Quatre visions de la Costa Brava (II). El mestratge de Català-Roca

En Francesc, un amic menorquí, sempre se’n fot dels catalans perquè diu que critiquem molt els altres (valencians i balears principalment) de destruir el seu paisatge natural, quan nosaltres ja el tenim totalment malmès de fa temps a causa d’un urbanisme incoherent i rapinyaire. Posa l’exemple de la Costa Brava i la compara amb la costa de Menorca i Mallorca per incidir en el fet que, malgrat els disbarats que s’han fet a les illes, encara s’hi conserven espais verges, a diferència de la costa catalana, on pràcticament no queda ni un pam per urbanitzar, de manera més o menys intensa.


Fent una ullada als quatre llibres que presento com a sèrie en el bloc, en gran part li haig de donar la raó –malgrat em pesi-, sobretot perquè les fotografies no enganyen i veient el què era la Costa Brava i el que és actualment, la comparança no admet discussió.


El primer projecte que volgué recollir en un llibre l’impacte que el canvi turístic estava causant a la Costa Brava i les sensacions que aquest canvi generava és el que redactà l’escriptor i periodista Luis Romero i il·lustrà, amb fotografies plenes de sensibilitat, Francesc Català-Roca. El llibre, d’un format gairebé quadrat (26,5 x 24 cm), fou editat per Ediciones Cid el 1958 i imprès a la impremta d’Heraclio Fournier de Vitòria. Té la tapa dura de tela amb una sobrecoberta de paper cuixé amb dues fotografies a tot color, una per davant i l’altra per darrera. S’edità en castellà, francès i anglès, i també en català amb una traducció de Joan Oliver, Pere Quart.


El llibre és un recorregut literari i geogràfic per la Costa Brava, des de Blanes fins a Port-Bou, al llarg del qual Luís Romero va desgranant, poble per poble, les característiques i curiositats històriques i culturals de cada lloc. El text vol ser una petita guia sentimental d’un territori, en el qual es repassa els diversos aspectes anecdòtics, però també es busca els orígens més remots dels llocs per contrastar-los amb els fets més recents, sense negligir la incipient indústria del turisme.


Les fotografies complementen el text, malgrat que no constitueixen una il•lustració de cap episodi concret, sinó una visió de la Costa Brava en general, en els aspectes més diversos. Així, Català-Roca fotografia una Costa Brava verge, d’espais naturals quasi salvatges, amb petites poblacions en les quals la gent es dedica a la pesca o al conreu, amb mètodes encara primitius, que conviuen amb l’arribada dels primers turistes.


Tècnicament el fotògraf se’ns mostra molt clàssic, amb enquadraments molt ben pensats, llums molt equilibrades amb interessants clarobscurs, distàncies ben estudiades amb enfocaments pertinents, i composicions i tractaments dels elements de manera perfecta. No és desencertat dir que Francesc Català-Roca estigué molt influït per l’obra del fotògraf especialitzat en publicitat que fou el seu pare, Pere Català i Pic, per al qual cada element havia de ser molt estudiat per assolir un resultat perfecte.


El classicisme fotogràfic de Català-Roca potencia el bell paisatge i l’estatisme dels pobles verges al costat del mar, la gent dedicada a la seva feina calmada, el silenci general, la placidesa que evoquen -des de la visió actual- aquestes imatges dels primers anys cinquanta, que contrasten amb el turisme que està arribant. A més, en les seves fotografies tranquil·les, els protagonistes mai no posen sinó que tenen una actitud eterna, fruit d’haver aconseguit un ambient calmat entre el fotògraf i qui serà protagonista de la instantània. Aquesta absència de violència entre el motiu de la fotografia i el fotògraf li permet, precisament, ser més acurat en la tècnica fotogràfica.


Malgrat això, tampoc no negligeix l’oportunitat efímera dels moments reveladors, en els quals els protagonistes no són conscients que són l’objectiu del nostre fotògraf. En aquests casos d’improvisació Francesc Català-Roca desplega per la seva experiència, domini de l’ofici i intuïció, uns recursos plàstics de primera magnitud.


Paral•lelament a aquesta tècnica tan acurada, la seva filosofia de la fotografia demana que hi hagi una història per explicar, però sense donar la feina mastegada, sinó que cada espectador ha de fer les seves interpretacions a partir de les pistes que li dóna el fotògraf. Per això les fotografies són molt insinuants però no són propagandístiques, ni pamfletàries de cap situació política o social concreta, sinó que reflecteixen l’època i que cadascú tregui les pròpies conseqüències a partir d’imatges certament poètiques. Aquí rau la força de Francesc Català-Roca.


Això fa que les fotografies siguin un bocí d’Història perquè contempla el temps i l’espai on aquestes fotografies han estat fetes. Les fotografies de Francesc Català-Roca esdevenen d’aquesta manera un element més definitori per a la memòria col·lectiva que el text mateix de Luís Romero, massa descriptiu i feixuc en comparació amb la frescor de les fotografies.


Veient aquestes fotografies d’aquest espai i d’aquell temps ens hem de qüestionar vàries coses. En primer lloc, aquest espai que hem perdut, en el qual l’autenticitat de les tradicions i de la història traspuen per tot arreu, no era un lloc idílic per a tothom, comportava una vida molt sacrificada, amb molt poques compensacions. Veient la dura feina dels pescadors, les remalladores de xarxes, el temporer carregat amb els suros recent arrencats de les sureres, la dona vella que ven ceràmica de la Bisbal en una parada a terra... ens costa de dir que això era el paradís, i per tant ens obliga a plantejar-nos que, si bé la mecanització dels processos productius ha tret autenticitat i plasticitat a la vida quotidiana, la qualitat de vida dels habitants del país ha millorat enormement. Crec que això és així, almenys des d’un punt de vista majoritari.


Per altra banda, si no s’haguessin construït els hotels, els apartaments, les carreteres, les zones comercials, seria impossible que tanta gent pogués gaudir de la Costa Brava, encara que, com podem comparar gràcies a les fotografies, sigui una Costa Brava diferent de la que fa cinquanta anys... Segur que es podria haver fet d’una altra manera i gestionar els canvis amb més previsió i equilibri. Els desencerts més greus són d’època del desenvolupisme franquista, quan el respecte al medi natural i social no entrava ni en l’imaginari d’uns governants que eren els primers a negligir-los, però en els anys noranta i la primera dècada del segle XXI, la voracitat constructiva i l’afany recaptatori dels ajuntaments no han fet més que afegir llenya al foc de la sobreedificació, fins i tot a ran de mar i malgrat la famosa “llei de costes”.


No ho sé del cert, però crec que li hem de donar la raó a en Xesc –nascut a Ciutadella de Menorca i afincat a Barcelona des de fa anys- que hem fet malbé el nostre patrimoni natural i potser per això ara estem neguitosos quan passa el mateix en altres territoris que estimem i voldríem que s’hi preservés el que nosaltres ja no podem tenir a casa.

NOTA  IMPORTANT DEL 29 DE SETEMBRE DEL 2011:
És imprescindible llegir el comentari que ha deixat en Javier Romero a l'entorn de la gènesi d'aquest llibre i de la relació de profunda amistat entre l'escriptor i el fotògraf Francesc Català-Roca. No us el perdeu perquè poques vegades tenim l'oportunitat de conèixer de primera mà la informació que amablement ens facilita.

BIBLIOGRAFIA:

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Girona, Fundació Caixa Girona, 2007.