La beatificació de Josep Oriol (1807) a través d’un imprès de precinema

A Lamberto Palmart, au Fènix, tot esperant-ne el renaixement

És curiós constatar que ja fa un any que vaig començar a penjar apunts en aquest bloc i encara és més curiós constatar que hi ha gent (no molta, naturalment) que llegeix allò que escric i per això aprofito ara i aquí per donar-vos-en les gràcies! No ho dic amb falsa modèstia ni res per l’estil, sinó perquè a vegades hom pensa que el que a un l’emociona a altres els pot interessar relativament. Res, que ja porto un any procurant renovar cada setmana o deu dies la pàgina amb un nou apunt i en veure a la columna dreta el reguitzell de fotografies dels apunts que he anat penjant fa goig... per què no dir-ho!

L’altra cosa que m’ha agradat durant aquest any ha estat descobrir molts blocaires que desconeixia abans de l’aventura i poder-los incorporar com a referents de lectures per a mi ara ja imprescindibles. A més, fer el bloc m’ha permès variar les idees preconcebudes i saltar-me a la torera alguns principis bàsics que m’havia imposat. No parlar d’exposicions i només de peces, alternar sempre un apunt d’un llibre anterior al s. XX i un d'actual, no canviar la capçalera... En fi, és un plaer saltar-se algunes de les normes que s’ha imposat un mateix!

Capçalera del Piscolabis Librorum del primer any

Una de les altres coses que m’ha impressionat (sóc així, què hi farem!) és que dels tres blocs de referència inicial que tenia, n’hagin plegat dos i només en resti un. Els dos desapareguts, Blocalcirc i Mis Libros Antiguos han estat sense dubte font d’inspiració per engegar aquest projecte d’exhibicionisme de tota mena que és un bloc. Del tercer, Diari d’un llibre vell (que continua funcionant i esperem que per molt de temps!), em fascina la capacitat que té de renovació diària de capçalera, notícies, referències bibliogràfiques, adquisicions endiumenjades al mercat de Sant Antoni...

En homenatge al supervivent Diari d'un llibre vell, m’he plantejat trencar un dels meus principis, que era la no renovació de la capçalera... això sí, ara ho faré de manera anyal! Per aquest motiu l’apunt de cada aniversari (esperem que n’hi hagi uns quants més!) desvetllarà què és el que durant un any ha fet de capçalera i de colofó final del bloc, i això és el que farem en l’apunt d’avui...

Gravats amb la representació de l'altaret portàtil i les reliquies sota tàlem del beat Josep Oriol (1807)

Hem de recordar, o bé fer saber -segons el cas-, que l’any 1806 fou beatificat un dels sants més destacats de Barcelona, Sant Josep Oriol. Totes les grans ciutats durant l’edat mitjana van lluitar per posseir les relíquies més importants i també per tenir entre els seus conciutadans un sant important. Barcelona ja comptava amb Santa Maria de Cervelló, Sant Ramon de Penyafort o Sant Pere Nolasc. Però des de l’edat mitjana no hi havia hagut ningú, a la ciutat, que pogués prosperar en la cursa als altars fins que va aparèixer el cas del prevere Josep Oriol, a l’inici del segle XVIII. En aquest context, era una gran novetat i generà una gran devoció molt popular, a la qual ajudà el fet que es podia comptar amb retrats verídics de la seva característica fisonomia! Com vam veure amb el Peu de Rocaprevera, la semblança ja era motiu de devoció perquè esdevenia una relíquia virtual. Hem de tenir en compte que en els ss. XVII i XVIII no existia la fotografia però sí pintors capaços de reproduir els trets físics reals de les persones, mitjançant el retrat pictòric o a través de màscares mortuòries.

Estampa devocional dibuixada per Francesc Tramullas i gravada a l'aiguafort per Ignasi Valls en el s. XVIII, feta per estendre el culte de Josep Oriol en benefici de la seva futura beatificació

El nostre protagonista, Sant Josep Oriol, morí el 1702 en olor de santedat i la seva beatificació el 1806 confirmà aquesta fama de santedat. El 1807, en ocasió del trasllat de les relíquies d’una capella de la parròquia del Pi a una de més principal del mateix temple, s’organitzà una processó a la ciutat tan espectacular com la del Corpus. Aquesta processó esdevingué tot un èxit ciutadà, ja que com diu Joan Amades les processons trencaven la monotonia de viure d’antany, parc en distraccions, en el qual les funcions religioses de parròquies i convents omplien els lleures de molta gent, les processons constituïen un espectacle remarcable que aplegava la multitud urbana i atreia la gent de fora. Si a més d’això tenim en compte que era un personatge que ja tenia força devoció popular prèvia, podem concloure que l’èxit fou esclatant.

Segon full de l'auca de la beatificació de Josep Oriol (1807)

Per aquest motiu la venda de souvenirs devocionals s’activà ràpidament i les impremtes s’afanyaren a produir impresos adients per a l’ocasió. Això feu possible, a més de múltiples estampes, l’edició d’una hagiografia amb gravats de gran qualitat -de la que algun dia ja parlarem-... S’editaren també fulls de consum popular de la processó, com són una auca i la reproducció de la processó en papers de rengles, que és la peça que avui analitzarem i que ha encapçalat aquest bloc durant un any.

En primer lloc, hem de tenir en compte que l’estamperia popular xilogràfica era un entreteniment a l’abast de totes les butxaques. D’entre les joguines de l’època, les famílies amb més possibilitats econòmiques podien regalar als infants soldadets de plom, per exemple. Els més pobres, en canvi, podien disposar d'uns fulls impresos amb una sèrie de soldats disposats en rengles que servien per ser retallats i jugar-hi.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat

Entre els fulls impresos per aquest ús també n’hi havia de contingut religiós. Sobretot per Setmana Santa i Corpus es publicaven uns papers de rengles que reproduïen processons i que els nens retallaven per franges i després unien per ordre, amb la finalitat de jugar a veure la processó, enrotllant i desenrotllant el rodet obtingut, que podia tenir fins a una vintena de metres de llarg. En certa manera es pot considerar aquest giny com un objecte de precinema ja que els espectadors, els nens -i els grans!-, veien desfilar tota la processó fixant la vista només en un punt concret. Per aquest motiu he confegit un petit nyap audiovisual que trobareu al final de l’apunt i que he penjat al youtube perquè us feu una idea de quina és la visió que es té en passar el rotlle d’una punta a l’altra i com això reconstrueix la processó.

L’exemplar que avui analitzem (6,5 x 575 cm.) el podem datar perfectament en l’any 1807, ja que és quan es produí la processó en ocasió del trasllat de les relíquies del Sant, i perquè les processons foren prohibides durant l’ocupació francesa de la ciutat, en els anys següents. A partir d’aquests fets i, –sorprenentment- d’algunes ordres emeses per institucions eclesiàstiques- les processons a Barcelona començaren a perdre pes específic i sobretot la varietat i vivacitat que havien tingut, com la que representa el cas present.

Primer full original, sense retallar, de la processó de beatificació de Sant Josep Oriol (1807)

Desconeixem qui ho imprimí perquè no hi ha cap referència escrita enlloc, a diferència del que passava amb els papers de rengles de Setmana Santa. El total de fulls que ocupava la processó era de quatre, amb la peculiaritat que el primer full porta imprès, a més de l’altaret portàtil de Sant Josep Oriol i les relíquies sota el tàlem o pali, la representació de la custòdia de Corpus Christi sota tàlem, de manera hom pogués escollir si volia reviure una processó o l’altra. Això ens indica que la processó de Sant Josep Oriol va comptar amb els mateixos elements eclesiàstics (clergat, confraries...) i civils (gegants, bestiari, autoritats civils i militars...) que la processó de Corpus.

L’exemplar que hem aconseguit serví específicament per reviure la del beat Josep Oriol i quan el vaig trobar, curiosament, hom havia desfet el rotlle i conservava les tires enganxades en grans fulls de cartolina. Llavors vaig decidir -assesorat per la restauradora de paper Maria Bagur- separar els rengles del suport i enganxar-los uns a continuació dels altres per restituir-ne la funció inicial que era, com ja hem dit, la de poder veure imatges en moviment, i això en dates tan reculades com la del 1807.

Inici de la processó, amb la gent del poble molt animats i homes coberts amb capells bicorns i de copa

Una altra de les característiques que té aquesta processó és que és molt més animada que les de Setmana Santa. Litúrgicament el Corpus Christi és un acte d’exaltació col•lectiva i per això l’anònim xilògraf o el dibuixant de l’original varen situar, al llarg de la processó, públic amb actituds molt festives, ballant, saltant i fins i tot brandant una cadira enlaire! L’altra particularitat és que s’hi representa un detall d’indumentària en plena evolució de la moda, ja que en aquell moment convivien dos models de barret, els bicorns i els que s’estaven introduint que eren els de copa!

En definitiva, és un molt bon exemple de l’estamperia popular catalana, que reflecteix tota una època i una manera de distreure’s que ens pot sorprendre, però que no és gaire lluny dels DVD actuals que mirem una vegada i una altra, quan ens ve de gust.
Si voleu veure com aquesta processó s'ha intentat recuperar veieu l'article d'en Guillem Carbonell.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, J; COLOMINAS, J. i VILA, P. Els soldalts i altres papers de rengles. Barcelona, Editorial Orbis – Imatgeria Popular Catalana, 1936.

BOFARULL, JOAN. El ball de valencians a Barcelona, l'any 1807. Webcasteller,23 d'agost del 2010

MARTÍ PALAU, ALBERT. La comunicació per la imatge impresa a "Art de Catalunya" Vol. 13. Barcelona, Edicions l'Isard, 1999.

QUILEZ CORELLA, FRANCESC MIQUEL. La iconografia setcentista d’un sant barceloní: aspectes artístics i documentals de la festa de beatificació de sant Josep Oriol, celebrada a Roma l’any 1806 i a Barcelona l’any 1807 a “Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya” nº 4. Barcelona, MNAC, 2000. pp. 19-34.

Esplendor Geométrico i Kalte Sterne, dues visions bibliòfiles des d’altres circuits

A l'Amadeu

Aquest és un apunt que escric amb sis mesos de retard o més aviat un apunt que reescric sis mesos més tard d’haver-lo començat. Quan ja el tenia fet, vaig tenir un problema amb l’ordinador que em va netejar la feina més recent, entre la qual hi havia aquest apunt. És llavors quan hom ho envia tot a dida i es desentén del tema. Ara, amb la tranquil·litat que dóna arribar al final de curs, reemprenc l’apunt per oferir-vos-el.

Abans d’explicar de què va aquest apunt, però, haig de fer una aclariment: reconec les meves grans mancances pel que fa a la formació musical. Des de petit els professors escolars de música quedaven al·lucinats davant la meva total nul·litat musical, incapaç d’afinar ni l’escala del Doremifasol. Això no ha millorat amb el temps, quan algú desafina molt les meves filles diuen que desafina més que el pare! Per tot això he de reconèixer que gaudeixo de la música només com a oient, però em reconec del tot incapaç per desxifrar-ne la coherència interna, els equilibris... Per a mi una partitura té tanta estètica com un jeroglífic egipci i la meva habilitat per desxifrar-ne el codi és la mateixa, és a dir: zero.

Així, doncs, en música sóc un negat i això em fa que sigui acrític, moltes vegades. Malgrat això, per a mi la música ha de ser una mica harmònica i suau. Si compleix aquests dos requisits difícilment hi trobaré pegues.


El fet és que fa sis mesos un company de molts anys, l’Amadeu, que és capaç d’escoltar les coses més estranyes que hom pogui imaginar –musicalment parlant- i de repescar els grups de música més introbables, va proposar d’anar a veure i escoltar el millor grup de música industrial aprofitant que venia a tocar a Barcelona Esplendor Geométrico.

Ja fa anys vaig dirigir un treball de recerca d’un alumne sobre la música màquina i vaig ser incapaç de veure les diferències entre uns tipus o uns altres, malgrat que ell entusiasmadament me’ls anés assenyalant i confegís un CD amb tota la gran varietat d’aquest tipus de música. Malgrat no entendre-hi un borrall, he de reconèixer que el treball estava bé i molt ben estructurat. Amb aquests antecedents, doncs, vaig creure que havia arribat el moment adequat d’aprofitar aquesta gran ocasió i anar a escoltar els reis de la música industrial en el concert esmentat, encara que el tema del soroll com a música no és el meu fort.


Una vegada dintre de la Sala Apolo vaig comprovar vàries coses que em van cridar l’atenció. En primer lloc l’encert del nom de tipus de música: Música industrial. Mai un nom havia definit tant bé un moviment musical. Tot el cos ens ressonava pel decibels que emetien els altaveus, com devia ressonar el cos d’un obrer del ram del tèxtil de la Revolució Industrial, quan tots els telers de la fàbrica funcionaven alhora.

Com a teloners del concert hi havia també un plat fort. Un duet dels anys 90 anomenat Kalte Sterne que es tornaven a reunir per fer només aquest concert aprofitant la tornada d’Esplendor Geomètrico i poder tornar a reinterpretar unes peces que podríem titllar de poesia nihilista industrial. Fantàstics aquells esgarips del cantant que s’estava esgranyitant dalt de l’escenari i que acabà el seu repertori amb un: yo aquí arriba sufriendo y vosotros allí abajo disfrutando! Fou fantàstic!

Després actuaren els grans protagonistes de la nit, el duet d’Esplendor Geométrico. Musicalment, ja he comentat que malgrat les meves reconegudes limitacions vaig percebre que estèticament eren brutals. Formalment segueixen uns cànons propers a l’estètica comunista de l’època de la Guerra Freda, tant pel nom de les composicions (Muerte a escala industrial, Comisario de la Luz, Poder de ruptura...) com pel que fa a l’estètica dels logotips, cartells, disseny de discos, xapes... A més aquesta estètica la porten vers el vessant xinès. Suposo que com que un dels membres del grup viu a la Xina deu estar imbuït d’aquesta estètica. Així, durant una bona part del concert es projectaren escenes bucòliques de coreografies a l’estil de coros y danzas de la Xina de Mao que contrastaven totalment amb la música industrial. Un contrast molt apreciat per a mi, que tot em sonava igual (recordo les meves limitacions) però que les imatges em seduïen enmig del sotracs.

Però, el motiu que m'ha portat avui a recordar aquest dia aquí no és per fer-ne una crítica musical (que no seria de fiar!) sinó per què em va sorprendre un element bibliòfil enmig de tot això. En unes tauletes es venien CD, revistes, xapes... però també dos coses que em cridaren l’atenció.



Per un costat, el magnífic cartell de l’actuació d’Esplendor Geométrico, d’estètica marxista tal com he comentat, però seriat com si d’un gravat es tractés, amb els exemplars numerats de l’1 al 100! Els més ulls acostumats a la bibliofília i al gravat no podien creure (perquè mai s’ho havien plantejat!) que en uns grups alternatius a la cultura burgesa de la bibliofília seguissin una estètica comuna a lletraferits fetitxistes de les edicions limitades!

L’altre sorpresa fou que l’altre grup, els Kalte Sterne que foren els teloners, per commemorar el seu retorn havien fabricat un total de 25 vinils (numerats com els gravats) per posar-també a la venda! En aquest cas el vinil és transparent i a sobre hi ha una estampació serigrafiada amb blanc i vermell molt atractiva. L'LP va dintre d’una funda negra que per la part frontal té una finestra circular, folrada amb celofana transparent i per l'anvers és de paper negre opac, on s'hi ressenyen els crèdits. Tot plegat d'un disseny impecable.

L’únic que diferenciava aquestes sèries limitades de la bibliofília era el preu, molt més que econòmic... En fi, una nit bibliòfila, de sorpresa en sorpresa, inoblidable.

La Rosa de Oro (1868) d'Isabel II, un incunable fotogràfic de propaganda política

Al meu pare, que tangencialment em va iniciar en el coneixement del regnat d’una de les reines més desgraciades d’Espanya, Isabel II. Filla de Ferran VII, quan tenia tres anys i fou proclamada reina (1833) s’iniciaren les guerres carlines i, a causa de la incompetència dels seus regents (la seva mare, Maria Cristina, i el General Espartero, el que bombardejà Barcelona), fou proclamada major d’edat als catorze anys perquè governés el país... No és d’estranyar que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora!

En litografia s’utilitza l’ostentós nom d’incunable litogràfic per parlar dels primers llibres publicats amb gravats litogràfics. Llavors, quan parlem dels primers llibres que publiquen il•lustracions a base de la nova tècnica fotogràfica, els hem d’anomenar incunables fotogràfics? No ho sé pas, però aquest és el cas del llibret que comentarem avui i que incorpora d’una manera molt precoç una fotografia en comptes d’un gravat per il•lustrar el contingut.


En un primer moment les plaques fotogràfiques només servien per tenir un original que era el vidre mateix, un cop impressionat. No fou fins a la dècada del 1840, quan es descobrí el procediment del col•lodió humit i els papers a l’albúmina, que es pogueren fer una certa quantitat de còpies amb una bona definició. Malgrat això el procediment era molt car i per això hom preferí continuar pagant un artista/artesà perquè treballés la fusta, el coure o la pedra per fer-ne després gravats, d’estampació més econòmica. No fou fins ben entrat el segle XIX que hom aconseguí crear els fotogravats sobre una superfície de zinc, però això ja és una altra història.

Acte d'atorgament de la Rosa d'Or a Isabel II segons un gravat d'una revista de l'època (Font: Todocoleccion.net)

El llibre que presentem avui, és dels primers a Espanya que utilitza la fotografia com a il•lustració d’un text i no com a àlbum de fotografies, cosa que ja s’havia fet algunes vegades. El text explica l’atorgament per part del papa Pius IX de la Rosa d’Or a la reina Isabel II. Aquesta distinció era una mena d’homenatge que feien els papes des del segle XI a personalitats aristocràtiques (principalment reines) que s’havien distingit per la seva puresa i la defensa del cristianisme. Darrerament, aquesta Rosa d’Or, per dignitat, només s’ha atorgat a diverses advocacions marianes.


Pedro Martínez de Hebert fou l’autor d’aquest llibret titulat La Rosa de Oro enviada por la Santidad de Pio IX a S.M. la Reina Doña Isabel II en Enero de 1868. Noticias históricas acerca de esta dádiva pontificia, i fou imprés a Madrid per Miguel Ginesta el mateix 1868. És de mig foli (19 x 13 cm.), enquadernat amb una tela granatosa treballada (possiblement del mateix Miguel Ginesta) que té gravats els escuts daurats de Pius IX a l’anvers i el d’Isabel II al revers. El llibre és d’una tipografia molt elegant i uns marges molt mesurats i proporcionats, impecable. I a més conté una fotografia d’albúmina enganxada sobre una cartolina adjuntada al llibre que reprodueix la Rosa d’Or com si d’una litografia es tractés.


El llibre segueix la tradició dels llibres que recollien la crònica de manifestacions efímeres ja que intenta reflectir la cerimònia en què es va dur a terme el lliurement d’aquesta condecoració papal i preservar-ne el record. Es reprodueixen els textos oficials d’atorgament de la Rosa d’Or per part de Pius IX, la cerimònia i els diversos protocols, els assistents a l’acte... En fi, Isabel II va aprofitar aquest condecoració com un acte de propaganda política i el llibre es devia vendre entre els cercles aristocràtics com solia succeir amb aquests tipus de llibres.


Aquest atorgament de la Rosa d’Or, obtingut per la intermediació d’Antoni Maria Claret (arquebisbe de Trajanópolis i confessor de la reina) va portar molta polèmica perquè en principi estava destinat a homenatjar la puresa de les dones que el rebien i, a Espanya, tothom sabia que la reina podia ser moltes coses, però pura en el sentit de casta segur que no. Era molt coneguda la llista dels seus amants i aquest element, juntament amb la mancança de llibertats i el desgavell econòmic, fou molt decisiu perquè tant els sectors més conservadors com els més liberals (per no parlar dels republicans) creguessin oportú un canvi de règim.


L’atorgament de la Rosa d’Or fou vist per tothom com una hipocresia més de la monarquia i de la Cúria vaticana i de l’embolica que fa fort del govern, fet que alimentà encara més el sentiment anticlerical espanyol del segle XIX. Tot plegat culminà en la Revolució de la Gloriosa el setembre del 1868 (el mateix any de l’atorgament de la Rosa d’Or i de la publicació d’aquest llibre) que obligà a la reina a exiliar-se a París. La veu popular comenta que el Papa, quan li van dir que a Espanya es criticava aquest atorgament, va exclamar: E un poco puttana ma é molto piadosa!


Com a reflex de l’opinió que mereixia la concessió de la Rosa d’Or en els corrents antisabelins i anticlericals vull publicar dues caricatures de l’àlbum de caricatures polítiques pornogràfic de Los borbones en pelota del 1869-1870 que van realitzar els germans Bécquer (Valeriano el dibuix i Gustavo Adolfo els versets) i que actualment es conserven en la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid. En publico només aquestes dues perquè són de les moderades. La resta les hauria de publicar al meu bloc no apte per a menors, el Piscolabis Maioris.

Dibuixos originals de Valeriano Bécquer i text de Gustavo Adolfo Bécquer de l'àlbum de Los Borbones en pelota signat amb el pseudònim de SEM (Biblioteca Nacional de España, Madrid)

En aquestes dues contundents caricatures apareixen des del Papa a Antoni Maria Claret (confessor de la reina), sor Patrocinio (consellera espiritual de la reina), González Bravo (primer ministre), Carlos Marfori (l’amant de la reina d’aquell moment), Francisco de Asís (el rei consort i cornut), el príncep Alfons com a Déu Pan...i, naturalment, la reina que va nua. Encara falta una altra il•lustració al•lusiva a la puresa que simbolitzava la Rosa d’Or, però que no reprodueixo per les raons adduïdes anteriorment i que porta els versets:

¡Singularis natura!
queda, aunque joda mucho, siempre pura!

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History, volume I. Londres, Phaidon Press Limited, 2004.
UTRERA GÓMEZ, REYES. Libros ilustrados con fotografías originales en la Real Biblioteca a "Reales Sitios” nº 171. Madrid, Ediciones Patrimonio Real, 2007. pp. 50-66
VV.AA. SEM. Los borbones en pelota. Madrid, Compañía Literaria, 1996.

De la Gauche Divine, de Bocaccio i de Jaume Perich

Als autors del bloc Diccitionari que ja fa dies han arribat a les 2.000 cites i que demostren el seu bon gust tenint com a personatge més citat a El Perich, amb 109 cites magistrals. Només aquest fet demostra la qualitat d’aquest bloc.

En Jaume Perich (1941-1995) és un d’aquells ninotaires que ens ajuda a explicar aquest país a través del seu humor. Els seus llibres carregats d’acudits i d’humor (tan si són de sentències com de vinyetes) són un petit compendi del que fou el franquisme tardà i la transició. Una de les formes més intel·ligents per apropar-se a aquesta època és revisant els seus llibres i les seves col·laboracions a les més diverses revistes per adonar-se de les angoixes i les esperances d’una època.


El llibre que avui presentem és un clar exemple de les habilitats d’El Perich i el reflex d’una època i un moment. El llibre de mig foli (21,5 x 16 cm.) fou editat per Oriol Regás en motiu del 4t aniversari de Bocaccio el 1971 per a obsequiar a clients de la famosa sala de festes on acudia tota l’anomenada Gauche Divine.

Amb 42 pàgines de cartolina i relligat a l’americana, aquest opuscle-llibre no té títol. Ara bé, la coberta de cartolina de color marró (com el llibre clandestí de Brossa-Tàpies, publicat el mateix any 1971) té una finestra ovalada que permet veure la carecterísca “B” de Bocaccio ressaltada pel blanc de la primera pàgina del llibre, on la B és impresa. A la coberta només hi figura el nom del ninotaire Perich en negre a l’angle inferior dret. Una portada minimalista però molt efectista i de gran resultat estètic malgrat versar-hi els mínims recursos.


San Perich, humorista y martir és el títol del pròleg de Joan de Segarra, creador, el 1969, del terme de Gauche Divine. Aquest títol ens deixa entreveure que és un pròleg humorístic, com ho és la resta del llibre, en el qual se’ns diu que Perich, como hombre famoso que es, era el más indicado para jugar con esa be modernista en el cuarto año de su gozosa aparación. Pero aún hay otra razón para que sea él el elegido. Percih es un habitual de Bocaccio: Perich bebe ginebra en Bocaccio, muchas ginebras, y, a eso de las 3, una hora antes de que nos echen, Perich se encierra en el water, pinta uno de sus dibujitos en la pared, se mira al espejo, sonríe, enciende un “ducado” y se marcha a su casa, satisfecho, ligeramente satisfecho.

Tota la sèrie d’acudits d’El Perich són bicroms de colors molt plans i intensos en els quals els dibuixos són sempre en negre i només la “B” de Bocaccio, feta amb el característic to granatós, hi destaca, creant un contrast molt interessant i divertit.


El llibre d’El Perich és una obra mestra en l’art de vertebrar tot un llibre a partir d’un element gràfic molt simple. Així, doncs, aquesta “B” modernista que comenta Joan de Segarra és converteix en el leitmotiv de tota l’obra. A partir de la “B” tipogràfica de Bocaccio el Perich va enllaçant tota una sèrie d’acudits en el quals es riu del mort i de qui el vetlla! Aquesta és la gran característica del Perich, que en les seves anàlisis humorístiques es riu de tot, fins i tot d’ell mateix i de les seves circumstàncies, amb un gran cinisme. Particularment, això és el que més agraeixo del humoristes, que siguin desacomplexats i que ho critiquin tot.

Així, amb el dibuix desgarbat, característic d’El Perich, es va fent un repàs de caire sociològic de la clientela de Bocaccio i alhora es riu de la gent que en fa una crítica titllant-los d’snob, pijos, fills de papà... És l’obra d’algú que s’identifica amb una situació i un ambient concrets i que observa la contradicció de ser d’esquerres amb butxaca de dretes, i per això es permet ironitzar sobre aquest fet, però entomar-lo amb naturalitat, sense blasmar-lo amb una càrrega pejorativa. De fet, en aquesta època El Perich va definir aquest grup, al qual pertenyia, com a selectos barceloneses (o selectos residentes en Barcelona) que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, han pasado de ser la gauche qui rit a convertirse en la gauche que da risa.


Oriol Regàs mateix, capdavanter del Bocaccio, va dir de la Gauche Divine que ninguno entonces era consciente de que aquello fuera un grupo ni un movimiento, porque ni se repartían carnés, ni organizábamos actos. I creu que és impossible que una cosa semblant es torni a repetir, ja que lo que ocurrió en Bocaccio fue fruto de aquellos tiempos y de que la gente decidió que había que pasar del qué dirán. Algunos han dicho que allí se reunía un grupo de pijos, pero no es cierto. Eran amigos, profesionales con ganas de hacer cosas, que hacían bien su trabajo. Allí se hablaba de cine, de literatura, de política, de cultura.

Considerant el terreny editorial i cultural en general, cal recordar que d’aquesta Gauche Divine van sortir editors com Esther Tusquets, Jorge Herralde, literats d’aquesta època com Julio Cortázar, Terneci Moix, Mario Vargas Llosa, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Joan Ferraté... fotògrafs com Colita o Xavier Miserachs... Arquitectes com Oriol Bohigas, Ricardo Bofill o Oscar Tusquets... en fi un conjunt de gent prou diversa que van tirar endavant projectes modernitzadors en una època encara molt retrògrada, això sí des de la comoditat que donava a molts d’ells pertànyer a famílies benestants. Aquestes iniciatives van donar fruits de gran nivell cultural com la col·lecció Palabra e Imagen de Lumen, per posar només un exemple palpable.


Mentrestant als suburbis del cinturó industrial, als barris vells de les ciutats, però també en barris benestants, i, singularment, en esglésies d’alguns d’aquests indrets, es consolidava la lluita clandestina política, social i nacional, que quallava en realitats de gran gruix polític i social com el naixement del sindicat Comissions Obreres, l’Assemblea de Catalunya i moltes altres iniciatives dutes a terme per sectors obrers i d’artistes i intel·lectuals compromesos amb la lluita antifranquista, amb gran risc personal i col·lectiu. Tot això mentre els panxacontents de Bocaccio parlaven de “reBolución”, amb una copa a la mà, segons veiem en un acudit del llibre mateix.


Així doncs, els acudits del Perich tenen com a protagonistes la Gauche Divine i la “B” i totes les possibles variants que són possibles, independentment (i aquí rau la gràcia) que ortogràficament hagi de ser una “V”. La transgressió, el cinisme i la ironia hi són constants. Permeteu-me, però, que us digui que un dels que més m’agrada és el darrer en el que una autocaricatura desgarbada fent pam i pipa diu un Bocaccio en “b” minúscula i la resta amb la tipografia “modernista” del logo de la famosa sala de festes. Un bon final.

BIBLIOGRAFIA

CADENA, JOSEP M. el Perich. Humor sin concesiones (1941-1995). Barcelona, Ediciones El Jueves, 2005.
VÁZQUEZ MONTALBAN, MANOLO. Informe subnormal sobre un fantasma cultural a "Triunfo", 30 de gener de 1971.

Camino real de la Cruz de Benedictus van Haeften, el misticisme surrealista

Quan a classe explico el surrealisme comento als alumnes que un dels seus orígens es troba en la iconografia cristiana, ja que aquesta intentava explicar gràficament conceptes molt abstractes i fins i tot incomprensibles per a la ment humans molt abans que el surrealisme fos en la imaginació de cap humà. Per aquest motiu, entre altres, haig de reconèixer que la iconografia cristiana em sorprèn i m’apassiona en molts sentits. Quan, per exemple, veig una Immaculada que intenta representar la virginitat abans i després del naixement de Jesús no deixa de meravellar-me la manera que tenen de fer-ho i com Murillo fou capaç de crear una iconografia pròpia que s’expandí i desplaçà les anteriors representacions (que m’agraden més) amb la torre, la font, el xiprer, la porta i tots els altres símbols inclosos en les lletanies de la Verge...


El mateix efecte em provoca, per exemple, la contemplació de la pel·lícula Simón del Desierto de Luis Buñuel que el director va filmar durant l’exili a Mèxic el 1965. Tots els fantasmes del cristianisme que l’envoltaven es veuen evocats en una pel·lícula en la qual la sàtira i la ironia anticlerical hi són presents però en la qual Buñuel es mostra fascinat per la iconografia cristiana i el seu vessant més popular. La pel·lícula esdevé la millor obra surrealista de contingut netament religiós, una vegada Buñuel l’ha buidat del contingut de fe per fer-ne la seva reinterpretació sobre la vida de Sant Simeó l'Estilita.

Anònim mexicà (s. XVII). Mèxic, col·lecció del Dr. Crispiniano Arce i Anònim, La Salvació a través de l'Eucaristia (s. XVIII). Extremadura.

Tot aquest preàmbul ve a tomb per parlar del llibre de misticisme que avui vull comentar. En aquest cas el protagonista és el Nen Jesús que explica a Staruofila (qui estima la Creu, en grec) com arribar al Cel a través del símbol de la Creu. Una d’aquestes iconografies cristianes de què parlava que em fascinen és la del Nen Jesús amb una creu, molt típica del barroc. És una espècie d’alfa i omega en la qual l’infant Jesús ja preveu el seu final, amb un destí marcat i ben traçat des de la infància. Una contradicció o una metàfora de la mateixa Vida que ja contempla la Mort.



El llibre fou escrit pel monjo benedictí flamenc Benedicto Haesteno (Benedictus van Haeften, 1588-1648) i fou traduït pel també monjo benedictí Fra Martin de Herze, de Valladolid. El llibre es titula Camino Real de la Cruz i fou imprès per Juan Godinez a Valladolid el 1721. L’enquadernació és en pergamí però molt mal curtit fet que provoca en la pell unes aigües externes molt curioses.

Original del 1635 i la còpia de Valladolid del 1721

L’original era escrit en llatí amb el títol de Regia Via Crucis i se’n feren diverses edicions a Europa i quatre a Espanya. A Espanya hem de suposar que el traductor Fra Martin de Herze devia quedar fascinat per aquest llibre dedicat al misticisme, el traduí al castellà i va editar-lo a Valladolid, d'acord amb l'ordre benedictí. Cal destacar l’esforç editorial a Valladolid ja que els quaranta-vuit capítols de què es compon el llibre estan encapçalats per un gravat que intenta representar el concepte teològic que exposa Benedictus van Haeften. Els gravats estan fets en xilografia de característiques més aviat populars i segueix fil per randa els originals de l’edició d’Anvers del 1635 que foren realitzats en aiguafort per algú que tampoc era molt destre.


Cada capítol està encapçalat per un verset bíblic i un breu poema que resumeixen per mitjà de l’autoritat bíblica els raonaments del capítol. Aquest llibre de misticisme, de concepció barroca, es divulgà per tot el món catòlic i fou un llibre molt apreciat pel seus gravats simbòlics ja que enllaçava molt bé amb una moda de llibres barrocs dedicats als emblemes il·lustrats que intentaven compaginar cert grau d’hermetisme amb representacions al·legòriques. De fet les seves il·lustracions foren copiades en alguns convents propers d'Espanya i Portugal entre altres d'Europa.



Els gravats esdevenen la part fonamental d’aquest llibre, ja que cadascun dels 48 capítols en conté un, emmarcat dintre d'una orla decorativa, en el qual s’intenta captar, a partir de les diverses formes de creus i la figura del Nen Jesús i l’Staurofila, tot el devessall teològic que s’hi exposa.


Així doncs, el text intenta mostrar-nos com per a la salvació hem d’anar sempre amb les diverses creus que la Vida ens imposa i com l’habilitat que tinguem en portar-les ens serà decisiva a l’hora del Jucici Final. Per això té capítols amb títols tant suggerents com Qué es la Cruz, o De los frutos que se logran de llevar la Cruz a Del modo mejor de llevar la Cruz, Que Dios mide la Cruz con las fuerzas de cada uno, Que se debe llevar la Cruz con el ejemplo de María Santísima, així com Que no falta sus cruces a los lujuriosos, a los avarientos y a los Aúlicos (Cortesanos o palaciegos), Que cada uno debe de llevar su Cruz sin elegir alguna, Que no se ha de arrastrar la Cruz, Que en la Cruz y por la Cruz se debe dar gracias... És una espècie d’Ars Moriendi però en plena vitalitat.



És un llibre molt allunyat del que la vida actual ens ofereix i és evindent que els seus consells van ser donats en una altra època. Per això m’agrada la seva lectura, la trobo fascinant.
El llibre acaba amb la mort de l’Staurofila, i el testament en vers que deixa a la Humanitat que finalitza dient que

Ya solamente resta
la Cruz en mi poder, hermosa planta
en la qual se vió puesta
la causa de la vida, esta Cruz santa,
con que cargué feiz, y venturosa,
os dexo como prenda mas preciosa.

Es carroza brillante
la Cruz, en que dichosa sube mi alma
á gozar en mi Amante
los premios, las delicias, y la palma;
y si anhelais á un premio tan divino,
seguid mortales este Real Camino.

BIBLIOGRAFIA

AZANZA LÓPEZ, José Javier, Alegoría, emblemática y doctrina cristiana en un convento de clausura aragonés del siglo XVII: un programa pictórico inspirado en la Regia Via Crucis de Benedictus van Haeften, a "Archivo español de arte", Tomo 76, Nº 302 Madrid, 2003, pp. 133-152.

SEBASTIÁN LÓPEZ, SANTIAGO. Los emblemas del Camino Real de la Cruz de Van Haeften a “Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar”, nº 44. Madrid, 1991, pp. 5-64

Soldadito de plomo d'Andersen (1935), un bon regal de Sant Jordi

A la meva filla Joana

A l’escola que van les meves filles per Sant Jordi els de sisè organitzen cada any un mercat de llibres de segona mà per recaptar fons per al viatge de fi de curs (a tall de comiat de l’escola). Les famílies que ho desitgen porten llibres de casa i els alumnes els venen a preus que oscil·len entre 1 i 3 euros. Al matí trien llibres els alumnes dels altres cursos, a la tarda els pares podem triar entre els llibres que queden sobre el taulell.

Moltes vegades hi he trobat llibres ben actuals pels quals em fa vergonya pagar el que en demanen...i fins i tot algun cop n’he donat el doble per quedar una mica més tranquil de consciència... Així, doncs, en arribar a casa després d’haver voltat per Barcelona buscant les novetats del dia (o no), la meva filla em va donar el llibre que us presento en aquest apunt. Quan li vaig preguntar d’on l’havia tret em digué que era al mercat del llibre de l’escola i que me l’havia comprat perquè és d’aquests llibres amb il·lustracions antigues que t’agraden. Bé, te l’he comprat amb els diners que m’has donat per gastar a la fira... acabà justificant-se.



Què més pot demanar un pare afeccionat i foll pels llibres que combinen lletra i il·lustració! Algú s’havia tret una rampoina del 1935 de sobre i l’havia colat al mercat... i la meva filla l’havia arreplegat pensant en mi!

És un llibre que pertany als primers temps de l’editorial Molino de Barcelona, fundada el 1933 per Pau del Molino Mateus (1900-1968), arran la seva separació d’editorial Juventud.



És curiós constatar que aquesta editorial es dedicà majoritàriament a la publicació d’obres d’autors estrangers, tant pel que fa a escriptors com a il·lustradors, tant per a adults com per a infants. De fet, es dedicà sobretot a literatura popular, de gran consum, amb sèries de literatura negra, de l’oest americà i de capa i espasa.


En el camp de la literatura infantil també es decantà per les traduccions de llibres estrangers ja il·lustrats, que poguessin ser de gran tirada. Val a dir que ho va fer amb gran encert comercial ja que l’editorial es va fer famosa a Espanya en va ser la primera a comprar els drets de reproducció de Walt Disney i publicar-ne llibres amb els personatges més famosos, com el ratolí Michey, l’ànec Donald... Molino va crear també la Revista Disney en la qual es publicaren tires de còmics. A més, arran de la revista es va crear el club Disney, amb 55.000 socis, això als anys 30! En un altre moment ja dedicarem un apunt a aquesta etapa inicial de Walt Disney per les nostres terres.


Així, aquest volum està dedicat al famós conte d’El soldadet de plom de Hans Christian Andersen i s’emmarca dins de les coordenades de la publicació de llibres estrangers, traduïts al castellà, ja que l’il·lustrador és un anglès dels anys trenta, anomenat George M. Richards i suposem que l’adaptació reduïda del text també ho devia ser, encara que no es digui quina era la llengua original ni qui era el traductor. Malauradament no hi ha, que sapiguem, cap estudi monogràfic sobre aquesta editorial que tant va publicar abans i després de la guerra, que ens pugui donar una mica de llum sobre aquest tema.


El llibre que avui comentem, malgrat les reduïdes dimensions que té (14 x 14 cm.), està força ben editat i molt ben imprès, ja que té tapes dures i, malgrat que el paper no és de gran qualitat, la impressió és feta amb tres tintes directes de color blau, verd i vermell (a més del negre), de manera que resulten uns colors plans i molt intensos, que el fan molt vistós. En algunes parts falla la maquetació, que és poc acurada, de manera que no hi ha una bona relació entre el text i la imatge, potser per mor de la traducció. Malgrat tot però el resultat és, en conjunt, prou reeixit, sobretot per ser un llibret dedicat al mercat popular i que no devia ser de gran preu.


Les guardes interiors estan decorades simulant siluetes retallades dels dos personatges protagonistes (el soldadet i la ballarina) i un gos, en blau cel sobre blanc. De fet intenten reproduir la manera de fer d’Arthur Rackham, il·lustrador de fama internacional que en aquella època estava molt de moda, i l’obra del qual la publicava precisament l’Editorial Juventud al nostre país.

Un llibre, en fi, gastat per l’ús de diverses generacions d’infants i cuidat, en altre temps, per unes mans amoroses, que van tenir cura de refer el llom i la juntura de les guardes amb cinta de tela encolada, a tall de restauració casolana. Un llibre rescatat de l’oblit per un euro, que sorprèn que estigués en una taula de llibres ja llegits o no llegits, però dels quals algú s’ha desempallegat, com d’un soldadet de plom coix...

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2005.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

  -->