La imatgeria popular de Joan Amades, una gran exposició imprescindible

Aquest any 2009 commemoratiu dels 50 anys de la mort de Joan Amades estan resultant força positius pel que fa a la reivindicació d’un personatge necessari per a la nostra història com ho fou ell. L’Associació Cultural Joan Amades està promovent moltes exposicions clòniques que viatgen per la nostra geografia i van escampant la tasca ingent de Joan Amades per tal de donar a conèixer detalls de la seva vida.


Afortunadament, però, Joan Amades és conegut per al públic català més o menys culte gràcies a les moltes reedicions que encertadament es va fer del Costumari Català i que ha fet que a força llars hi hagi els cinc volums de què consta el conjunt. Com que és una obra pensada i destinada a la consulta i no a la lectura de principi a fi (que també es pot fer, però jo mateix no m’hi veig en cor), tothom que hi ha fet una ullada s’ha adonat que hi ha moltes il·lustracions d’imatgeria popular.


Per aquest motiu, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat ha organitzat, als baixos del Palau Moja de les Rambles de Barcelona, l’exposició més important d’aquestes commemoracions: Imatgeria Popular. La col·lecció d’imatge impresa de l’arxiu Joan Amades, comissariada pel reconegut etnòleg Josep Mañà.


L’exposició aprofita l’avinentesa que des de fa 8 anys duren les feines de catalogació, classificació i indexació de bona part del Fons Amades (i diem part perquè un segment prou substancial de la col·lecció del folklorista es troba dispersa en diferents col·leccions particulars) que es troba dipositat a la Biblioteca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Com el nom indica, l’exposició intenta apropar-nos tot aquest món d’imatges impreses que Joan Amades va anar recollint al llarg de la seva vida, i que és representatiu de l’imaginari col·lectiu dels nostres avantpassats.

Des de Piscolabis Librorum volem recomanar-vos una exposició d’aquestes magnituds i interès i us apressem a visitar-la ja que s’acaba el proper 27 de setembre.


En total s’exposen uns 2.000 documents dels 13.000 que es conserven sota la custòdia del Centre de Promoció. Per aquest motiu la visita de l’exposició pot durar des de 10 minuts a unes quantes hores, en funció del temps de què disposeu i la paciència que tingueu. Els baixos del Palau Moja han estat ocupats per tota una sèrie de plafons que combinen text i imatges fotogràfiques, que ajuden a entendre la figura i la tasca de Joan Amades. Estèticament hem de felicitar als organitzadors per la ben trobada idea de penjar els textos de presentació dels diferents apartats d’uns fils i unes agulles d’estendre fetes de canya, elements que ens recorden el nom que de literatura de fil i canya que rebia aquest tipus d’impresos, perquè els venedors així les penjaven per tal que la gent els pogués observar i finalment, comprar.


Aquests textos penjats com si d’un estenedor es tractés es deuen a diversos experts en la matèria i d’una manera molt sintètica intenten donar quatre pinzellades sobre el calidoscopi Amades. Les fotografies que ajuden a reforçar les idees estan molt ben trobades, com la que reprodueix una parella de Múrcia que van arribar a Barcelona a peu, els anys seixanta dels s. XX encara amb literatura de canya sobre un ruc, una relíquia del passat de què la premsa del moment es va fer ressò.


Per a mi (gran afeccionat a la tinta impresa), l’exposició té un problema contradictori molt important i és la gran quantitat de fulls (auques, goigs, romanços, ventalls, jocs, proclames, retallables, processons, ombres xineses...) que s’exhibeixen dins d’uns expositors que surten transversalment de la paret i permeten anar passant uns marcs de dues cares, amb un imprès al davant i un altre al darrere, com si es tractés dels fulls d’un llibre gegant que tinguessin el llom enganxat a la paret. És una manera d’exposar molts materials en un espai molt reduït, però és lent i incòmode de veure si no es va sol.
Aquest és el gran parany que pot tenir l’exposició, que estigui enfocada gairebé només per als especialistes que ja coneixen les obres a través de reproduccions i que tenen un interès molt gran, però que pot provocar el rebuig d’altres persones que se sentin sobrepassades per la quantitat d’informació visual i que es perden una bona introducció a la imatgeria popular.


Crec, i és fàcil opinar a toro passat, que hauria estat positiu haver guardat un equilibri entre més vitrines que exposessin uns exemples mínims de la imatgeria per il·lustrar el discurs de l’exposició i, alhora, els plafons per als qui en volem més. Crec que els museus i les sales d’exposicions han d’anar per aquest camí, fent una combinació de peces molt ben exposades, les mínimes per fer-se’n una idea i no cansar la retina dels espectadors llecs, i la possibilitat d’oferir més teca per al públic especialitzat que en demanaria més. És un equilibri difícil d’aconseguir però crec que amb aquesta combinació encara hauria millorat una exposició plena de virtuts i molts encerts.


També crec que la vitrina central, amb una sèrie d’elements tridimensionals que en principi haurien d’explicar les diverses tècniques de la imatgeria popular, està infrautilitzada i no serveix per mostrar res a qui no sàpiga de què va la cosa. Amb una mica més de temps, el conjunt hauria quedat més rodó si els materials haguessin tingut les explicacions adients -a poder ser amb suport visual- perquè així el visitant sabria a què ens referim quan utilitzem paraules com: al bac, xilografia, pintat a la trepa, a la ditada, litografia...


Una altra qüestió és el tema dels catàlegs. En aquest cas em consta que a causa d’una manca de coordinació interna del Departament de Cultura, el catàleg de l’exposició -que es preveu molt interessant tant per les peces reproduïdes com pels articles i els especialistes que ofereixen diferents punts de vista de l’evolució de la imatgeria popular en sentit ampli- no va estar enllestit per al dia de la inauguració (8 de juliol). El problema és que no ha estat disponible tampoc les setmanes següents i que només ho estarà quan s’acabi l’exposició... Em permetreu que no faci cap altre comentari sobre un fet que passa massa sovint i que en una empresa privada seria causa de rodaments de caps i depuració de responsabilitats i que en l’administració pública no passa res de res!

Malgrat tots aquests peròs, us recomano que hi feu una bona visita, en funció dels vostres interessos, per gaudir d’uns impresos efímers dels segles XVIII-XIX principalment que la tasca monumental de recol·lecció de Joan Amades ha permès que en puguem gaudir. Sense la seva figura, molts d’aquests exemplars, peces úniques, no ens haguessin arribat avui. Una bona ocasió, doncs, per xalar de valent i homenatjar un home humil que feu una tasca cabdal i ingent!

Altres cròniques blocaires molt interessants de l'exposició:
http://untelalsulls.blogspot.com/2009/09/exposicio-i-shooping.html
http://vpamies.blogspot.com/2009/08/amb-joan-amades.html

Quatre visions de la Costa Brava (i IV): els ninots d’en Cesc

De totes les Costes Braves retratades de la sèrie, aquesta és l’única en què el retrat no es basa en fotografies, sinó en dibuixos. L’artífex és un dels millors ninotaires (com li agradava anomenar el seu ofici) de Catalunya: Francesc Vila Rufas, Cesc (1927 – 2006).

Haig de reconèixer que tinc una certa debilitat per a en Cesc, que considero un dels millors il·lustradors i humoristes del país de tots els temps, hereu d’una sensibilitat que arrenca del seu pare, Joan Vila (Joan Vila, d’Ivori), i que té influències tant d’il·lustradors catalans (Xavier Nogués) com d’estrangers (Steinberg, Sasek...). Quan Cesc s’apropava a una temàtica ho feia de manera molt humana i poètica i el llibre que avui presentem n’és un clar exemple.



El llibre combina sàviament les il·lustracions d’en Cesc amb textos de Noel Clarasó, molt atinats per refermar la ironia del dibuixos. Són com una espècie de subtítols, tan punyents com les sarcàstiques il·lustracions que acompanyen. Aquesta col·laboració entre tots dos (ninotaire i escriptor) no és l'única, ja que posteriorment van fer tàndem quan se celebraren els 90 anys dels jesuïtes de Casp i es publicà El "cole" visto por Cesc amb dibuixos de Cesc (degut a la col·laboració d'en Cesc a la revista de l'escola) i textos de Noel Clarasó, una altra joia de certa raresa.



Aquest llibre estampat en foli (28,50 x 22 cm.), amb els dibuixos reproduïts amb fotogravat i el text amb offset, fou publicat per Lumen en català, castellà, francès i anglès amb tapa dura il·lustrada i amb unes curioses guardes interiors que tenen un fons comú de mar i cel nocturn, malgrat que són ben diferents, a la manera de dos contraris.
La publicació del llibre, el 1963, pertany al període de col·laboració entre l’editorial Lumen i Cesc a principis dels anys 60 i que donà com a resultat, entre d’altres, una de les millor col·leccions de llibres il·lustrats (per adults i infants) en català, com fou Els nostres tipus, de què parlarem en un apunt pròximament.



Aquesta època és un moment de plenitud creativa de Cesc, en la qual el seu estil ja s’ha consolidat i, fins i tot, es permet una llibertat tècnica en l’ús dels pinzells i la plumilla molt personals, que la majoria d’artistes en aquest moment no fan. A més, Lumen li devia donar màxima llibertat per a crear el llibre que volgués, sense limitacions de cap tipus, amb il·lustracions en blanc i negre i en color.



Cesc, com a il·lustrador i a diferència de Català-Roca i Miserachs, pot crear les composicions que vulgui, traient i posant els elements que li sembli, fent èmfasi en allò que vol dir, ja que és ell qui organitza l’escena com li plau. També, a diferència dels fotògrafs -i en fer dibuixos-, no es veu obligat a incloure imatges paisatgístiques típiques de la Costa Brava, sinó que el que fa és anar un pas més enllà que Xavier Miserachs i retratar la Costa Brava encara més humana, amb una total absència del paisatge natural a no ser que serveixi d’atrezzo de les seves il·lustracions.



A partir d’aquestes bases, Cesc comença a retratar amb un humor molt fi els canvis que està patint la Costa Brava, sobretot per l’irrupció del turisme. És més, aquest llibre, sense cap mena de dubte, va destinat també a un sector del turisme capaç d’apreciar aquest humor intel·ligent i per això se’n fa una tirada en els quatre idiomes que coneixem que es va editar. El text i els dibuixos, molt ben travats, van desgranant totes les contradiccions que l’arribada del turisme implica i ho pot fer de manera més punyent i poètica alhora que en les fotografies.



En Cesc sempre va comentar que una de les coses que més l’havia sorprès de la censura franquista era la desuniformitat i arbitrarietat de criteris pel que feia a la prohibició de publicar acudits. Sovint es trobava que acudits que ell mateix havia considerat que no passarien la censura eren tolerats i, en canvi, d’altres que només tenien un rerefons poètic eren prohibits taxativament! Desconec si aquest llibre fou víctima de la censura o no, però el que sí és cert és que hi ha ironies tan fines contra la situació d’Espanya que el censor no les devia ni saber veure.



La ironia sobre el règim i la situació política del moment porta el tàndem Cesc-Noel Clarasó a descriure d’una manera desacomplexada (i això és el que deuria despistar el censor) l’anormalitat de les mancances que vivia el país com si fos la cosa més normal del món, senzillament, forma part de la “idiosincracia nacional”. Si alguna cosa falla representa que és culpa dels turistes i no d’un país en el qual manca de tot. Per això, l’escena en què dos autobusos intenten passar alhora per una d’aquelles carreteres infernals hi ha un text que diu: quan hi coincideixen dos autocars i no passa res, els viatgers comenten que no n’hi ha per tant i critiquen els països superdesenrotllats (sic) que malbaraten quantitats excessives per a una amplària inútil de carretera, és per a mi un dels moments més antològics i sarcàstics del llibre. M’imagino el censor amb un somriure d’orella a orella pensant: Y estos extrangeros que vienen aquí a decirnos como nos hemos de gobernar... ¡qué saben ellos!



Els dibuixos d’en Cesc, fets amb una aparent simplicitat (què complex és ser simple!), burxen en els diversos aspectes de l’arribada dels turistes i la transformació sobretot del paisatge humà dels pobles i els seus habitants, retratant els turistes com a persones que només van a buscar allò que busquen: unes vacances relaxades, alegres i sense preocupacions. Però també la gent del país rep unes pinzellades de fina ironia i poesia en aquesta situació d’impàs que es visqué durant els anys 50 i 60 i que era molt difícil saber cap a on aniria tot plegat.



En definitiva, aquest llibre capta, com els altres llibres de les dues setmanes anteriors, els canvis que es produïren en un territori que havia quedat tradicionalment aïllat per la manca de bones comunicacions terrestres. La burgesia catalana de principis de segle XX havia estiuejat principalment a la zona del Maresme (el Masnou, Premià, Caldetes, Sant Pol...) perquè estava ben comunicada per mar, carretera i ferrocarril. A partir de Blanes les comunicacions empitjoraven (la carretera es desviava per l’interior, cap a Girona, i la costa de la Selva i l’Empordà quedava, malgrat tocar el mar, en un racó de món amb una economia basada en l'agricultura i el suro, la pesca i el transport marítim. El nom de Costa Brava se li atorgà no només per la seva difícil orografia, sinó també per una situació d’endarreriment tecnològic comparat amb altres zones de Catalunya que feia que la supervivència dels seus habitants fos molt dura, malgrat que plàsticament -com hem vist en els llibres de Català-Roca i Miserachs- fos molt fotogènica.



El desarrollismo del anys 50 i l’obertura de fronteres després dels hipòcrites boicots internacionals a la Dictadura permeteren que els primers turistes arribessin a les nostres costes i les primeres que trobessin fossin les de la Costa Brava, prou exòtiques. Per això Cesc retrata l’arribada de turistes que pensaven que la Costa Brava era el resum de tots els tòpics d’Espanya i per això al turista se li donava tot el que desitjava: toros, flamenc, sangria, sol... i sexe. No calia fer més quilòmetres si ja trobaven el que volien a bon preu i proper de la frontera. A més d’un exotisme en els costums (fossin autòctons o importats de les Espanyes per satisfer-los a ells, això tant se valia) també certificaven allò que buscaven de l’endarreriment d’Espanya i que Europa començava als Pirineus. Tot a bon preu, pasen y vean...



Cesc i Noel Clarasó (només cal llegir els textos de la selecció de pàgines que us poso) sarcàsticament fan un repàs molt crític a aquesta situació i amb un fi to irònic les van deixant caure, com aquell qui no vol la cosa... Un llibre intel·ligent que, com els altres de la sèrie, necessitaria una nova edició de qualitat, que respectés la gran qualitat dels originals, per reflexionar què érem i què som.

PD. Una altra visió d'aquest llibre la trobareu al bloc de la il·lustradora, Carme Sala de La Meva Maleta

Costa Brava (III). El paisatge humà de Miserachs

He tenido una mala suerte impresionante con lo de las fotos de la Costa Brava. Esta semana apareció un libro cojonudo de Luís Romero con fotos de Catalá-Roca muy buenas. Es el libro español mejor editado que he visto. Lo ha tirado Fournier en Vitoria, con un hueco grabado insuperable. No obstante he hablado con varios editores y he tomado la decisión de hacer MI LIBRO.
Aquest fragment de la carta que Xavier Miserachs (1937-1998) va escriure al seu amic i també fotògraf d’Almeria Carlos Pérez Siquier, el juliol del 1958 és revelador de la força interior i de l’energia del fotògraf que comentarem avui.


Hem de tenir en compte que quan Xavier Miserachs escrigué aquesta carta només tenia 21 anys, però ja feia mesos que li ballava a les mans la seva Leica F3, regal de reis i que per Setmana Santa, al damunt de la seva moto, ja havia utilitzat per a fer les seves primeres fotografies de la Costa Brava, amb la intenció de fer un llibre inspirat amb el Carnet de Route de Werner Bischof.


El concepte que tenia Xavier Miserachs del seu projecte era el de fer una storyboard de la Costa Brava aprofitant més l’ambient humà i els seus contrastos, que no pas els paisatges. Com hem vist en la carta del nostre autor, el llibre de Francesc Català-Roca se li va avançar, amb molta qualitat com ell mateix reconeix, com també li reconeixia un cert mestratge fotogràfic.


El llibre de Xavier Miserachs finalment es publicà (27 x 23 cm.) el 1966 amb 155 fotografies en blanc i negre i a tot color per Kairós, en castellà i alemany i per Hachette en francès. L’edició també es va realitzar amb la qualitat de les impremtes de Fournier de Vitoria, que ja havia admirat en la carta que el 1958 havia enviat al seu amic.


Malgrat aquesta semblança d’impressió i temàtica, tots dos llibres tenen una sèrie de diferències molt importants. En primer lloc, en el cas de Miserachs les fotografies són les protagonistes del llibre i els textos són elements secundaris, no com passava en el llibre de Francesc Català-Roca, en el qual el text tenia un protagonisme per sobre de la fotografia, malgrat la diferència qualitativa entre un i l’altra.


En aquest cas el text se circumscriu només a un pròleg de Josep Plà, que qualifica com las mejores que se han hecho sobre lo que suele llamarse la Costa Brava i petits textos il·lustratius per Manuel Vázquez (suposem que Montalbán) i Peter Coughtry, que reforcen les fotografies. Així com l’anterior llibre, el de Romero i Català-Roca, anava signat com un tàndem, en el cas del llibre present només hi ha el títol i el nom de Xavier Miserachs, ja que els textos són un suplement i les fotografies són les protagonistes, com en un tipus de llibres habituals més enllà de les fronteres però que a Espanya aquest cas n’era una excepció.


A més de la concepció d’obra completa i pròpia per part del fotògraf, hi ha una sèrie de diferències bastant marcades amb el llibre de Català-Roca. Així, el títol del llibre mateix: costa brava show (en minúscula, com era moda en el moment) denota una ironia molt fina, introduint un anglicisme com show, com ho va fer posteriorment Luis María Carandell en el seu Celtiberia Show (1970), un llibre també imprescindible per entendre l’època i el tardofranquisme.


Xavier Miserachs, en crear un llibre de dalt a baix, sense un text previ que l’encotilli, pot fer la selecció de fotografies seguint el seu propi criteri i prescindint de fer un recorregut geogràfic de Blanes a Port-Bou, sinó de mostrar la seva visió d’una Costa Brava en plena transformació, al marge de la zona geogràfica concreta.


Estructuralment, el llibre també té una llibertat absoluta. Es divideix en tres capítols: El reclamo, La feria i Un mundo aparte, que parlen de temes més generals que no pas geogràfics. Malgrat això, aquest darrer capítol és dedicat íntegrament a Cadaqués i les seves rodalies, com si d’una ampliació en lupa d’un espai molt concret es tractés.


De fet, Miserachs no intenta fer una guia, sinó reflectir la sensació que li produeix un territori en un moment concret, en el qual conviuen des de formes tradicionals de vida fins a les novetats que aporta la indústria del turisme. Les fotografies estan combinades perfectament en la composició del llibre i totes tenen una relació entre elles, com si d’una xarxa de pescador es tractés. Aquest element és el que li dóna molta unitat estilística al llibre.


Tècnicament, Xavier Miserachs treballa els contrastos molt forçats del blanc i el negre, malgrat que també utilitza el color en un moment en el qual la fotografia artística semblava que només podia tenir camp d’expansió en el blanc i negre. Les fotografies a color són situades dintre del llibre com si de sèries es tractessin, enmig de la majoria que són en blanc i negre. Es tracta d’intercalar al principi, al final i al mig del llibre, un plec de 8 pàgines impreses sobre paper cuixé. Segurament, causes tècniques devien impel·lí a fer-ho d’aquesta manera.


Per aconseguir l’objectiu que es proposa, Miserachs no dubta a utilitzar rodets de gran sensibilitat, amb força gra, o rodets en els quals la pel·lícula ha estat forçada per tal de poder retratar la nit sense flashos, com si d’un participant més de la festa es tractés. Per això les seves fotografies nocturnes són molt naturals, sense artificialitats, utilitzant uns angles compositius molt valents i alhora molt estètics, que denoten que el fotògraf ha passat desapercebut, totalment integrat en el sarau.


Aquesta manera de fotografiar conjuntament amb potents teleobjectius li permeten que el moviment i l’espontaneïtat siguin els protagonistes d’aquesta Costa Brava de Miserachs, en la qual el dinamisme és el resultat final. Busca una estètica, però no clàssica com la del seu admirat Francesc Català-Roca, sinó moderna en el sentit més actual del seu moment. Per això, en la recerca estètica prescindeix de si en l’enquadrament de la fotografia hi ha cotxes, cables elèctrics o telefònics... perquè per a ell allò també era el paisatge humà que estava transformant un espai. Aquests detalls són els que caracteritzen una manera de fer que ens fa sentir més properes les fotografies. Els enquadraments també tenen un component destacat de modernitat en el fet que inclouen molt sovint persones i objectes incomplets, de manera que se suggereix que la imatge continua fora dels marges compositius.


És curiós constatar que Xavier Miserachs, publicant aquest llibre només vuit anys després del de Francesc Català-Roca, pot incorporar més explícitament la sensació de canvis de la Costa Brava. Val a dir, com hem comentat anteriorment, que comptava amb una llibertat molt més gran a l’hora de seleccionar les fotografies i fer el seu llibre particular, sense dependre d’un guió preestablert, seguint l’estela del llibre que el va consagrar com a fotògraf: Barcelona, blanc i negre, publicat el 1964, dos anys abans. Aquest precedent, sense cap mena de dubte, és el que va empènyer l’Editorial Kairós a admetre les condicions que devia posar Miserachs per fer el seu llibre (MI LIBRO, que deia en majúscules en la carta al seu amic d’Almeria).


Per totes aquestes raons, el llibre és un festival de contrastos entre forasters cosmopolites (festes, toros, platges...) amb la gent treballant al camp i a la pesca, entre els costums tradicionals i els forasters, entre la importació de tipismes espanyols i estrangers amb els autòctons de la Costa Brava. Per aquest motiu l’autor qualifica i titula el llibre com un show.


Posteriorment, el 1982, participarà en un altre llibre sobre tota la costa catalana (Pel car de fora. Catalunya des del mar. Edicions 62) seguint un text de Carlos Barral, amb impecables fotografies a tot color, però el moment de la gran transformació de la Costa Brava ja havia passat i aquest territori ja s’havia incorporat, gairebé del tot, a la globalització de gustos i cosmopolitismes i hi quedava poc marge per als contrastos. Però aquest llibre, ja és una altra història.

BIBLIOGRAFIA

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava. Girona, Fundació Caixa de Girona, 2007.

Quatre visions de la Costa Brava (II). El mestratge de Català-Roca

En Francesc, un amic menorquí, sempre se’n fot dels catalans perquè diu que critiquem molt els altres (valencians i balears principalment) de destruir el seu paisatge natural, quan nosaltres ja el tenim totalment malmès de fa temps a causa d’un urbanisme incoherent i rapinyaire. Posa l’exemple de la Costa Brava i la compara amb la costa de Menorca i Mallorca per incidir en el fet que, malgrat els disbarats que s’han fet a les illes, encara s’hi conserven espais verges, a diferència de la costa catalana, on pràcticament no queda ni un pam per urbanitzar, de manera més o menys intensa.


Fent una ullada als quatre llibres que presento com a sèrie en el bloc, en gran part li haig de donar la raó –malgrat em pesi-, sobretot perquè les fotografies no enganyen i veient el què era la Costa Brava i el que és actualment, la comparança no admet discussió.


El primer projecte que volgué recollir en un llibre l’impacte que el canvi turístic estava causant a la Costa Brava i les sensacions que aquest canvi generava és el que redactà l’escriptor i periodista Luis Romero i il·lustrà, amb fotografies plenes de sensibilitat, Francesc Català-Roca. El llibre, d’un format gairebé quadrat (26,5 x 24 cm), fou editat per Ediciones Cid el 1958 i imprès a la impremta d’Heraclio Fournier de Vitòria. Té la tapa dura de tela amb una sobrecoberta de paper cuixé amb dues fotografies a tot color, una per davant i l’altra per darrera. S’edità en castellà, francès i anglès, i també en català amb una traducció de Joan Oliver, Pere Quart.


El llibre és un recorregut literari i geogràfic per la Costa Brava, des de Blanes fins a Port-Bou, al llarg del qual Luís Romero va desgranant, poble per poble, les característiques i curiositats històriques i culturals de cada lloc. El text vol ser una petita guia sentimental d’un territori, en el qual es repassa els diversos aspectes anecdòtics, però també es busca els orígens més remots dels llocs per contrastar-los amb els fets més recents, sense negligir la incipient indústria del turisme.


Les fotografies complementen el text, malgrat que no constitueixen una il•lustració de cap episodi concret, sinó una visió de la Costa Brava en general, en els aspectes més diversos. Així, Català-Roca fotografia una Costa Brava verge, d’espais naturals quasi salvatges, amb petites poblacions en les quals la gent es dedica a la pesca o al conreu, amb mètodes encara primitius, que conviuen amb l’arribada dels primers turistes.


Tècnicament el fotògraf se’ns mostra molt clàssic, amb enquadraments molt ben pensats, llums molt equilibrades amb interessants clarobscurs, distàncies ben estudiades amb enfocaments pertinents, i composicions i tractaments dels elements de manera perfecta. No és desencertat dir que Francesc Català-Roca estigué molt influït per l’obra del fotògraf especialitzat en publicitat que fou el seu pare, Pere Català i Pic, per al qual cada element havia de ser molt estudiat per assolir un resultat perfecte.


El classicisme fotogràfic de Català-Roca potencia el bell paisatge i l’estatisme dels pobles verges al costat del mar, la gent dedicada a la seva feina calmada, el silenci general, la placidesa que evoquen -des de la visió actual- aquestes imatges dels primers anys cinquanta, que contrasten amb el turisme que està arribant. A més, en les seves fotografies tranquil·les, els protagonistes mai no posen sinó que tenen una actitud eterna, fruit d’haver aconseguit un ambient calmat entre el fotògraf i qui serà protagonista de la instantània. Aquesta absència de violència entre el motiu de la fotografia i el fotògraf li permet, precisament, ser més acurat en la tècnica fotogràfica.


Malgrat això, tampoc no negligeix l’oportunitat efímera dels moments reveladors, en els quals els protagonistes no són conscients que són l’objectiu del nostre fotògraf. En aquests casos d’improvisació Francesc Català-Roca desplega per la seva experiència, domini de l’ofici i intuïció, uns recursos plàstics de primera magnitud.


Paral•lelament a aquesta tècnica tan acurada, la seva filosofia de la fotografia demana que hi hagi una història per explicar, però sense donar la feina mastegada, sinó que cada espectador ha de fer les seves interpretacions a partir de les pistes que li dóna el fotògraf. Per això les fotografies són molt insinuants però no són propagandístiques, ni pamfletàries de cap situació política o social concreta, sinó que reflecteixen l’època i que cadascú tregui les pròpies conseqüències a partir d’imatges certament poètiques. Aquí rau la força de Francesc Català-Roca.


Això fa que les fotografies siguin un bocí d’Història perquè contempla el temps i l’espai on aquestes fotografies han estat fetes. Les fotografies de Francesc Català-Roca esdevenen d’aquesta manera un element més definitori per a la memòria col·lectiva que el text mateix de Luís Romero, massa descriptiu i feixuc en comparació amb la frescor de les fotografies.


Veient aquestes fotografies d’aquest espai i d’aquell temps ens hem de qüestionar vàries coses. En primer lloc, aquest espai que hem perdut, en el qual l’autenticitat de les tradicions i de la història traspuen per tot arreu, no era un lloc idílic per a tothom, comportava una vida molt sacrificada, amb molt poques compensacions. Veient la dura feina dels pescadors, les remalladores de xarxes, el temporer carregat amb els suros recent arrencats de les sureres, la dona vella que ven ceràmica de la Bisbal en una parada a terra... ens costa de dir que això era el paradís, i per tant ens obliga a plantejar-nos que, si bé la mecanització dels processos productius ha tret autenticitat i plasticitat a la vida quotidiana, la qualitat de vida dels habitants del país ha millorat enormement. Crec que això és així, almenys des d’un punt de vista majoritari.


Per altra banda, si no s’haguessin construït els hotels, els apartaments, les carreteres, les zones comercials, seria impossible que tanta gent pogués gaudir de la Costa Brava, encara que, com podem comparar gràcies a les fotografies, sigui una Costa Brava diferent de la que fa cinquanta anys... Segur que es podria haver fet d’una altra manera i gestionar els canvis amb més previsió i equilibri. Els desencerts més greus són d’època del desenvolupisme franquista, quan el respecte al medi natural i social no entrava ni en l’imaginari d’uns governants que eren els primers a negligir-los, però en els anys noranta i la primera dècada del segle XXI, la voracitat constructiva i l’afany recaptatori dels ajuntaments no han fet més que afegir llenya al foc de la sobreedificació, fins i tot a ran de mar i malgrat la famosa “llei de costes”.


No ho sé del cert, però crec que li hem de donar la raó a en Xesc –nascut a Ciutadella de Menorca i afincat a Barcelona des de fa anys- que hem fet malbé el nostre patrimoni natural i potser per això ara estem neguitosos quan passa el mateix en altres territoris que estimem i voldríem que s’hi preservés el que nosaltres ja no podem tenir a casa.

NOTA  IMPORTANT DEL 29 DE SETEMBRE DEL 2011:
És imprescindible llegir el comentari que ha deixat en Javier Romero a l'entorn de la gènesi d'aquest llibre i de la relació de profunda amistat entre l'escriptor i el fotògraf Francesc Català-Roca. No us el perdeu perquè poques vegades tenim l'oportunitat de conèixer de primera mà la informació que amablement ens facilita.

BIBLIOGRAFIA:

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Girona, Fundació Caixa Girona, 2007.