dimecres, 5 de juny del 2013

Así quiero ser (1940), el feixisme a l'abast dels nens



A l’Antoni Benaiges, de Mont-roig del Camp, professor de la República a Bañuelos de Bureba (Burgos), assassinat pels falangistes

Els innombrables i permanents insults de feixistes adreçats als catalans per part dels espanyols o de fatxes adreçats per catalans a catalans que volen continuar sent espanyols fa que s’utilitzi aquesta terminologia inadequadament. Aquesta banalització és irrespectuosa vers les víctimes que van patir -i pateixen encara- aquesta doctrina política i és escandalós com és utilitzada -sense cap mena de mania- pels fills biològics i els hereus ideològics del feixisme. Per tal d’aclarir conceptes, què millor que un petit manual escolar (19 x 14 cm.) editat a Burgos –terra on fou assassinat el mestre innovador Antoni Benaiges que pretenia portar els nens a veure el mar- el 1940 per la llibreria de Hijos de Santiago Rodríguez.

Sota el títol Así quiero ser (el niño del nuevo Estado) Lecturas cívicas H.S.R. va compondre un manual "pedagògic" del què era el feixisme i com calia explicar-lo als nens que es trobaven en un Estat Nou. Aquestes sigles en podríen correspondre, com insinua en un dels comentaris de l'apunt en Pacou als mateixos impressors Hijos de Santiago Rodríguez. Les hàbils il·lustracions de Fernando Marco il·lustren de manera concisa i a voltes lleugerament avantguardista aquests conceptes mínims que tot noi espanyol havia de saber per bellugar-se dintre d’un Estat Feixista. En el preàmbul ja es diu que el conocimiento de toda nueva doctrina requiere cuando menos la posesión de su terminologia, y a ella consagramos este libro.

Sense que serveixi de precedent a & Piscolabis Librorum avui no analitzarem el continent del llibre amb les circumstàncies de publicació -inmediata postguerra-, aspectes tècnics, estètics... sinó que destacarem el contingut del llibre per a que qui vulgui llegir el que destaquem pugui saber exactament quins són aquests conceptes ideològics del feixisme espanyol amb una pervivència més enllà dels quaranta anys de Dictadura franquista que encara paguem. I la llei Wert, mentrestant, no fa més que perpetuar aquest tuf feixistoide...



NUESTRA NACIÓN
Hoy la nación española es UNA: porque no admite desgarraduras geográficas ni morales que destruyan su único cuerpo y su única alma.
Es GRANDE: porque se ha impuesto al mundo por el sacrificio heroico de sus hijos, que han demostrado que la dignidad es superior a la vida.
Es LIBRE: porque se ha sacudido la servidumbre de los pueblos extraños que quisieron arrebatarle las esencias de su personalidad histórica.

LA RELIGIÓN
Si arrancásemos de nuestra Historia todo cuanto a través de los siglos hemos luchado por la Religión, el resto no sería más que un cadáver, un cuerpo sin alma.
Siendo católicos servimos a España y al gran negocio de nuestra alma, que es su salvación.

EL ESTADO
Es necesario que en toda nación haya un orden, una disciplina, unaley; uno que mande y otros que obedezcan. Entonces la nación se convierte en Estado.
El Estado español está organizado según niveles de jerarquía. A la cabeza y como Jefe hay un Caudillo, un conductor, al cual estamos todos obligados a obedecer. En un Estado moderno bien organizado, el Caudillo es siempre el ciudadano mejor, el más selecto, el superior e indiscutible.
El Caudillo sólo responde ante Dios y ante la Historia.




LA PATRIA
Hubo un tiempo en que algunas personas sentían vergüenza de confesar su Patria. Eran seres desventurados, impasibles ante las glorias que nos hicieron grandes y ante los sacrificios que nos hicieron fuertes. El ciudadano de la nueva España no sólo ha de tener el valor, sino el orgullo de confesarla.
Además de la Patria grande, que es España, está también la Patria chica, que es la comarca en que hemos nacido: debemos amarla, como amamos a nuestra casa y a nuestro pueblo, porque son partes integrantes de la gran Patria, de España, para quien debe ser nuestro más encendido amor.

EL IMPERIO
Existe Imperio cuando existe soberanía plena, absoluta, sobre el país que se rige.
El Caudillo manda, organiza, resuelve, y todos los españoles obedecen.
Es eso Potestad, Imperio. En España no puede haber disgregaciones, separatismos, privilegios de casta o clase.
Lo más opuesto al Imperio es la anarquía. En la anarquía nadie manda sobre nadie. No existe autoridad, disciplina ni obediencia; no hay ley, orden ni justicia.
En la gran Cruzada de España contra el marxismo internacional, los españoles hemos luchado por la civilización cristiana, y, al triunfar contra sus enemigos, hemos servido al destino que la Providencia señaló a la nación española.




LOS PODERES
El poder lo tiene el que puede y no el que quiere. Y sólo puede, el que tiene condiciones para mandar y autoridad para ser obedecido. (…)
Por esta razón es el Estado quien debe tener los poderes, porque él tiene la responsabilidad de los negocios públicos y del bienestar nacional.
Nosotros, los subordinados, no tenemos más misión que obedecer.
Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por qué lo hace. Es más difícil mandar que obedecer. El que obedece no se equivoca nunca.
Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a la santa obediencia. Nada de murmuraciones, de reserves ni discusiones. ¿Nos manda quien sabe y quien puede? ¡A cumplir fielmente lo mandado! Esta ha de ser nuestra consigna.

EL ESTADO TOTALITARIO
Si a los ciudadanos de un Estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social. (…)
El ideal del Estado totalitario reside en que éste no tenga necesidad de imponer su autoridad por la fuerza, sino en que todos los ciudadanos estén convencidos de que entregándose a su servicio contribuyen a la unidad y armonía nacionales.
Tanto más perfecto es un Estado cuanto más identificados están los ciudadanos con el Jefe supremo y único que los conduce.
España es un Estado totalitario: un solo Jefe, un solo mando, una sola obediencia. Antes España era un caos, una anarquía. Hoy es un Estado ordenado, disciplinado y ejemplar.




LOS DEMÓFILOS Y LOS DEMÓCRATAS
Los demófilos son los amantes del pueblo.
Los demócratas son los partidarios de que sea el pueblo quien gobierne. (…)
Encomendar al pueblo, que no ha estudiado ni aprendido el difícil arte de gobernar, la responsabilidad de dirigir un Estado, es una insensatez o una maldad. quien ame de veras al pueblo no echará sobre sus espaldas esa carga con la que no puede.
No debemos ser demócratas, sino demófilos, y por eso debe gobernar la nación quien más valga,y el que más vale es el que se impone por su sabiduría y sus virtudes.

EL BUEN NACIONAL
Hay algunos hombres que se creen superiores porque dicen que son intenacionalistas. Si lo dicen de buena fe, son unos equivocados, y si lo dicen de mala fe, son unos malvados antipatriotas. (…)
No acepto la neutralidad internacional: es decir, el amar a España lo mismo que a Noruega o a la China. Hasta un pajarillo quiere su propio nido mejor que el ajeno. ¿Y yo he de ser menos? No, no. Primero España; después, España, y siempre España.



EL INDIVIDUO
Si yo para mí mismo soy todo, para el Estado español no soy más que su servidor.
España no puede girar alrededor de mi; soy yo quien debe moverse para honrar y dignificar a España con mi persona.
Esto quiere decir que mi voluntad y mis actos deben enderezarse al bien común, pues solamente de ese modo serán útiles para mí y para los demás.

LA LIBERTAD
Los que creen que el hombre es libre para hacer lo que se le antoje, confunden la libertad con el desenfreno. Pues si uno cualquiera quita con su libertad la de los demás, no cree en la libertad ajena, sino en la suya propia, o se que no cree más que en la que le conviene. Eso no es ser libre; eso es ser déspota.
Pero un ciudadano no es libre si no lo es la nación a que pertenece. Por eso gritamos con un clamor que sale del corazón: ¡España libre!
Toda la libertad para España, para que ella sola sea dueña de sus destinos. Siendo ella libre, lo seremos todos los españoles. esa libertad nacional es independencia, soberanía, potencia y grandeza. Queremos a España igual a las mayores potencias del mundo, porque su historia lo reclama y el esfuerzo y sacrificio de sus hijos lo exige.




LA IGUALDAD
Físicamente nadie es igual a otro: no hay dos caras iguales. Espiritualmente tampoco es nadie igual a otro: cada uno tiene su carácter, su genio y temperamento. (…)
Desde el punto de vista social ocurre cosa semejante: el más competente manda; el que es llamado a obedecer, obedece. (…)
Y en fin, el vago no puede ser igual que el trabajador; ni el honrado que el sinvergüenza; ni el patriota que el antipatriota; ni el inocente que el malvado.
Una sociedad que considerase a todos los hombres iguales, no sería una sociedad, sino un rebaño.

LA REVOLUCIÓN
Cuando una cosa está mal hecha no hay más remedio que hacerla de nuevo. Cuando una nación va al despeñadero, no hay otro recurso para salvarla que salir a mitad del camino y evitarlo.
Cuando un Estado mal gobernado llega a la descomposición, es preciso rehacerlo, revolucionarlo. La revolución constructiva consiste en convertir el desorden en orden, la injusticia en justicia y la arbitrariedad en derecho.




LA DISCIPLINA
Para que haya orden en la sociedad se necesita uno que mande, otros que obedezcan y una relación entre el que manda y los que obedecen: a esa relación se le llama disciplina. Pues no basta que haya un jefe y unos subordinados si aquél no sabe mandar y éstos no quieren obedecer. (…)
En la España de hoy no hay que discutir: hay que obedecer. (…)
Para que España sea grande y próspera, hemos de procurar todos los españoles someternos gustosamente, alegremente, a los mandatos de nuestros superiores y jefes. Ellos no piden nada para su propia conveniencia: cuando piden disciplina, orden y paz, lo hacen en beneficio y servicio de la nación.

EL FLOKLORE
España tiene un tesoro folklórico magnífico. Recorremos aldeas y lugares y sus habitantes, sencillos y buenos, nos recitan romances encantadores, entonan canciones populares que son un prodigio de lozanía y fragancia, cuentan cuentos y leyendas de maravilla, pronuncian sentencias y refranes que nos dejan sorprendidos y conservan costumbres de gran religiosidad y bello simbolismo.




LA CULTURA
Cultura no es sólo saber mucho. Hay por el mundo personas muy sabias, pero incultas, deshumanizadas, sin sentimientos, ni Religión, ni moral ni amor a sus semejantes. (…)
Por eso el Estado español quiere que la enseñanza y la educación que se den en las Escuelas y otros Centros docentes estén impregnadas de religiosidad, moral cristiana, amor, patriotismo: de todas las cualidades que definen en fin de cuentas al hombre culto.

LA FAMILIA
La familia cristiana es uno de los grandes tesoros españoles. Una nación se sostiene firme cuando la familia se mantiene fuerte y unida. Una nación se desmoraliza y descompone cuando la familia se desvincula y rompe sus lazos amorosos.




FAMILIAS NUMEROSAS
La Patria necesita hijos, no sólo para la guerra, sino para la paz, es ecir, para el trabajho, la producción y la prosperidad nacional.
Nación donde muere más gente que la que nace, está condenada a desaparecer. España tiene cabida y riqueza para muchos hijos: España es la nación de más porvenir de España.

LA ESCUELA
La Escuela es como una sociedad en pequeño: el Maestro tiene en ella la superior jerarquía: luego hay oros niños muy formales y aplicados a los cuales suele confiar cargos de responsabilidad: después están los demás, que tiene la obligación de obedecerlos. Como toda sociedad, la Escuela se mantiene por el orden, la disciplina y el trabajo.

LAS ORGANIZACIONS JUVENILES
Todos los muchachos españoles deben estar incorporados a estas organizaciones; en ellas se enseña a amar el Cuartel, a respetar a los superiores, a despreciar la vida en aras de los supremos ideales de la Patria y a tener confianza en si mismo frente a la adversidad. Quien no aprenda a obedecer, nunca sabrá mandar.

LA NACIÓN
En España se profesa la Religión católica desde el año 40 de la Era cristiana en que la predicó Santiago el mayor, y se habla el idioma castellano, con el que el genio de Cervantes escribió esa joya única que se titula El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
Los españoles pertenecemos a la raza latina.




LA HISPANIDAD
Nuestro imperio espiritual es la Hispanidad. Allí donde las gentes hablen en castellano y tengan nuestra estirpe latina, y nuestras creencias y nuestras costumbres, allí está lo hispánico, sea en donde sea, entre negros, aceitunados o cobrizos. Allí está el genio de España, dando vida a pueblos, regiones y continentes. Esos pueblos se emanciparon, como se emancipan los hijos cuando llegan a la mayoría de edad, pero no olvidan a España, su Madre.

LA LUCHA DE CLASES
Hace algunos años, unos hombres que se decían defensores y redentores de los obreros, les hicieron creer a éstos que sus enemigos eran los que les daban trabajo, es decir, los empresarios y los patronos. Algunos obreros, sencillos y crédulos, prestaron oído a esas falsas predicciones y se organizaron para luchar contra los que aportaban el capital a los negocios (…)
Cualquiera comprende que con la lucha permanente de unos hombres contra otros no se conseguiría sino retroceder la barbarie. Los obreros luchaban contra los patronos; los patronos tenían que defenderse contra los obreros. Cuando los obreros se consideraban fuertes, apelaban a la huelga, o sea al abandono voluntario del trabajo. Y cuando los fuertes eran los patronos, apelaban al cierre de las fábricas y talleres.
Hoy el Estado español prohíbe las dos cosas: el cierre y la huelga, y ordena imperativamente: ¡A trabajar todo el mundo!




CORPORACIONES
Cuando surge algún conflicto, en vez de ir los obreros a la huelga o los patronos al cierre, se plantea la dificultad en el seno de la corporación. En ésta se estudia, unos y otros dan su parecer, y cuando se ha llegado a una solución satisfactoria para todos, se levanta acta, toma nota el representante del Estado, y todo el mundo, patronos y obreros, tienen obligación de cumplir el acuerdo recaído. Si no se llegase a esa solución, resuelve el representante del Estado, y obliga del mismo modo.

SINDICATOS VERTICALES
Hace años, los sindicatos eran o bien de empresarios o bien de obreros, y no procuraban ni mucho menos el bienestar general, sino defenderse los unos contra los otros.
Ahora los sindicatos son instrumentos del Estado, y mediante ellos organiza la producción de materias, la distribución y el consumo.
¿Qué quiere decir sindicato vertical? Que agrupa de una vez y de arriba abajo a todos los factores de la producción, convieriéndolos en productores.
No hay, pues, un sindicato de patronos o empresarios, otro de técnicos y otro de obreros, sino que las tres categorías forman un sindicato al servicio del Estado y para el bien común. Si surgen conflictos se resuelven en el sindicato ante una representación del Estado.


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

dimecres, 22 de maig del 2013

Die Nibelungen (1909) de Carl Otto Czeschka, una joia impresa



A Pere Andreu Jariod, el meu melòman de capçalera

Avui fa 200 anys que va néixer Richard Wagner, un dels músics que –agradi o no agradi- ha estat més influent de la música de tots els temps, sobretot en el món de l’Òpera. A Catalunya la seva influència fou molt gran fins al punt de crear-se el 1870 l’Associació wagneriana que encara sobreviu i que ha estat molt activa al llarg de la seva història amb tota mena d’iniciatives a l’entorn de la figura de Wagner. És sense cap mena de dubte una de les associacions culturals més antigues de Catalunya amb continuïtat fins els nostres dies. I si mai aneu al Palau de la Música catalana veureu les referències wagnerianes per tot arreu fins a culminar amb la cavalcada de les valkíries en plena sala de concerts. Això ha provocat que a Barcelona se l’hagi anomenada també com a ciutat wagneirana. 


Malgrat que en un cert temps el vaig més o menys escoltar la veritat és que el tinc una mica oblidat però crec que val la pena recordar a en Wagner a través d’aquest llibre vienès de clares ressonàncies wagnerianes. Die Nibelungen forma part de la mitologia germànica i és un poema èpic escrit a finals del s. XII en el que el motor de la història és la gelosia i la venjança i el seu poder devastador. Una adaptació resumida per Christian Friedrich Hebbel fou musicada per Wagner el 1876 i integrada a la tetralogia operística de La mort de Sigfrid, L’anell dels Nibelungs, L’or del Rhin i La Walkiria. El text està immers en la recuperació nacionalista que es portava a tot Europa del món llegendari col·lectiu i la música de Wagner intenta representar una exaltació de l’imaginari alemany. Música i lletra en l’obra de Wagner van lligada però aquí només parlarem de la lletra i de la imatge.

Col·lecció Gerlach's Jugendbücherei (1901-1922) amb Gedichte (1904) d'Augst Kopisch i Märchen (1903) dels Germans Grimm.

El llibre que avui analitzem és una adaptació de Franz Keim i fou publicat el 1909 i formà part dels 34 petits volums que de la col·lecció Gerlach’s Jugendbücherei de l’editorial Verlag von Gerlach & Wiedling de Viena i Leipzig en la que s’adaptaven textos clàssics per a joves. Aquesta col·lecció es caracteritzava pel seu petit format quadrat (15 x 14 cm.) amb tots els llibres enquadernats amb cartoné i tela i on el pes dels il·lustradors i del disseny era essencial per crear una estètica independent però amb un regust semblant que fa que la col·lecció sigui tant especial. Sense cap mena de dubte és una de les col·leccions infantils més interessants de principis del s. XX.


De Die Nibelungen s’encarregà de la concepció del llibre i de les il·lustracions de Carl Otto Czeschka (1878-1960) qui potser rebé l’encàrrec d’il·lustrar aquest llibre perquè primer havia dissenyat els vestits i l’escenografia per ser representada al Raimundtheater de Viena el 1907, projecte que mai es portà a terme. Malgrat aquest projecte fallit sembla ser que les escenografies i el vestuari van ser reaprofitats per a aquestes il·lustracions, el que els confereix aquesta concepció tant escenogràfiques.


Del seu autor és important saber que estava vinculat als ambients més renovadors de la Viena de l’estil Secessió que correspondria al nostre modernisme però amb una estètica una mica més geometritzant per simplificar una mica les coses. Es va formar i va estar profundament vinculat a la Wiener Werkstätte que encapçalaven Josef Hoffmann i Koloman Moser i que volia ser una rèplica del moviment de les Arts and Crafts britànic. El seu èxit fou rotund i aconseguiren l’objectiu de crear l’art total vinculat tant a l’arquitectura com a les arts aplicades aconseguint una estètica pròpia que és la que hom anomena Secessió. Tambè provocà controvèrsies molt famoses com la d’Adolf Loos i el seu article Ornament i delicte (1908) on criticà el decorativisme de la Wiener Werkstätte i s’avançà a fórmules prèvies que desembocarien en la Bauhaus. 


Carl Otto Czeschka tingué una amistat molt fèrtil amb Gustave Klimt que comportà també una estètica compartida malgrat que el nostre il·lustrador tendeix més cap a una abstracció i uns espais que respiren més malgrat la concentració d’elements en les seves il·lustracions. Oskar Kokoschka, que el tingué com a professor, i sempre va dir que la influència de Czeschka fou decisiva per a la seva manera de fer. Aquestes relacions ens mostra molt bé on l’hem de situar per emmarcar-lo com li pertoca dintre de l’art centreeuropeu del s. XX i el per què aquest llibre va ser descrit per Michael Pabst (1984) en la seva obra Wiener Grafik um 1900 com l’obra mestra gràfica del Jugendstil, el modernisme germànic.


El llibre passa amb un equilibri vertiginós entre la sobrietat decorativa i el decorativisme secessionista, amb una coberta amb el títol emmarcat en petit en negre i amb escasses decoracions, sent la tipografia la seva protagonista. Tots els fulls interiors són emmarcats per una fina sanefa d’escacat allargat que li dona una gran unitat. La tipografia és una sàvia barreja entre gotitzant amb trets de modernitat igual que els altres dos llibres que he pogut consultar. Tota la tipografia ocupa l’espai de l’emmarcament escacat i els punts i a part són assenyalats amb unes decoracions geomètriques que compacten tot el text.

Vinyetes separadores del text i les il·lustracions

Un altre dels elements decoratius amb que compta el llibre són les petites vinyetes centrades a les pàgines que precedeixen les il·lustracions majors que contrasten amb la part de la lletra. Són d’una elegància que deixa bocabadat al lector tant per la senzillesa com per la rotunditat d’un traç meditat. El llibre és ple d’aquestes vinyetes al·lusives a la història que són com petites píndoles de domini de les arts del llibre.

Il·lustració d'Otto Carl Csecka i ukiyoe d'Hokusai a Visions d'Edo, Tòquio (1802)

Una vegada hem vist més o menys l’estructura del llibre hem de comentar les il·lustracions que han fet d’aquest llibre un dels cims de la impremta contemporània. A la manera dels ukiyo-e japonesos la il·lustració es divideix entre dues pàgines, estan comunicades visualment malgrat estar tallades per l’escacat ja comentat. A més d’aquest format per a totes aquestes il·lustracions hem d’afegir el tema de les tintes planes i contundents que s’utilitzaren a l’hora de la seva impressió. El negre és un negre potent, pur, d’una negror impressionant que contrasta amb els altres colors, sobretot el daurat, l’altre color clau en les il·lustracions. Entre el negre i el daurat els colors blau i vermell són les comparses que ajuden a realçar l’obra.

Teixit kuba

Aquests colors plans ajuden a dotar les il·lustracions d’una força conceptual fora del comú ja que col•laboren a ressaltar encara més les figures dels protagonistes i la decoració dels diversos ambients. Els escuts i les teles són el lloc idoni perquè un dissenyador de teles com era Carl Otto Czeschka s’hi recreés amb un joc de geometries impossibles sinó es té la mà trencada de dissenyar-les. Aquestes geometries ens transporten al món de Gustave Klimt, amb qui l’uní l’amistat i l’ímpetu artístic, i als teixits africans de la cultura kuba dels que ens consta que tenia en la seva col·lecció particular.


Comparança entre  il·lustracions de Carl Otto Czeschka i  de Joan Llaverias per a L'Anell del Nibelung amb adaptació de C.A. Jordana. Barcelona, Edicions Diana, 1926.

Les figures protagonistes de les diverses escenes són d’un hieratisme tant sever que no ens ho semblen per contrast. El moviments són continguts malgrat la tragèdia que expliquen i d’una elegància fora del comú. A tot això hem d’incloure una escenografia molt discreta i estilitzada que passa desapercebuda però que ajuda a resoldre, amb una gran economia de mitjans, les escenes. Tots aquests equilibris que a priori hom podria considerar que són fràgils en aquest llibre es converteixen en uns autèntics aliats que converteixen aquest llibre en una obra total, tal com ho perseguien els artistes vinculats a la Wiener Werkstätte. De fet, el llibre tingué prou ressò com per provocar que un il·lustrador català, Joan Llaverias, en el moment d’il·lustrar L’Anell dels Nibelungs tingués dues escenes copiades d’aquesta petita joia. I a més sabem que Carl Otto Czeschka va realitzar unes joguines petites que reproduïen més o menys els soldasts de l'Anell dels Nibelungs com una espècie de martxandatge a l'entorn del llibre.

Carl Otto Czeschka, joguines de fusta de l'Anell dels Nibelungs (1910). Vist a Sackvill High


BIBLIOGRAFIA:

Los Nibelungos. Palma de Mallorca, José J. de Olañeta Editor, 1987. Traudcció i introducció de Carmen Bravo-Villasante.

FANELLI, GIOVANNI. Carl Otto Czeschka. Dalla secessione viennese all' art deco. Florència, Cantini Ed., 1988

VARIS AUTORS. 1900. París, Réunion des Musées Nationaux, 2000

diumenge, 14 d’abril del 2013

Ales humanes (1938) de Salvador Perarnau i Antoni Clavé, la infància compromesa


A en Biel, un nen pendent d’una operació de la qual ara la S.S. no se'n fa càrrec i per a qui s’ha editat un llibre infantil solidari per recaptar fons

Avui, aniversari de la República, aprofitem l’apunt per recordar que el passat  5 d’abril va fer 100 anys que va néixer l’artista Antoni Clavé (1913-2005), un dels artistes catalans de projecció internacional més important i -perquè va viure a l’exili- un dels menys populars a casa nostra. El 1953 Sebastià Gasch, en el seu estudi de L’expansió de l’art català al món, li dedicà el darrer capítol del llibre i no fou fins el 1963 que Ferran Canyameres li dedicà un llibret amb l'eloqüent títol de Clavé, un solitari. A partir d’aquest moment fou cada vegada més conegut i reconegut pels cercles artístics que veien com un artista de la República començava a triomfar pel món.

Portada

És significatiu, però, que l’exposició –molt recomanable, no us la perdeu!- que n’ha organitzat la Fundació Vila Casas a Can Framis no aprofundeixi com pertocaria en l’etapa de formació a Barcelona i sí en la seva projecció d’exili, amb múltiples etapes d’experimentació fins el darrer moment. Suposo que ens tornem a trobar amb el mateix esquema de prioritzar –malgrat que el comissari de l’exposició hagi estat en Giralt-Miracle- l’obra pictòrica i escultòrica per sobre de l’obra impresa, en la qual Antoni Clavé destacà en el període de formació barceloní.

La cintura

Curiosament, els seus inicis es troben com a aprenent de pintura de brotxa –com Josep Guinovart- el 1930 a Can Tolosa, on anà perfeccionant-se gràcies a obtenir progressivament encàrrecs més sofisticats de dibuix i tipografia. També consolidà la seva formació a les classes nocturnes que feia a Llotja, on va coincidir amb Ortiga i Grau Sala i on tingué com a professors persones com Àngel Ferrant. Tot plegat el portà a guanyar-se la vida amb el disseny de cartells per als cinemes Catalonia, Capitol i Fèmina, dintre d’una estètica avantguardista que deixà bocabadats a propis i estranys, ja que fins i tot la revista Gebrauchsgraphik el va titllar com el cartellista més popular. Eren cartells efímers de dos metres d’alçada, que servien per publicitar la pel·lícula el temps que estigués en cartellera al cinema. Com que estaven pintats un per un –no eren litografiats- creiem que devia arribar a fer-ne centenars, però malauradament només se’n conserven una trentena.

Proemi i El cos humà

Va obtenir aquests encàrrecs gràcies a l’arquitecte i assessor artístic de l’empresa Cinaes, Sixte Illescas –membre del GATCPAC i de l’ADLAN- que li donà total llibertat per als dissenys dels cartells, que va dur a terme entre 1933-1935. Cinaes pretenia renovar la publicitat i la propaganda de les pel·lícules i reformar les sales d’exhibició per a constituir-se en una càtedra ambulant de la cultura. Quan l’empresa plegà, Antoni Clavé passà a treballar per a la Metro Goldwyn Mayer, que el va fitxar però que l’obligà a fer cartells sense la mateixa llibertat artística. Havien de ser convencionals, molt realistes, en els quals es distingissin perfectament els actors que calia promocionar entre el públic. Com que els cartells cinematogràfics d’Antoni Clavé són un capítol més que important per a la cultura catalana, us passo l’enllaç de l’article imprescindible d’Albert Mercadé sobre el tema, malgrat que no tingui il·lustracions.

Els llavis i Les dents

En paral·lel d’aquest estil més avantguardista inicial, destinat a grans cartells, Antoni Clavé va desenvolupar unes formes de gran simplificació i estilització poètiques, fonamentades en plans diversos, molt esquemàtics, de clara significació simbòlica i amb una certa càrrega d’innocència que vorejava el naïf. Aquesta manera de fer connectava amb l’anomenada escola de París de la qual també participaren, per exemple, Grau Sala, Salvador Oliva i Ferran Teixidor. Aquesta estètica contrasta amb la que molts il·lustradors del moment desenvolupaven, caracteritzada per un fort vigor dels protagonistes propers a l’estètica soviètica, com era el cas de Carles Fontserè, Josep Renau, Helios Gómez, Manuel Monleón, Goñi...

La llengua

Durant la República, Antoni Clavé es guanyà la vida com a il·lustrador, tant amb els cartells de cinema ja esmentats, com amb altres encàrrecs vinculats al món de la impremta. Fou durant la guerra, però, quan es dedicà més especificament a la il·lustració de cartells i de revistes, terreny en el qual destacà, ja que el seu estil es diferenciava clarament respecte al dels seus companys.

El dit xic i Els ulls

Malgrat militar a la CNT, en esclatar la guerra la seva ideologia tenia un component més aviat moderat d’esquerra catalanista, el que el va distanciar dels seus companys cartellistes molt més compromesos ideològicament que ell. Malgrat haver anat al front a lluitar per la República, no acabà d’integrar-se del tot al Sindicat de Dibuixants Professionals vinculats a la UGT –de caràcter marxista-. De fet, en una entrevista va reconèixer que yo no tenía ninguna relación con los comunistas ni la he tenido nunca. Nunca he hecho política, ni antes de la Guerra Civil ni después. Ahora bien, cuando los antifascistas me han pedido alguna cosa no se lo he negado nunca.

Cartell d'Antoni Clavé de Teatre de i per la guerra (1938)

Potser el fet de no militar en cap partit concret, malgrat tenir una ideologia afí, va fer que la Generalitat li encarregués diversos dels seus projectes, sobretot a partir del Comissariat de Propaganda que dirigia Jaume Miravitlles. No és casual, doncs, que la primera portada i algun cartell de propaganda de la revista Nova Ibèria,  editada pel Comissariat, fossin seus, com també el cartell de Teatre de i per la guerra (1938) que va fer gràcies a Claudi Fernández Castanyer, secretari general de la Federació catalana de les Sociedades de Teatro Amateur i Delegat de la Generalitat, que era parent de Clavé. Va realitzar el cartell i algunes escenografies de les obres, conjuntament amb Martí i Bas i Ricard Arenys.

El pit

Dintre d’aquesta situació bèl·lica és on hem d’emmarcar el llibre que avui comentem i que pertany a l’anomenada Biblioteca infantívola que va publicar des del 1937 al 1938 el Comissariat de Propaganda, tal com ja comentàvem en el nostre apunt dedicat al llibre infantil en temps de la República. La bona acollida que van tenir els set llibres que es van publicar en aquesta col·lecció infantil va sorprendre fins i tot els mateixos editors. El format quadrat dels volums, a la manera d’Els nois de cara al poble, i el disseny i la cura amb què es van fer les edicions van ser una de les claus de l’èxit, però sense dubte el planter d’autors i il·lustradors va ser el seu punt més fort. L’altre aspecte que explicaria aquest èxit és que, malgrat ser llibres de propaganda política, més que ser partidistes transmetien uns valors revolucionaris universals.

Lllibres editats per la Biblioteca infantívola del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1937-1938)

Els escriptors de la Biblioteca infantívola foren Rafael Tasis, Lola Anglada, Manuel Amat, Antoni Virgili i Salvador Perarnau. Aquest darrer autor va ser l’únic que va repetir, de manera que és autor de dos llibres. Com a il·lustradors hi intervingueren Junceda, Obiols, Lola Anglada, Artur Moreno, Xirinius –pseudònim de Jaume Juez Castellà- i Antoni Clavé. Aquest elenc d’autors va propiciar que la concepció d’aquests llibres fos variada tant en fórmules literàries com de continguts. Malgrat tot, tots els llibres pretenien educar els infants dintre del que podríem anomenar una moral laica i revolucionària, però apartada de cap opció partidista concreta. Només Salvador Perarnau (1895-1971) en el llibre d’El Senyor Pèsol i altres plantes s’escapava d’un to descaradament propagandista per dedicar-se sobretot a una obra molt més poètica i infantil.

SALVADOR PERARNAU. El Senyor Pèsol i altres plantes. Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937 (Il·lustracions de Joan G. Junceda)

El llibre de Salvador Perarnau devia tenir èxit perquè és l’únic autor que repetí a la biblioteca, justament amb el llibre que avui comentem: Ales humanes, que fou il·lustrat precisament per n’Antoni Clavé. Ales humanes fou publicat en motiu de la Fira del Llibre de juny de 1938  i a diferència d'El Senyor Pèsol... el nou poemari de Salvador Perarnau si que fou més compromès ideològicament ja que analitzava les diverses parts del cos dotant-les d’una significació política molt propera a la situació que es vivia en la guerra. En algun lloc he vist que es parlava d’un vuitè llibre de la col·lecció del mateix Salvador Perarnau anomenat Ales Roges però sense cap mena de dubte es deu tractar d’una confusió ja que potser el llibre s’havia de dir d’aquesta manera com apareix en uns versos de la introducció:

Els cinc sentits són els aviadors
que et faran veure tota cosa bella.
Aixeca el vol fins a abastar l’estrella
tremoladissa i clara dins la nit.
Aquest bell aeroplà del teu esperit
té roig el vol i roges i suaus les ales

SALVADOR PERARNAU. Plantes i cuques de llum. Barcelona, 1966 (Il·lustracions de coberta d'Àngel Fernàndez i d'interior de Joan G. Junceda i  d'Àngel Fernàndez)

Salvador Perarnau en aquell moment era un funcionari de la Generalitat però era un poeta que es movia sobretot pels ambients dels Jocs Florars –fou Mestre en Gai Saber-dins dels quals era un autor més que reconegut. L’any 1933 havia publicat el poemari Cuques de llum que juntament amb el poemari d’El Senyor Pèsol... fou reautoeditat l’any 1966 amb el nom de Plantes i cuques de llum una vegada ja havia retornat de l’exili i es dedicava a fer de professor de francès, llatí i grec a la seva ciutat, Súria. És significatiu que en aquesta reedició de les seves obres no inclogués el poemari d’Ales humanes, molt més compromès políticament, perquè la situació no ho permetia.

Les orelles i Els genolls

Pel que fa a les il·lustracions d’aquests poemes més militants, Antoni Clavé se’ns presenta amb certes irregularitats segons el nostre criteri. En voler adaptar-se molt al text, a vegades cau en l’excessiva descripció formal mentre que altres vegades és molt més lliure pel que fa a la il·lustració, essent molt més compacte i alhora poètic, fidel al seu estil. Aquestes irregularitats les podem observar per exemple en obres com la dels genolls o les orelles amb una composició massa recarregada i descriptiva. En canvi la coberta, l’espatlla, la cintura... són unes il·lustracions que recullen el concepte sintètic que tant captiva d’Antoni Clavé.

L'espatlla

Acabada la guerra, més enllà de l’estètica i del contingut del llibre, ambdós autors s’exiliaren. Salvador Perarnau havia de tornar a casa més endavant, però Antoni Clavé ja no retornà. S’exilià i anà a parar amb altres cartellistes al camp de concentració d’Haras, prop de Perpinyà. Abandona la seva activitat cartellista, però no abandonà les il·lustracions de llibres, sobretot de bibliòfil –terreny en el qual destacà amb llibres com Letres d’Espagne de Merimée, La dame de Pique de Puskin, Gargantua de Rabelais...- i l’escenografia, a través de l’exercici de la qual arribà a treballar a Hollywood. Finalment se centrà en el món de les arts plàstiques, en el qual començà a despuntar a París, per finalment cercar la tranquil·litat a Sant-Tropetz on assolí el reconeixement internacional.

El braç

BIBLIOGRAFIA:

Clavé. Cartells per als cinemes de Barcelona 1933-35. Barcelona, Sala Gaspar, 1990.

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova-Biblioteca de Catalunya, 1997

MERCADÉ, ALBERT. "Antoni Clavé. Un cartelista comprometido" a  Antoni Clavé. Un mundo de arte, SEACEX, 2009

PASCUET, RAFAEL I PUJOL, ENRIC (dir.) La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939).  Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya – Viena Edicions – Ajuntament de Figueres, 2006

VARIS AUTORS. El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Ciutat de Mallorca, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República 
en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

diumenge, 10 de març del 2013

Júbilos (1934) de Carmen Conde i Norah Borges, un llibre infantil per a adults


A les dones republicanes humiliades 

Amb el Dia internacional de la dona treballadora recent, és un bon moment per recordar que en aquest petit homenatge que el Piscolabis dedica a la República dels llibres els noms propis femenins gairebé són inexistents. Podem parlar dels avenços que va comportar la República en drets socials, legals, laborals, sanitaris... i de sufragi, però la realitat –que no es canvia d’un dia per un altre i que és i era tossuda- continuà mantenint la dona en un segon o tercer pla. Per això és interessant avui parlar d’aquest llibre especial, en el qual van intervenir tres dones excepcionals, de tres països diferents, en plena República.


El llibre fou escrit per Carmen Conde (1907-1996), la primera dona que finalment el 1978 aconseguí ser acadèmica de la Real Academia de la Lengua i va ocupar la butaca k. Els mèrits literaris de Carmen Conde, com de moltes altres lingüistes i literates que no van ser reconegudes per pur masclisme, venia de lluny, dels anys 20 i sobretot de l’època republicana i quan va ser una escriptora i agitadora cultural molt activa a Espanya. Realitzà els estudis de Magisteri a l’Escuela Normal de Maestras de Múrcia i a més d’aquesta activitat professional es dedicà a escriure per a publicacions locals i publicacions minoritàries com les de Juan Ramón Jiménez, amb qui tingué una gran relació, així com amb Vicente Aleixandre.

Amb el seu marit, Antonio Oliver, funden la Universitat Popular de Cartagena vinculada al Patronato de Misiones Pedagógicas, que intentava portar la cultura i l’alfabetització als racons més oblidats d’Espanya. Aquestes ganes d’implicar-se en la societat van ser una constant de la nostra autora des dels inicis de la seva vida professional, el que li va permetre conèixer la intel·lectualitat espanyola del moment i sobretot Miquel Hernández, amb qui mantingué una gran amistat, gràcies a la qual el poeta d'Oriola va fer importants col·laboracions a la Universitat Popular de Cartagena i les Misiones Pedagógicas. L’esperit lliure de la nostra autora anà molt lligat també a la seva dedicació al món de la infància –com ho demostra el cas del llibre d’avui i el de les moltes obres de teatre infantil que va escriure.


La seva ideologia d’esquerres i republicana li comportà problemes amb el franquisme i tant ella com el seu marit s’hagueren d’amagar en els primers moments. De mica en mica van aconseguir tornar a treballar en temes literaris, malgrat alguna denúncia –la darrera el 1949- que concretament a ella l’obligà a treballar amb pseudònims com Magdalena Noguera, Florentina del Mar, Asunción Parreño entre d’altres. Per accedir de la clandestinitat i la semiclandestinitat al reconeixement acadèmic van haver de passar unes quantes dècades, fins a la mort el dictador, repetint la mateixa història que d’altres intel·lectuals republicans.


El llibre d’avui, Júbilos. Poemas de Niños, Rosas, Animales, Máquinas y Vientos, fou publicat a Múrcia el 1934 dintre de la Colección “Varietas” d’Ediciones Sudeste, editorial vinculada a la Revista Sudeste, dirigida pel poeta Raimundo de los Reyes i que es podia editar gràcies a les impremtes del diari murcià La Verdad. Aquesta col•lecció seguia la mateixa estètica en tots els llibres –fora d’alguna excepció-, que es caracteritzava per una coberta de paper ceba amb el títol de l’obra imprès amb unes lletres d’estètica clarament republicana de color blau, que contrasten amb una tipografia negra, més anodina, per al nom de l’autor i de l’editorial. El conjunt resultant, però, donava una sensació de gran sobrietat i equilibri estètic. Aquesta editorial publicà el llibre de Miquel Hernández Perito en lunas i també Tiempo central d’Antonio Oliver entre altres llibres d’escriptors vinculats a Múrcia.

 Júbilos fou prologat per la poetessa xilena Gabriela Mistral que ja havia llegit el llibre anterior Brocal (1929) i que li havia agradat molt. És un pròleg evocador i ple de tendresa vers Carmen Conde, de qui ressalta sobretot els valors de poeta narradora, que és també la tònica imperant a Júbilos. Aquesta prologuista de luxe ens comenta que el llibre es mejor sobre niños que para niños, aunque su lectura va derechita a ellos, que la gozarán entendiéndola. Este sobre preferiado al para, está muy bien. Cuando hacemos cosas para ellos (y yo soy reo de este pecado) con volundad deliberada, los resultados son malísimos.


Així, doncs, ens trobem amb un llibre que en principi és pensat per a infants i en canvi no fa cap concessió al món infantil, com estem acostumats massa vegades. El lirisme que contenen les narracions curtes és la gran arma literària de l’autora, que fa que en gaudim més els adults per la força evocadora que té en parlar de la infància que visqué a Melilla. El llibre fou concebut mentre esperava una criatura i Gabriela Mistral comenta que el futur infant ha trabajado a la madre a lo largo de sus meses de linda hospedería, y la ha hecho retrotraer su infancia a fin de que lo sienta y lo entienda mejor cuando él asome. Bonito taladro de recuerdo este escondido del niño, haciendo a Carmen Conde rejugar sus juegos y rebrincar sus bricos infantiles. El que no sabia la poetessa xilena és que la nena finalment va néixer morta i que Carmen no tingué cap fill més, fet que li comportà un gran trasbals emocional.

El llibre s’acabà d’imprimir l’1 d’abril, i segurament fou un èxit perquè el 21 de juliol del mateix any va aparèixer una segona edició. A més la hispanista Mathilde Pomès va incloure algunes de les composicions del llibre, traduïdes al francès, en la seva antologia Poètes espagnols d'ajourd'hui.


Júbilos forma part d’un conjunt de llibres editats amb molt d’encert que diverses editorials d’Espanya -vinculades a revistes i intel·lectuals locals- van intentar produir fora dels dos centres hegemònics: Madrid i Barcelona. Així doncs editorials literàries com ara DDOOSS i A la Nueva Ventura, de Valladolid; Alfar i Ronsel, de Galícia; Mediodía i Papel de Aleluyas, de Sevilla; Gallo, de Granada; 5, de Vitòria; Carmen y Lola, de Santander; Hermes, de Bilbao; Tobogan, Gaceta de Arte i La Rosa de los Vientos, deTenerife; i Sudeste, de Múrcia intentaren des de la perifèria, i amb una clara voluntat de descentralització, sumar esforços per crear la gran utopia d’una Espanya allunyada de l’analfabetisme i intel·lectualment en ple desenvolupament. És el que hom ha descrit com la República de les lletres.

Dedicatòria de Carmen Conde a l'editor Juan Palazón

L’exemplar de què disposem està dedicat de manera autògrafa Al gran editor Juan Palazón. Cordialmente Carmen Conde de Oliver. 27 abril 1938 (?), el que ens permet copsar la gran relació que tingueren els escriptors amb alguns editors del moment. Hem de pensar que Juan Palazón –també murcià- fou l’editor de l’Editorial Crisol que s’encarregà de publicar els llibres d’un dels poetes espanyols més primmirats –per no dir perepunyetes- en l’acurada edició de la seva obra, Juan Ramón Jiménez. Carmen Conde mantingué l’amistat amb tots dos, malgrat que la relació entre el poeta i l’editor va trencar-se a partir de les discrepàncies sobre la qualitat de les edicions.

Coberta del llibre de RAMÓN GÓMEZ DE LA SERNA. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945

En el cas de Júbilos es va fer una edició molt curosa, ja que va incloure una sèrie d’il·lustracions d’una de les figures més populars de la intel·lectualitat del moment: Norah Borges, germana de l’escriptor Jorge Luís Borges. Hem de pensar que l’any 1945 l’artista ja havia il·lustrat una trentena d’obres per a diverses editorials, el que ens indica que era una artista molt sol·licitada. Els altres títols publicats per Ediciones Sureste –llevat de Otoño en la ciudad de José Ballester, amb dibuixos de Garay- no foren il·lustrats i per això és destacable que hom proposés a Norah Borges que s’encarregués de la il·lustració. Aquest fet el fa encara més especial del que ja hagués estat. Malgrat això, és una llàstima que les il·lustracions no estiguin encarades o situades en proximitat al fragment que Norah Borges il·lustrava, ja que estan disposades de manera aleatòria, seguint un criteri editorial que desconeixem. Podem observar també com Norah Borges, tot i que la majoria de les il·lustracions són fetes expressament- va aprofitar algun dibuix preparatori per a les seves pintures, que ja havia de tenir fet prèviament.

Tres niñas españolas (1933) -guaix- i il·lustració de Júbilos

A Norah Borges i Carmen Conde els devia unir, probablement, una bona amistat, perquè tenien ja preparades les il·lustracions per a la publicació del llibre següent de l’escriptora, ¡Kikirikí!, que havia de publicar l’editorial Aguilar i un altre de Poemas (1935) que no sabem si tenia editorial assignada. I és que Carmen Conde picava alt quan va aconseguir tenir com a artista una de les il·lustradores més famoses del moment dintre dels ambients intel·lectuals. Hem de comentar que Norah Borges estava casada amb l’escriptor ultraista Guillermo de Torre, un dels escriptors més agitadors i inquiets del panorama de la literatura d’avantguarda en castellà. Malauradament, cap d’aquests dos llibres no va veure mai la llum.


La formació artística de Norah Borges fou molt eclèctica, ja que amb la família anaren d’un lloc a un altre, passant per Suïssa, França, Palma de Mallorca, Granada i Madrid. Allà va contactar amb Julio Romero de Torres, després d’haver vist l’art d’avantguarda i admirat tots els clàssics de la pintura per tots els museus. Aquest periple familiar el realitza juntament amb el seu germà Jorge Luís Borges, qui admirava profundament la desimboltura amb què ella es bellugava per tot arreu i recorda que en todos nuestros juegos era ella siempre el caudillo, yo el rezagado, el tímido, el sumiso. Ella subía a la azotea, trepaba a los árboles y a los cerros, yo la seguía con menos entusiasmo que miedo.


La pintura de Norah Borges es desenvolupà a l’entorn d’una estètica que podríem anomenar naïf, però amb una personalitat molt forta i imbuïda d’un esquematisme molt avantguardista. Una il•lustració de línia molt clara i subtil, composicions aparentment senzilles i un cert aire d’innocència és el que caracteritza Norah Borges i li dóna una personalitat que la fa fàcilment identificable. Com que sempre m’ha agradat la gent que no té un criteri tancat i que li agrada la dispersió, reprodueixo la llista del que ella va escriure que l’havia influenciat:

Los juguetes populares de cartón pintado.
Las muñecas de aserrín con enagüitas almidonadas
Los mates de plata con un pajarito
Los nacimientos de yeso policromados.
Los títeres vestidos de tarlatán o de zaraza.
Lo cuadros de Picasso.
Las antiguallas: las fotografías de 1880, los antiguos figurines de moda de 1860, las estampas coloreadas con colores vivos de calcomania (Pablo y Virginia, o unas niñas con pamelas de paja de Italia y guirnaldas de flores, en un paisaje de las Antillas).
Los frescos de “La Historia de Herodes” de Masolino.
Los cuadros de Abraham Ángel y de los niños mexicanos.
Los altares barrocos de las iglesias de Portugal.
Los abanicos isabelinos donde está pintado un niño jugando al aro.
Los cuadros del Greco (rosa, gris, amarillo).
Las cajitas de música, con una sola pieza.
Los herbarios y las colecciones de mariposas.
Los gráficos de Santa Rosa de Lima: corazones y palomas.
Las casas blancas de Le Corbusier.
Los cuadros celestes y rosados de Irène Lagut.
Las casas de Buenos Aires con alegorías de yeso: columnas, el cuerno de la abundancia, sirenas.
Las manos de bronce de los llamadores.
Los carritos de los panaderos que tienen pintados hermosos pájaros y manos entrelazadas con una rosa.
Los trajes de lentejuelas de los acróbatas.
Los trajes de luces y las medias color rosa de los toreros. Y los globos terrestres de cartón con ese delicioso celeste de los mares
.

És curiós com aquesta llista de gustos dispersos resumeix molt bé també l’obra Júbilos de Carmen Conde, en la qual els textos són també un mosaic poètic, que inclou diverses maneres de fer i de concebre el seu univers poètic, però que precisament d’aquesta varietat neix la unitat de l’obra, malgrat estar dividida en diversos capítols clarament diferenciats. Text i il·lustració van agafats de la mà, seguint una coincidència conceptual molt interessant, que duplica l’interès d’un llibre sobre la infància per a adults però també per a infants.

BIBLIOGRAFIA:


BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España. 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

GÓMEZ DE LA SERNA, RAMÓN. Norah Borges. Buenos Aires, Editorial Losada, 1945.

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografía y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006.

PATRONATO CARMEN CONDE Y ANTONIO OLIVER


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República 
en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació