A en Víctor Pàmies, un dels primers lectors d’aquest bloc i rei dels blocs i que recentment en un comentari al Gazophylacium no ha vist clar un nu tendent a l’abstracció… espero que aquests els vegi millor!
De la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas ja n’he parlat al bloc i avui em vull centrar en un aspecte molt puntual, el de les seves acadèmies.
Aquest terme recull tot aquell estudi de nu fet del natural per un artista i que durant molt de temps fou un dels exercicis clàssics de les acadèmies artístiques (d'aquí ve el seu nom) amb models professionals, tradicionalment homes i dones amb pocs recursos econòmics.
A causa del contingut sexual d'aquest apunt el podeu llegir en el meu bloc dedicat exclussivament a publicacions eròtiques i pornogràfiques, Piscolabis Librorum Maioris.
Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem que us abstingueu d'entrar-hi.
A en Jaume Amill, un borgià de pedra picada capaç de batejar l’empresa que va cofundar amb un nom literari i borgià, D’Aleph.
Aclaró que un aleph es uno de los puntos del espacio que contiene todos los puntos. (...)
Al abrir los ojos, vi el aleph.
- ¿El aleph? – repetí.
- Si, el lugar donde están, sin confundirse, todos los lugares del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)
Jorge Luis Borges
El difícil món del llibre d’artista és molt relliscós perquè, i aquesta és una de les gràcies, els límits del que és una obra d’art són molt tènues. Des de Piscolabis Librorum una de les coses que volem mostrar és, precisament, que darrera de qualsevol relació entre imatge i lletra pot haver-hi bellesa i estètica. Analitzada una per una, qualsevol creació humana té en compte un impuls, encara que inconscient, d’estètica.
Llavors, podem distingir entre un llibre d’artista i un llibre convencional, acuradament dissenyat? És que l’artesà que va triar els tipus de lletra, el paper, la mida, el relligat, les guardes... no ho va fer perquè el llibre es convertís en obra estètica? Quina diferència hi ha entre un artesà de l’edició i un artista que fa llibres?
Mentre mirem l’Abecedario esférico de Pamela Moore tots els dubtes sobre les fronteres de l’art ens venen al cap... és una obra –i perdoneu-me l’acudit fàcil- rodona! Amb tota la seva menudesa aquest llibre és capaç de desvetllar una reflexió filosòfica com poques obres ho aconsegueixen. A més, com a obra d’artista té la qualitat que la forma està molt meditada i molt ben acabada, sense deixar res a la improvisació.
Contemplant aquesta petita esfera de només 5 cm. de diàmetre hom s’adona de la conjunció del domini tècnic i conceptual de l’obra. Així, sobre dues semiesferes de fusta s’ha relligat una pell de xai curtida en blau i marró. Uns imans interiors ajuden a fer encaixar perfectament aquestes dues semiesferes per formar un punt.
De l’interior del llibre surt una llarga tira de paper plegada en forma d’acordió que conté un magnífic abecedari, amb una lletra per “pàgina”. Constitueix una meravellosa col·lecció tipogràfica ja que cada lletra és impresa amb un tipus mòbil d’una família diferent. També es juga amb els colors, ja que està imprès amb diverses tintes i cada lletra és d’un color diferent de la del costat.
Pamela Moore és una artista nord-americana fascinada pel món del llibre i ha tingut una formació pràctica sobre les seves tècniques tant a Arizona com a Barcelona. Tant ella com els seus llibres d’artista han viatjat per tot el món (des de la República Txeca, Índia, Grècia, països escandinaus...) i ha aprofitat per fer-ne cursos. Actualment resideix als Estats Units malgrat que no ha perdut els vincles amb Barcelona.
Aquesta impressió tipogràfica a la manera antiga es deu a l’amistat que l’artista manté amb el també artista, impressor i bibliòfil Miquel Plana d’Olot. Miquel Plana posà a disposició del projecte un mostrari tipogràfic que denota la gran variació de caixes de què disposa. La resta de la feina de relligat i preparació final del llibre Pamela Moore la realitzà en el taller que el 1997 tenia al barri gòtic de Barcelona.
La primera vegada que vaig veure aquest llibre em vingué al cap el conte de Jorge Luís Borges de l’Aleph, com a punt en el que hi ha tots els llibres tant des del vessant de contingut (l’alfabet tipogràfic) com de continent (el relligat, la mateixa tipografia, la varietat de color, l’esfera sense angles...).
Tots els llibres són possibles en aquest abecedari esfèric que culmina una investigació de l’autora a l’entorn dels llibres esfèrics. En aquest cas se’n va fer una tirada de 18 exemplars numerats.
-->Bon Sant Jordi per a tothom amb tots els llibres que són possibles en l’Abecedari esfèric de Pamela Moore.
Uns bons amics m’han mostrat un petit àlbum (22 x 32 cm.) que un oncle avi seu havia crea al llarg del temps. Els l’he demanat per al Piscolabis perquè és una curiositat que m’ha agradat i perquè creia que tenia un bon apunt.
Aquesta persona, durant una etapa de la seva vida, que suposo que va dels anys 30 als 50, va col·leccionar escuts de Barcelona estampats sobre paper i en va recollir des del s. XVII al XX. Per conservar-los dins de l’àlbum retallava els exemplars que li interessaven del document o llibre on es trobessin. No tenia cap mena de límit pel que fa a la tècnica, així en trobem de xilogràfics, calcogràfics, litogràfics i cromolitogràfics a més d’alguns exemplars estampats en sec... tot el que fos escut de Barcelona estampat en un document i d’una certa antiguitat.
Observant aquest modest àlbum típic de col·leccionista em venen al cap dues qüestions:
Aquesta col·lecció és un bon resum de l’evolució que ha patit l’escut de Barcelona des del s. XVII fins a principi del s. XIX. És una bona visió de com un mateix escut ha pogut tenir diverses formes i adaptacions.
Entre d’altres hi falta l’escut de Barcelona que fa uns anys uns dissenyadors van reelaborar, poc abans de les Olimpíades de 1992, i que legalment fou anul·lat el 2002 per considerar-se que no complia amb la sintaxi heràldica... A vegades tinc la sensació que hi ha gent que la història se la pren a la lleugera i amb un gran desconeixement. En aquest cas es van permetre, en ares de l’estètica moderna, transgredir les lleis d’una ciència tan antiquada i rància com vulgueu, però que ha permès crear un llenguatge visual i simbòlic molt important, que qualsevol coneixedor pot descodificar. Per això intentar introduir-hi dissenys innovadors és, si més no, obrir la porta a la confusió i trair-ne el sentit original. En circumstàncies com aquestes ja no cal fer un escut, es pot crear un logotip que es vagi canviant en funció de les modes...
L’heràldica a nivell popular sona a cosa rància i pomposa, res més. En són responsables, almenys en part, les paradetes que es posen, de vegades, als grans centres comercials i localitzen el teu escut heràldic amb la història de la família a través d’ordinador, previ pagament d’una quantitat no menyspreable. Amb quatre rals podem tenir els avantpassats més grandiloqüents que vulguem...
En aquest cas l’aixecada de camisa és notable... perquè la història d’una família, segons el cognom, el més probable és que no es refereixi a la teva família pròpiament dita. I perquè l’estudi heràldic que fa sostenir que aquella família correspon aquell escut té una fiabilitat més que dubtosa.
Una de les iniciatives que més em va agradar a l’entorn de l’escut de Barcelona, i que no recull aquest àlbum, fou la que portà a terme la darrera etapa del Diari de Barcelona en la que va demanar a diversos dissenyadors i altres persones vinculades al món de l’art, la cultura... un disseny de l’escut de la capçalera. La iniciativa no tenia pretensió de substituir l’escut barceloní sinó de fer un divertimento diari, i com a tal crec que va funcionar molt bé.
L’altre punt a comentar a l’entorn d’aquest àlbum és el tema del col·leccionisme. Per poder fer el seu recull d’escuts de Barcelona no vull ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa!
Això ens permet fer una reflexió sobre quina és la funció del col·leccionista i quins haurien de ser els límits permesos a l’activitat del col·leccionisme...
En l’actualitat s’entén per col·leccionisme la iniciativa particular d’acumulació d’un determinat objecte de manera temàtica i coherent per a la seva preservació i estudi. Aquest element de preservació és el mot clau en l’actualitat. Ser conscient que nosaltres només som els depositaris d’un patrimoni que ha de passar a futures generacions en millor estat, si és possible.
Anteriorment, però, aquest element no era primordial i per a fer una col·lecció hom podia, com en aquest cas, amputar o destruir documents perquè no se’ls considerava importants. Moltes vegades s’ha defensat la funció del col·leccionista com a protectora del patrimoni cultural d’un país, però també hem de ser conscients de la funció destructora que moltes vegades ha generat aquesta dèria i valorar les dues opcions i ser equilibrats quan s’obre un debat d’aquesta mena.
En fi, que mirant aquest àlbum m’ha vingut al cap aquestes dues reflexions sobre un element tant nostre com és un escut i la funció del col·leccionisme en el seu vessant més destructiu...
Als meus oncles llunyans (i malgrat tot, propers), els germans Antoni, Lluïsa i Josep Bargés i Carme Mestres, mestres de la República a Girona i Calafell que feren el mateix camí al davant d'Ernesto Caballero vers l'exili dels camps de concentració i Mèxic com a destí final, deixant darrera seu aquest pudridero de què ens parla l'autor.
Perdoneu si aquest primer any del Piscolabis Librorum hi ha un pes més gran de llibres de l’inici del franquisme que de cap altre lapse de temps, però és un període molt poc conegut que crec que val la pena incidir-hi perquè és un moment d’incerteses i de renovació ideològica sobtada i forçada en el qual les impremtes catalanes, i els intel·lectuals que hi havia al darrere en la majoria de casos, van haver de fer un esforç important d’adaptació per poder fer sobreviure el taller. En ocasió dels 70 anys del final de la guerra intento fer les meves modestes aportacions a l’anomenat Memorial democràtic.
Avui es commemora la fi de la Guerra Civil espanyola, quan cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes franquistes van vèncer els darrers focus de resistència republicana. A Catalunya el final de la guerra havia estat unes setmanes abans, l’11 de febrer del mateix any, quan les tropes franquistes n’ocuparen tot el territori.
El general Solchaga, cap de la IVª Divisió de Navarra, fou l’artífex del sometiment del territori català al règim franquista. Formava part de les seves tropes com a alferes un feixista de primera hora, Ernesto Giménez Caballero. Aquest fou un intel·lectual vinculat als moviments d’avantguarda, sobretot el surrealisme -va organitzar el famós cinefòrum amb la projecció de Le chien andalous de Buñuel i Dalí-, que es va deixar seduir per la ideologia feixista dels anys 20 i participà activament en la seva organització a Espanya, adherint-se finalment al cop d’estat del juliol de 1936.
Com a intel·lectual coneixia perfectament tots els altres intel·lectuals espanyols i catalans de la seva època, i fins i tot havia organitzat a Madrid l’any 1927 l’Exposición del Libro Catalán o la trobada de germanor entre escriptors catalans i castellans el 1930. El 1942 publicà Amor a Catalunya on reporta el primer viatge de Franco a la nostra terra. Per això Giménez Caballero sempre s’autoproclamava amic de Catalunya.
El seu pare tenia una petita impremta en la qual ell havia treballat de jove, mentre estudiava, i per això era un gran coneixedor de les tècniques bibliòfiles. Aquesta formació i la coneixença de la tasca de l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova (Impremta Oliva de Vilanova) en època republicana va fer que els encarregués la impressió de les seves memòries de la conquesta de Port-Bou amb càrrec a l’Editora Nacional que publicava els llibres de propaganda feixista del moment. El llibre (25 x 18 cm) de 92 pàgina fou imprès l’agost del 1939 i porta el títol de ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou.
El llibre és escrit amb el llenguatge triomfal de l’època i amb un to de menyspreu i cinisme vers tot el que no s’avingués a l’èpica exultant del franquisme. Valgui un petit exemple en aquest apunt sobre com van trobar l’estació de ferrocarril:
Giramos por la estación. No se veía el cuadriculado bituminoso de los andenes, cubiertos de trapos, de papeles, de carnets, de bombas de mano, de orines, de boñigas de vaca. Cogí una revista de los literatos rojos españoles florecida en aquel pudridero: “Hora de Espanya”. Nº XXI. Miré los nombres de los colaboradores y redactores. A todos los conocía: Machado, León Felipe, Moreno Villa, Ferrant, Bergamín, Navarro Tomás, Alberti, Montseinos, Bosch Gimpera, Alberto Halffter, Gaos, Lacasa, Canedo, Cernuda, Corpus Barga, Domenchina, Prados, Riba, Juan de la Encina, Altolaguirre, Dieste, Sánchez Barbudo, Gil-Albert, Gaya, Serrano Plaja, María Zambrano, Quiroga Pla, Chapí, Miguel Hernández, Salas Viu, Antonio Aparicio, Capdevila, Rodríguez Aldave...
Abrí una pàgina que evocaba a Lope de Vega, en esta frontera internacional donde hedía a excremento. El artículo se llamaba nada menos que “Jardín en flor y en sombra y en silencio”. Y lo firmaba, tan tranquilo, cocteauiano y exquisito, José Bergamín.
Xilografia bicroma d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria sobre Port Bou
Del procés d’elaboració es conserven dues cartes d’un gran interès (publicades a la monografia de Santi Barjau sobre la impremta Oliva), ja que formen part de l’epistolari entre Víctor Oliva i l’artista Enric-Cristòfol Ricart, que va aportar una gran xilografia bicroma al projecte del llibre i una altra petita xilografia. La xilografia bicroma és una al·legoria de la victòria franquista a Port Bou i la darrera xilografia, un cul de llàntia, una altra al·legoria amb un àngel de la victòria.
La primera carta ens informa sobre un dels problemes més grans que hi havia en aquell moment a l’hora d’imprimir qualsevol cosa: el paper. Com que era un llibre de propaganda d’un dels intel·lectuals del nou règim no hi va haver problema i passà per davant d’altres encàrrecs. L’altra és el tema del gravat que Ricart havia de fer en xilografia a dues tintes. En ser finalment a heliogravat no va caldre que es preocupés gaire per la tècnica perquè era una impressió mecanitzada:
No passis cap mal de id. Pel paper en que serà estampat el llibret sobre la Conquesta de Port-Bou. En primer lloc, perque ni nosaltres mateixos el sabem encare. Ens el te de fer arribar la Editora Nacional. En segon lloc, perquè el teu grabat no será estampat amb la planxa original, sino reproduït en heliograbat, i en aquest el major o menor grau de finesa del paper no hi te cap influencia. Amb tota llibertat, doncs, pots manejar eines usuals o extraordináries, segur de que treurem el que tu facis, per delicat que sigui, amb la máxima fidelitat possible. Crec haber-t’ho dit ja, pero insisteixo en que voldriem fer d’aquesta estampació una verdadera maravella. Tot el que permeti els procediments de que disposem i el que ens dicta la simpatia que mereixen tots els que han intervingut en aquesta interesantissima comanda.
(15 d’abril 1939, Any de la Victòria)
L’altre carta, posterior, ens aporta la intenció de l’impressor de comptar per a d’altres pàgines amb la col·laboració directa de Ricart, però no fou possible ja que de les il·lustracions se n’encarregà Josep Navas amb una sèrie de dibuixos trets de fotografia amb una tècnica que simulava el gravat, el gratatge.
Van arribar dades gràfiques per a il·lustrar la “Conquesta de Port-Bou” i cada vegada em va semblant mes glaçada la fotografia i menys artística, i això que en tinc davant dels ulls algunes de maravelloses com a informació actualista. “Si el tiempo lo permite”, es a dir, si ens donen temps, m’agradaria que fecis per a aquest llibre al menys unes quantes capçaleres, quatre o cinc, però, per a això, convé tenir enllestida la feina capdal, que es el frontispici a dos colors
(29 d’abril de 1939, Any de la Victòria).
Xilografia d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria franquista
No hi hagué temps perquè Enric-Cristòfol realitzés més gravats que els dos incialment encarregats i tot el llibre es farcí de fotografies fora de la caixa tipogràfica, combinant-les amb els gravats de Josep Navas i dibuixos, en principi al carbó, d’un tal Jaime, se suposa que algun soldat de la IV Divisió de Navarra. Aquesta solució estètica s’allunya de l’estètica imperialista d’altres publicacions de l’època, però tampoc té la força dels llibres avantguardistes de l’època republicana. És un llibre massa eclèctic dintre de les solucions editorials del moment.
Ens trobem davant d’un producte al qual, malgrat les petites dimensions del llibre, la impremta s’abocà amb l’esperança de rebre més encàrrecs oficials que poguessin contribuir a mantenir-la. De fet l’Editora Nacional li encarregà la Corona de Sonetos en honor de José Antonio i el Via Crucis del Señor en las tierras de Espanya, també va rebre diversos encàrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat li comprà exemplars d’El Gran Teatro del Liceo o la Historia de la Montería (les obres en castellà més luxoses i emblemàtiques de l’època republicana) amb relligats d’estilo imperial per regalar al comte Ciano, Hitler i Himmler. Això ens permet copsar el prestigi que tenia la impremta dintre el món dels llibres de luxe.
Malgrat aquesta consideració, la impremta tingué greus problemes de sosteniment a causa dels pocs encàrrecs comercials que rebien –que és el que en definitiva havia de fer bullir l’olla- ja que la situació de postguerra ho complicava tot. Oliva mateix reconeixia aquesta situació a Ricart quan li explica que Et prego que no em felicitis (...); jo fet una coca; i l’Ins. Graf. a punt de paràlisis, per manca de tot!... Quina vida! (27 d’octubre de 1939).
Aquesta situació va fer que la impremta Oliva de Vilanova no tornés a ser mai més el que havia estat, una referència editorial del modernisme i el noucentisme -en definitiva, del primer terç del s. XX-, i entrà en un procés de decadència que es perllongà fins a la desaparició definitiva el 1983, quan les impressions que feien eren ja molt allunyades de la sensibilitat dels primers temps.
BIBLIOGRAFIA
BARJAU RICO, SANTI i OLIVA PASCUET, VÍCTOR. Barcelona, Art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.
El Gabinet d’Arts Gràfiques d'Antiguitats Palau torna a organitzar una nova i sorprenent exposició. En aquest cas l’exposició gira a l’entorn dels gravats que es realitzaren per preservar la memòria dels actes oficials que es realitzaven a l’entorn de les commemoracions de motius reials, bé fossin per qüestions de festa o bé per qüestions de dol. En aquestes festes hom feia muntatges efímers per donar relleu a les celebracions i aquests muntatges són precisament el que recullen els gravats exposats, per perpetuar-ne la memòria.
Se’m fa una mica difícil parlar en un article obert d’aquesta exposició perquè el seu organitzador, l’antiquari i grillat dels gravats Albert Martí Palau, em va demanar -sabent que jo també sóc un xalat dels gravats- una petita col·laboració. Ens coneixem de fa ja un grapat d’anys i hem compartit la nostra dèria. Ell sabia que una de les meves tantes debilitats era precisament la reproducció impresa de l’art efímer. De fet en el bloc hi ha un apartat dedicat a les Manifestacions efímeres com a etiqueta. Suposo que en veure aquesta secció al Piscolabis Librorum en la qual ja hi havia unes quantes obres relacionades em convidà a escriure la introducció del catàleg de l’exposició.
Vista parcial de les sales del Gabinet d'Arts Gràfiques amb les commemoracions efímeres gravades.
Perquè l’exposició fos del tot rodona i abastés tota la cronològica i temàtica prevista, em va demanar que li deixés algunes de les obres que tinc i que havia publicat aquí, al Piscolabis, encara que no poguessin anar a la venda. Que un antiquari faci prevaler, en una exposició, el concepte historiogràfic al comercial crec que vol dir molt, i que aquest tret és un dels definitoris del projecte del Gabinet mateix.
L’exposició és la més completa sobre aquesta temàtica que s’ha fet mai a tot Espanya. Se n’havien fet de monogràfiques com la dedicada a Carles V, a Andalusia, o la de la Màscara Reial del 1764 de Barcelona, al MNAC, per exemple. Però mai ningú no n’havia organitzada una que englobés totes les diverses manifestacions efímeres reials i derivades amb un arc cronològic i espacial tant ampli.
Gravats i llibres de la visita de Carles IV el 1802, dels homenatges als voluntaris catalans del 1860 i de les noces reials d'Alfons XII el 1879.
Malgrat reunir una majoria de peces originàries de Barcelona, l’exposició aporta peces de Països Baixos, Alemanya, França, Itàlia, Espanya... i fins i tot una de Mèxic. Cronològicament també és molt àmplia perquè s’inicia amb els funerals que Felip II organitzà a la memòria del seu pare Carles I (1559) i arriba fins a la boda d’Alfons XII amb M. Cristina a Madrid (1879).
Aquesta amplitud cronològica ens permet gaudir de diverses categories de celebracions i tipologies dintre de les festes. Així hem de distingir entre les commemoracions de celebració reial festiva (visites reials, coronaments, bodes, natalicis, signatures de pau...) de les de dol (funerals de reis i reines).
L’exposició volgudament diferencia les que són de festes efímeres religioses de les civils, ja que les primeres són cícliques (processons de Corpus, Setmana Santa, Assumpcions de la Mare de Déu...) i les segones són puntuals, fetes expressament per a l’esdeveniment concret que les motivava.
Burí de Domènec Esturc que recull el túmul funerari que Girona dedicà al Governador i General Mariano Àlvares el 1816.
La gran virtut d’aquesta mostra és la gran varietat d’exemples que ens permeten apreciar les diverses variacions i pervivències de tipologies que l’evolució de les formes artístiques ens ha aportat. Són significatius, en aquest cas, la gran munió de túmuls funeraris que es construïren en diverses èpoques i que situats uns al costat dels altres ens permet apreciar l’evolució formal que es produeix entreel s. xvii i el s. xix.
Vista general de la sala d'exposicions amb el fons amb la Comitiva fúnebre de Carles V del 1559 dividida en diversos fragments i detall de la perfecció tècnica dels gravats de la mateixa, obra de Cock i els germans Doetecum.
D‘entre les peces funeràries cal destacar la comitiva fúnebre que Felip II dedicà al seu pare, l’emperador Carles V, a Brussel·les el 1559. Únicament la seva contemplació ja justifica la visita a l’exposició, perquè fou gravada i il·luminada amb uns colors molt vius per mans expertes. Aquesta peça fa uns 10 m. de llargada, i forma una llarga cinta en forma de rotlle. Estava pensada com un objecte de precinema perquè es pogués reconstruir aquest acte amb el simple gest de desenrotllar l’obra per un extrem i anar-la enroscant al mateix temps.
Dibuix original de la carrossa que els argenters de Mèxic van organitzar per celebrar l'entronització de Lluís I el 1724. Cal suposar que aquest dibuix havia de ser la base per a la realització del gravat que recolliria la memòria d'aquests actes i que la brevetat d'aquest rei va provocar que ja no calgués aquest esforç d'impressió.
D’entre les peces de tema joiós destaca el llibret sobre les festes que els argenters de Mèxic (el gremi més important) van celebrar per l’entronització de Lluís I com a rei de les Espanyes. Aquesta peça té la gràcia de ser l’original dibuixat pel seu autor, Pedro Antonio Avilés, i no pas d’un gravat. Hi ha una il·lustració gran i molt vistosa amb la carrossa que es va organitzar per a l’ocasió i l’aparador d’objectes d’orfebreria que es muntà davant de la porta de la casa gremial, que hagué de ser severament custodiada per membres de l’exèrcit. Aquesta peça, en ser única i inèdita, compta amb un estudi de la Dra. Canalda dintre del catàleg publicat per a aquesta ocasió.
Portada de la impressió que es va dur a terme el 1764 per commemorar la vinguda de Carles III a Barcelona el 1759. Cinc anys d'esforços editorials per aconseguir un dels millors llibres del s. XVIII espanyol.
També són de temàtica festiva les festes que organitzaren els argenters de Barcelona en època de Carles II i sobretot la Màscara reial que el 1764 s’edità a Barcelona i que es considera el millor llibre editat a Espanya del s. XVIII. Tota una fsta pels sentits!
Curiós souvenir amb l'arbre geneològic de la família de Carles IV amb les siluetes dels seus membres retallades entre el tronc i les branques.
Plànol de Barcelona amb els recorreguts de la Màscara que es celebrà en honor de la visita de Carles IV el 1802. És l'únic exemplar conegut.
Dintre de les festes més recents cal destacar les realitzades per a les vingudes de Carles IV i Ferran VII amb tota mena d’impresos, des dels més luxosos als més populars, des de litografies a xilografies i les raríssimes xilografies a color estampades al bac.
Xilografia popular estampada al bac amb la representació de la Màscara reial celebrada per la vinguda de Ferran VII el 1827
També cal destacar la rebuda que es realitzà el 1860 pel retorn dels voluntaris catalans de la Guerra d’Àfrica encapçalats pel General Prim amb diverses peces que ho commemoraren.
Tècnicament, l’exposició acaba amb dues tècniques que no van aparèixer fins a finals del s. xix com són la cromolitografia per al rotlle de les noces d’Alfons XII i M. Cristina, d’una llargada de 24 m., i del qual també s’exhibeix la versió preparada per muntar, i la fotografia d’un monument commemoratiu de la Tercera Guerra Carlina.
Per si això fos poc, també es presenta en maniquins una sèrie de vestits de final del s. xix oprincipi del s. xx, que corresponen a la indumentària de les trampes de les processons de Corpus de Barcelona (les trampes eren els personatges encarregats d’encapçalar–la i donar més relleu a les processons) Els vestits són molt decorats i vistosos i són un molt bon complement per a l’obra gràfica de l’exposició ja que ens ajuden a entendre quin era l’acoloriment que, sense cap mena de dubte, omplia aquests actes festius.
Tres dels 40 i escaig vestits de les trampes de Barcelona que s'utilitzaven per la processó de Corpus
En fi, una ocasió única per a gaudir d’un espectacle visual entorn de la monarquia (sobretot la borbònica) i reflexionar sobre quin fou el paper real de les capes benestants catalanes en relació a la monarquia borbònica. Estaria bé que alguna institució pública organitzés una exposició semblant de cara a les commemoracions del 1714.
Seria una exposició polèmica que ja ens aniria bé...
A tots als qui el crit al Paranimf de la Universitat de Salamanca d’«¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!» del general Millán Astray davant Unamuno encara els remou l’estómac.
Carles Rahola va ser un intel·lectual compromès, sobretot compromès amb l’època, amb el poble, amb la situació que li va tocar viure. Un intel·lectual conscient, que va defugir sempre l’elitisme i la pedanteria. Rahola sabia que «viure és lluitar». Però, també ens ha deixat dit en el Breviari que «el llibre ens allibera». És clar que la seva pretensió era que els seus llibres contribuïssin a aquest alliberament. (Josep-Maria Terricabras)
Abans d'ahir es va recordar que fa 70 anys fou afusellat l’intel·lectual i periodista Carles Rahola per un judici sumaríssim després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona.
Rahola fou un deixeble directe del Joan Maragall articulista i visqué com a intel·lectual fora de Barcelona, a la seva Girona nadiua. Josep Pla el definí com un humanista madur, o sigui un home civilitzat, (...) saturat de cultura clàssica i francesa (...) i lamentava que hagués d’alternar les seves il·lusions d’erudit amb l’àrida feina d’oficial de la Diputació.
Sabedor que no havia fet cap mal a ningú, ni abans ni durant la Guerra Civil, ans al contrari, i que no tenia comptes pendents, Carles Rahola no va fer cas dels qui pronosticaven una repressió sense límits contra tots els intel·lectuals més o menys compromesos amb l’esquerra o el catalanisme. És més, com a funcionari de la Diputació de Girona, una vegada envaïda la ciutat se’n tornà al seu lloc de treball, on fou detingut.
L’única acusació que se li va fer és la d’escriure tres articles que segons el consell de guerra alentaban a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Un dels articles, després de fer un paral·lelisme entre la Bèlgica envaïda per Alemanya en la Primera Guerra Mundial i Catalunya acabava dient: Amb els mateixos procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins. (Carles Rahola, a “L’Autonomista”, 6 d’agost de 1938). Aquest fou un dels fragments que serví per condemnar-lo a mort.
Com podem observar, Carles Rahola estava ben allunyat dels discursos abrandats de l’esquerra del moment, perquè el que volia era una política tranquil·la i civilitzada malgrat les circumstàncies que va viure. Això ho podem veure en el llibret que avui comentem.
Fou publicat per la Comissió Permanent de la Diputació de Girona, arran d’una conferència que Carles Rahola pronuncià a la Biblioteca Popular de Figueres, el 3 de novembre de 1927, amb el títol de L’amor al llibre i els grans amics del llibre. S’encarregà de l’acurada edició els Tallers gràfics de la Casa de Misericòrdia de Girona, l’any 1928.
És una edició realitzada amb molta cura, amb una tipografia impecable i amb amplis marges i il·lustracions encartades de paper cuixé, elegant però humil. Com el mateix Rahola comenta en parlar de l’amor al llibre humil en comparar-lo amb els llibres de més luxe, dels que ha parlat anteriorment: Hi ha, en un recó de la biblioteca, el llibre humil, austerament vestit, de cobertes grises, que sembla com si vulgués, arrupidet, romandre ignorat, passar desapercebut entre els altres llibres, com temerós de decebre el lector que s’hi acosti.(...) Estimem-lo, el llibre sumptuós, sobretot si conté riquesa espiritual; però tinguem una mica de pietat, una mica d’amor per al llibre d’aspecte senzill, d’abillament ascètic, que roman oblidat en un recó de biblioteca.
Tota la conferència fou un elogi del llibre com a motor de transmissió de la saviesa i de com poder fomentar la lectura als més menuts, que són els que en un futur seran els lectors. D’aquesta manera fa un elogi de les biblioteques populars que promouen la lectura i no tanquen els llibres com si d’una presó d’or fos. És un text apassionat vers el llibre i l’alliberament intel·lectual que comporta. Només cal veure l’extracte dels punts que tracta, a la portadella d’aquest humil llibret de 44 pàgines de dimensions que no arriben al foli, que vaig trobar ja fa molt de temps en una llibreria de vell.
Haig de reconèixer que vaig dubtar si comprar-me’l o no (vaig pensar, un altre llibre sobre llibres!) però la dedicatòria de l’autor mateix al pedagog Pere Vergés (de qui tinc àmplies referències i vinculacions) em decidí a fer-ho. És curiós com un fet com aquest pot fer que ara disposi de l’exemplar i gaudeixi del contingut i que aporti, un dia com aquest, un plus d’emotivitat que sense la signatura no hauria tingut per a mi.
Com Carles Rahola mateix va escriure, en parlar de la pena de mort en un dels seus estudis, i que avui figura escrita en el monument que se li dedicà a la Rambla de la Llibertat de Girona que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.
BIBLIOGRAFIA
CASASÚS, JOSEP M. Periodisme català que ha fet història. Barcelona, Edicions Proa, 1996.
RAHOLA, CARLES. Breviari de ciutadania - La pena de mort a Girona. Girona, CCG Edicions, 2009 (Estudi i presentació de Josep M. Terricabras)
In memoriam del meu oncle Jackó (Santiago, Jaume, Jacme o Jaime) Alberdi (1932-2001) que va ser el primer a parlar-me apassionadament de les possibilitats d'Internet per a la difusió de llibres, davant del meu escepticisme. Uns quants anys després el seu somni és una realitat i el temps li ha donat la raó.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Soler%20&%20Llach%20(BCN)%2017-05-2012.jpg)
.jpg)
.jpg)
