dilluns, 2 de març de 2009

Sonata en tres tiempos (1939) de Miquel i Planas, la primera obra en català des del franquisme clandestí


Diuen que els llibres són un reflex del seu moment. El cas d’avui és un reflex de la situació d’incertesa que es visqué a Catalunya les setmanes immediatament posteriors a l’entrada de les tropes franquistes, en un tema punyent com era el de la llengua. Després tot fou molt clar i el silenci, profund i dilatat.
Sonata en tres tiempos de Ramon Miquel i Planas és dels primers llibres publicats en català no clandestí dels primers temps del franquisme. Malgrat no ser clandestí era alegal ja que s’escapà de la censura que, malgrat no tenir cap decret ni disposició que prohibís específicament publicar en català –almenys que sapiguem-, de facto, no ho permetia.

El llibre el podem datar a l'abril del 1939 perquè ja hi consta la prescriptiva inscripció d'Año de la Victoria.

Hem de pensar que el llibre fou imprès cap a l’abril del 1939 (el pròleg consta que és del febrer, poques setmanes després de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes). Sabem que és com a molt aviat de l’abril, perquè hi consta que és imprès l’Año de la Victoria, i això només es va poder fer constar a partir de l’abril, quan efectivament la guerra es donà per acabada). El llibre s’imprimí a l’editorial Altés en quart in tonso (18x13 cm.) sobre paper de qualitat -blavós i japó- quan l’escassedat de paper era una evidència i fins i tot la nova administració havia d’aprofitar papers republicans per a la burocràcia. És evident que el paper el tenia a l'abast gràcies a ser el fill del fundador de la paperera Miquel Rius.


Com es va aconseguir publicar un llibre en català en un moment com aquest? L’explicació la trobem en que el títol del llibre és en castellà i en aquest idioma es publicà en prosa la traducció dels sonets, fou una edició molt limitada -325 exemplars- i a més es feia constar que Imprímese a expensas del Autor, para sus amigos –és a dir, no era una edició venal, sinó de vanitat, sense segell editorial-. De fet els exemplars sempre estan numerats, són signats i nominals (l’exemplar que hem localitzat està dedicat a Ángel González Palencia, arabista i instructor de depuracions d’ intel·lectuals i universitaris de Madrid).



Full interior que Ramon Miquel i Planas dedicà a Ángel González Palencia igual com ho va fer amb tothom per tal de vendre una obra d'aquestes característiques en un moment poc donat per a la bibliofília.

Malgrat que fossin no venals totes les publicacions havien de passar la censura i sembla ser que aquest no hi va passar. Anava destinat a persones afectes al nou règim i d’una certa cultura i poder adquisitiu. No es diu enlloc, però l’autor el devia vendre a través del circuit de subscriptors de llibres de bibliòfil com fou normal amb aquest tipus de publicacions luxoses. Ramon Miquel i Planas era bibliòfil i erudit. Havia publicat els clàssics catalans en acurades edicions de bibliòfil i devia ser una persona vinculada a la Lliga, catalanista però gent d’ordre. A més a més, era un dels pocs intel·lectuals que s’oposaren des dels inicis a la reforma lingüística de Pompeu Fabra i per això els sonets són escrits en català prefabrià.



Per a Ramon Miquel i Planas tots els mals de la Revolució venien de la reforma lingüística fabriana.

El llibre es divideix en tres parts, la primera dedicada a cantar les excel·lències d’antics catalans, des de l’edat mitjana fins al s. XX que representa el passat del seny català; la segona és més intimista i inclou reflexions personals i l’angoixa passada durant la guerra (majoritàriament del 1938); i la tercera de temàtica religiosa.
És una poesia amb certes limitacions i que des de la perspectiva d’avui grinyola una mica. Els sonets, ideològicament parlant, s’adscriuen als elogis al franquisme i al nou ordre que s’imposà. El to laudatori és evident però sense arribar als extrems d’altres casos coetanis. L’ensabonada vers al nou règim i les blasmades contra el poder de la República i el que ell considerava el catalanisme radical són els elements que li permeteren sentir-se prou segur com per tirar endavant una publicació en català, en un moment en que fins i tot les publicacions religioses en català eren prohibides i impreses en la clandestinitat per editorials piadoses i hi constaven dates i dades falses.





Si analitzem el llibre amb deteniment veurem que la situació era molt complexa, i que la unanimitat vers el règim i la llengua del règim va venir poc després de l’edició del llibre. En primer lloc Ramon Miquel i Planas no fou un franquista reconegut (de fet Ignasi Riera ni el cita en el seu llibre sobre els col·laboracionistes franquistes). Pertanyia a un grup d’intel·lectuals vinculats a la Lliga Catalana que durant la guerra foren perseguits (alguns fins i tot moriren assassinats per milicians que detenien i executaven gent de dretes i catòlics, en nom de la Revolució). Aquesta mena de persones veieren en l’entrada de les tropes franquistes un alliberament real, pensant que imposarien una nova dictadura a la manera de Miguel Primo de Rivera.



Pensaven que passats els primers moments d’eufòria feixista tot tornaria a ser com abans de la República, sense radicalitats catalanistes i sota un ordre. Creien, ingènuament, que la victòria franquista no comportaria cap contratemps a un catalanisme ben entès.
Miquel i Planas -des d’un exili interior com patiren moltes persones- ja tenia pensat i escrit el llibre a finals del 1938. Quan arribà el moment de l’alliberament i volgué publicar el llibre es veié obligat a saltar els entrebancs de la censura que una publicació en català comportava. Per això l’edità amb totes les precaucions esmentades que el moment l’obligava. No ens consta, però segurament l’actitud de les noves autoritats en relació al català el degueren decebre i el portaren finalment a distanciar-se’n.



Sonet que ataca directament al govern de la Generalitat.

Aquest cas és il·lustratiu del que Dionisio Ridruejo, cap de propaganda de l’exèrcit vencedor (falangista convençut, que dissentí del franquisme i acabà finalment expulsat d’Espanya) escriu en les seves memòries, segons les quals hi havia una gran discussió sobre quina actitud havien de tenir les noves autoritats vers la llengua catalana. Dionisio Ridruejo mateix reconeix que finalment triomfaren les tesis més aniquiladores i per això s’hagué de destruir tota la propaganda franquista de guerra escrita en català que ja tenien impresa per repartir i llançar sobre Catalunya.
El llibre Sonata en tres tiempos, a més, volgué seguir una estètica allunyada tant de l’estètica imperialista castellana franquista com de les de avantguardes i per això es mantingué dins una estètica noucentista, com si no hi hagués hagut cap trencament. Les il·lustracions bicromes xilogràfiques es degueren a Ollé i Pinell que no consta enlloc com a il·lustrador -por a significar-se amb la nova situació, vergonya...?- i només hi ha el seu monograma, ben amagat enmig de les fulles d’un arbust de la portada interior.




Per entendre aquest llibre i les circumstàncies convulses d’aquest moment són molt aclaridores les paraules de presentació de la Revista de Catalunya publicada a l’exili el mateix 1939 i que diu així:
També dins Catalunya hi ha hagut guerra civil; perquè cada català, dins la seva consciència ha hagut de referir els interessos, alts o mesquins, debatuts dins la lluita general espanyola, no solament a la idea que ell tingués de l’home i la seva dignitat, sinó també a la seva pròpia fe i a les seves pròpies aspiracions quant al destí d’una Catalunya concreta, immediata, subjecte de drets imprescriptibles, i que ara corria el seu perill suprem. No compten els qui lleugerament o maliciosament renegaren. Però mereixen respecte els qui, a través d’íntimes tortures, cregueren haver de posposar les reivindicacions catalanes a d’altres urgències. Posposar, diferir, pot ésser també un acte de fe; temerària, però fe. No importa, doncs, a quina banda de la lluita han estat els catalans; vencedors o vençuts, tots com a catalans es senten avui vençuts; tots com a catalans han de refer llur esperança, cercar les noves formes de llur afirmació i de llur cooperació.
L’indispensable, insistim, és aquesta fe. En ella els molts de l’una banda i els menys de l’altra banda ens retrobarem, ens reconciliarem i ens salvarem.



Traducció en prosa al castellà dels sonets catalans.

L’interès d’aquest llibre, vist amb la perspectiva dels anys, se centra exclusivament en la seva raresa. Per la llengua que utilitza i pel conjunt de característiques tècniques i estètiques, cal entendre’l com un intent d’enllaç entre la bibliofília d’abans de la Guerra i la que neix a la postguerra, quan les circumstàncies ja són totes unes altres.
Algun dia s'haurà de fer una història global del llibre sota el franquisme ja que és un tema prou important i que en les grans monografies sobre aquest període mai hi surt, ni tant sols a les dedicades a l'art sota el Règim.

BIBLIOGRAFIA
CREXELL, JOAN i MANENT, ALBERT. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988
FABRE, JAUME. Els que van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.
MOLAS, JOAQUIM. 1939, any-límit de la literatura catalana aActes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
RIERA, IGNASI. Els catalans de Franco. Barcelona, Plaza & Janés, 1998.
VV.AA. El franquisme a Catalunya. La dictadura totalitària (1939-1945). Volum I. Barcelona, Edicions 62, 2005.
 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

16 comentaris:

  1. El sonet "Comença la revolució" és datat l'any 1913, el mateix any que l'IEC promulga les Normes ortogràfiques. ¿Hi ha algun altre sonet amb la mateixa temàtica? Interessantísim, Galderich. Miraré si en Llanas en parla.

    ResponSuprimeix
  2. Puigmalet, vaig estar a punt de dedicar-te el sonet... però em vaig frenar!
    Hi ha un altre sonet dedicat a La gramàtica d'en Mates (1468) i un altre dedicat a en LL. Faraudo de St. Germain, compilador del Lèxich Català Clàssich.
    Te'ls envio via email.

    ResponSuprimeix
  3. Mira que frenar-te...

    En Manuel Llanas, al llibre L'edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939), té un apartat dedicat a aquest bibliòfil, "Ramon Miquel i Planas: personal i intransferible". Esmenta el seu bel·ligerant antinormisme i algunes obres, però no pas aquesta.

    ResponSuprimeix
  4. Me n'havia oblidat de consultar el Manuel Llanas. Gràcies, el baixaré de les prestatgeria perquè aporta informacions molt interessants.
    Sobre les publicacions del principi del franquisme, però, cal consultar el Crexell-Manent malgrat sigui una mica massa índex d'obres.

    ResponSuprimeix
  5. Un article força interessant, però he de reconxer que desconeixia els manuals.
    Fins aviat

    ResponSuprimeix
  6. Miquel,
    Totes aquestes publicacions les pots a les llibreries i biblioteques i a més els llibres sobre Bibliografia catalana sota el franquisme engloben també la producció de València i Mallorca.
    Una salutació des de la València Nord.

    ResponSuprimeix
  7. Que bo que és tot el que pot llegir-se per aquí!.
    Doncs bé un altre cas paral•lel en el fet de posar el títol en castellà i la resta en català per despistar la censura és el d’uns ‘Gozos en honor de San Narciso patrono del pueblo de Tayala’ que porten data de 1944 i peu d’impremta de ‘Gerona, Imprenta Carreras’ Llevat el títol tota la resta és escrit en català. Ah! i menys la frase final que diu (Con censura eclesiástica)! El podeu veure i llegir a
    http://1.bp.blogspot.com/_LOtXgLMljc/SQgN9FJeHMI/AAAAAAAAEns/kMJYRJgIDnw/s1600-h/Narciso+29-gozos.jpg

    ResponSuprimeix
  8. Gràcies per l'aportació que desconeixia.
    Una de les coses que sobta més és la quantitat de llibres religiosos publicats en català clandestinament els primers anys del franquisme. Havia de ser molt dur sortir d'un periode bèl·lic en el que no et deixaven publicar textos religiosos i entrar en un altre (teoricament molt religiós) que no te'ls deixaven publicar en català!
    Zerosetze, gràcies pels teus goigs diaris. Com que no tens l'adreça posada ni la possibilitat de fer comentaris en els teus blocs t'ho dic ara.
    Per cert, l'enllaç als goigs de San Narciso no funciona.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  9. Aiii, acabo de veure que no funciona... a veure aquesta altra adreça:
    http://bibliogoigs.blogspot.com/search?q=narciso
    un cop obert el lloc cliqueu la imatge per engrandir-la i fer-la llegible... espero que ara sí!

    Sí, ja sé que no ofereixo 'torn de rèplica' però és que vaig de bòlit i no podria atendre els amics com m'agradaria

    Aquest bloc és fabulós, mil gràcies

    ResponSuprimeix
  10. Docs tampoc, br, br
    Suposo que si us connecteu a
    http://bibliogoigs.blogspot.com
    i escriviu al cercador en blanc de l'angle superior de l'esquerra la paraula
    Narciso
    enllaçarà...

    ResponSuprimeix
  11. Gràcies, ja està fet. Quan el vaig veure em va passar per alt tot aquest enginy per saltar-se les normes. L'any 1944, però, quan Hitler estava perdent la guerra el règim franquista va començar a ser una mica més permisiu amb el tema de l'idioma i altres temes per tal d'aparentar una certa normalitat davant de les forces aliades. Sembla que li va sortir bé... Imagina't com documents com aquests goigs reflecteixen els interessos a escala interancional!
    En fi, mil gràcies i si necessites més goigs en tinc uns quants fotografiats per nous apunts que et puc passar sense problemes.

    ResponSuprimeix
  12. Sóc fan de Ramon Miquel y Planas,aquest article és molt molt interessant, molt profitós.
    Gràcies per poder aprendre una mica més.

    ResponSuprimeix
  13. D'això es tracta, d'anar passant informacions i anèctodes que conformen el món del llibre.
    Gràcies a tu.

    ResponSuprimeix
  14. Del Llanes hi ha sis o set llibres gratis sobre l'edició a Catalunya , si vas al Gremi editors Catalunya, al carrer València de Barcelona , els aconseguiras fàcilment.
    A reveure.

    ResponSuprimeix
  15. Gràcies, ja els tinc. És molt recomenable però aquest cop me'l vaig oblidar de citar. Realment és una sort que el gremi d'editors el regali i el posi a disposició dels estudiosos del món del llibre.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols