Quatre visions de la Costa Brava (i IV): els ninots d’en Cesc

De totes les Costes Braves retratades de la sèrie, aquesta és l’única en què el retrat no es basa en fotografies, sinó en dibuixos. L’artífex és un dels millors ninotaires (com li agradava anomenar el seu ofici) de Catalunya: Francesc Vila Rufas, Cesc (1927 – 2006).

Haig de reconèixer que tinc una certa debilitat per a en Cesc, que considero un dels millors il·lustradors i humoristes del país de tots els temps, hereu d’una sensibilitat que arrenca del seu pare, Joan Vila (Joan Vila, d’Ivori), i que té influències tant d’il·lustradors catalans (Xavier Nogués) com d’estrangers (Steinberg, Sasek...). Quan Cesc s’apropava a una temàtica ho feia de manera molt humana i poètica i el llibre que avui presentem n’és un clar exemple.



El llibre combina sàviament les il·lustracions d’en Cesc amb textos de Noel Clarasó, molt atinats per refermar la ironia del dibuixos. Són com una espècie de subtítols, tan punyents com les sarcàstiques il·lustracions que acompanyen. Aquesta col·laboració entre tots dos (ninotaire i escriptor) no és l'única, ja que posteriorment van fer tàndem quan se celebraren els 90 anys dels jesuïtes de Casp i es publicà El "cole" visto por Cesc amb dibuixos de Cesc (degut a la col·laboració d'en Cesc a la revista de l'escola) i textos de Noel Clarasó, una altra joia de certa raresa.



Aquest llibre estampat en foli (28,50 x 22 cm.), amb els dibuixos reproduïts amb fotogravat i el text amb offset, fou publicat per Lumen en català, castellà, francès i anglès amb tapa dura il·lustrada i amb unes curioses guardes interiors que tenen un fons comú de mar i cel nocturn, malgrat que són ben diferents, a la manera de dos contraris.
La publicació del llibre, el 1963, pertany al període de col·laboració entre l’editorial Lumen i Cesc a principis dels anys 60 i que donà com a resultat, entre d’altres, una de les millor col·leccions de llibres il·lustrats (per adults i infants) en català, com fou Els nostres tipus, de què parlarem en un apunt pròximament.



Aquesta època és un moment de plenitud creativa de Cesc, en la qual el seu estil ja s’ha consolidat i, fins i tot, es permet una llibertat tècnica en l’ús dels pinzells i la plumilla molt personals, que la majoria d’artistes en aquest moment no fan. A més, Lumen li devia donar màxima llibertat per a crear el llibre que volgués, sense limitacions de cap tipus, amb il·lustracions en blanc i negre i en color.



Cesc, com a il·lustrador i a diferència de Català-Roca i Miserachs, pot crear les composicions que vulgui, traient i posant els elements que li sembli, fent èmfasi en allò que vol dir, ja que és ell qui organitza l’escena com li plau. També, a diferència dels fotògrafs -i en fer dibuixos-, no es veu obligat a incloure imatges paisatgístiques típiques de la Costa Brava, sinó que el que fa és anar un pas més enllà que Xavier Miserachs i retratar la Costa Brava encara més humana, amb una total absència del paisatge natural a no ser que serveixi d’atrezzo de les seves il·lustracions.



A partir d’aquestes bases, Cesc comença a retratar amb un humor molt fi els canvis que està patint la Costa Brava, sobretot per l’irrupció del turisme. És més, aquest llibre, sense cap mena de dubte, va destinat també a un sector del turisme capaç d’apreciar aquest humor intel·ligent i per això se’n fa una tirada en els quatre idiomes que coneixem que es va editar. El text i els dibuixos, molt ben travats, van desgranant totes les contradiccions que l’arribada del turisme implica i ho pot fer de manera més punyent i poètica alhora que en les fotografies.



En Cesc sempre va comentar que una de les coses que més l’havia sorprès de la censura franquista era la desuniformitat i arbitrarietat de criteris pel que feia a la prohibició de publicar acudits. Sovint es trobava que acudits que ell mateix havia considerat que no passarien la censura eren tolerats i, en canvi, d’altres que només tenien un rerefons poètic eren prohibits taxativament! Desconec si aquest llibre fou víctima de la censura o no, però el que sí és cert és que hi ha ironies tan fines contra la situació d’Espanya que el censor no les devia ni saber veure.



La ironia sobre el règim i la situació política del moment porta el tàndem Cesc-Noel Clarasó a descriure d’una manera desacomplexada (i això és el que deuria despistar el censor) l’anormalitat de les mancances que vivia el país com si fos la cosa més normal del món, senzillament, forma part de la “idiosincracia nacional”. Si alguna cosa falla representa que és culpa dels turistes i no d’un país en el qual manca de tot. Per això, l’escena en què dos autobusos intenten passar alhora per una d’aquelles carreteres infernals hi ha un text que diu: quan hi coincideixen dos autocars i no passa res, els viatgers comenten que no n’hi ha per tant i critiquen els països superdesenrotllats (sic) que malbaraten quantitats excessives per a una amplària inútil de carretera, és per a mi un dels moments més antològics i sarcàstics del llibre. M’imagino el censor amb un somriure d’orella a orella pensant: Y estos extrangeros que vienen aquí a decirnos como nos hemos de gobernar... ¡qué saben ellos!



Els dibuixos d’en Cesc, fets amb una aparent simplicitat (què complex és ser simple!), burxen en els diversos aspectes de l’arribada dels turistes i la transformació sobretot del paisatge humà dels pobles i els seus habitants, retratant els turistes com a persones que només van a buscar allò que busquen: unes vacances relaxades, alegres i sense preocupacions. Però també la gent del país rep unes pinzellades de fina ironia i poesia en aquesta situació d’impàs que es visqué durant els anys 50 i 60 i que era molt difícil saber cap a on aniria tot plegat.



En definitiva, aquest llibre capta, com els altres llibres de les dues setmanes anteriors, els canvis que es produïren en un territori que havia quedat tradicionalment aïllat per la manca de bones comunicacions terrestres. La burgesia catalana de principis de segle XX havia estiuejat principalment a la zona del Maresme (el Masnou, Premià, Caldetes, Sant Pol...) perquè estava ben comunicada per mar, carretera i ferrocarril. A partir de Blanes les comunicacions empitjoraven (la carretera es desviava per l’interior, cap a Girona, i la costa de la Selva i l’Empordà quedava, malgrat tocar el mar, en un racó de món amb una economia basada en l'agricultura i el suro, la pesca i el transport marítim. El nom de Costa Brava se li atorgà no només per la seva difícil orografia, sinó també per una situació d’endarreriment tecnològic comparat amb altres zones de Catalunya que feia que la supervivència dels seus habitants fos molt dura, malgrat que plàsticament -com hem vist en els llibres de Català-Roca i Miserachs- fos molt fotogènica.



El desarrollismo del anys 50 i l’obertura de fronteres després dels hipòcrites boicots internacionals a la Dictadura permeteren que els primers turistes arribessin a les nostres costes i les primeres que trobessin fossin les de la Costa Brava, prou exòtiques. Per això Cesc retrata l’arribada de turistes que pensaven que la Costa Brava era el resum de tots els tòpics d’Espanya i per això al turista se li donava tot el que desitjava: toros, flamenc, sangria, sol... i sexe. No calia fer més quilòmetres si ja trobaven el que volien a bon preu i proper de la frontera. A més d’un exotisme en els costums (fossin autòctons o importats de les Espanyes per satisfer-los a ells, això tant se valia) també certificaven allò que buscaven de l’endarreriment d’Espanya i que Europa començava als Pirineus. Tot a bon preu, pasen y vean...



Cesc i Noel Clarasó (només cal llegir els textos de la selecció de pàgines que us poso) sarcàsticament fan un repàs molt crític a aquesta situació i amb un fi to irònic les van deixant caure, com aquell qui no vol la cosa... Un llibre intel·ligent que, com els altres de la sèrie, necessitaria una nova edició de qualitat, que respectés la gran qualitat dels originals, per reflexionar què érem i què som.

PD. Una altra visió d'aquest llibre la trobareu al bloc de la il·lustradora, Carme Sala de La Meva Maleta