Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i l’evolució d’una devoció

Avui que és la festa de sant Galderic voldríem reflexionar sobre la seva figura i la seva història aprofitant els seus goigs. Darrera de la figura de Sant Galderic, un sant ben poc conegut per a la majoria de persones, hi ha una sèrie de creences errònies –i no pas en el sentit de la fe- que intentarem desvetllar en aquest post. Segons algunes veus sembla que aquest sant occità va ser durant segles el patró dels pagesos catalans però que el seu culte fou arraconat i finalment silenciat arran de la castellanització que va patir el Principat després del Decret de Nova Planta.

Parant atenció al que diuen diversos estudiosos veiem que per a uns només fou tingut com a patró dels pagesos de la Catalunya Vella, mentre que per als més agosarats ho havia estat dels Països Catalans- i que aquesta devoció fou suprimida per la força en entrar les tropes de Felip V, a través del Decret de Nova Planta (1716), mentre que els més moderats parlen de la influència dels bisbes i abats castellans instal·lats a Catalunya- per ser substituïda per la devoció a sant Isidre.

Goigs del s. XVII probablement publicats a Barcelona (Biblioteca Nacional de Catalunya)

La Renaixença, com a moviment cultural de reivindicació de la catalanitat sempre va creure que la vida de pagès era l’essència del Poble enfront del maquinisme industrialitzat que patia Catalunya durant el s. XIX. Si el sant patró a qui s’encomanaven devotament els pagesos catalans era nascut a Madrid això creava una distorsió difícilment superable en la recerca idealitzada de les essències pàtries. És més, crec que si sant Isidre en comptes d’haver nascut a Madrid fos fill de Galícia, Itàlia o Alemanya –per dir només uns llocs aleatoris- estic convençut que aquesta problemàtica no s’hagués generat mai.

Goigs cantats a Sant Pau del Camp manuscrits datables entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII darrera de la Vida de San Galderique de Reginald Poc copiada íntegrament a mà (Arxiu Històric de la ciutat Barcelona)

En aquest context a principis del s. XX s’inicià la reivindicació de la figura de sant Galderic com a patró dels pagesos catalans, anterior a la de sant Isidre i, sens dubte, més genuïna. El primer que parlà del tema fou el llibreter Joan Bta. Batlle en el seu llibre de Los goigs a Catalunya del 1924 quan escriu: Dolça Catalunya ¿què n’has fet de tots aquells hermitatges de tes montanyes, grahons per hon tos fills pujavan la escala de la Glòria? ¿Què s’es fet dels teus Sants protectors que des de l’alterós Pirinèu vetllavan per nostra nacionalitat catalana, enfortint son esperit? De les fineses fetes per los Sants Àngels en lo Principat de Catalunya n’has esborrat lo rastre y sols t’has quedat ab la escorsa pagana al descobert. Del gloriós Sant Galderich, patró de nostra pagesía, axí com de tants altres, ja no te’n recordas, sols los goigs antichs cantan ses gestes. Sens dubte el Sr Batlle havia conegut la figura de Sant Galderic a través dels goigs antics que la seva botiga atresorava i, en trobar un sant pagès venerat a Barcelona, no va dubtar a creure que no només era patró dels hortolans de Barcelona, sinó també de la pagesia de tota Catalunya (per allò de pensar que el que passava al cap i casal era mostra del que passava a tota la resta país...)

Diversa iconografia de sant Galderic en els goigs del s. XX i XXI. Alguns són creacions artístiques, altres retocs facsimiliars d'antics goigs i altres reproduccions d'escultures devocionals del sant

A partir d’aquí algú altre va suposar que sant Galderic havia estat patró generalitzat de la pagesia des de l’edat mitjana fins al Decret de Nova Planta. Darrerament, però, vist que no hi ha cap prova documental d’això darrer, s’ha desplaçat la substitució de la devoció pagesa a l’arribada a Catalunya d’autoritats eclesiàstiques d’origen castellà, que haurien implantat la figura de sant Isidre, per sobre de sant Galderic cap al s. XVII. En aquest apunt, i a través dels goigs, veurem que la segona part d’aquesta afirmació no és correcta, ja que si bé els bisbes castellans difongueren la devoció de sant Isidre (com la de sant Ignasi de Loiola, la de santa Teresa d’Àvila o la de Sant Francesc Xavier canonitzats tots el 1622, per tant d’estricta actualitat en aquells temps) no ho van fer en perjudici de sant Galderic, que no havia estat mai el patró de la pagesia catalana.

Goigs bilingües de la impremta Reynier de Perpinyà del 1771

Abans de la divulgació de la figura i el culte de sant Isidre a partir del 1622, entre la nostra pagesia hi havia molt diverses advocacions, que eren venerades segons les zones i les ocasions, ja que les feines del camp no són unificades sinó molt diverses. Així doncs trobem com a patrons pagesos sant Urbà i sant Vicenç (de la vinya), sant Lleonard i sant Cristòfol (de la fruita i horta), sant Abdó i sant Senén (dels cereals), santa Coloma, sant Aniol, santa Calamanda (propiciatoris de pluja), sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir i sant Climent (contra els llamps), sant Blai (contra els vents), sant Sadurní (del bestiar de llana), sant Corneli, santa Dorotea, santa Gertrudis, sant Grau (del bestiar boví), sant Martí (del bestiar de ferradura), sant Antoni Abat, sant Antoni de Pàdua, sant Guiu (com a guaridors de malalties dels animals)... Aquest repàs devocional s’hauria de completar, a més a més, amb sants de culte més local com sant Medir (al Vallès) o sant Galderic (al Rosselló) que acabarien donant-nos una visió prou ampla i heterogènia de la devoció popular catalana vinculada a la pagesia.

Davant d’aquesta enorme diversitat no és estrany que la vinguda d’un sant pagès amb el suport de la monarquia es difongués àmpliament, tant perquè comptava amb bons padrins com ho eren els bisbes i abats d’origen castellà, i per la força que sempre tenen les novetats, com perquè les altres devocions no tingueren prou força, i amb un sol sant patró ja es cobria tot el ventall que hom necessitava. Malgrat que restaren cultes menors, sectorials i locals, el culte a sant Isidre s’estengué per tots els dominis de la monarquia -sense importar d’on fos originari- i hom l’adoptà també a Catalunya on fins i tot l’agrupació patronal pagesa –l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre- porta el seu nom, a més de multitud de cooperatives agrícoles populars.

Goigs de la impremta de Le Comte de Perpinyà, 1771. Aquesta impremta edità els goigs de sant Galderic amb aquesta mateixa xilografia des del 1737 en diverses ocasions. En aquest cas hi ha l'errata de la substitució d'un C per la G de Galderich

Hi ha altres indicis que permeten adonar-se que sant Galderic no tenia predicament fora del Rosselló com és el fet que, des del punt de vista onomàstic, el nom del sant no es troba en la documentació medieval ni moderna –en arxius parroquials i notarials- mentre que el nom d’Isidre (Isidru) és ben popular dintre del món pagès a partir del s. XVII. Des del punt de vista dels topònims, tampoc no trobem llocs que duguin el nom de Sant Galderic, malgrat que fou a l’edat mitjana quan es fixaren els noms dels llocs -municipis, ermites, pujols, valls, fonts...- mentre que altres noms com ara Quirze, Martí o Sebastià si que foren molt populars. Si la pretesa prohibició de sant Galderic hagués estat real, tindríem els decrets eclesiàstics o polítics que demostrarien la suposada persecució, com es conserven els decrets de l’Índex librorum prohibitorum. I quan trobem el nom de Galderic està relacionat amb la immigració en època moderna de població d’Occitània i del Rosselló cap al Principat com és el cas de Can Galderic de Santa Eulàlia de Ronçana.

Goigs de la impremta de Fermí Nicolau de finals del s. XVIII o principis del s. XIX amb una xilografia feta expressament per a aquests goigs que no permetia el seu reaprofitament per a altres iconografies de pagesos com sant Isidre ja que és nominal

El fet demostrable documentalment és que sant Galderic –occità del poble de Viéleville (avui Saint Gauderic)- va ser el patró dels pagesos rossellonesos i d’alguns pobles occitans propers al seu lloc de naixement. La seva vinculació amb el Rosselló es remunta al 1014 (segle XI) arran del fet que les seves relíquies foren objecte d’un robatori pietós per tal de dotar el recentment fundat monestir de Sant Martí del Canigó d’unes relíquies importants. La presència a Catalunya de les relíquies que, segons Jeroni Pujades (1609), vale harto mas el cuerpo de san Galderique, que el oro de la Arabia, la plata de Potosí, las perlas del Oriente y aun mas que todas las riquezas de ambas Indias queda confirmada amb un sermó que l’Abat Oliba (abat de Sant Martí del Canigó entre el 1009 i el 1014) predicà en honor de sant Galderic,i que és datable entre el 1018 i el 1046 (Museu Diocesà de Vic, arxiu capitular, fragment XIII-6,). Malgrat aquest sermó puntual, oficiat a Vic, la devoció de sant Galderic es restringí al focus d’influència del monestir de Sant Martí del Canigó, és a dir el bisbat d’Elna, d’on Oliba n’era abat.

Per una altra part, en els arxius parroquials, on s’apuntaven les visites pastorals dels bisbes en les que s’aprofitava per a fer un inventari exhaustiu de les propietats de les parròquies no ens surt cap mena de menció a capella, escultura o reliquiari de sant Galderic. Només, i com veurem més endavant a l’època moderna (s. XVII) és mencionat molt excepcionalment i en dates posteriors a la Guerra del Segadors, el que confirmaria la seva introducció com a importada per catalans del Rosselló.

Goigs bilingües impresos per Guillem Agel de Tuïr vers el 1800. Són els únics goigs de sant Galderic del Rosselló que hem localitzat que no foren impresos a Perpinyà. La iconografia pertany a sant Isidre ja que els bous són llaurats per àngels i la dona que fila ha de ser santa Maria de la Cabeza, la seva esposa

Una altra dada a tenir en compte és que quan el 1511 l’impressor Johan Rosembach imprimí a Barcelona el Missale Elnense -per encàrrec de la diòcesi d’Elna- hi inclou la festa de sant Galderic dintre dels ritus eclesiàstics, però en canvi aquesta festa no s’inclou en cap altre missal o breviari dels altres bisbats catalans o de la Tarraconensis. Si hagués estat un sant popular a Catalunya, la seva festa litúrgica hi hauria estat inclosa sense cap mena de dubte, de la mateixa manera que ho eren els cultes propis de cada diòcesi, fins als més locals. Tampoc hem trobat el sant en cap dels Flos Sanctorum impresos ni a Barcelona i València dels segles XV-XVI que es conerven a la Biblioteca de Catalunya.

A més els dos primers hagiògrafs oficials de sant Galderic, Vicenç Domènech –Historia general de los santos, y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602)- i Reginald Poc –Compendio de la vida... de San Galderique... y San Isidro... (1627)- situen la devoció exclusivament al Rosselló, i en cap moment expliquen que la devoció s’hagués difós al sud d’aquest antic comtat. Curiosament Reginald Poc dedicà també una hagiografia a sant Isidre perquè como vidiese (que se) va esparciendo la devocion de Isidro, me pareció que siendo tambien labrador, no amargaria a sus devotos hiziese del comemoracion. Creia –sense equivocar-se- que el culte a aquest sant s’estava propagant molt ràpidament i que així els pagesos en tindrien una informació d’utilitat.

Goigs exclussivament en francès (els únics en només aquesta llengua) impresos per Joan Baptista Alzine de Perpinyà el 1849. Curiosament no s'utilitza la xilografia com és habitual sinó la litografia. És el primer goigs que incorpora la partitura per a ser cantada encara que sigui en francès

A la Catalunya del Sud les referències a sant Galderic no les trobem fins a l’edat moderna quan, en plena guerra dels Segadors, el 1654, els monjos de Sant Martí del Canigó van fugir cap a Barcelona emportant-se les relíquies de sant Galderic, que foren dipositades a Sant Pau del Camp o Santa Clara alternativament. Des d’aquests dos convents es realitzen diverses processons per demanar pluja -com es feia també amb les relíquies de sants ben barcelonins i ara força oblidats com són santa Madrona o sant Sever- segons el Dietari de l’Antich Consell Barceloní. Acabada la guerra dels Segadors, les relíquies sembla que foren retornades al Canigó, però en restà una part al monestir de Sant Pau del Camp, dintre d’un reliquiari d’argent, cosa que fa pensar que es devia mantenir algun tipus de culte.

El 1809, en plena Guerra del Francès, el reliquiari fou profanat per obtenir el metall, però les relíquies foren retornades al culte segons consta en les visites pastorals dels anys 1828 i 1830. Del nou reliquiari, ara ja sense metalls preciosos, no se’n conserva cap notícia, després d’aquesta darrera visita pastoral, fins que Mossèn Mas, arxiver de la catedral, trobà les relíquies el 1883, tot i que fins el 1905 no foren una altra vegada retornades al culte. Aquesta presència a Sant Pau del Camp és la que ha donat peu a pensar que hi havia hagut un culte antic de sant Galderic a Catalunya, però curiosament aquesta relació només la trobem documentada quan hipotèticament el culte al sant ja hauria estat prohibit per imposar el de sant Isidre.

Goigs editats per Joan Baptista Alzine a Perpinyà el 1854

La troballa d’un goigs de sant Galderic estampats amb tota probabilitat el s. XVII, probablement barcelonins, va semblar corroborar la tesi del seu culte estès a tot Catalunya. Per això Joan Bta. Batlle escrigué aquell abrandat paràgraf - malgrat l’afegit prudent, i intel·ligent, de l’ axí com de tants altres- que hem reproduït del seu llibre de goigs on facsimilava aquests goigs antics. La lletra d’aquests goigs setcentistes (Galderich Sant gloriós / humils vos pregam, que us placia /impetrar salut, y gracia, / per que us imitem a vos…) és única, ja que només es tornen a repetir en un cas puntual del s. XX com ja analitzarem posteriorment.

Malauradament aquests goigs no aporten cap mena d’informació (data, impremta, ciutat...) que faciliti la seva datació exacta, per la qual cosa hem de suposar –segons deduïm de la tipografia, paper, xilografies...- que correspondrien a l’època inicial de l’estada de les relíquies de sant Galderic a Sant Pau del Camp. L’altre element que ens fa veure que no hi havia tradició anterior de culte a sant Galderic és que per imprimir aquests goigs van utilitzar un gravat que no representava el sant, sinó un màrtir soldat (Galderic era pagès i no va morir martiritzat). Si sant Galderic hagués estat un sant popular, les impremtes especialitzades en aquests papers efímers que són els goigs haurien disposat de les xilografies pertinents, amb la seva iconografia ben plasmada, com passà a Perpinyà.

Goigs impresos per Agustí Figaró a Girona vers el 1870. Curiosament una partida d'aquests goigs va sobrar i hom el 1929 hi afegí un nou peu d'impremta dintre la Col·lecció de Goigs del Bisbat de Girona amb el nº 2

A més d’aquests goigs impresos a Barcelona, que estarien vinculats a Sant Pau del Camp, n’hi ha uns altres dels quals només s’han conservat els primers versos –escrits a mà- al final d’un manuscrit que copia el text complet de l’hagiografia de la Vida de san Galderique (1627) de Reginald Poc. A la darrera pàgina d’aquest manuscrit, i amb lletra posterior al s. XVII, hi ha els altres gois en Alabança del Glorios llaurador sant Galderich Confessor, advocat contra pestilencia, y esterilitat, ques cantan en lo Real Monestir de sant Pau del Camp de Barcelona del ordre de sant Benet, en lo qual y en lo de Sant Martí de Canigó del mateix orde se veneran las suas Sagradas Reliquias. Això ens prova que aquests goigs són posteriors al retorn de les relíquies a Sant Martí del Canigó, i demostrarien que continuà havent-hi una certa devoció per sant Galderic a Sant Pau del Camp durant el s. XVIII. Aquests goigs diuen: Dels Pagesos Protector / y dels quins venera amant / Galderich gracia abundant / alcançaunos del Señor / en temps de sequedat se dirá /Galderich pluja abundant / alcançaunos del Señor. / De faels Pares imitareu / lo ofici de llaurador; / las virtuts ab mes fervor, / que la terra cultivareu. Curiosament, el manuscrit fou propietat de l’arxiver Mas de la Catedral de Barcelona, que és qui trobà les relíquies del sant i les retornà al culte...

Goigs aicònics (els únics que coneixem) de san Galderic impresos a Perpinyà el 1901 per Josep Payret

Si mirem la globalitat dels goigs dedicats als sants publicats i conservats al Principat durant els segles XVII a XIX, veurem que entre l’aiguabarreig de devocions diverses i disperses, els dedicats a sant Galderic són un gra de sorra, gens significatius. En canvi al Rosselló les edicions de goigs dedicats al nostre sant sovintegen, sobretot a partir del s. XVIII. Aquests goigs recullen la composició que li dedicà Reginald Poc en l’hagiografia que va fer del sant i que comencen dient: Als qui confian de vos / sens ningun dubte y recel, / ajudaunos desdel Cel, / Galderich Sant Gloriós... Aquesta és la lletra que protagonitzà tots els goigs rossellonesos, fins i tot en la traducció que se’n va fer al francès i que s’inicia amb aquests versos: Prions avec confiance,/ Prions tous avec ferveur: / Donnés-nous votres assistance, / Gauderich, grand Protecteur
.

Goigs barcelonins de la impremta Solé-Boils, 1926. Els primers impresos a Barcelona que coneixem després dels primers editats el s. XVII. La iconografia correspon a la de sant Medir. Aquests goigs coincideixen amb data amb la publicació del llibre dedicat als goigs d'en Batlle i probablement per això reprodueix la mateixa lletra que els del s. XVII, l'única vegada que es repeteix

De goigs impresos al Rosselló que hem localitzat, n’hi ha nou corresponents a impressions del s. XVIII -de les impremtes Le Comte i Reyner- i vuit del s. XIX -sobretot de la impremta Alzine- amb tres xilografies diferents, una litografia i uns goigs sense il·lustració, presidits només per una creu tipogràfica. Dels goigs conservats, són tots en català menys dos que són bilingües i un que és en francès amb uns goigs diferents, que comencen dient Vrai miroir de patienece / vous portiez tous les fléaux; / Votre tendre complaisance /prenait part à tous les maux.

Fora d’aquests dos focus que són Barcelona i Perpinyà només hem trobat uns goigs publicats a Girona ja des del s. XVIII per la impremta Bro i dos més de la segona meitat del s. XIX per Agustí Figaró. Aquests goigs, sense cap mena de dubte, corresponen al culte que se li va retre al petit municipi de Santa Llogaia d’Àlguema a l’Alt Empordà i en algun que altre poble del voltant que, per proximitat amb el Rosselló, pogueren tenir coneixement de sant Galderic. Aquest culte podria ser, com hem dit abans, per influència rossellonesa o fins i tot resultat de les migracions de catalans del nord i occitans cap a la Catalunya Sud que es produïren durant el s. XVII. De fet l’estudi de Joan Vilardell sobre aquesta devoció local constata que en la visita pastoral que es féu a la parròquia el 1639 no s’hi esmenta la figura del sant, mentre que el 1658 (després de la Guerra dels Segadors i l’arribada de refugiats) en la visita pastoral corresponent, sí que ja se’n fa esment.

Goigs de la Impremta Arnau-Ors de Barcelona del 1927 amb una ressenya històrica amb les peripècies de les relíquies del sant a Barcelona

Joan Vilardell mateix assenyala que no hem trobat cap document que assenyali la presència de la imatge de Sant Galderic a la nostra comarca en èpoques anteriors al s. XVII. La Garrotxa i l’Alt Empordà, com a comarques frontereres amb la Catalunya Nord, és versemblant que tinguessin algunes imatges de sant Galderic però també reconeix que en llocs molt puntuals la pagesia celebra festes anteriors a aquestes dates en honor de Sant Roc, Sant Grau i dels Sants Abdón i Senén (...). Les imatges (de sant Galderic) d’Usall, Porqueres i la que hi havia abans de la guerra a Santa Llogaia les podem datar de la primera meitat del s. XVII. En conclusió, no trobem tampoc cap rastre d’un culte generalitzat a sant Galderic ni tant sols a les comarques properes al Rosselló i el Conflent.

Gogis del 1982 impresos per iniciativa de Modest Montlleó i Mn. Joan Roig d'Ulldemolins i que podem considerar com la pedra clau per a la propagació del culte a sant Galderic a partir d'aquetes dates

Aclarit tot això, queda sens dubte prou provat que el culte a sant Galderic va ser a casa nostra una devoció puntual i local –lligada a circumstàncies molt especials- i no pas estesa a tot Catalunya. És per això que la teoria del culte prohibit de sant Galderic, com a sant patró dels pagesos catalans, té visos de mite i fou forjada a principis del s. XX des de Barcelona, una ciutat. Malgrat la reivindicació que arrenca d’aquesta teoria la cosa no prosperà fins a mitjan dels anys 70 quan Modest Montlleó de qui en la seva necrològica publicada a la revista Muntanya (nº 816, abril 1998) se’n ressaltava la labor realitzada per a la instauració de sant Galderic com a patró de la pagesia catalana, que intenta fer extensiva a tots els Països Catalans. Així doncs, Modest Montlleó conjuntament amb mossèn Joan Roig d’Ulldemolins foren els primers propulsors de la idea que sant Galderic havia estat el patró dels pagesos catalans i mereixia per tant tornar a ser-ho, divulgant-ne la idea a través d’articles de premsa fets per persones vinculades al catalanisme com en Josep Maria Espinàs, Esteve Busquets, Boi Juscafresa, Antoni Pladevall, Ferran Jové i el mateix Modest Montlleó.

El goigs més colorista de tots els de sant Galderic sense cap mena de dubte és aquest, editat a Barcelona el 1994 en motiu de la inauguració de la Plaça de sant Galdric de Barcelona, darrera de la Boqueria

Aquesta feina lenta de divulgar la teoria de la imposició de sant Isidre per a substituir a sant Galderic ha donat els seus fruits i en molts pobles de Catalunya han cregut de bona fe en aquest greuge històric. És per això que diversos pobles a Catalunya celebren festes en commemoració seva, des d’aplecs a fires com la de Rubí. Se li han dedicat una gran quantitat de plaques, monuments i escultures públiques i moltes escultures han entrat dintre d’esglésies, se li han dedicat vies públiques (Barcelona, Terrassa entre altres), fonts (Vilanova de Prades), gegants (Sant Julià de Cerdanyola i Rubí)... Aquest dinamisme és el que explica que en ple s. XX al Rosselló només en tinguem detectats 4 goigs i en canvi a la Catalunya del Sud n’hi hagi dos de la primera meitat de segle i catorze a partir dels anys 80, mentre que en ple segle XXI ja en porta dedicats uns quinze, la majoria editats pel dinàmic Patronat de Sant Galderic.

Goigs del 1997 dels dinàmics gogistes de Tarragona amb una estètica noucentista

Aquests darrers goigs més contemporanis no aprofiten les lletres antigues sinó que se’ls dedica noves composicions i fins i tot amb la corresponent partitura per a ser cantats. Els autors d’aquestes composicions són Joan Llongueres (Puix que Déu son poder mostra, / Galderic, amb els seus sants: / Beneïu la terra nostra  / i els pagesos catalans!) amb música d’ell mateix (1929), Mn. Climent Forner (Puig (o Puix) la nostra pagesia / us invoca des d’antic / Protegiu-nos nit i dia, /gloriós Sant Galderic) amb músicats per Lluís Mas (1995) i Jordi Xandri (1998), Frailuro (Honorem a Sant Galdric (o Glòria a Sant Galdric) / patró de la pagesia, / a qui el bon Déu enaltia / i ens el feu patró i amic) amb música de Ma. Eugènia Sala (1994), el monjo de Solius Jaume Gabarró (Legítim i amic Patró / de la nostra pagesia, / Sant Galderic cada dia / vetlla el fruit i la llavor.) amb música del monjo de Montserrat Odiló Maria Planàs (1995) que és la versió utilitzada pel Patronat de Sant Galderic, Antoni Perarnau (Puix la nostra pagesia / protegiu sense descans, / ompliu-nos de l’alegria / de saber-nos ben germans) amb música de Joan Casals (2009),  Pilar Cabot (Sant Galdric del Rosselló, / Patró de la pagesia:/ concediu-nos cada dia / la vostra benedicció. Tenim la feina molt llarga, / no volem camins de roses, / però estalvieu-nos les coses / que la farien amarga.) amb música d’Armand Quintana (principis s. XXI) i Mn. Joan Roig (Quin escalf de bonomia / que ens revé de temps lluyans! / Fruit gemat de pagesia, / Protector dels catalans!) amb música de Joan M. Aragonès (principis s. XXI).

Goigs del 2002 editats pel Patronat de sant Galderic, la entitat que propaga i divulga la figura de sant Galderic i que cada any en publica uns goigs

La gran quantitat de goigs que s’han publicat ho han fet amb la més variada iconografia a càrrec d’artistes com Maria de la Pau García-Borrón, Isidre Serra i Pijoan, Miracle-V, Montse Mas, Joan Galícia i Company, Artur Comas i Hofmann, Enric Sànchez-Cid, Neus Gorriz i Costilludo, Jordi Roca, Jeroni Font Casals i Joan Artigues i Roig a més d’altres no signats i també de goigs editats amb fotografies d’imatges diverses de sant Galderic. Aquesta varietat iconogràfic ha donat als goigs de sant Galderic una personalització per a cada festa que s’hi celebra. Si a això hi afegim, com hem vist, la varietat de músiques amb que s'han dotat els seus goigs podrem veure que és un dels sants prolífics en tots els aspectes del món dels goigs actuals. Si voleu sentir la música dels goigs de sant Galderic i d'altres (els trobareu per ordre alfabètic) no us perdeu la pàgina d'Els Goigs d'Obaga que des de fa anys va sintetitzant la música d'aquests fulls efímers.

Goigs de la Fundació Privada Terrassenca de sant Galderic del 2009, una de les tantes iniciatives vinculades a sant Galderic

A partir dels anys 80 a més d’aquesta quantitat de goigs s’han publicat molts articles a la premsa general i a la comarcal, explicant d’una manera acrítica, però ben convençuts de la veritat del fet, la història de la persecució contra sant Galderic per tal d’afavorir a sant Isidre. Aquest estat d’opinió ha popularitzat el nostre sant i en certs ambients ha propiciat que ajuntaments i parròquies dirigides per persones vinculades al catalanisme polític (creients o no creients) iniciessin una recuperació de la seva figura a partir d’aquest mite de la persecució. Si ho pensem bé, no és tan estrany que es bastís un argument com aquest, no tant per la intenció de la fabricació d’un mite d’una manera calculada, sinó pel fet d’establir paral•lelismes amb altres prohibicions i imposicions ben reals, com ara prohibició de l’ensenyança dels infants en català que s’imposà sota el regnat de Carles III.

Amb tot, si gràcies a la seva intercessió tenim bones collites i ens estalviem sequeres, si el culte a Sant Galderic triomfa, ens n’alegrarem molt però creiem que no s’ha d’anomenar sant Galderic com a antic patró dels pagesos catalans sinó com el nou patró dels pagesos catalans si hom vol substituir a sant Isidre. Ara bé, cal que el llegir no es faci perdre l’escriure i que el fet que comprenguem la gènesi d’aquesta vindicació no vol dir que no haguem de posar les coses al seu lloc i saber destriar la veritat dels fets, ja que ser més objectius i crítics amb el país, ens permet ser també més autèntics.

Acudit de la Pilarín Bayés publicat segurament a Catalunya Cristiana cap als anys 80

Nota final: Els goigs han estat situats al llarg de l'apunt en ordre cronològic respecta la seva impressió. Com és obvi poden faltar molts goigs de sant Galderic que no hagi pogut controlar malgrat l'amabilitat de la Nora de Bibliogoigs, d'Agustí Esteve Orozco de Najar del Patronat de Sant Galderic i d'Antoni Gimeno de la llibreria La Sàrria de llibres de Tona que m'han facilitat la reproducció de goigs antics que desconeixia.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. "Tradicions i goigs de Sant Galderic" a Tramontane. Reveu du Roussillon. Art & Littérature. Tourisme. Perpinyà, octubre 1950 nº 326

BATLLE, JOAN Bta. Los goigs a Catalunya. Barcelona, Impremta Altés, 1926

DELONCLE, J. Goigs del Rosselló. Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1952

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. Sant Galderic, anitc patró dels pagesos de tota Catalunya? Barcelona, 1984 (treball universitari inèdit)

DOMÈNECH, ANTONIO VICENTE. Historia General de los Santos y Varones illustres en Santidad del Principado de Cataluña. Barcelona, Geroni Robira, 1602

ESTEVE OROZCO DE NAJAR, AGUSTÍ.  Sant Galderic. Iconografia del patró dels pagesos catalans. Notícies conegudes però no divulgades d'aquest sant patró de la pagesia catalana. Barcelona, Patronat de Sant Galderic, 2012

FRANCÈS, ENRIC. Goigs de la diòcesi d'Elna Perpinyà. Ceret, CIMP Centre Internacional de Música Popular, 1996

GALDERICH. Sant Galderic, aportacions iconogràfiques. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2008

GALDERICH. Els goigs de Catalunya Nord i el Tractat dels Pirineus. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2010

JAMPY, ABBÉ M. Saint Gaudérique. Perpinyà, Imprimerie e l'"Agence de Voyages", 1929

MONTLLEÓ, MODEST. Nadala ofrena de la llar Montlleó-Font. Barcelona, Torrell de Reus, 1976

MUTGÉ I VIVES, JOSEFINA. Les relíquies de sant Galderic, una parada a Barcelona, en el camí de Sant Jaume a "El camí de Sant Jaume i Catalunya". Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007 (pp. 151-157)

POC, REGINALDO. Vida y milagros de San Galderique por el padre... Perpinyà, Lluís Roure, 1627

RIERA, XAVIER FRANCESC. San Galderic el sembrador i altres sants protectors del camp català. Barcelona, Calendari del Pagès de l'IACSI, 1984

VILARDELL, JOAN. Sant Galderic patró de la pagesia catalana i del seu culte a Santa Llogaia, a la Vall del Terri. Barcelona, 1997

Cantos Spirituals Negros (1951) d'Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa, la reivindicació del jazz a Catalunya

Ara fa un any que en Lluís, la Eulàlia i l'Enric van retre un homenatgenohomenatge a Josep Maria Fonollosa en motiu dels 20 anys de la seva mort. No m’hi vaig afegir perquè si no tinc res a dir, ni a aportar, no publico res malgrat que les xifres rodones m’agraden quan serveixen per rescatar de l’oblit persones i dates que s’ho valen. I és que, reconeixeu-m’ho, la temàtica del bloc és força limitada i això fa que la participació als homenatges només és possible quan hi ha lletra impresa pel mig, que jo pugui donar a conèixer. Malgrat això, durant aquest any i gràcies a la badada en el preu per part d’un llibreter, vaig poder comprar una petita obra en la qual hi havia participat directament Josep Maria Fonollosa. Així doncs, de qui feia uns mesos no podia dir res, malgrat que m’agradés el que havia llegit i après -com gairebé tothom gràcies a l’Albert Pla- ara em permetia descobrir-ne la faceta de traductor.

Coberta

El llibre, a més, ens situa en un moment molt interessant de la cultura catalana que és el punt de sortida de la llarga postguerra, quan hom ja començava a albirar certs canvis intel·lectuals renovadors després d’una dècada castrant d’un ambient fosc generalitzat. És l’època de diverses iniciatives artístiques i literàries que van buscar les primeres esquerdes del Règim i a partir de l’alegalitat intentaven enllaçar amb el que hi havia hagut abans de la guerra per buscar nous camins, diferents dels oficials. És el moment de la revista Ariel (1946-1951), de Dau al Set (1948-1955) i de l’editorial Cobalto (1947-1953), sobretot la seva segona època.

L’editorial Cobalto (1947-1953) fou fundada per Josep M. Junoy, Rafael Santos Torroella i M.Teresa Bermejo. Va néixer amb la idea de publicar estudis sobre art, adreçats a un públic burgés i col·leccionista. La idea inicial era la d’editar una revista d’art, però malgrat el format no es deia revista per no tenir problemes amb la censura. La publicació dedicada al surrealisme, en una primera anàlisi després de la Guerra Civil, provocà un gir de l’editorial, a partir del qual Rafael Santos Torroella potencià l’art contemporani, García Lorca i altres temàtiques que no agradaven a Josep M. Junoy, que abandonà Cobalto el 1948.

Il·lustració impressa i acolorida per Josep Guinovart

El llibre d’avui, Breve Antologia de los cantos spirituals negros, fou publicat per Cobalto el 1951 dintre de la col·lecció La calle desierta, anomenada així per expressar el sentiment d’absència generalitzada i de depauperació cultural de l’època. A més del llibre de què avui parlem, només se’n va publicar un altre dintre d’aquesta col·lecció malauradament: Em va fer Joan Brossa de Joan Brossa, amb un dibuix de Joan Ponç (però ja parlarem d’aquest llibre algun altre dia). Cantos spirituals negros compta amb una il·lustració que representa una família negra i correspon a l’època figurativa de Josep Guinovart. En l’exemplar que analitzem, en ser de la tirada limitada, la il·lustració fou il·luminada a mà amb aquarel·la per Josep Guinovart mateix, amb els colors característics que desenvolupà posteriorment en la seva obra abstracta.

 Exemplar del tiratge "popular" que estava a la venda a Todocolección amb els marges més retallats i la il·lustració sense aquarel·lar

Aquesta il·lustració és molt característica de la primera etapa d’en Josep Guinovart en el que el primitivisme i la síntesi formal en foren les seves principals característiques. En certa manera era l’intent, compartit per Sucre, Brotat, García-Llort-, Vilacasas, Ponç, Ràfols-Casamada... de tornar a un Paradís Perdut mític a través d’aquest primitivisme. De fet la temàtica dels spiriruals negros són una bona mostra d’aquesta enyorança a la manera que en aquesta època la intel·lectualitat enyorava una època republicana perduda. Guinovart el mateix 1951 ja va col·laborar amb Cobalto en un llibre luxós, Homenaje a García Lorca, fet amb aiguaforts que versa precisament a l’entorn d’un mite de la República.

Justificació del tiratge

Com editorial adreçada a un públic burgés amb recursos econòmics suficients, les publicacions de Cobalto tenien diversos tiratges en funció de numeracions bibliòfiles. La col·lecció La calle desierta no fou una excepció i per això d’aquest llibre s’editaren 400 exemplars en offset i 20, numerats amb números romans, en paper Biblos de la casa Guarro. Si comparem la tirada de luxe amb la normal, podem veure que la tirada numerada té els marges més amplis per les vores externes, el que provoca que el text estigui lleugerament descentrat cap al llom i la part superior.

Dues pàgines del mateix llibre amb el número 15, el que demostra el desgavell de compaginació que patí el llibre

Aquest exemplar concret correspon al nº XV i té una anomalia que presumiblement devia tenir tota la tirada, i és que el primer plec està mal compaginat, de manera que hi ha una alteració en l’ordre de les pàgines que en l’edició venial no hi és. És un error poc comú i ens ha sorprès trobar-lo en una edició de luxe, ja que justament les impremtes tipogràfiques solien reservar la tasca de la compaginació a persones expertes que no feien aquesta mena d’errades bàsiques. I més sorprenent és encara que s’hi donés difusió –tal com indica la dedicatòria manuscrita,ja que era una equivocació de la impremta i hauria hagut d’assumir l’error propi i repetir la tirada. Però hem de deixar-ho aquí ja que seixanta anys més tard no és possible anar més enllà per esbrinar el perquè d’aquesta doble anomalia.

Portada amb el nom senser del llibre: Breve antologia de los cantos spirituals negros

Els autors de la selecció de Cantos spirituals negros foren Alfredo Papo i José María Fonollosa. Alfredo Papo és potser el primer gran especialista sobre jazz que ha tingut Catalunya i ha estat un dels màxims difusors de la música afroamericana al nostre país. Va col·laborar en revistes i publicacions com Crítica, Imágenes, Ritmo y Melodía, Destino, Club del Ritmo i La Vanguardia. Va realitzar programes de jazz a Ràdio Barcelona i Ràdio España i va escriure molts estudis sobre un tema que era la seva passió. Fou membre del comitè organitzador del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. A més, fou un dels refundadors del Hot Club de Barcelona -que en aquella època aglutinà els moviments d’una avantguarda que començaven a treure el cap. Entre els llibres que va publicar destaca el que va fer amb la fotògrafa Anna Tubau, anomenat Jazz para cinco intrumentos (1975) a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen.

Per una altra banda José María Fonollosa fou també un coneixedor del món de jazz i les traduccions de les cançons que va fer en aquest llibre (malgrat que la comparació textual no sigui el meu fort...) són molt lliures, intentant explotar més la bellesa lírica que la fidelitat a les paraules originals. Aquest llibre fou la darrera tasca que realitzà abans de marxar cap a Cuba on s’estigué durant deu anys i d’haver publicat els seus dos anteriors poemaris, La sombra de la luz (1945) i Umbral del silencio (1948). La seva figura no fou recuperada fins quaranta anys després, amb la publicació de Ciudad del hombre: New York (1990). De fet, després de tenir en preparació diversos llibres que no veieren la llum pública, en aquesta obra desenvolupà unes composicions força amorals i escèptiques que l’heterodox Albert Plà va saber explotar molt bé.

Però tornant al llibre d’avui, cal concretar que el contingut versa a l’entorn dels cants espirituals negres com a base fonamental del blues i posteriorment del jazz. Malgrat que figuri conjuntament l’autoria de José María Fonollosa i Alfredo Papo, és de creure que la traducció fou obra de José María Fonollosa mentre que la selecció i la nota introductòria d’Alfredo Papo, amb una revisió conjunta del llibre. Dels 18 cantos spirituals negros de què es compon el llibre hi ha el text original anglès i la versió castellana, però en canvi només es reprodueixen dues partitures.

Al final del llibre s’inclou una bibliografia i una molt interessant discografia per a què els interessats poguessin aprofundir en la temàtica del llibre. El llibre es publicà al mateix any en què els dos autors també van col·laborar als exemplars de febrer i octubre de Blues que la revista Dau al Set va dedicar a aquest gènere literari. Potser fins i tot ens podríem aventurar que el llibre que analitzem fou una conseqüència del número Blues de febrer de Dau al set.

Coberta de la revista Dau al Set de febrer del 1951 dedocat añ Blues amb il·lustració de Joan Ponç

Els comentaris encertats sobre la música que hi ha a la introducció van acompanyats també d’una exaltació del valor literari de les lletres com a literatura popular, quan afirmen que esta breve selección, aunque no puede ser tan representativa como quisiéramos, acaso sirva para sugerir algo de la riqueza y el lirismo, a la par humilde y exaltado, que poseen los cantos espirituales. Cada cual debe desarrollar después, por sus propios medios un mayor conocimiento de esta manifestación poética, pues se bifurca en múltiples matices que, la brevedad de estas páginas no nos permite recoger en su justa medida. En los spirituals hay cantos de dolor, cantos de gozo, reminiscencias bíblicas, alusiones a la muerte, a la vida eterna, exhortaciones al arrepentimiento... Todo ello presidido por un sentir ingenuo, desahogo de almas sencillas y esperanzadas, que los hace aún más estimables. El negro emplea términos de pura expresión terrenal para referirse a las cosas celestiales, ya que allí cree poder encontrar todo aquello de que ha carecido durante su paso por la tierra.

Discografia final que els autors van recomanar

El contingut del llibre és doblement interessant perquè a l’inici dels anys 50, quan el que manava musicalment eren els cuplés, les sarsueles i els cantants de veu d’agulla, el jazz fou vist com una música internacional que connectava amb la modernitat enlluernadora que havia estat estroncada. Fins i tot, Alfredo Papo i José María Fonollosa a la introducció es permeten una lectura sobre l’actualitat del país, encara que sigui molt veladament, en dir que la angustia que se refleja abundantemente en la mayoría de los cantos espirituales negros no expresa, como se pudiera creer a primera vista, la del pecador cercano al arrepentimiento. La angustia negra es la del hombre que sufre un terrible martirio y que grita su desesperación, aguardando su libertad y su triunfo, no solo en el Paraíso verdadero, sino también en el “Paraíso” que pudiera ser, que habría de ser, un mundo terrenal mejor. Aquesta lectura alliberadora d’una realitat opressora es podia fer perquè el franquisme utilitzà la situació de les comunitats negres per retreure que els EUA no eren una autèntica democràcia, on les coses no eren com a Espanya que no hi havia racisme...

Dedicatòria d'Alfredo Papo a Joaquim Horta

Aquest exemplar, a més, ens guarda una sorpresa, ja que està dedicat per Alfredo Papo a un altre personatge heterodox de la nostra cultura i gran coneixedor del jazz a Barcelona: A Joaquin Horta, estas pálidas reconstituciones de un arte vivo. Con toda amistad. De Joaquim Horta, Ignasi Riera ha dit que d'aquí a uns quants anys, algú, potser un antropòleg japonès, es posarà a llegir papers sobre un país, qui sap si ja esborrat de l'atles de la història, que diuen que es deia Catalunya, i llegirà el nom d'un personatge anomenat Joaquim Horta. L'antropòleg, perplex, haurà de desxifrar si es tracta del Joaquim Horta editor, que en anys de prohibicions encadenades editava J.V. Foix, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Perucho o Gabriel Ferrater, entre d'altres; el mateix que temps a venir havia de fer-se càrrec dels "Quaderns de Teatre" de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona; o si es referia al Joaquim Horta que redactava els articles sobre jazz a l'Enciclopèdia Catalana (...); o si és el Joaquim Horta vinculat amb el departament d'edicions d'un dels col·legis professionals més importants de Catalunya –el Col·legi d'Arquitectes (...); o si es parla del Joaquim Horta traductor, amb Manuel de Seabra, del gran Vladímir Maiakovski al català; o si es refereix a l'Horta definit com el "camàlic" de la Cultura Catalana (...) o bé el Joaquim Horta que (...) passava a fer-se càrrec del departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica.

En definitiva, aquests Spiritiuals negros, recullen tots els anhels d'una intel·lectualitat que intentava trencar les cadenes de l'Espanya franquista i també de la societat que els envoltava. Us adjunto l'enllaç al meu Spotyfi on tinc un apartat amb dotze de les peces que Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa van seleccionar interpretats pels més diversos cantants. Que en gaudiu tant com ells en gaudiren amb les seves audicions.

L’oncle Vicents (1926) de Josep Puig Pujades, Dalí abans de Dalí (i 2)

A l’Anna Teixidor, per la seva generositat en facilitar-me el seu estudi sobre Josep Puig Pujades.

Coberta bicroma de L’oncle Vicents

En l’apunt anterior vam poder veure una primera col·laboració d’un jove Salvador Dalí com a il·lustrador d’un poemari del figuerenc Carles Fages de Climent. La segona participació de l’artista com a il·lustrador de llibres, tasca a la qual dedicaria molts esforços artístics al llarg de la seva dilatada vida, va correspondre al llibre que presentem avui.

El llibre d’avui, com l’anterior, fou publicat per l’Editorial Polígrafa de Barcelona. És tracta de l’obra literària d’un altre figuerenc, Josep Puig Pujades, però de gènere diferent. Mentre que el primer fou un poemari d’ambientació empordanesa, en aquest cas és una novel·la, també d’ambientació empordanesa. El llibre, imprès el 1926, fou publicat en foli (25 x 17,5 cm.) amb un paper industrial de baixa qualitat –malgrat que es va fer un tiratge en paper de fil de 20 exemplars signats per l’autor- i enquadernat amb rústica, amb una coberta bicroma que combina el negre amb un detall en groc que representa la cintra mètrica típica dels sastres, ja que el protagonista és un botiguer tèxtil. El llibre porta per títol L’oncle Vicents, que és el personatge sobre qui recau l’acció i exerceix el mateix ofici que l’escriptor de l’obra, Josep Puig Pujades, propietari de la casa de teixits més importants de Figueres a l’època, els Magatzems Puig París.

La pregunta obligada podria ser: com és que Salvador Dalí va il·lustrar el llibre d’un botiguer? Afortunadament el món és més ric de matisos que el que una simplificació com la que podríem caure ens podria induir a pensar, seguint el clixé d’un cert menyspreu vers l’ofici de botiguer. Josep Puig Pujades fou un dels personatges més importants en els àmbits polític i cultural de la ciutat de Figueres de principis del s. XX i fins el 1939. De fet, la seva activitat literària prengué força quan durant la dictadura de Primo de Rivera van tancar el diari Empordà Federal  -que dirigia- i el partit UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana) del qual era el dirigent a Figueres i, a més, li van prohibir qualsevol activitat política. Com a membre de la Generalitat republicana, a partir de l’octubre del 1934 estigué pres a Girona, fou rehabilitat el 1936 i a partir del 1939 va haver d’agafar el camí de l’exili.

Malgrat la seva militància era crític amb l’actitud tradicional del seu partit, hereu de Pi i Margall i li retreia que pletòric d’èxits electorals no hagi dedicat esforços a crear escoles ni dispensaris, no ha organisat cursos ni conferencies... en una paraula, no ha sembrat llevor perque aparagués una generació fortament armada per a les evolucions intelectuals i polítiques de la vida... Aquestes inquietuds eren compartides per certs cercles figuerencs entre els que es trobava el notari Salvador Dalí i Cusí, pare de l’artista, amb qui mantenien una bona amistat. Anna Maria Dalí –la germana del pintor- anomenava aquest cercle d’amistats del seu pare l’elit intel·lectual i la descrivia com a oberta, lluminosa, liberal, extrovertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l’ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa.

Malgrat aquesta activitat política, a Barcelona gairebé només se’l coneixia per la seva tasca literària i d’articulista, ja que a més de publicar en premsa local figuerenca també escrivia per a la barcelonina, com La Veu de Catalunya o La Nau. Les seves relacions van fer que la publicació del llibre L’oncle Vicents tingués certa repercussió en revistes com El Borinot, D’Ací i D’Allà o la Revista de Catalunya. Les crítiques foren positives malgrat que la novel·la, com a mínim des del meu punt de vista, és més aviat discreta i fluctua entre un drama familiar amb tocs de novel·la rural i una certa tendència moralitzadora, amb un rerefons de tesis d’influències genètiques.

Com que no ens dediquem a crítica literària i sí a la història dels diversos llibres que presentem, valorem la figura de Josep Puig Pujades des del vessant d’homme de lettres que intentà dinamitzar la ciutat de Figueres i sobretot pel seu paper d’impulsor dels seus escriptors i artistes. I aquí és on es posa de manifest la relació amb Salvador Dalí, ja que fou una de les persones més importants en els seus anys de formació. L’amistat entre la família Dallí i Puig Pujades era tal que, pel seu físic arrodonit, els Dalí l’anomenaven familiarment en Peixera.

Fou ell precisament qui, amb el pseudònim de Puvis –com bé ha identificat l’Anna Teixidor en l’estudi que ha fet de l’escriptor- li va fer la primera crítica, arran d’una exposició conjunta de pintors figuerencs, organtizada per La Societat de Concerts al Teatre Municipal, quan Salvador Dalí tenia només 16 anys. En aquesta primeríssima crítica, publicada l’11 de gener de 1919, Josep Puig Pujades deia: L’home que porta a dins lo que’ns mostren els quadres exposats en el saló de la Societat de Concerts es ja un cos gran en el sentit artístic… No hi ha dret a parlar del noi Dalí perque’l tal noi es ja un home… No hi ha dret tampoc a parlar de que promet sinó que cal dir que dóna.
L’home que sent la llum com En Dalí Domenech, que vibra devant l’el·legancia d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys amb les pinzellades sucoses i calentes del Bebedor, que te un tal depurat sentit decoratiu com el que’ns mostren els carbons i especialment el del Baluart, es ja un artista de la mena dels que farán forrolla.
I afegia que tenia la ferma esperança de que temps a venir les paraules nostres – i per esser nostres, paraules humils – tindrán el valor d’una profecia: En Salvador Dalí Doménech será un gran pintor.

Revista Empordà federal del 15 d'octubre del 1921 dedicada a Pep Ventura amb coberta de Salvador Dalí

Podem al·legar que l’amistat pot portar a l’exageració, però la veritat és que Puig Pujades durant els inicis de la carrera del pintor li donà suport permanent, amb la publicació d’una desena d’articles que el lloaven i amb la compra de força obra, tant per a àmbits públics (il·lustracions per a Empordà Federal o per a institucions figuerenques) com privats. Puig Pujades era un col·leccionista d’art i moltes vegades havia compartit la seva col·lecció amb Salvador Dalí, a la qual incorporà pintures de l’artista que farà forrolla, i que va arribar a fer-li fins a quatre retrats, un de pintat i els altres dibuixats. La fidelitat a l’artista el portà a defensar-lo contra les més diverses acusacions que l’artista va rebre a l’inici de l’etapa surrealista i fou el primer en publicar una entrevista amb ell a La Nau després de la publicació del polèmic Manifest Groc del 1928.

Per això no és d’estranyar que després que Dalí il·lustrés Les bruixes de Llers de Carles Fages de Climent, Josep Puig Pujades li proposés de fer el mateix per a la seva novel·la. Hem de suposar que el llibre havia d’estar ja molt avançat el 1924, malgrat que la impressió no es dugués a terme fins el 1926. Aquesta diferència de dos anys la podem determinar pel fet que algunes signatures de les il·lustracions són datades el 1924 (malgrat que n’hi ha moltes on és irreconeixible tant la signatura com la data) i en una nota a l'inici del llibre es fa constar que el primer capítol va rebre el Premi Prosa dels Jocs Florals del Rosselló del 1925.

Final del llibre amb un il·lustració de tipus més tradicional i una de formulacions més avantguardista, vinculada iconogràficament a una fotografia de García Lorca i Buñuel també dalt d’un avió

A diferència de Les bruixes de Llers, les vint-i-vuit il·lustracions de L’oncle Vicents (entre encapçalaments de capítols, culdellànties i vinyetes intercalades) són més diverses estilísticament. En el primer cas ja vam veure que hi havia dues tendències, una més arrelada a una tradició noucentista i una altra on s’introdueixen certs conceptes avantguardistes. En el cas que comentem avui les diferències estilístiques són més variades, amb la majoria de les il·lustracions vinculades a unes figures i formes de traç gruixut, de tipus popular, i després tota una sèrie d’il·lustracions més innovadores, vinculades als seus assajos dels anys 24 i 25. De fet en el llibre Dalí, una vida de llibre es descriuen aquestes il·lustracions de manera complexa: els dibuixos tenen tocs del clownisme de Rafael Barradas (esborra les nines dels ulls dels retratats i esquematitza al màxim els rostres), del noucentisme de Sunyer i Obiols, i del cézannisme i cubisme picassià.

Il·lustració amb núvia segurament realitzada a llapis en l’original

Vist amb una certa perspectiva de temps, sembla que les il·lustracions més tradicionals foren concebudes per il·lustrar els diversos esdeveniments de la novel·la, adaptant-se perfectament al text. En canvi, la resta d’il·lustracions –les més avantguardistes- semblen no haver fetes per al llibre i estan situades aleatòriament enmig del text, ja que en ser figures asèptiques l’autor del text o l’editor podien situar-les on volguessin. Malgrat tot, n’hi ha algunes que encara que no compartissin estètica amb la majoria de les il·lustracions sí que cal pensar que foren fetes expressament per al text, però a posteriori com són el cas de la núvia o l’escena de l’aplec.

Anuncis del nº 3 de Residencia –revista de la Residencia de Estudiantes de Madrid- del setembre-desembre del 1926 il·lustrats per Salvador Dalí

Aquestes diferències estilístiques, però, no foren en cap moment un inconvenient per a Salvador Dalí, ja que estava acostumat a barrejar les seves experimentacions en les exposicions d’aquells moments. Fins i tot les il·lustracions que va fer per als anuncis de la revista Residencia de la Residencia de Estudiantes de Madrid del 1926 són tots ben diferents. De fet, la crítica que aparegué a La Vanguardia del 16 d’octubre del 1926 descrivia L’oncle Vicents com un volúmen presentado con muy buen gusto, e ilustrado con la sensibilidad moderna de Salvador Dalí, si bien con falta de unidad en el procedimiento de los dibujos.

Per a Dalí això no mai fou un problema, però sí per a alguns crítics que li retreien aquesta aparent manca de criteri i que insinuaren –malèvolament- quan el 1928 començà a pintar a la manera surrealista, que no és que no sabés pintar sinó que ho feia per agradar a una certa crítica avantguardista. Fins i tot les visites que li van fer a Figueres tant Joan Miró com el seu marxant foren mal interpretades. Era com si en Dalí hagués dit que els quadres bons (referint-se als dels seus inicis) els tenia a l’estudi, a la qual cosa el marxant –suposadament- li digué que aquests no li interessaven i que només volia els surrealistes, és a dir, els de menys qualitat...

Quan mirem les il·lustracions més avantguardistes hem de tenir en compte que podrien ser dibuixos preparatoris per a quadres posteriors, datats el 1925. Salvador Dalí mateix podria haver obsequiat Josep Puig Pujades amb aquests dibuixos, sense pensar en L’oncle Vicents, o que l’escriptor -una vegada tingués el llibre a impremta- li sol·licités noves il·lustracions per tal d’equilibrar el text amb més imatges i que Dalí li lliurés dibuixos que ja tenia fets.

Aquesta darrera idea no és rocambolesca, com podem observar en el comentari d’Ana Ávila en el seu estudi sobre el tercer llibre il·lustrat per Salvador Dalí i escrit per Rogelio Buendía, Nafraugio en 3 cuerdas de guitarra, publicat a Sevilla el 1928. Ana Ávila comenta que segurament les il·lustracions d’aquest llibre foren dibuixos previs que Salvador Dalí ja tenia fets i, en ser-li sol·licitades unes il·lustracions per unes poesies avantguardistes, li passés uns dibuixos adients ja que aquests sí que pertanyen a l’inici d’una estètica surrealista –amb una il·lustració propera als putrefactes. Sembla ser que fins i tot alguna de les il·lustracions de Salvador Dalí provocaren un canvi dintre del poemari de Rogelio Buendía.

Noia d’esquena, molt proper a Noia asseguda / noia d’esquena

En aquest sentit és interessant veure la carta que Sebastià Gasch – crític d’art i amic de Dalí- envià a Rogelio Buendía el 20 de febrer del 1928, en la qual feia d’intermediari entre el poeta andalús i el pintor figuerenc: ... Estuve en Figueras y hablé a Dalí de su deseo. Él es enemigo de ilustrar cualquier texto sujetándose a su contenido y en esos casos se limita a dibujar obedeciendo a las impresiones producidas por la lectura. Esto no está mal y me parece que puede ser puesto en pràctica con su poema. Me dijo que le agradecería le mande el libro de usted y su poema y que seguramente le mandará algunos dibujos. Su dirección es Salvador Dalí, pintor. Calle Monturiol, 24. Figueras (Gerona).

L’home de la pipa, molt proper al Retrat del meu pare amb pipa

Aquesta carta descriu molt bé el procediment utilitzat per Salvador Dalí en el llibre de Les bruixes de Llers en el qual les il·lustracions no són descriptives, però no en el cas de L’oncle Vicents -precisament perquè són força descriptives de les diverses situacions de la novel·la-. Només s’escapen a aquesta manera de fer una sèrie de dibuixos que ja hem comentat que hauríem de datar vers el 1925, i no pas el 1924 com pot semblar a priori. Aquestes il·lustracions - l’home de la pipa, la noia d’esquena i l’home de la finestra- semblen més dibuixos preparatoris per a quadres que il·lustracions per al llibre.

Ex-libris de Jaume Carner Galofre dissenyat per Ramon Cardunets a sota d’una il·lustració de cavaller de Salvador Dalí a l’inici de L’oncle Vicents

A més a més, hi ha un dibuix que podríem anomenar “de línia contínua” tal com feia Salvador Dalí a l’entorn del 1925 i que també trobem a l’anunci de Residencia dedicat a les Canciones españolas. Aquesta il·lustració d’un cavaller no té res a veure amb l’obra i fou la mateixa que utilitzaren els amics de Figueres de Salvador Dalí per al menú de l’Àpat d’homenatge del 5 de desembre del 1925, que van organitzar arran de la seva primera exposició individual a la Galeria Dalmau de Barcelona. La situació d’aquesta il·lustració fora del context del llibre, i en les pàgines de respecte de l’inici, ens permet albirar que fou reaprofitada per Josep Puig Pujades, que de ben segur va ser un dels organitzadors d’aquest Àpat. En l’exemplar de què disposem aquesta il·lustració està més distorsionada pel fet de tenir-hi enganxat l’ex-libris elaborat per Ramon Cardunets per a l’advocat Jaume Carner Galofre -fill i pare de polítics destacats .

Revista D’Ací i D’Allà de l’octubre del 1926 amb el retrat de Josep Puig Pujades fet per Salvador Dalí

És curiós que si, com sembla, Josep Puig Pujades aprofitava els dibuixos que li comprava o bé que Dalí li passava, no reproduís un dels tres retrats dibuixats –més un oli – en el seu llibre, al contrari del que va fer per la revista D’Ací i D’Allà i de la qual era col·laborador assidu, en la semblança que li van dedicar l’octubre de 1926. Aquest dibuix, posteriorment a l'acabament d'aquest apunt, ha sortit a Mataró relacionat amb l'art confiscat pels feixistes. Encara que aquesta il·lustració no s’inclogué a L’oncle Vicents queda molt clar que la relació personal entre l’escriptor i l’il·lustrador era molt estreta. I de fet, això va possibilitar un llibre excepcional, en el qual podem copsar les diverses experimentacions estètiques que un jove Dalí anava produint malgrat la seva diversa formació acadèmica. Aquest distanciament amb la formació “reglada” culminà en l’expulsió -via reial decret- de l’Escola de Belles Arts de Madrid, en declarar incompetent al tribunal que l’havia d’avaluar de “Teoría de las Bellas Artes” el 14 de juny del 1926.

Índex del llibre

A partir d’aquest moment el camí que empren ja és més conegut. Es va introduir gràcies a Joan Miró als cercles surrealistes de París, i va il·lustrar el llibre de Rogelio Buendía i després ja en plena voràgine parisenca amb el llibre d’André Breton i Paul Éluard L’Immaculée Conception del 1930 publicat per Éditions Surréalistes de París. A partir d’aquest moment, les relacions de Salvador Dalí amb el món del llibre foren molt estretes fins al final dels seus dies, tal com demostren diverses monografies dedicades al tema. Curiosament, deixen una mica al marge aquests dos llibres –Les bruixes de Llers i L’oncle Vicents que, en canvi, creiem cabdals per al seu desenvolupament artístic.

BIBLIOGRAFIA:

ÁVILA, ANA. “Las ilustraciones de Dalí para Naufragio en 3 cuerdas de guitarra (1928), poemario de Rogelio Buendía” a Anuario del Departamento de Historía y Teoría del Arte. Madrid, Universidad Autónoma de Madrid, 1999. Vol XI

TEIXIDOR, ANNA. “Empordà Federal i Josep Puig Pujades: expressió i guiatge d’un projecte periodístic i polític”. a Gazeta. Bellaterra, Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació - Facultat de Ciències de la Comunicació Universitat d'Autònoma de Barcelona, 2010

TEIXIDOR, ANNA. ”Josep Puig Pujades, profeta del jove Dalí” a Actes del IV Congrés d’Història del Periodisme. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya, 2012 (en vies de publicació)

VARIS AUTORS. Dalí, els anys joves (1918-1930). Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1995

VARIS AUTORS. Dalí. Una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004

Les bruixes de Llers (1924) de Fages de Climent, Dalí abans de Dalí (1)

A en Xavier Teixidor de Llers, arquitecte, i a tots els pagesos afectats pels incendis d’enguany a l’Empordà.

 Coberta en rústica de Les bruixes de Llers

Sovint dic que en els artistes trobo fascinants dos períodes: l’època de formació i l’època de plenitud –quan l’artista aporta més a l’evolució de la història de l’art. L’època posterior, llevat de totes les excepcions que vulgueu, moltes vegades esdevé una divagació i un manierisme repetitius, que més enllà de la curiositat sovint aporten ben poca cosa. La fase inicial, en la qual poca gent para atenció, però, sol ser de les més sensacionals perquè l’artista va prenent idees d’aquí i d’allà, de l’un i de l’altre, per intentar sadollar les ànsies de crear un llenguatge, una manera pròpia d’expressar-se.

Exlibris (12,5 x 8,5 cm.) de Carles Fages de Climent amb la il·lustració de Salvador Dalí (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

El llibre d’avui, i el del proper apunt, m’han fet anar una mica de bòlit, ja que no sóc dalinià i a més Dalí és un artista que em motiva posicions contradictòries, com a molta gent. El fet de no ser afeccionat a Dalí em fa anar amb peus de plom per tal de no esguerrar els apunts amb imprecisions o errors, però com a mínim tinc el convenciment que el que dic -i crec que aporto- pot ser interessant, a més de ser pertinent. Fetes aquestes dues premisses el millor serà entrar a comentar dues obres que són gairebé ignorades -només mencionades- pels estudiosos de l’època inicial daliniana, potser perquè no són originals o gravats amb tiratges numerats, malgrat que segurament n’hi ha menys exemplars que de la majoria dels seus gravats.

Enquadernació nova i paper pintat de les guardes internes de JM Romeo

Les bruixes de Llers són literàriament i artísticament la primera obra publicada per Carles Fages de Climent (1902-1968) i Salvador Dalí (1904-1989), amb un pròleg d’un poeta ja consolidat i molt conegut a l’època -avui gairebé totalment oblidat com a poeta- Ventura Gassol. El llibre fou imprès a Barcelona per l’Editorial Políglota el 1924 amb format de quart (22 x 17 cm.) enquadernat en rústica. L’exemplar que mostro està reenquadernat, en una dècada incerta de la segona meitat del s. XX, amb una enquadernació de pell signada per JM Romeo (de qui no he trobat informació) amb una decoració inserida en relleu i amb retalls de pell en ocre i caldera afegits, que crea una suggerent repetició de cares (de bruixes?) amb una certa estètica surrealista. Desconeixem el tiratge del llibre amb aquest paper industrial però si que consta que se n'imprimiren 17 en paper de fil i signats per l'autor.

Pròleg de Ventura Gassol

Literàriament Carles Fages de Climent és gairebé un desconegut ja que, com es lamentava ell mateix, no se’l va incloure en els reculls literaris que formen el cànon, perquè les grans autoritats de la matèria, com ara Joan Triadú, no ho van considerar pertinent. Malgrat aquesta circumstància, a les terres gironines sempre fou molt ben acceptat i Carles Rahola en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans (1933) el va incloure, considerant que el poemari de Les Bruixes de Llers significava la revelació d’un talent èpic. L’obra, tot i ser la seva opera prima (tenia 22 anys), està ben vertebrada i inclou diverses escenes que tenen força pròpia i que uneixen el que és tradició i narració amb unes composicions poètiques atractives, com a mínim per a mi que no sóc crític literari.

Les bruixes de Llers, per causa de les il·lustracions dalinianes que el complementen, és segurament el més conegut de la producció de Carles Fages de Climent. Fins i tot, pel que sembla després de la mort del poeta, Joan Arús tenia escrit un magnífic i extens pròleg per a una ja prevista reedició com assegurava Octavi Saltor amb una presentació de Josep Maria de Sagarra. Aquesta segona edició no va passar de projecte, però sí que va veure la llum el 1977 una versió defintiva amb la mateixa estètica i dibuixos de Salvador Dalí. Aquesta edició anà a càrrec de Jaume Maurici i Montserrat Vayreda i fou editada pel Banc Industrial dels Pirineus amb un tiratge de 2.500 exemplars. Finalment, Quaderns Crema, en motiu del centenari del naixement del poeta, en publicà la tercera i més recent edició l’any 2002.

Però, d’on ve la relació d’amistat entre Carles Fages de Climent i Salvador Dalí? Tots dos eren figuerencs, tenien pràcticament la mateixa edat (Carles era dos anys més gran que Salvador) i havien estudiat a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres i posteriorment a Madrid, on Fages de Climent estudià llengües clàssiques i Dalí a l’Escuela de Bellas Artes de Madrid. Entre ambdues personalitats es travà una bona amistat que durà tota la vida, i els va dur a diverses col·laboracions, la darrera de les quals el 1961 en l’Auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí per a les festes que Figueres dedicà al pintor. Dalí il·lustrà també l’obra de la Balada del sabater d’Ordis (1954) de Fages de Climent i li va fer encara alguna altra il·lustració, cosa bastant inèdita en ell, ja que no acostumava a repetir autors, llevat de grans personalitats com André Breton, Paul Éluard, Maurice Sandoz, Shakespeare..
.

Il·lustració del 1918 per al Calendari de En Patufet del 1919, quan tenia 15 anys

Quan el 1924 va fer les il·lustracions per al llibre del seu amic, Dalí tenia 20 anys però no era un inexpert, sinó algú que a Figueras ja era conegut com a dibuixant i que ja havia publicat –encara que fos en una ocasió única- al Calendari del Patufet per al 1919 un acudit de signatura il·legible. A Figueres el seu pare ja li havia organitzat unes quantes exposicions per a la família i els amics, i també havia participat en exposicions col•lectives d’artistes figuerencs, amb un gran èxit de crítica com veurem en l’apunt que ve. A més, gràcies a la seva perícia i a les bones amistats del seu pare, va il·lustrar diversos fulletons i cartells de les Fires i Festes de Figueres. La seva insistència vers el món artístic va fer que el seu pare acceptés la seva vocació el 1922 però que li posés com a condició que estudiés a la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de l’Academia de San Fernando de Madrid –en vista al fet que com a mínim es pogués dedicar a ser professor de dibuix- i que anés a viure a la Residencia de Estudiantes, a la qual va tenir accés gràcies al poeta Eduard Marquina, casat amb Mercè Pichot, amiga de la família.

A la Residencia va fer amistat de Luís Buñuel, Federico García Lorca, Pedro Garfias, Eugenio Montes i Pepín Bello entre altres. A l’Academia Libre fundada per Julio Moisés –a la qual va assistir després de la primera expulsió de l’Academia de San Fernando, per defensar al pintor Daniel Váquez Díaz- va conèixer artistes com Maruja Mallo, Benjamín Palencia, Francisco Bores i José Moreno Villa. Aquestes coneixences, les visites al Museo del Prado, les lectures sobre artistes i la consulta de revistes d’avantguarda que li subministrava el seu oncle Anselm Domènech, etc., el van conformant com a artista, fins que tot plegat va tenir difusió pública en fer una exposició en solitari a la Galeria Dalmau de Barcelona el novembre de 1925.

Com hem vist, l’acord perquè il·lustrés Les bruixes de Llers es podria haver produït a Madrid mateix, on escriptor i pintor van coincidir per raó d’estudis. De fet, Fages de Climent mateix va confessar que al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca. Curiosament, però, la família Dalí procedia de Llers des del s. XVI, tal com ha esbrinat Ian Gibson en les seves recerques.

Colofó final amb les signatures d’ambdós autors en llatí, amb el curiós Salvator Dalí ornavit. Segurament aquesta llatinada està relacionat amb els estudis de Carles Fages de Climent de llengües clàssiques.

Les il·lustracions són fetes amb una sola tinta plana, amb certs jocs volumètrics amb  les línies. Estilísticament es mouen entre dues vessants, per una part la que s’apropa a una estètica cubista -amb tots els matisos, com molt bé diu Rafael Santos Torrella en parlar d’aquests anys- i per una altra part a una estètica noucentista d’arrel popular, que fins i tot podem trobar propera a les il·lustracions de E.C. Ricart de les Aleluyas d’en Vinardell (1919), editades per a Madrid però impreses a la impremta Oliva de Vilanova. Les il·lustracions de caire més popular són més sintètiques i amb una clara intenció d’apropar-se a l’estètica de la xilografia, com la il·lustració que serveix de colofó. Algunes d’aquestes il·lustracions populars tenen alguns elements amb subtils deformacions com veiem a la portada mateix, on es veu un vaixell amb una bruixa penjada i bevent en porró.

Il·lustració inicial de la taberna

Cartell publicitari del libre d'una col·lecció particular (44,5 x 28,5 cm. (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

Les il·lustracions més vinculades a una estètica avantguardista són de mida més gran, mentre que les altres queden limitades a petits detalls. Aquestes il·lustracions juguen entre una estètica cubista propera a l’Autoretrat amb l’Humanité -com és el cas de la il·lustració inicial de la taberna- o una estètica propera als futuristes o, fins i tot, a l’estètica del cinema expressionista alemany, com el carreró de Llers -que podríem relacionar amb l’escenografia pel·lícula del Gabinet del Dr. Caligari. Hem d’entendre que són els moments en què Salvador Dalí estava cercant un llenguatge propi, que assolí pocs anys després i que fou el que el va portar a la fama internacional.

 Dibuix de Bruixes de Llers dintre d'una carta adreçada al seu oncle Anselm Domènech (27,5 x 21 cm.). Biblioteca Nacional de Catalunya (Fotografia de Dalí, una vida de llibre. Barcelona, Edicions Destino, 2004)

És curiosa una carta del 1924 que Salvador Dalí va enviar al seu oncle Anselm Domènech (amb qui hi tenia un fort lligam i que li facilitava revistes i llibres d'art) en la que hi ha un dibuix preparatori per a Les bruixes de Llers que finalment no es va utilitzar. Aquesta il·lustració ens deixa entreveure que Salvador Dalí va estar sospesant la possibilitat de fer unes il·lustracions més descriptives com hagués estat aquesta i que finalment va preferir fer il·lustracions més generalistes.

 Il·lustració de la bruixa sortint d'una atzavara

Aquestes il·lustracions de Les bruixes de Llers van motivar Josep Pla a dir, en una de les seves butades habituals que són ninotets, el millor de Dalí. Sigui com sigui, tant text com il·lustracions estan ben vertebrats i, sense cap mena de dubte, es tracta d’una obra pensada conjuntament per autor i il·lustrador com ho demostra la carta, enviada a Dalí per Lídia de Cadaqués (filla de la Sabana, darrera bruixa de Cadaqués) en la que es diu: dile a Fojas (Fages de Climent) que tiene que hacer un libro, que las brujas tienen que gastar siempre perras porque cuando cambian un billete es que han ido a buscarlo en alguna caja de hierro. Es el pueblo de María Santísima, pueblo bárbaro, judío.

Al marge de les diverses col·laboracions prèvies que Dalí havia anat duent a terme, des de la seva participació al Calendari d’en Patufet del 1919 fins a Les bruixes de Llers hi va haver una llarga trajectòria i maduració. Les bruixes de Llers va suposar per al pintor de Figueres el primer gran pas en una vida dedicada al món del llibre en tots els vessants, des de la il·lustració de llibres d’alta bibliofília internacional fins a l’escriptura de llibres propis en els quals abocava tot un món interior, però això ja és un altre tema que ens allunya del Dalí il·lustrador.

BIBLIOGRAFIA:

AUTORS VARIS. Dalí: els anys joves (1918-1930). Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1995

Apunt complert de la Wikipèdia de les Bruixes de Llers