fer que Tusquets iniciés l’editorial -comprada al seu oncle capellà ideòleg del franquisme (que només publicava llibres religiosos)- per la categoria de llibres infantils. Temps després ha reconegut que tal vez me hubiera ilusionado más empezar con una serie narrativa, pero me parecía que el campo estaba cubierto, que había ya otros editores. (...) Pero además, caso poco frecuente entre intelectuales y universitarios, a mí los libros para niños me gustaban mucho y me parecían importantes. Tal vez uno tienda a considerar que debe ser importante para otros aquello que lo ha sido para él (...)


Del que sí era conscient és que la il·lustració a Espanya carrinclonejava i que hi havia poques publicacions de qualitat. I és curiós que en les seves memòries destaqui no a il·lustradors del seu moment sinó autors d’abans de la Guerra, en afirmar que era sorprendente la poca exigencia que regía en la España de los 60 para los libros infantiles. Había, claro está, destacadas excepciones –los cuentos ilustrados por Arthur Rackham (una de las grandes pasiones que comparto con Ana María Matute), publicados por Juventud, o la colección de clásicos de Araluce, entre otras-, pero el nivel general era deplorable. ¿Qué demonios compraban para sus hijos los padres que exigían a sus propias lecturas un alto nivel de calidad? ¿Por qué casi todos mis amigos escritores consideraban la literatura infantil un género menor, reservado casi siempre a las mujeres? Era por una vez cierto que había un hueco que llenar.


En aquest ambient és quan es forma la idea d’aquesta col·lecció d’Els Nostres Tipus amb dues versions, la castellana i la catalana (algun dia haurem de parlar de l’esforç de Lumen per publicar en català en un moment en què això era una raresa, trencada gairebé en exclusiva per l'editorial La Galera en el terreny dels llibres infantils). La idea era fer uns petits llibres no excloents, destinats més als pares que als nens, en què diversos ninotaires reflectissin un determinat ofici amb sentit de l’humor, movent-se entre la poesia i una certa actitud crítica.


Se sap, perquè l´editora ho ha escrit, que Miguel Delibes es proposà i presenta dibuixos per fer un d’aquests llibres i el més curiós és que Esther Tusquets el rebutjà (això avui en dia no ho faria ningú!) perquè donava més importància al dibuix que al text i els dibuixos de Delibes no li devien fer el pes. Aquesta anècdota l’explica Esther Tusquets i diu que Delibes irònicament va dir: ¡Qué gran libro os habéis perdido! La seva esposa Ángeles comentaria murriament que en el fondo, lo que le hubiera gustado de verdad es ser dibujante, más incluso que escritor.


Segurament que l’editora quan concebí aquesta col·lecció tenia molt present les possibilitats del ninotaire Cesc. Tant la temàtica com la idea poètica, l’humor, la crítica, el dibuix... tot fa pensar que fos una idea feta a la seva mesura. De fet, que coneguem se’n van fer quatre títols: L’escombra carrers, El peó de camins (1961) i La florista, de Cesc i El torero, d’Alfredo (1962). L’amistat que unia Esther Tusquets amb el matrimoni Vila (De Cesc y de su mujer nos habíamos hecho muy amigos. Eran buena gente, muy buena gente, un islote de honestidad, delicados modales y timidez en un océano proceloso. Se agradecía) va fer que amb Cesc treballessin junts en l’inici d’aquesta col·lecció i que el 1963, quan encara l’editorial no venia gaire, li demanessin que fes amb Noel Clarasó el llibre de la Costa Brava adreçat sobretot als turistes.


El llibre de la florista, com els altres de la sèrie, mostren clarament que Cesc, a més de ninotaire, era un pintor i un molt bon pintor. Es nota que aquest llibre fou realitzat amb total llibertat i per això Cesc hi abocà tota la força creativa i tot el domini pictòric. Així, doncs, el nostre ninotaire concep unes composicions on el buit és tant important com les zones on hi ha les figures, a la manera dels ukiyo-e japonesos. A més, i no oblidem que estem en el període en què l’informalisme de Tàpies i altres estava triomfant, hi aplica un texturat en les zones dels cels, els núvols... que són una autèntica delícia i un festival pels ulls.


Els tocs de color (només verd, groc i negre) són mesurats, només n'hi ha quan n’hi ha d'haver; quan no, el gris i el negre solucionen tota la composició. En unes zones mana una manera de fer subtil, aquarel·lada; en canvi en d'altres la línia és allò que vertebra la composició. I, a més, el format vertical ajuda ja que quan s’obre el llibre la doble pàgina permet crear una composició quadrada. L'equilibri entre dibuix i lletra és d'allò més encertat. No hi ha grans parrafades, ja que amb només quatre paraules és capaç d’aprofundir encara més en el concepte que expressa el dibuix.

 

Crec que aquesta sèrie s'hauria de tornar a imprimir amb la mateixa qualitat. Estaria molt bé per a la salut estètica del país i perquè recuperaríem uns oficis que els temps actuals se'ls ha emportat de manera formal, malgrat que continuen en altres maneres. En fi, m'ha semblat que per iniciar la primavera res millor que aquest festival visual que ens proporciona un Cesc pletòric.


PD. Acabo de veure que s'ha publicat un recull antològic d'acudits d'en Cesc. Val la pena.

BIBLIOGRAFIA:

TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Editorial Bruguera, 2009

25 comentaris:

  1. Galderich, muy buena esta entrada como no podía ser menos viniendo de ti.
    Lumen siempre ha editado libros originales, entendiendo originales, por poco convencionales. Yo que soy una amante de los libros y más si son ilustrados, siempre cuidé mucho lo que compraba a mis hijas cuando eran niñas y, muchos, eran de Lumen.
    Conservo bastantes como un tesoro y, a veces aún los miramos juntas y los comentamos.
    Sin tener nada que ver la florista de Cesc, que es precioso, me ha recordado a unos libros de los años 30, que aún tengo algunos , con una protagonista muy divertida que se llamaba Bibi, que a mi de cria me encantaban, pues tienen unas ilustraciones deliciosas y que podía estar mirando durante horas.
    Están editados por Juventud y la autora es una danesa, Karin Michaelis. Los dibujos son de Hedvig Collin y son una maravilla, cuando quieras te los enseño.

    ResponSuprimeix
  2. em quedo amb la idea de la tendresa de Cesc, sempre és el que em produeix la seva obra :) Tens raó, no estaria de més que es reeditessin aquests llibres. Excel·lent apunt, gràcies :)

    ResponSuprimeix
  3. L'any passat vaig veure una exposició dedicada a Sempé, a Madrid, i alguns d'aquests ninots del Cesc me'l recorden una mica. Cesc era del 27, Sempé del 32... ¿Es devien conèixer?

    ResponSuprimeix
  4. Galderich
    Entrada excelente qué tus apuntes, de lectura deliciosa, nos muestra un tipo de libro que es siempre un tesoro por sus dibujos e historias
    Saludos

    ResponSuprimeix
  5. Pombolita,
    Quan vulguis passo per casa i mirem aquests tresors que dius. Les edicions de Juventut també van ser molt bones i van ajudar moltíssim a crear escola d'il·lustradors.

    ResponSuprimeix
  6. Clídice,
    La tendresa és una paraula que defineix perfectament a en Cesc.

    ResponSuprimeix
  7. Gazo,
    Sempé té fama internacional i Cesc no... Quina és la frontera entre un i l'altre si tots dos parlen d'un món poètic amb un llenguatge proper? El reconeixement internacional suposo que deu dependre de la promoció de l'obra, d'un bon agent, de sort... en fi, mirem la qualitat i només ens toca plànyer que la gent es perdi a en Cesc!

    ResponSuprimeix
  8. Rui,
    Realment el llibre és un tresor. De fet els he comprat un a cadascuna de les meves filles per quan se'n vagin de casa... Cesc és un dels millors il·lustradors (ell s'autodenominava ninotaire, "el que hace muñequitos") de Catalunya, per no dir del món!

    ResponSuprimeix
  9. Como ilustrador y como pintor, no tiene parangón, y la disposición de las cajas de textos no pueden estar mejor situadas...las texturas, los entintados, el trazo, ese delantal como reserva de la florista, vamos un referente en clase, ese: mira que sencillo es esto, ahora hazlo tú, y verás...
    ¡¡esa tipografía a mano del título¡¡¡
    pero ¿cómo no hacer algo más que bonito y tierno, siendo él una persona buena y una buena persona?..lo de "ninotaire" siempre es igual cuanto más grande es uno, más humilde. ¡ Cómo me gustan esas narices que pintaban él y Sempé!

    Una vez más una entrada magnífica.
    Gracias.

    ResponSuprimeix
  10. Els de la generació "Cavall Fort" en vàrem aprendre molt de la condició humana amb els ninots del Cesc; sobretot d'on rau la dignitat.

    ResponSuprimeix
  11. Gloria,
    La propera vegada t/encarregare el text per fer l~apunt! Haig de reconeixer que tipograficament el peo de camins el supera. Ara tocava primavera pero hi tornarem amb els llibres d/aqesta col.leccio.

    ResponSuprimeix
  12. Girben,
    Es curios com no hi ha ningu que malparli d/en Cesc. Es un dels artistes on hi ha coherencia entre l/obra i la vida.

    ResponSuprimeix
  13. Hermoso libro, muy buen manejo de las dimensiones , para presentar las escenas en un cuadrado.
    El texto e ilustraciones nos muestran la manera de hacer un buen libro infantil; tiene lo necesario para atrapar ,y al mismo tiempo dejar que la imaginación del lector defina el relato.

    ResponSuprimeix
  14. Marco Fabrizio,
    És una petita obra mestra de la bibliofília, apta per als infants... què més es pot demanar?

    ResponSuprimeix
  15. És cert que l'extensió dels teus articles a vegades em fan difícil la seva lectura. Jo soc un dinosaure, m'agraden el llibres i no el format digital dels blocs. El que és extens en format digital passa a ser un plaer quan es tracta d'un llibre. El que deia, soc un dinosaure del paper i, a més, militant. El que se'n diu un retrograde, un inadaptat als temps actuals.

    Quina saviesa en l'elecció dels temes. (Ja no t'hi poso adjectius per qualificar la teva feina).
    Salut. R.

    N.: Una vegada vaig coincidir amb en Cesc. Només ens varem mirar, n'hi havia prou, era un home de poques paraules. Només cal mirar els seus dibuixos. Quins dibuixos, Darrerament volia fer de pintor, com a pintor és discret, opinions personals a part, perquè era un succedani del seu dibuix; però com a dibuixant/humorista gràfic era un geni. Per a la seva desgracia era català, tenia que haver escollit els USA per a néixer.

    ResponSuprimeix
  16. RSM,
    Es cert que es millor llegir des del paper pero tota la informacio que anem penjant seria impossible sense el format digital. A mes podem canviar, afegir... en fi, es una altra historia. I sobre si ets un dinosaure es curios que tinguis un bloc, que comentis...
    Discrepo sobre el tema de pintor. Es cert que se li nota la vinguda a partir de la il.lustracio pero tambe es cert que com a il.lustrador se li nota que es un pintor... contradiccions, o no, que beneficia a llibres com aquest, com pots veure.

    ResponSuprimeix
  17. Monica,
    Gracies pel que es un comentari elogios, pero aixecat que l¨olor dels peus no es el mes recomanable...

    ResponSuprimeix
  18. M'han agradat els dibuixos i la teva explicació.

    ResponSuprimeix
  19. Ernesto,
    Gràcies, però a mi m'agraden més, molt més, els dibuixos que la meva explicació... ;-)

    ResponSuprimeix
  20. Inolvidable Cesc con su humor tierno, negro, mudo... más alegre, mucho más, que su contemporáneo Ops, tan tremedo. Al influjo mediterráneo debe obedecer la diferencia.

    ¡Saludso bibliófilos!

    ResponSuprimeix
  21. Ja sé, Galde, que ara toca tenir-li mania a l'Esther Tusquets. Però, com que jo no tinc programa, us estimo a tots igual. I a Cesc el primer!

    ResponSuprimeix
  22. Val a dir que la l'Esther Tusquets juga a fer-se la repelent però el seu llibre és imprescindible per a entendre certes obres com aquesta. I primer de tot cal estimar en Cesc, que la mateixa Esther li dedica un dels millors elogis del llibre! Per alguna cosa serà!

    ResponSuprimeix
  23. Diego,
    Ops, el Roto... o Andrés Rábago és un autor imprescindible que encara continua i és de visita imprescindible en els diaris.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols