Informació puntual de la nova temporada

 El Sol de la Llibertat. Esquella de la Torratxa. 17 d'abril de 1931 (30 x 23 cm.). Portada i contraportada del setmanari satíric després de la proclamació de la Segona República on es mostra, de manera força kitsch, l'eufòria vers un món nou

Arran del projecte de dedicar un dia a la commemoració de la República en el 80è aniversari de la proclamació que es va engegar a partir de la pàgina germana de la Galeria d’Imatges i després de meditar-ho, he cregut interessant allargar, ara de manera individual, aquesta commemoració i donar-li més coherència i una certa continuïtat temporal al Piscolabis Librorum.

Crec que la commemoració del 80è aniversari de la Segona República ha deixat al descobert la segona gran victòria del franquisme. La primera fou la militar, però la segona és molt més subtil i arrelada, basada en quaranta anys d’educació i propaganda franquista que han generat una visió de la Segona República caricaturitzada, superficial i sempre com a causant de la Guerra Civil i els seus desastres. El franquisme, hàbilment -i aquesta és la seva gran victòria- va saber vendre la marca República com la institució culpable de totes les desgràcies de la Guerra Civil. Va saber relacionar Segona República amb rojos (socialistes, comunistes i anarquistes) i oblidar la major part de la població (d’esquerres, centre o de dretes) que pretenia un canvi del país que el portés cap a una democràcia plena, llibertat, respecte mutu, descentralització...

Aquesta visió és a la base de la majoria dels articles i reportatges (afortunadament no tots!) que per a l’ocasió s’han divulgat. I aquest és l’aspecte que més m’ha sorprès. D’altra banda, cada vegada més el revisionisme (penalitzat legalment en altres països) intenta impunement fer èmfasi en què la República és la causa directa la Guerra Civil i, en alguns casos, fins i tot s’afirma que el cop d’estat intentà salvar la República –alliberant, així, als colpistes de qualsevol responsabilitat sobre els esdeveniments posteriors al 17 de juliol del 36.

Un altre aspecte que m’ha sorprès ha estat la postura de gran part dels nacionalismes que han optat per ignorar aquesta commemoració o bé retreure a la Segona República que no hagués estat la impulsora de la disgregació definitiva d’Espanya, com hagués estat el somni d’alguns. Cadascú pot tenir les idees que vulgui, però crec que és sensat considerar que el pas endavant que es va produir amb la Segona República, amb tots els problemes que suposa la reestructuració d’un estat, va ser un pas molt important i que va marcar un reconeixement legal de la personalitat pròpia i dels drets de les nacions de la perifèria com mai no s’havia produït d’ençà 1714... i si m’ho feu dir, ni s’ha produït encara amb l’aigualiment de les autonomies.

Veient aquest panorama, certament desolador, he decidit dedicar més o menys la meitat dels apunts de la temporada que iniciem (per no fer-la monocronològica i no trair per tant el principi de diversitat del bloc) a impresos i publicacions sorgides a l’entorn de la dècada dels anys 30 i principis dels 40, per mostrar que la República fou un projecte col·lectiu molt més complex del que se’ns mostra actualment i al qual es van adherir moltes persones d’una diversitat molt àmplia d’orígens i ideologies. Aquesta complexitat (incloent-hi els qui precisament volien acabar amb la República, tant per la dreta com per l’esquerra) és la que vull mostrar a través d’impresos i publicacions que es van editar durant el període. I, sobretot, m’interessa mostrar la visió que es tenia d’una necessitat de canvi i actitud cívica que es traspua majoritàriament en les diverses publicacions i també un optimisme vers una Espanya i una Catalunya millor del que havien estat anteriorment.

A continuació hi ha una llista dels apunts ja dedicats a aquest període amb l’enllaç corresponent i la llista dels apunts previstos fins acabar la present temporada dedicats al període de la Segona República. Espero que en gaudiu, com jo he gaudit projectant aquesta sèrie. Malgrat no sigui exhaustiva, només faltaria que ho fos, crec que és prou il·lustrativa dels aires de llibertat que s’anhelaven.

En aquest breu apunt tindreu sempre disponibles els apunts ja publicats d’aquest període i els apunts que s’inicien aquesta temporada i que he programat, encara que hi pugui fer tots els canvis que calgui tant d'ordre, d'afegits o supressions. 

1.    El cartell d’Autopark de Ferran Texidor (1936) i la censura franquista

2.    El Pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?

3.    ¡Hay Pirineos! (1939) d’Ernesto Giménez Caballero, l’inici de la fi

4.    Sonata en tres tiempos (1939) de Miquel i Planas, la primera obra publicada en català des del franquisme clandestí

5.    Bestiari (1937) de Pere Quart i Xavier Nogués, un tàndem d'alçada

6.    El Faust de Goethe (1938), el darrer cant contra la barbàrie

7.    Soldadito de plomo de Andersen (1931), un bon regal de Sant Jordi

8.    Retallables de la Guerra Civil (1936-1939), una petita exposició de gran qualitat

9.    La retama (1939) de Daniel Blanxart, un intent d'autarquia franquista... o republicana?

10. La veritat del 6 d’octubre (1934), un llibre atzarós i una inscripció enigmàtica

11. El calendari dels Pagesos (1936-1939), política en la publicació més humil

12. Miratge a Citerea (1935), una delicada obra de Salvador Espriu i Grau Sala

13. L'extraordinària revista D’Ací i D’Allà i el seu extraordinari número d'hivern del 1934

14. Por què hice las "Chekas" de Barcelona (1939) propaganda franquista de postguerra

15.  Cartilla escolar antifascista de Mauricio Amster, dues edicions marcades per la guerra I i II

16. Ancores i estrelles (1936), l'aliatge entre Josep Maria de Sagarra i E-C. Ricart

17. Un conde cornudo, la misèria pornogràfica dels inicis del franquisme

18. Hi ha una estètica gràfica republicana? Dubtes i certeses sobre la qüestió

19. Viva octubre! d’Helios Gómez (1934), la novel·la gràfica revolucionària

20. Nova Iberia (1937), l’estètica de la propaganda política

21. Crimen (1934) d’Aqustín Espinosa, laquinta essència del surrealisme espanyol

22. 3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, el conte en format juvenil però per a adults

23. Editorials i artistes, els protagonistes de la renovació estètica de les cobertes

24. Siluetes epigramàtiques (1935) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, el retrat de la intel·lectualitat republicana 

25. El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula

26. El número 25 de la Revista AC (1937), el darrer cant de l’avantguarda arquitectònica racionalista

27. Homenaje de Cataluña a su caudillo Franco (1939-1940), entre la submissió i la recerca d'un espai propi de la burgesia catalana.

28. Guia nocturna (1931), la topografia de la prostitució barcelonina a la butxaca

29.  El barrio de Santa Cruz (1931) de José Maria Pemán i Miciano, la poesia luxosa

30.  Revistes sicalíptiques i novel·les pornogràfiques, el marro de la República

31. L’Editorial Estudios (1927-1937), vers una nova moral política i sexual

32. Costums de Catalunya (1931-1932) il·lustrats per Josep Ribot, la continuïtat de l’obra ben feta de la Impremta Oliva de Vilanova

33. XXVI puntos de Falange (1939), la vertebració del feixisme i la seva estètica

34. L'Arlequí de Joan Magrinyà i Joan Miró (1935), l'avantguarda aplicada

35. Visions de Cervelló (1935) de Josep Maria Jori, la sorpresa d'un adolescent artista

36. L'ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural

37. Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis

38. Laureados (1939), vers la recerca d’una estètica feixista pròpia

39. Revista Menage (1934), vers una nova estètica de la cuina
40. La mort de l'ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe
41. Cobertes republicanes, la revolució de l'epidermis dels llibres
42. L'ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural
43. El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula neta
44. Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana
45. El ratón Mickey en la Corte del Rey Arturo (1934), l'entrada triomfal de Walt Disney i els pop-up a Espanya
46.Así quiero ser (1940), el feixisme a l'abast dels nens
47. Ales humanes (1938), Salvador Perarnau i Antoni Clavé, la infància compromesa
48. Júbilos (1934) de Carmen Conde i Norah Borges, un llibre infantil per a adults

Meravelles i Picardies (1964-1970) d’Enric Valor, la tradició renovada?

A l’àvia Aurora, mantenidora de la tradició rondallística, capaç de deixar bocabadades les meves filles amb unes històries fantàstiques de la tradició popular, sense necessitat d’explicar-les en una rotllana a l’entorn del foc, sinó a l’hora d’anar a dormir, caminant pel bosc, quan anem amb cotxe...

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir parlar d’Enric Valor fou quan li atorgaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquell moment no sabia res d’Enric Valor i el premi me’l va posar en solfa, jo crec que és a causa de la gran ignorància que la gent del principat tenim, majoritàriament, de la cultura valenciana. Per aquest motiu, i altres, quan hom critica de dalt a baix i sense matisar els premis i els homenatges en general, sempre em sorprèn perquè a mi a vegades em són positius i em permeten conèixer el que no coneixia i, altres vegades, valorar el que coneixia poc o malament. En ocasions, per què negar-ho, certs homenatges i premis m’indignen però això suposo que em passa justament quan la voluntat dels qui atorguen el premi és justament escandalitzar o fer un acte d’afirmació col·lectiva.

En el cas d’Enric Valor m’ha vingut molt de gust retre-li aquest petit homenatge en un apunt estiuenc, tenint en compte que la catosfera estarà encara endormiscada per l’estiu (el temps de vacances sempre és un mal moment per néixer o per morir) però que crec que val la pena engegar-lo per commemorar els 100 anys del naixement d’aquest escriptor alacantí que tant va fer per la llengua comuna. No entraré a fer un perfil biogràfic, perquè ja hi ha prou apunts que ho faran, sinó a fer una reflexió sobre la seva obra a partir dels seus dos volums de Meravelles i Picardies que va publicar l’editorial L’Estel de València, el 1964 i el 1970.

La reflexió bibliòfila acaba aviat, perquè l’Enric Valor no va gaudir de cap edició monumental ni tampoc de luxe. Com la majoria dels autors va anar publicant per a uns lectors normals, sense cap mena de pretensió més enllà de l’obra escrita rigorosa i generosa. Però, alerta -i aquí és on vull incidir en els dos volums que va publicar l’editorial valenciana L’Estel, integrats en una de les seves col·leccions, la sèrie blava. L’Estel va partir d’un disseny unificador de les cobertes en sèries classificades per colors (blau, vermell, taronja...). Tots els llibres tenien un mateix tipus de coberta, d’una elegància minimalista bastant sorprenent. Una coberta monocrom –anvers, revers i llom- trencada només per un rectangle blanc, com una mena de faixa curta, que en el llom du el nom de l’autor del llibre, i té un petit òvul blanc a la part superior de la portada amb un dibuix tipus xilografia d’una noia llegint a la llum d’un estel que resulta un complement perfecte per trencar la força del color intens de la coberta.

Un títol senzill, però ben organitzat, al costat del petit rectangle blanc i una tipografia correcta per a una lectura agradable acaben d’arrodonir uns llibres com aquests de l’Enric Valor. La senzillesa és precisament el que dóna coherència al disseny de cobertes d’aquesta editorial. En certa manera aquest apunt també vol ser un petit homenatge a totes les editorials que han vetllat per una estètica acurada en fer els seus llibres i han mimat els mínims detalls per tal de fer agradables uns productes més aviat modestos, destinats al màxim de gent.

A més, ambdós volums venen il·lustrats. Del primer volum, encara que no consti en els crèdits editorials, s’encarregà l’artista alcoià Ramon Castañer amb unes il·lustracions, signades, molt professionals que denoten ofici d’artista, un ofici que li permet crear un moviment i unes perspectives que donen un gran dinamisme a les imatges. A més el traç és ràpid, gairebé d’esbós, el que li afegeix un toc d’improvisació que, sobretot en els paisatges alacantins (coneguts perfectament per l’escriptor i per l’artista) de l’encapçalament de cada una de les rondalles, ens mostra d’un cop d’ull com és l’escenari per on transcorrerà la història. En el segon volum, tal com especifica el peu d’impremta inicial, les il·lustracions van ser encarregades a Viñes Pérez, de qui no coneixem cap altre treball, però la manca de professionalitat és evident, ja que les il·lustracions tenen un cert regust naïf però no intencionat sinó més aviat causat per manca de destresa, al meu entendre excessiu per a unes històries populars que no necessiten reforçar aquest caire popular de manera artificial, ja que són plenament autèntiques.

Sobre el contingut dels llibres, és a dir, sobre l’obra d’Enric Valor, hem de dir que és una feina de recopilació de rondalles populars valencianes (sobretot de la zona d’Alacant) i fixades en paper. Ras i curt és això, però en el rerefons de la qüestió hi ha molta més teca. Quan Enric Valor comença a recopilar aquestes rondalles segueix l’exemple de Mn. Antoni Maria Alcover qui amb el pseudònim de Jordi des Racó i des del 1880 havia recollit bona part del llegat de tradició oral mallorquina. També segueix la tradició de la qual Joan Amades havia estat una peça clau entre molts d’altres recopiladors del s. XIX i principis del s. XX.

Aquests precedents però no es trobaven al País Valencià, llevat de comptades i meritòries excepcions, i aquesta mancança és el que va motivar que Enric Valor es llencés a recaptar les rondalles pels pobles per poder-les fixar. Recordem que aquest és un dels processos més delicats, ja que si bé és cert que se salva la cultura oral, també és cert que en queda recollida només una versió de les diverses que hi poden haver. Una vegada la història ha estat fixada aquesta serà la versió que s’imposarà sobre la resta. A més, quan hom recull la tradició oral també fa una tria d’històries i d’elements interiors de les mateixes històries que són el que traspassa a la cultura escrita.

Aquí hi hauria un debat d’allò més llarg amb detractors i defensors. El fet és que si el recull no es fa científicament, recollint totes les versions d’una història i recollint sistemàticament totes les històries es perd patrimoni. Però la pregunta és: si Mn. Alcover, Joan Amades i Enric Valor (per posar només els exemples esmentats) no haguessin recollit aquestes rondalles, avui ens podríem permetre el luxe d’analitzar-les científicament quan la majoria ja haurien desaparegut? En certa manera, quan Enric Valor fa els seus reculls, que inicia l’any 1950, respecte del que s’ha fet a Mallorca i Catalunya i a la resta d’Europa ja fa tard, i aquí hi ha un dels seus mèrits, d’haver estat prou àgil per fossilitzar una tradició oral que el món escrit, la ràdio i després la televisió ha gairebé dinamitat.

L’altre mèrit d’Enric Valor és com ha passat aquestes rondalles de la tradició oral a la cultura escrita. És tot un espectacle intel·lectual copsar el registre lingüístic que ha utilitzat per poder transmetre les sensacions que segur va rebre dels seus informants. No sóc lingüista i aquesta valoració cal posar-la en quarantena venint de mi però crec que els girs, les expressions, el lèxic... que utilitza són d’una gran riquesa sense caure en cap moment en una artificiositat de catàleg, a la qual podria haver estat temptat de caure en fer una reconstrucció arqueològica. Dota les històries d’un lèxic equilibrat i ric, suggestiu, amb un text plegat de dites populars que ajuden a refermar l’autenticitat del que explica.

Sobre les històries només us diré que formen part del nostre patrimoni fantàstic. Com amb les rondalles d’arreu del món els éssers fantàstics, els sants i els dimonis, que formen part d’aquest patrimoni de l’imaginari col·lectiu, són els protagonistes d’unes rondalles que devien deixar bocabadats a xiquets i xiquetes. A vegades em molesta que tinguin èxit les històries i tradicions (si, ja ho sé, ha ho dit altres vegades i potser em faig pesat...) de fora per sobre de les nostres, per l’única raó que tenen al darrera uns mitjans de comunicació més forts que els nostres. No per qualitat, sinó per pressió externa. I deixeu-m’ho dir com ho diu Enric Valor mateix parlant de l’Albarder de Cocentaina que li agradaven més les forasteres que les socarrades: Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles. En fi, alguna vegada ens hauríem de mirar l’autoestima col·lectiva i defensar una mica més el nostre patrimoni col·lectiu, abans de d’acceptar a ulls clucs el que les multinacionals ens venen...

Però permeteu-me reproduir-vos les paraules que M. Sanchis Guarner va escriure per al pròleg del segon volum, perquè el que jo pogués dir seria repetició o senzillament afusellament intel·lectual, per la qual cosa és millor llegir la versió original... Després de fer una petita introducció a les rondalles i al folklorisme, i a històries comunes des de l’Índia a Finlàndia passant per Mallorca... ens diu que tal universalisme, però no és obstacle perquè les rondalles continuen sent una de les millors mostres d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, adés ampliats, adés mutilats, reformats sempre en la seua transmissió oral –i a vegades intensament- per tal d’adaptar-los a la manera de sentir i de pensar de cada comunitat.

Enric Valor és segurament el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.

Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts. Potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem. Llegiu aquestes rondalles, valencians, i feu-les llegir als vostres fills: són una autèntica delícia, tant objectivament com subjectiva, i comunitàriament com individual. I podeu, com a remat, emprar una de les formules tradicionals:

“Xibilim, xibilam,
la rondalla s’ha acabat.
De la ximenera se’n va el gat
i el fum se n’ix pel forat.
Si la rondalla vos agrada
una gerreta de mel al qui l’ha contada
i una altra al qui l’ha escoltada;
i si no vos agrada
tireu-la dalt la teulada”

Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt blocaire a Enric Valor en la commemoració del centenari del seu naixement