dimecres, 6 d’octubre de 2010

Els goigs de Sant Romà de Can Sentromà, una iconografia exclusiva

A la Noèlia, reina de Tiana.

Goigs de Sant Romà de Can Sentromà de Tiana, protagonista d'aquest apunt

Una de les característiques principals de la iconografia representada en els gravats que il·lustren els goigs és la repetició i la reutilització de les matrius xilogràfiques que representen els sants en diferents advocacions. Si cada dia consultem el gran bloc de goigs que és Bibliogoigs ens adonarem de la gran quantitat de sants que comprèn l’hagiografia catòlica. Encara recordo un reliquiari fantàstic que vaig veure a la botiga d’un antiquari, que contenia una relíquia del sant de cada dia, tot fent una composició d’estranya geometria d’un més estrany calendari hagiogràfic.

 Goigs de Sant Llop de Dosrius, com que es tracta d'un sant bisbe té els mateixos elements iconogràfics (tiara i bàcul) que Sant Romà d'Auxerre i altres sants bisbes

Així, és normal que les impremtes especialitzades en editar goigs aprofitessin una mateixa matriu xilogràfica per representar sants i santes diferents. Si es tractava d’una de les tantes marededéus o d’un sant bisbe i màrtir (Sant Romà o Sant Llop, per exemple) amb una sola matriu n’hi havia prou per estampar tants goigs diferents com calgués. D’altra banda hi havia sants que tenien uns atributs de santedat específics i per tant requerien unes matrius pròpies com ara Santa Bàrbara, Sant Galderic... Si algun orde religiós volia un goig d’un sant concret i rar, com Sant Camil de Lelis, l’encarregava fent-hi reproduir les característiques específiques del sant. Un cop fet un primer goig ja tenien la matriu feta per a les successives reimpressions. Aquest procés s’anava produint al llarg dels segles i, quan una impremta plegava, les matrius xilogràfiques eren adquirides per una altra impremta, per tal de poder publicar els goigs que li encarreguessin. Per això és prou habitual veure impresos del s. XIX amb xilografies del segles XVII i XVIII.

 Goigs de marededéus de Catalunya Nord, impresos amb la mateixa matriu xilogràfica

Aquest procés de transmissió de matrius xilogràfiques és la causa que hi hagi una gran similitud entre diferents goigs i una poca innovació estètica en aquests fulls de religiositat popular fins a la fi del s. XIX i sobretot l'inici del s. XX. Fou en aquell moment quan la Renaixença hi reconegué la tradició literària popular catalana i es va generalitzar el costum de col·leccionar-ne i de fer-ne de nous, amb noves solucions estètiques. Gràcies a l’afany col·leccionador d’aquells moments molts goigs es van conservar, altrament n’haguessin arribat ben pocs a l’actualitat, com ha succeït amb molts altres papers efímers.

Vista de Can Sentromà de Tiana

Tota aquesta introducció ve a tomb arran dels goigs que us presentem, ja que avui és Sant Romà d’Auxerre, i a més perquè surten de la dinàmica general d’aquest tipus d’impresos. Es devien publicar la primera metitat del s. XIX per celebrar la festa del sant que s’escau cada 6 d’octubre. Malgrat que no portin cap mena d’inscripció de data ni de lloc d’impressió, hem de creure que, tractant-se d’uns goigs referits al municipi de Tiana, s’imprimiren a Barcelona per proximitat.

 Imatge xilogràfica de Sant Romà en la qual destaquem la inscripció que la particularitza i amb Can Sentromà formant part del paisatge

Hem escollit comentar aquests goigs perquè la xilografia del sant presenta dos elements molt rars dintre del món dels goigs, que els fan gairebé únics respecte de la tònica general que hem explicat. La primera és una inscripció gravada en la matriu xilogràfica que la individualitza i en la qual s'hi diu: S. ROMÁ B. Y. M. TITULAR DE CASA SANROMÁ DE TIANA. La inscripció és en català, ho sabem pel nom Romà (enlloc de Román) i l'abreviatura B (de bisbe) i no pas O (d'obispo). L'altra abreviatura, M, fa referència al fet que fou màrtir.

Detall de Can Sentromà i la seva capella amb la mateixa silueta que la de l'època dels goigs

Per si la inscripció no fos prou identificativa, la imatge del sant bisbe té representada com a fons del paisatge la casa pairal dels Sentromà de Tiana i la capella dedicada al sant. La sort és que aquesta casa s’ha conservat sense canvis importants fins a l’actualitat, cosa que ens permet relacionar totalment la casa i el gravat. Aquests dos elements ens mostren que la xilografia fou feta expressament per a aquests goigs de manera concreta i que no servien per a ningú més, sinó únicament i exclusiva per a aquesta capella. En certa manera era una garantia d’exclusivitat i que el gravat no pogués ser reaprofitat per a cap altre goig. Un detall a tenir en compte és que aquesta imatge deu constinstiur, a falta de qualsevol altra, la primera reproducció gràfica d'aquest petit municipi, veí de Badalona i ben proper a Barcelona.

Goigs de San Segundo amb la matriu xilogràfica del sant reaprofitada
Uns goigs dedicats al Glorioso S. Segundo (facilitats per Nora Vela de Bibliogoigs) que foren editats per la Impremta de Tecla Pla, vídua, administrada per Vicenç Verdaguer del carrer de Cotoners (actius entre 1805 i 1830), aprofitaren -com hem vist que era costum- la mateixa matriu xilogràfica però escapçant la iinscripció que s'havia gravat dintre de la fusta però guardant la casa pairal perquè no feia nosa. Aquesta anàlisi comparativa entre els dos goigs ens permet poder datar els goigs de Sant Romà com anteriors als de San Segundo i en conseqüència com a principis del s. XIX i segurament impresos per la mateixa impremta de Tecla Pla. Aquesta impremta, una vegada impresos els goigs de Tiana, va reaprofitar la xilografia del sant tantes vegades com els deuria convenir però sense la inscripció que identifica el sant.

Registre i exlibris heràldic de l'antiga gran biblioteca de Can Sentromà

Però, qui encarregà uns goigs tan exclusius per a una capella familiar, en un moment en què ningú es preocupava per l’exclusivitat en el món dels goigs? Hem d’aclarir que avui dia en aquesta casa viuen encara els descendents de qui va encarregar aquests goigs, és a dir, la família De Fortuny, barons d’Esponellà, que són també Grandes de España. L’origen del títol nobiliari de la família l’hem de buscar en la guerra de Successió, quan l'emperador Carles VI d'Àustria creà per a Gaspar de Berard i de Cortada, militar clau en la defensa de Barcelona i exiliat a Àustria junt amb l’altres nobles catalans austricistes, el títol de baró d'Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l'any 1726. Més tard passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny.

 Can Sentromà des del darrera amb la capella a primer terme del conjunt

Com podria haver fet la majoria de l’aristocràcia catalana del moment, el baró va escollir el castellà i no pas el català per als goigs de la seva capella particular -al revés del que era el més normal en els goig populars- a causa de la castellanització dels nobles catalans, que s’emparentaven amb cases nobiliàries d’altres llocs de l’estat i com també feien altres capes socials benestants, interessades a tenir bones relacions amb el poder central. A més, sabem que els barons d’Esponellà crearen una biblioteca molt important, que va anar creixent fins que recentment el baró Carlos Fortuny y Cucurny se la va vendre. Per això avui dia es poden trobar a la venda, en el mercat del llibre vell, llibres amb l’exlibris d’aquesta biblioteca històrica, amb representació de l’escut heràldic inclòs. En aquest context no és d’estranyar que el baró d’Esponellà, que encarregà els goigs, volgués tenir cura de la impressió i de la exclusivitat, ja que com els goigs mateixos canten:

A la Devoción humana
oid Santo poderoso,
y Titular glorioso
de Sanromá de Tiana;
que en Capilla, y Fe Christiana
Os da Culto immemorial.

24 comentaris:

  1. Galderich,
    És un apunt fantàstic i molt ben il·lustrat. Certament l'economia i optimització de recursos era habitual, fins i tot, en la religiositat popular i concretament en l'edició de goigs.
    És un plaer seguir llegint textos tan ben documentats i reflexionats.

    ResponSuprimeix
  2. Joan,

    Gràcies però la religiositat popular és la que estalviava recursos com podia per tenir la màxima aparença.

    ResponSuprimeix
  3. aquests no els penso llegir eh! ;) per la cosa felipista of course ;P

    ResponSuprimeix
  4. A veure si ho entenc... el teu factor X no és felipista? Quin problema hi tens? ;-)

    ResponSuprimeix
  5. doncs mira per on que només se l'anomena pel nom de fons quan "n'ha fet alguna" ;)

    ResponSuprimeix
  6. Galderich: amb els teus posts estic aprenent aspectes sobre els goigs que, d'una altra manera, em passarien del tot inadvertits. El tràfic de xilografies és molt curiós i, és clar, no se m'havia acudit que es poguessin reaprofitar d'una manera tan descarada. Molt rellevant la B. de "bisbe" que se li escapa a l'artesà...

    ResponSuprimeix
  7. Ha, ha... a casa quan m'anomenen pel cognom és quan tremolo!

    ResponSuprimeix
  8. Maite,

    Els goigs tenen això, que tots semblen iguals i quan rasques i busques pots trobar coses molt significatives. És qüestió de passar-se una bona estona mirant els goigs per seleccionar el qui et pot interessar!

    ResponSuprimeix
  9. Galderich.

    Muy buena investigación. Las anomalías tipográficas, normalmente encierran una buena historia.
    ¡Ya vemos que incluso entre los gozos hay categorías!

    ResponSuprimeix
  10. Marco Fabrizio,

    Fins i tot els papers més efímers i humils tenen categoria!

    ResponSuprimeix
  11. ХРЮ!!! ;-P

    [img]http://www.iphones.ru/wp-content/uploads/2008/11/superpig-01.png[/img]

    ResponSuprimeix
  12. Anònim,
    El llenguatge SMS no l'entenc gaire. Però si aquest missatge anònim ve de Rússia, com així sembla... vol dir "Porc".
    Home (o dóna), entenc que amb altres entrades algú es pugui ofendre i per això van destinades a un bloc per a majors d'edat, però justament en aquesta entrada tant santificada...!

    PD. Intenteu identificar-vos quan deixeu els missatges, encara que sigui amb pseudònims.

    ResponSuprimeix
  13. ha! saps que m'ha fet pensar el teu rus? en els xavals que picaven a un timbre i sortien corrent ;)

    ResponSuprimeix
  14. Si, però el que és curiós és que a l'hora que ha deixat la seva visita no hi ha ni rastre en el meu Piscolabis Visitorum... :-(

    ResponSuprimeix
  15. No sé què tenen aquests gravats que em deixen fascinat. Em recorden el traç del Tarot?
    Per cert, quest vespre he comprat un facsímil fantàstic, amb quatre llibres de contes per a escolars de la República. Part de literatura i part de porpaganda política. Estic que (si no ho tens) en trauries molt de partit.

    ResponSuprimeix
  16. Lluís,
    Aquests gravats repetitius estèticament, com les cartes del Tarot, són el que em van fer entrar en el món del gravat i després del llibre. Les xilografies populars (reconeixent el mèrit de Dürer i altres extraordinaris gravadors, formen part de la meva formació emocional dintre d'aquest ram bibliòfil. M'emocionen i no sé per què, és molt primitiu... suposo!

    Sobre els llibres de la República passa'm la referència que els donaré una ullada. Suposo que són els que va publicar una empresa d'aquestes de fascicles que tant els és publicar els llibres de la República o "recuerda los viejos tiempos" que no deixa de ser una visió amable de la dictadura de Franco. La pela és la pela però com a mínim es recuperen aquests textos i imatges.

    ResponSuprimeix
  17. Quiromàntic Galderich, malgrat l'interès de l'apunt, la meva atenció s'ha desviat cap al darrer comentari: acabes de confessar que abans de bibliòfil eres tarotista, com el mago Fèlix o l'Oswald Wirth!

    Ah, i me n'oblidava: ХРЮ!!! ;-P

    ResponSuprimeix
  18. Ha, ha... no has de confondre el plaer estètic amb la quiromància i altres mandangues. Ja m'agradaria a mi ser un mago Fèlix...

    No sabia que dominaves el rus!

    ResponSuprimeix
  19. Molt complet el post, m'ha encuriosit la postura aquesta de "sotmetre"s" al castellà d'un aristòcrata passat nostre, postura habitual??? Em pregungto

    ResponSuprimeix
  20. Mireia,
    Fou una postura habitual de l'escassa aristocràcia catalana (la majoria, amb grans títols nobiliaris havia marxat a la Cort de Madrid) i de la burgesia del s. XIX i anteriors. Un sarcasme sobre el tema que fa gresca sobre les contradiccions d'aquesta postura el representa l'obra teatral d'en Rusiñol titulada "Gente bien".

    ResponSuprimeix
  21. Sempre m'emocionen els teus articles sobre goigs, ja ho saps. I és que qualsevol aspecte sota el qual es puguin comentar resulta interessant, siguin textos, xilografies, músiques...històries totes!...fins i tot el dels ex-libris. He vist que el que inclous està inventariat detalladament al Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la RABLB Ves per on a partir d'ara em miraré i 'remiraré' el verso dels goigs amb altres intencionalitats. I és que la informació que ofereixen els goigs són una mina. I els teus posts una altra.

    ResponSuprimeix
  22. Zerosetze,
    Gràcies pels teus comentaris. Sobre els ex-libris, el d'aquest apunt que apareix no està situat sobre el goigs sinó en un llibre independent.
    Desconeixia que hi hagués un Catàleg raonat dels ex-libris, cosa interessant per a futures consultes!
    Al revers d'aquest goigs hi ha el timbre del col·leccionista de goigs Josep Duran.

    ResponSuprimeix
  23. Res sé de gojos, ni tan sols els del meu poble, que ni crec que estan publicats, pareix que van ser una sèrie de reunions (alcohol, llapis i un castellà florit?) d'aquells fangs estos gatxulls...Estos no tenien ni per a imatges ¡
    http://www.festesdelaurora.com/pdf/facsimil_gojos.pdf

    Però el teu article és com sempre fantàstic, vamos una gozada ¡¡

    ResponSuprimeix
  24. Ha, ha... m'ha agradat això que "estos no tenien ni per a imatges!" És molt eloqüent del que parlem en aquest apunt sobre el problema de tenir la il·lustració pròpia.
    Per cert, el goigs que ens envies és molt bo amb tota la història de la imatge encapçalant-los!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols