Costa Brava (III). El paisatge humà de Miserachs

He tenido una mala suerte impresionante con lo de las fotos de la Costa Brava. Esta semana apareció un libro cojonudo de Luís Romero con fotos de Catalá-Roca muy buenas. Es el libro español mejor editado que he visto. Lo ha tirado Fournier en Vitoria, con un hueco grabado insuperable. No obstante he hablado con varios editores y he tomado la decisión de hacer MI LIBRO.
Aquest fragment de la carta que Xavier Miserachs (1937-1998) va escriure al seu amic i també fotògraf d’Almeria Carlos Pérez Siquier, el juliol del 1958 és revelador de la força interior i de l’energia del fotògraf que comentarem avui.


Hem de tenir en compte que quan Xavier Miserachs escrigué aquesta carta només tenia 21 anys, però ja feia mesos que li ballava a les mans la seva Leica F3, regal de reis i que per Setmana Santa, al damunt de la seva moto, ja havia utilitzat per a fer les seves primeres fotografies de la Costa Brava, amb la intenció de fer un llibre inspirat amb el Carnet de Route de Werner Bischof.


El concepte que tenia Xavier Miserachs del seu projecte era el de fer una storyboard de la Costa Brava aprofitant més l’ambient humà i els seus contrastos, que no pas els paisatges. Com hem vist en la carta del nostre autor, el llibre de Francesc Català-Roca se li va avançar, amb molta qualitat com ell mateix reconeix, com també li reconeixia un cert mestratge fotogràfic.


El llibre de Xavier Miserachs finalment es publicà (27 x 23 cm.) el 1966 amb 155 fotografies en blanc i negre i a tot color per Kairós, en castellà i alemany i per Hachette en francès. L’edició també es va realitzar amb la qualitat de les impremtes de Fournier de Vitoria, que ja havia admirat en la carta que el 1958 havia enviat al seu amic.


Malgrat aquesta semblança d’impressió i temàtica, tots dos llibres tenen una sèrie de diferències molt importants. En primer lloc, en el cas de Miserachs les fotografies són les protagonistes del llibre i els textos són elements secundaris, no com passava en el llibre de Francesc Català-Roca, en el qual el text tenia un protagonisme per sobre de la fotografia, malgrat la diferència qualitativa entre un i l’altra.


En aquest cas el text se circumscriu només a un pròleg de Josep Plà, que qualifica com las mejores que se han hecho sobre lo que suele llamarse la Costa Brava i petits textos il·lustratius per Manuel Vázquez (suposem que Montalbán) i Peter Coughtry, que reforcen les fotografies. Així com l’anterior llibre, el de Romero i Català-Roca, anava signat com un tàndem, en el cas del llibre present només hi ha el títol i el nom de Xavier Miserachs, ja que els textos són un suplement i les fotografies són les protagonistes, com en un tipus de llibres habituals més enllà de les fronteres però que a Espanya aquest cas n’era una excepció.


A més de la concepció d’obra completa i pròpia per part del fotògraf, hi ha una sèrie de diferències bastant marcades amb el llibre de Català-Roca. Així, el títol del llibre mateix: costa brava show (en minúscula, com era moda en el moment) denota una ironia molt fina, introduint un anglicisme com show, com ho va fer posteriorment Luis María Carandell en el seu Celtiberia Show (1970), un llibre també imprescindible per entendre l’època i el tardofranquisme.


Xavier Miserachs, en crear un llibre de dalt a baix, sense un text previ que l’encotilli, pot fer la selecció de fotografies seguint el seu propi criteri i prescindint de fer un recorregut geogràfic de Blanes a Port-Bou, sinó de mostrar la seva visió d’una Costa Brava en plena transformació, al marge de la zona geogràfica concreta.


Estructuralment, el llibre també té una llibertat absoluta. Es divideix en tres capítols: El reclamo, La feria i Un mundo aparte, que parlen de temes més generals que no pas geogràfics. Malgrat això, aquest darrer capítol és dedicat íntegrament a Cadaqués i les seves rodalies, com si d’una ampliació en lupa d’un espai molt concret es tractés.


De fet, Miserachs no intenta fer una guia, sinó reflectir la sensació que li produeix un territori en un moment concret, en el qual conviuen des de formes tradicionals de vida fins a les novetats que aporta la indústria del turisme. Les fotografies estan combinades perfectament en la composició del llibre i totes tenen una relació entre elles, com si d’una xarxa de pescador es tractés. Aquest element és el que li dóna molta unitat estilística al llibre.


Tècnicament, Xavier Miserachs treballa els contrastos molt forçats del blanc i el negre, malgrat que també utilitza el color en un moment en el qual la fotografia artística semblava que només podia tenir camp d’expansió en el blanc i negre. Les fotografies a color són situades dintre del llibre com si de sèries es tractessin, enmig de la majoria que són en blanc i negre. Es tracta d’intercalar al principi, al final i al mig del llibre, un plec de 8 pàgines impreses sobre paper cuixé. Segurament, causes tècniques devien impel·lí a fer-ho d’aquesta manera.


Per aconseguir l’objectiu que es proposa, Miserachs no dubta a utilitzar rodets de gran sensibilitat, amb força gra, o rodets en els quals la pel·lícula ha estat forçada per tal de poder retratar la nit sense flashos, com si d’un participant més de la festa es tractés. Per això les seves fotografies nocturnes són molt naturals, sense artificialitats, utilitzant uns angles compositius molt valents i alhora molt estètics, que denoten que el fotògraf ha passat desapercebut, totalment integrat en el sarau.


Aquesta manera de fotografiar conjuntament amb potents teleobjectius li permeten que el moviment i l’espontaneïtat siguin els protagonistes d’aquesta Costa Brava de Miserachs, en la qual el dinamisme és el resultat final. Busca una estètica, però no clàssica com la del seu admirat Francesc Català-Roca, sinó moderna en el sentit més actual del seu moment. Per això, en la recerca estètica prescindeix de si en l’enquadrament de la fotografia hi ha cotxes, cables elèctrics o telefònics... perquè per a ell allò també era el paisatge humà que estava transformant un espai. Aquests detalls són els que caracteritzen una manera de fer que ens fa sentir més properes les fotografies. Els enquadraments també tenen un component destacat de modernitat en el fet que inclouen molt sovint persones i objectes incomplets, de manera que se suggereix que la imatge continua fora dels marges compositius.


És curiós constatar que Xavier Miserachs, publicant aquest llibre només vuit anys després del de Francesc Català-Roca, pot incorporar més explícitament la sensació de canvis de la Costa Brava. Val a dir, com hem comentat anteriorment, que comptava amb una llibertat molt més gran a l’hora de seleccionar les fotografies i fer el seu llibre particular, sense dependre d’un guió preestablert, seguint l’estela del llibre que el va consagrar com a fotògraf: Barcelona, blanc i negre, publicat el 1964, dos anys abans. Aquest precedent, sense cap mena de dubte, és el que va empènyer l’Editorial Kairós a admetre les condicions que devia posar Miserachs per fer el seu llibre (MI LIBRO, que deia en majúscules en la carta al seu amic d’Almeria).


Per totes aquestes raons, el llibre és un festival de contrastos entre forasters cosmopolites (festes, toros, platges...) amb la gent treballant al camp i a la pesca, entre els costums tradicionals i els forasters, entre la importació de tipismes espanyols i estrangers amb els autòctons de la Costa Brava. Per aquest motiu l’autor qualifica i titula el llibre com un show.


Posteriorment, el 1982, participarà en un altre llibre sobre tota la costa catalana (Pel car de fora. Catalunya des del mar. Edicions 62) seguint un text de Carlos Barral, amb impecables fotografies a tot color, però el moment de la gran transformació de la Costa Brava ja havia passat i aquest territori ja s’havia incorporat, gairebé del tot, a la globalització de gustos i cosmopolitismes i hi quedava poc marge per als contrastos. Però aquest llibre, ja és una altra història.

BIBLIOGRAFIA

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava. Girona, Fundació Caixa de Girona, 2007.