dilluns, 11 de juliol de 2011

Els kammavaca de Birmània (s. XIX), la sofisticació d’Orient

Amb aquest apunt comencem el quart any de Piscolabis Librorum i, com marca la tradició del bloc, també s’escau el canvi de capçalera. De manera que amb l’apunt present desvetllem quin llibre l’ha presidit aquest darrer any. Precisament el darrer any és quan el ritme de publicació ha baixat respecte dels anteriors per acumulació de feina, però em sembla que continuarà aquest nou any. No sento però sense cap mena de remordiment sobre la feina feta. Val més menys producció però que continuï disposant d’unes il·lustracions i un text que pugui ser útil a algú que cerqui informació concreta. Així doncs, em tindreu, si no passa res de nou, un any més publicant més o menys cada quinze dies. Ara bé, aquest agost tinc clar que no tinc temps de fer una sèrie temàtica d’apunts com faig fer els dos anys precedents com un intent de no deixar la catosfera orfe. Segur que d’altres ja ho faran.


Com hem dit, l’apunt d’avui està dedicat a la il·lustració que tot aquest any ha servit de capçalera i ens parla d’un dels llibres més especials que tenim a la biblioteca familiar i que va ser un altre obsequi dels nostres bons amics Lluís i Lluïsa. Ells, tant sabedors de ja fa anys de les meves dèries bibliòfiles, com jo de les seves viatgeres, me’l van portar de Myanmar, tradicionalment anomenada Birmània. El format allargat i de mides notables (11 x 55 cm.), fan que no el tinguem en cap lleixa sinó sobre el moble, presidint, com si fos en un altar, els altres llibres.

Cobertes de teca

El llibre no només és peculiar per les dimensions atípiques que té, sinó també per la manera d’estar fet. Les cobertes, encara que no sigui evident, són de fusta de teca i les pàgines de fulles de palma, com el que varem veure ja fa un temps i que provenia de la zona tàmil de l’Índia. Sobre aquestes bases de fusta de teca i fulls de palma els artesans encarregats de l’elaboració li donen una sèrie de capes de laca sobre una base daurada, el que el converteixen en un llibre brillant. La capa de laca té el seu relleu, sobretot la laca negra de les lletres, de tal manera que crec que algú que conegués l’idioma en el que està escrit, el pali, podria llegir el llibre a cegues.

 
 Primeres pàgines escrites

L’estructura d’aquests llibres sempre és semblant, amb petites variacions. També hi ha altres aspectes que són comuns, com una concepció simètrica pel que fa al davant i el darrera del llibre. Les cobertes de teca bisellades per les vores que relliguen el llibre (mai tan ben dit perquè un cordill travessa les cobertes i tots els fulls) tenen una decoració de tipus geomètric i floral.


 Pàgines centrals

Els primers i els darrers fulls del contingut (els de respecte, podríem dir) tenen només una decoració semblant a les cobertes, però en aquest cas dintre dels cercles hi ha una estilització d’ocell. Els primers i darrers fulls escrits tenen als extrems aquesta mateixa decoració, mentre que als fulls centrals tot l’espai és per a una bigarrada lletra quadrada anomenada magyi-zi. Els fulls centrals, a diferència del primer i el darrer full, estan completament coberts de text, escrit en una polida cal·ligrafia arrodonida negra. La bellesa d’aquesta cal·ligrafia pali és tota una revelació per a algú com jo, fascinat per les cal·ligrafies malgrat l’alfabet em resulti inintel·ligibles.

 Coberta de teca (interior) i pàgina de respecte guarnida

Però, quina era la funció d’un llibre d’aquestes característiques i que, pel sovint que se’n troben exemplars en el mercat, hem de convenir que es tracta d’un llibre àmpliament difós i molt i molt copiat? Doncs eren llibres destinats a ser obsequiats als fills que es feien monjos budistes a Birmània dintre de la branca Theravada. Els textos són nou Khandakas del Vinaya Pitaka en pali, una espècie de reglamentació de com s’ha de pregar i la preparació espiritual que predisposi al monjo a la concentració en la pregària. L’origen d’aquests textos sagrats pels birmans es troben en el s. X però la seva ornamentació tan sumptuosa no es produí fins el s. XIV quan es troben els primers exemplars lacats, en aquell moment sobre tela. La forma definitiva del llibre, però, data de la dinastia Konbaung (1752-1885) malgrat que la majoria dels exemplars conservats daten, com ara aquest, de finals del s. XIX i principis del s. XX, quan problemes entre aquesta branca del budisme i els colonitzadors occidentals van impedir la continuació d’aquest costum sumptuós. Excepcionalment, i en casos de famílies molt riques, alguns kammavaca podien tenir fulls d’ivori o de coure en comptes de fulls de palma.

Capsa de kammavaca (Col·lecció Melikian) i sarsekyo (Col·lecció Michael Backman Ltd.)

Els kammavaca es llegeixen horitzontalment d'esquerra a dreta i les pàgines estan relacionades a través d’una numeració a base de lletres de l’alfabet pali. Són llibres delicats, que requereixen tenir-hi un tracte curós per la fragilitat del material i l’ornamentació. Es consideraven tan sagrats que les dones no podien tenir-los a la falda per llegir-los. Malgrat que aquest exemplar no ho tingui, molts d’aquests llibres anaven embolicats amb teles provinents de vestits d’algun parent honorable o de monjos considerats sants. Un cordill teixit, anomenat sarsekyo, que contenia pregàries acabava de relligar tot el conjunt, que era custodiat dintre d’una capsa de teca, també decorada.

Si sempre passa que les fotografies no permeten gaudir del tot de la resolució estètica d’un llibre, en aquest cas encara és més cert. Tant el daurat, com el relleu i la finor de la superfície del lacat, no queden reflectits en aquestes imatges. Malgrat tot ens aproximen a la bellesa d’un llibre singular dintre de les grans variacions que tenen els llibres orientals.

28 comentaris:

  1. La bellesa de les coses extraordinàries. I la sensació de tenir entre les mans un tresor que escapa a la nostra comprensió, no per la llengua, sinó perquè l'objecte és també part de com s'estructura el coneixement d'una comunitat.

    ResponSuprimeix
  2. Molt bonic, tot i que no gaire pràctic. A veure amb quina capçalera ens sorprendràs. Que no trigui gaire el proper apunt.

    ResponSuprimeix
  3. Enric,

    És això, la bellesa del que no comprenem com a occidentals. Per això està etiquetat com a "no occidental", un calaix de sastre on hi ha de tot que ens sorprèn.

    ResponSuprimeix
  4. Allau,

    Les àvies sempre deien que qui vol presumir ha de patir. En aquest cas el tema pràctic no era el que importava, sinó altres consideracions...

    ResponSuprimeix
  5. Xavier,

    Gràcies però tinc una certa sensació de ser poc productiu... ;-)

    ResponSuprimeix
  6. Galderich, muito interessante esse manuscrito. Há alguma estimativa para sua idade?

    Abraços.

    ResponSuprimeix
  7. Felicitats per l'aniversari, Galderich. I per molts anys de dignificar els blogs (jo ja m'encarrego del contrari en el meu). Aquestes peces orientals tenen un estrany poder de fascinació. Fa temps vaig trobar una exposició on una artista conceptual explicava el trasbals emocional que li havia provocat la descoberta d'uns llibres tibetans que recorden força aquests. Un objecte al·lucinant que reuneix literatura, grafisme i artesania i que esdevé una rara obra d'art.

    ResponSuprimeix
  8. Angelo,
    Jo el dataria entre finals s. XIX i principis del s. XX, no crec que sigui més antic.

    ResponSuprimeix
  9. Lluís,

    El millor dels blocs són la variació que aconsegueixen per les seves diferències i que enriqueixen els seus lectors.

    I estic d'acord amb aquest artista conceptual perquè aquests llibres generen unes atraccions estranyes de fascinació per tot el seu conjunt.

    ResponSuprimeix
  10. Gladerich: Només un prec, podries aprofundir una mica la descripció de la textura. Aquestes lletres que dius son brillants en la foscor tenen tacte dintre la fulla o no?
    T'han fet un bon regal.

    ResponSuprimeix
  11. Eduard,

    No és que brillin a la foscor sinó que el relleu de la laca permet detectar-ne el gruix i en conseqüència poder identificar la lletra.

    El tacte a l'estar recoberta de laca, a diferència de la textura de la pròpia fulla de palma que és com molt porosa, és molt suau i fi. Malgrat això, els fulls del llibre no són rígids sinó que conserven certa flexibilitat.

    ResponSuprimeix
  12. Galderich.

    Hermosa pieza, la caligrafía es de gran belleza, y hace a cada pieza única.


    Felicitats per l'aniversari

    ResponSuprimeix
  13. Marco Fabrizio,
    Potser perquè la meva cal·ligrafia és totalment el contrari però cada vegada m'atreuen més les cal·ligrafies regulars tendint a quadrades com l'hebrea, la cúfica musulmana o aquesta mateixa.
    I gràcies per aquesta felicitació!

    ResponSuprimeix
  14. Es muy bonito como libro y como objeto y a mi también me encanta el tipo de caligrafía. ¡es muy moderna!

    Felicidades por todo el trabajo hecho hasta ahora y por el que seguro harás.

    ResponSuprimeix
  15. Una vegada més, estimat i sempre estiuenc Galderich, fas de l'eina del blog un medi per eixamplar els coneixements dels teus lectors que, sense presses, tornen a gaudir del teu gaudi del llibre com a cultura objectual, suport de la comunicació que els mateixos blogs tendeixen a banalitzar: fas de la virtualitat fòrum i no pati de veïns (que ja n`hi ha molts!)
    És una sort la teva dèria pels llibres. És una sort la teva dèria pels blogs. És una benedicció (pagana, "galderichera") la teva capacitat per fer simbiosi dels interesos que habitualment es barallen com l'aigua i l'oli.
    Esperem la nova "temporada" amb el seu nou encapçalament (d'això també en faràs un génere blocaire)

    ResponSuprimeix
  16. Pombolita,
    Si, gairebé traspassa el concepte de llibre per arribar a ser objecte estètic per si mateix. De fet, per internet l'he vist a venda desmuntat i emmarcat...

    ResponSuprimeix
  17. Ábradas,
    Crec que hi ha blocs que banalitzen (els que llegeixo no perquè puc triar com tothom) i malgrat que intento aportar dades i agrupar-les amb un cert sentit també m'agrada el pati de veïns, sobretot si hi ha roba estesa...

    ResponSuprimeix
  18. Sí, sí: però la "roba estesa" demana presència, ensumar "in situ" el "safareijar".
    Insisteixo en le nou génere que has inventat, molt lluny de la immediatesa de la conversa informal i sense planificar: els encapçalaments com a superfície d'una profunditat. Segueix amb els llibres com a referent cultural i deixa les "converses" per la vida a l'altre costat de la pantalla.

    ResponSuprimeix
  19. Durant quatre anys ens vens demostrant que ets un pou sense fons d'erudició bibliòfila, amb l'avantatge que ets capaç de parlar-nos de l'obra més desconeguda amb un estil planer apte per a tots els públics. Tu publica quan puguis que mai t'estarem prou agraïts!

    I tot això dels kammavaca ho saps sense bibliografia...

    ResponSuprimeix
  20. Àbradas,
    A mi m'agraden també les converses intrascendents (potser més i tot que les altres) i l'equilibri que proporcionen els comentaris són un bon complement... de totes maneres continuarem abocant informació a la xarxa, que d'això es tracta. De totes maneres, quants comentaris han variat el text d'un apunt amb les seves aportacions. Així doncs, el safareig també és molt positiu a l'hora que més animat.

    ResponSuprimeix
  21. Gazo,

    Ja sé que els textos són llargs i sembla que han passat quatre anys, però d'acabats només tres, que aquest és el que inicia el quart any!

    En aquest cas la bibliografia em va proporcionar el nom de kammavaca i la xarxa és la que em va donar la informació (a més de la que em van proporcionar els meus amics que me'l van portar).

    ResponSuprimeix
  22. Si només són tres anys retiro tot allò dit anteriorment. :P

    ResponSuprimeix
  23. Gazo,
    En el món blocaire tres anys no són res. Hauré d'esperar-me als quatre complerts!

    ResponSuprimeix
  24. Més que un llibre és una filigrana.
    Un de sol segur que queda molt bé a la tauleta, una col.lecció seria una meravella.

    ResponSuprimeix
  25. Biblioaprenent,
    No creguis que tota una col·lecció seria una meravella perquè tots són molt iguals. Potser seria massa repetitiu i a mi m'agrada més la varietat.

    ResponSuprimeix
  26. Marta,
    Suposo que algun publicat hi serà però no en forma de sèrie com havia fet en anys anteriors... Tindré un agost una mica boig amunt i a vall i no sé si tindré temps de fer res de bo...

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols