dilluns, 15 de març de 2010

Toreo de Salón (1963), un llibre de Maspons+Ubiña i il·lustrat per Camilo José Cela


Al Morenito de València, que va treballar com a picapedrer al taller del meu besavi mentre assajava el toreig de saló abans de saltar al ruedo i assolir una certa fama i que fins i tot té dedicada una composició per a banda. Per a la família sempre fou un mite que sortia a les tertúlies de sobretaula.

En ple debat sobre la il·legalització o no de les curses de braus a Catalunya hi ha una cosa que em posa nerviós i no sé per què, perquè en realitat no em sento gens implicat en el debat. Puc entendre que molta gens consideri que les corrides són una salvatjada d’espectacle i que cal prohibir-lo, de la mateixa manera que es van prohibir en el seu moment les baralles de gossos o de galls, i també que d’altres diguin que és pitjor la vida d’una vedella estabulada i empresonada per a ser escorxada sense haver vist mai un camp... però el que no puc entendre és que en aquest debat algú negui que els toros a Catalunya tenen tradició, només pel fet que tenen implícita una certa estètica que els desagradi i per la manipulació que se’n va fer en època franquista que ha connotat el toreig per sempre més.


La celebració de curses de braus a Catalunya tenen més tradició que el pa amb tomàquet (documentat el 1884), la Fira de la Candelera (1852) o que els Correfocs de la majoria dels municipis catalans (que són una creació de l’època de la transició), ja que els toros estan documentats en el s. XVIII. A tall d’exemple direm que quan Carles IV vingué a Barcelona (1802) es realitzaren un seguit de corrides en honor seu, la plaça fixa més antiga de Catalunya que es conserva és la d’Olot (1859) i a Barcelona hi ha un episodi històric que perviu en la memòria col·lectiva: el 25 de juliol del 1835 una mala cursa de braus fou el detonant d’una bullanga anticlerical durant la qual es cremaren força convents (El dia de Sant Jaume/de l’any trenta-cinc/ hi va haver gran broma/ dintre del Torín; van sortir set toros/ tots van ser dolents:/ això va ser la causa/ de cremar els convents). A més a més, Barcelona, durant un temps tingué tres places fixes, la d'el Torín, Las Arenas i la Monumental i en sortiren toreros de prestigi com Eugeni Ventoldrà, Joaquim Bernadó i el mediàtic Mario Cabré. Així, doncs, ni els turistes ara, ni l’afecció als toros vinguda d’altres territoris de l’estat amb la població immigrant entre els anys vint i els setanta del segle XX, no justifiquen per si mateixes la llarga presència de les corrides de toros a Catalunya. I això sense parlar dels bous de les terres de l’Ebre, que sí bé no comporta el sacrifici de les bèsties davant dels espectadors, és indubtable que comporta maltracte als animals (perquè no es proposa de prohibir-les també?).


Aquesta defensa de la també catalanitat dels toros (agradi o no a certs sectors poc documentats) ve a tomb pel llibre que comentem avui i que va publicar Lumen el 1963, en el qual els protagonistes són els aprenents de toreros que hi havia en cert indrets del barri del Poble Sec i de Montjuïc a Barcelona, els anomenats toreros de saló. L’autor de llibre en fa una irònica exaltació quan diu que el torero sale y el toro, si es un toro como Dios manda y conoce las reglas del juego, pone todo lo demás. El torero de salón no tiene ayuda. Se necesita, sobre ser torero, ser un gran actor dramático para torear de salón. Decir ¡pasa, toro! a una silla que se queda quieta es mucho menos normal que decírselo a un toro que, a lo mejor, pasa tan deprisa que no da tiempo ni a terminar de decírselo.


Oriol Maspons i Julio Ubiña foren els encarregats de la part fotogràfica i José Bonet i Oscar Tusquets del disseny gràfic i la composició. El text fou encarregat a Camilo José Cela. El llibre en principi s’havia de titular Los torerillos però finalment es va optar pel nom de Toreo de salón. Farsa con acompañamiento de clamor y murga. Com tota la col·lecció Palabra e imagen és de format quadrat (23 x 21,5 cm.) amb tapes de cartró envoltades d’una fotografia amb el títol sobreescrit. L’interior és compost pels fulls de text amb un paper verdós de gramatge acartolinat (de Torras Juvinyá) i fotografies intercaldes en paper couxé, algunes amb paper desplegat.


L’obra va ser concebuda per a la magnífica col·lecció Palabra e imagen que s’estava consolidant després del relatiu èxit de vendes que tingué l’obra de Miguel Delibes de la Caza de la perdiz roja. Per a això l’autor de les fotografies d’aquest primer llibre, Oriol Maspons, va proposar fer-ne un altre a l’entorn d’un reportatge sobre patéticos muchachos que aspiraban a toreros y ensayaban en la calle, en Montjuïc, y nos sugirió pedirle el texto a Cela com diu l'editora de Lumen Esther Tusquets descarnadament a les seves memòries.


Així, doncs, després d’un petit incident personal, Esther Tusquets viatja a Mallorca per airejar-se una mica i entrar en contacte amb Camilo José Cela, qui la sorprèn en parlar-li, en referència al projecte, de contractes i diners més que no pas de literatura. Abans havia treballat amb Ana Maria Matute, Miguel Delibes i Ignacio Aldecoa i aquesta actitud, òbviament, l'havia pas trobat en els altres. Sigui com sigui, es posaren d’acord per a tres projectes dels quals només es realitzaren finalment dos (el present llibre i el d’Izas, rabizas y colipoterras amb fotografies de Joan Colom). Una dedicatòria en el llibre Gavilla de fábulas sin amor de Cela -il·lustrat per Picasso- que l'esriptor li dedicà a Esther Tusquets ens marca l'inici del projecte: A Esther Tusquets, el dia que decidimos los últimos detalles de Toreo de Salón, con mi afecto. Camilo José Cela, Palma de Mallorca, 4 de setiembre de 1962.

Segons l’encertada visió de l’editora, el llibre de Toreo de salón partía de las fotografías que había sacado Maspons a unos pobres chavales que soñaban con ser toreros y entrenaban (sin toro, claro) en el parque de Montjuïc. Los textos de Cela se ajustaban con precisión a las imágenes, eran prácticamente pies de foto, buenos desde el punto de vista literario, pero también ofensivos, groseros, demoledores. Y, como Maspons se había hecho amigo de aquellos chicos y era inevitable que vieran el libro, le pedimos que eliminara los términos más sangrantes -muy pocos- de dos de los textos. La respuesta de Cela, desde luego negativa, nos acusaba de irresponsables, incompetentes, poco respetuosos con su trabajo, y de amateurismo.


És curiós com el llibre esta signat per Maspons+Ubiña, que des del 1956 havien format un estudi de fotografia i publicitat amb una col·laboració molt estreta. Era un moment en què l’autoria artística no era un concepte exclusivista sinó que podia ser col·lectiu i es podia compartir sense gaire problemes, com també ho va fer l’Equip Crònica. Per això aquests autors van signar conjuntament tant aquest llibre com el posterior, que van fer sobre de Poeta en Nueva York acompanyant els poemes de Federico Garcia Lorca. El que sobta molt, però, és que Esther Tusquets en la seva autobiografia en cap moment no cita a Julio Ubiña, ni com a autor d’aquest llibre ni de cap, com si no existís. No sé si es deu al fet que la relació entre l’Esther Tusquets i l’Oriol Maspons va esdevenir també personal, o perquè Julio Ubiña no va participar en concret en aquest projecte, malgrat que el signessin conjuntament per un tema de marca, però el cert és que ni el menciona.


El Puer tarraconensis que Camilo José Cela descriu com este moreno de verde luna con cara de puta de pueblo o de niñera cachonda le dicen Niño de Tarragona porque nació en Capafons.

Les fotografies, siguin de qui siguin concretament, demostren una aproximació al tema feta admirablement. Sense cap mena de dubte el fotògraf o fotògrafs van haver de tenir una relació d’amistat que va permetre que els protagonistes, sense posar directament sí que tinguessin integrat al fotògraf com un més d’ells i que puguessin fer la seva mentre eren fotografiats. Estan fetes a primera línia i, mai tant ben dit, des de la barrera. Per aquest motiu les imatges traspuen una complicitat i un cert amor dintre del que podríem anomenar unes fotografies neorealistes. Esther Tusquets mateix reconeix que és el llibre que més li va costar de publicar perquè posava en un compromís a Oriol Maspons pels textos que Camilo José Cela es va negar a suavitzar. Un cas clar d’aquest anar més enllà és la descripció que Cela dedicà a un tal Puer tarraconensis quan diu que A este moreno de verde luna con cara de puta de pueblo o de niñera cachonda le dicen Niño de Tarragona porque nació en Capafons.


Aquest fou el motiu pel qual, conjuntament amb Izas, rabizas y colipoterras (amb text de Cela i fotografies de Joan Colom sobre el Barri Xino de Barcelona), al final del llibre hi ha un advertiment sobre el fet que las fotografías que ilustran este libro se insertan únicamente por su valor artístico y documental, como imágenes vivas de “toreo de salón” sin que, por otra parte, los textos de Camilo José Cela guarden relación alguna con las personas que aparecen fotografiadas, ni las quieran aludir.


Camilo José Cela inicia cada petit text amb una expressió o nom llatins, ironitzant sobre l'espectacle dels antics gladiadors. Alguns hi han vist en el text la forma d'uns peus de fotografia allargats, però Christoph Rodiek creu que el text de Cela supera l’anèctoda fotogràfica i per això afirma que el enfoque de Cela es más idiosincrásico. Como el pie de foto corriente no le interesa, se forja un género nuevo: el fotorrelato. Proponemos la siguiente definición: el fotorrelato celiano pertenece a la minificción y se puede caracterizar como relato híbrido. Abarca, por un lado, la reproducción de un trozo de la realidad contemporánea (foto de una persona en su entorno social) y, por otro, la biografia apócrifa de esta persona, que Cela transforma en personaje literario. La narración se basa en una lectura decididamente arbitraria de la foto, de lo cual resulta una fuerte tensión entre el carácter neorrealista de lo visual y el carácter preferentemente paródico de lo verbal. El efecto enfático de la ficción del fotorrelato se debe a la fuerte disparidad entre la identidad y el nombre (normalmente desconocido) de la persona de la foto y la identidad y el nombre estrambótico del personaje inventado por Cela. (…)


Si en la docuficción, lo ficticio se usa para completar la realidad, en el fotorrelato es al revés: la ficción (texto) se apropia lo documental (foto), usándolo como mero complemento. Como ya hemos dicho, las ficciones fotográficas de Cela son unas biografías apócrifas o, más exactamente, unos esbozos de biografía. Estos esbozos suelen ser irónicos, incosistentes e inverosímiles. Sea dicho de paso que los fotorrelatos, como pertenecen al grupo de relatos híbridos, no pueden considerarse apuntes carpetovetónicos (tret caricaturesc, absència d’argument, etc…). Por un lado, pertenecen a una fase tardía de la cuentística celiana, por otro, no tratan de un ambiente rural, sino urbano. Además, la foto incorpora ocasiona otras disposiciones de escritura y recepción. Se trata, sencillamente, de un nuevo paradigma del relato breve.

 

No hi ha dubte que aquests aprenents de toreros de carrer sobtaven tothom (a mi també, quan els vaig veure una vegada de petit!) i per això se’ls va dedicar una pel·lícula el 1965 titulada Il momento della verità (Italia/Espanya 1965) de Francesco Rosi. Sigui com sigui, el llibre és una altra obra mestra dels llibres fotogràfics, que Lumen va tirar endavant i que va consolidar la col·lecció Palabra e imagen com una de les millors del món.


BIBLIOGRAFIA:

RODIEK, CHRISTOPH. Del cuento al relato híbrido. En torno a la narativa breve de Camilo José Cela. Madrid, Ibeoamericana Vervuert, 2008. pp. 85-107.


TUSQUETS, ESTHER. Confesiones de una vieja dama indigna. Barcelona, Editorial Bruguera, 2009.

50 comentaris:

  1. ¡Olé! erudito artículo sobre el fondo y la historia de lo que el toreo a supuesto para Cataluña. No se puede negar la evidencia, independientemente de los matices que hoy en día se le quieran dar al mundo del toro. Pienso que hay que amar la fiesta para poder entenderla. No soy especialmente forofo, pero no le hago ascos.
    Solo hay algo que no soporto, en los argumentos antitaurinos; lo del maltrato. ¿En que nivel hay que poner al toro como animal, por encima o por debajo de una gallina ponedora, o de una merluza pescado al pincho? ¿Acaso los alimentos de origen animal vienen de animales fallecidos de muerte natural?

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  2. Galderich, creo que me produce la misma incomodidad el debate sobre los toros, (en el qué me pasa más o menos lo mismo que a ti), qué leer a Esther Tusquets....ambos son interesantes, amenos pero, muy incómodos en todos los sentidos.

    No me gusta prohibir, no debería hacerse y además, aunque no sé nada sobre el tema, creo que no se tiene en cuenta que es lo que realmente se está prohibiendo: todo un modo de vida de mucha gente por y para los toros de lidia y la fiesta, muchísimos puestos de trabajo, por no hablar de los beneficios para el campo, de la literatura, la fotografía, los fabricantes de souvenirs, etc...

    Oye, que prohiban el botellón, las monjas, los cuatro por cuatro, Rouco Varela, la malaeducación, los programas del corazón, los altavoces de las fiestas del ayuntamiento,etc... Todo eso si que es nocivo para mi salud y mi sensibilidad humana...

    Sólo he ido en mi vida a una corrida en la qué el insensato de Paquirri, perpetró una carnicería contra un pobre toro; me horrorizó y prometí no volver.
    Tampoco voy al matadero a ver como matamos a los miles de bichos que cada día nos comemos, ni miro cómo agoniza la merluza que me como tan ricamente, ni cómo alimentan a ese pato, del cual sacan ese higado tan esquisito...
    Hombre, que tiren una cabra de lo alto de un campanario, me parece una barbaridad, como la fiesta de los gansos de Lequeitio: otra salvajada.

    Los toros me parecen otra cosa, ellos tienen la oportunidad de defenderse y se defienden, y tanto que se defienden, y sino mira todos los toreros que han muerto...
    Yo tengo una foto dedicada a mi abuelo(gran aficionado)por Manolete. El 28 de agosto de 1947, en la plaza de toros de Linares, lo mató un toro de 500 kilos, llamado Islero...500 kilos, ahí es nada....¿que debía pesar él? 70 como mucho.
    Y no voy a los toros pero me encanta la literatura de las críticas de las corridas, los pasodobles, los rejoneadores...,los zapatos que llevabamos muchas veces las mujeres, por ejemplo, se llaman manoletinas.
    Todo el lenguaje está contaminado, los toros son parte nuestra,porqué no dejar que se muera sólo, de decadencia...
    ¡Mucho más digno para la Fiesta!

    ResponSuprimeix
  3. No tenia ni idea que el Camilo José Cela, a més d'escriure i censurar també es dediqués a aquestes coses... Curós...

    ResponSuprimeix
  4. no em ficaré en el debat "toros sí, toros no", a mi no m'agraden, però això no és rellevant. En tot cas si s'han de prohibir (ja no ve d'una cosa!) que no es faci dient que si són una espanyolada o alguna altra bestiesa. Els toros són tan o més catalans que la barretina. L'obra fantàstica, m'encanten les fotografies aquestes. Cela no m'agrada, però segur que no la desmereix. :) Un article molt bo, com és habitual :)

    ResponSuprimeix
  5. Amigo Galderich:

    Magnífico artículo sobre los toros en Cataluña. Seguro se remontan siglos atrás pues, por ejemplo, en Valencia he visto algún impreso del XVII (tengo que buscarlo) sobre toros y juegos de cañas.

    El uso de Cela de la palabra “gladiador” no va desencaminado. En la obra de Joseph Vicent Ortí y Mayor "Fiestas centenarias, con que la insigne, noble, leal, y coronada ciudad de Valencia celebrò en el dia 9 de Octubre de 1738 la quinta centuria de su Christiana Conquista", Valencia, 1740, Bordázar (libro tan interesante como bello) al dar noticia de las fiestas de toros organizadas llama en el texto sucesivamente como “gladiadores” a los toreros.

    En Valencia, estamos en la semana de Fallas que este año en el mundo taurino, con su Feria, está dedicada al maestro Enrique Ponce: gran torero hijo de Valencia que cumple 20 años en el ruedo con más de dos mil corridas.

    Absolutamente recomendable la exposición dedicada al maestro en los locales de la Fundación Caja Murcia en Valencia: Enrique Ponce: Arte y Dominio.

    Mañana y el resto de la semana disfrutaremos con su arte en la plaza.

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  6. M'ha agradat veure que escrius sobre la tauramàquia, si bé només de notes bibliogràfiques. A barcelona sempre hi havia una gran tradició taurina. El senyor Balañà fill d'un poble de castelló i vaquer per més senyes és el que va comprar la plça de Les Arenes i li va dir a la meva tia que el seu marit podria anar a la plaça sempre que vulgués. A mi els toros no m'han desagradat mai, ja que formen part de la cultura mediterrània, i em molesta en gran manera la forma tadogmàtica que tenen per voler prohibir tot el que no els hi agrada.

    ResponSuprimeix
  7. No sé on ni quan, però aquest llibre l'havia vist. Sobre el tema de les corridas, però, no tindrem un debat normal i sensat fins que no li traguem les passions que ho emmascaren. Queda clar que els toros són tan catalans com espanyols com francesos. En tot cas, a França (que són més llestos i sobretot més pràctics i més racionals) ja estan prohibits. Com sempre, nosaltres els últims.

    ResponSuprimeix
  8. ¿En Francia están prohibidos?...
    Yo creo que no, si es así, ha sido los últimos tres meses.
    Una hija mia vive en París y tiene un novio francés con una familia gran aficionada a la fiesta.
    Cada año hacen una peregrinación desde la ciudad atlántica en la que viven, a Arlés o Nîmes para ver unas cuantas corridas, ella que no había ido en su vida a los toros, fue por primera vez con ellos; estaba alucinada, pero le pareció muy interesante...

    ResponSuprimeix
  9. Lamberto,
    Jo no entro en el debat de la prohibició perquè no em considero un expert però el que crec és que el que s'hauria de debatre és si el sacrifici d'un animal (que es fa normalment en els escorxadors) pot ser un espectacle o no.
    Però, és difícil centrar el debat!

    ResponSuprimeix
  10. Pombolita,
    Ha, ha... m'agradat el teu comentari sobre l'Esther Tusquets!
    Sobre el que comentes si es defensen o no... no ho sé. Com tu vaig anar una vegada als toros i a mi em va agradar. No hi vaig tornar perquè no ho vaig creure necessari. L'Espartaco va clavar una punyalada trapera al toro perquè va provocar una carnisseria i no el matava i la gent el va començar a escridassar dient-li assassí!
    Si més no va ser un dia curiós!

    ResponSuprimeix
  11. Dani,
    I a més coses que es dedicava Don Camilo!

    ResponSuprimeix
  12. Clídice,
    L'obra és molt bona, tant les imatges com el text, encara que sigui en alguns moments groller... o potser per això!

    ResponSuprimeix
  13. Diego,
    Bona aportació aquesta de València i dels "gladiadors"!
    Que vagin bé les Falles i que l'Enrique Ponce no es cansi si ha de torejar cada dia!

    ResponSuprimeix
  14. Ernesto,
    La darrera frase és contradictòria...

    ResponSuprimeix
  15. Lluís,
    Tu ja saps que els debats en aquest país són difícilment normals. Sempre tenim coses que no tenen res a veure que ho contaminen.
    Jo diria que a França hi ha curses de braus però sense el sacrifici final del toro... però no ho puc assegurar!

    ResponSuprimeix
  16. Pombolita,
    Ha, ha... mira que la teva filla li agrada les coses complicades. Ja em veig tots els que vulguin veure toros anant al Sud de França com abans s'anava a veure cuixa! Els que no ho vam fer fa uns anys (per qüestions d'edat!) ara tindrem un motiu més per anar "clandestinament" a Perpinyà... o a Nimes o Arles!
    Gràcies per la teva aportació sobre la situació dels toros a França!

    ResponSuprimeix
  17. Estimado Galderich.

    Momento muy oportuno para presentar este magnífico artículo. Sigo con atención el debate que que se ha dado a últimas fechas en los diarios españoles.

    Con respecto a la fiesta, no puedo ser objetivo.
    Me encantan las corridas, pocas manifestaciones me causan tanta impresión como un ¡Olé! saliendo de 50,00 gargantas en la Plaza México.
    Durante muchos años el único lugar donde había democracia, se iniciaba con puntualidad, las autoridades cumplían con su labor y existía plena libertad de expresión eran en las plazas de toros.

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  18. Gràcies Galderich per compartir aquestes mararavelles bibliogràfiques... I molt oportú aquest post en un moment on hi ha un debat estèril i inútil on la prioritat política seria solventar els problemes reals dels ciutadans.
    A mi no m'agraden els toros, però respecto a les persones que els hi agrada (el meu avi era un gran aficionat...).
    El que més m'emprenya (i comparteixo la mateixa opinió que alguns dels comentaris fets aquí) és el complexe que tenen algunes persones de la cultura i la història catalana també estigui lligada amb la cultura d'altres pobles d'Espanya... El següent pas quin serà? Prohibir el flamenc o el "gazpacho"?

    ResponSuprimeix
  19. Marco Fabrizio,
    El teu contrapunt des de Mèxic és una meravella. Mai m'hagués imaginat el toros com una illa de llibertat política... vaja, com si fos el Barça de fa uns anys!
    Veig que els toros i el fútbol van lligats per tot arreu!

    ResponSuprimeix
  20. Xavier,
    No els donis idees a alguns polítics... el gaspatxo ni tocar-lo!

    ResponSuprimeix
  21. Hola, només volia confirmar el que diu Pombolita. A França els toros no estan prohibits, al contrari! Des que visc aqui he conegut a més aficionados que en la meva vida. Sobretot al sud-oest de França n'hi ha moltes. Jo vaig anar per primera vegada a una corrida a Arles i em va agradar molt, va ser emocionant... Als que els hi agradin els toros els recomano d'anar a França, a una "Fiesta", és molt curios la barreja de cultura espanyola, francesa i catalana que s'hi troba. Pombolita jr. (la complicada)

    ResponSuprimeix
  22. Pombolita jr. (la complicada),
    Ha, ha... Només una curiositat i a veure si ens ho confirmes: la cursa acaba amb la mort del toro a la plaça o a l'escorxador de la mateixa plaça fora de la mirada del públic?
    De totes maneres ha de ser impressionant una cursa dintre d'un amfiteatre romà com el d'Arles! Tornem al tema dels gladiadors...

    ResponSuprimeix
  23. La primera foto (Toreo-salton-salt.jpg) és tot un clàssic de la fotografia catalana! Crec recordar que es trobava a la sala de fotografia del MNAC.

    ResponSuprimeix
  24. Xavier,
    Quan va passar tot l'afaire Centelles van començar a sondejar a l'Oriol Maspons si vendria el seu arixu o no. L'Oriol Maspons va dir que no tenia cap intenció de vendre'l i que si ho fés dipositaria el seu arxiu al MNAC per amistat amb l'encarregat de la secció de fotografies. Per això no és d'estranyar que alguna foto de la sèrie estigui dintre de les col·leccions del MNAC. Realment les fotografies en conjunt són una obra mestra!

    ResponSuprimeix
  25. El més curiós és que els arguments més recurrents en favor de la prohibició són:
    - el progrés moral... com tantes vegades de infaust record a la història.
    - l'espanyolisme de les curses de braus, que a més de ser un argument dèbil és mentida.

    Els toros abans que controvèrsia provocaven a la societat catalana una forta indiferència... ara, gràcies a un grapat de iluminats de la dieta vegetal, pot provocar una fractura social.

    ResponSuprimeix
  26. Anònim,

    Estic d'acord amb tu. Si no hagués hagut la polèmica els toros haguessin estat substituits pel fútbol ja que el temps ha fet que a Barcelona l'afecció disminuís com tantes altres coses.
    Parlar de fractura social és una mica fort però m'ha agradat l'expressió.

    Per una altra part, intenteu no deixar els comentaris com a Anònims. Encara que sigui signat amb un pseudònim divertit sempre anima el tema. Ja sé que és culpa de blogger, però...

    ResponSuprimeix
  27. Una altra magnífica faena de les teves, i davant d'un toro brau de debò. Segur que t'ha costat més d'una tarda acabar de rematar-la.

    D'aquesta preciosa col·le tinc Luces y sombras del flamenco del Caballero Bonald i la Colita.

    ResponSuprimeix
  28. Girbén,
    De la col·lecció no hi ha cap llibre que no estigui bé. El de Luces y sombras tant el text com les fotografies són molt bons. Guarda'l com qui té una joia, perquè ho és!

    ResponSuprimeix
  29. He al·lucinat molt amb la foto del "niño de Tarragona" que va néixer al poblet de Capafonts.
    Potser el sr Fortet me'n podria fer cinc dèntims...

    ResponSuprimeix
  30. OLÉ, ¡Esa es mi niña...!

    Me parece que los franceses los matan en la plaza...
    De todos modos, ¡qué hipocresía matarlos fuera...!
    En la Camarga tienen una modalidad, de la que no recuerdo el nombre, en la que una cuadrilla de mozos marea al toro hasta que lo dejan casi para "el arrastre", frase que yo digo mucho, y otra vez la contaminación linguística, como no podía ser de otra manera, viene de cuando los monosabios, me parece que se llaman, sacan al toro muerto de la plaza.

    ResponSuprimeix
  31. Ninona,
    Ha, ha... a mi també em va fer gràcia que fos de Capafons (un motiu més per a comentar-ho!). Llàstima que fos uns recreació del Cela sinó podríem fer especulacions sobre qui era i de quin mas venia...

    ResponSuprimeix
  32. Pombolita,
    M'ha encantat la intervenció de la teva filla i la signatura que ha fet. Molt bona... així que, Olé tu niña!
    Sobre el llenguatge taurí que està totalment integrat a la nostra vida quotidiana s'hauria de fer, si no està fet, una bona anàlisi perquè ens portaria més d'una sorpresa.

    ResponSuprimeix
  33. S'han de prohibir els toros, els correbous i tota altra manifestació de salvatgisme humà, siguin catalans, espanyols o de la Xina. La història de la civilització humana està en controlar els nivells de barbàrie, que no em vinguin amb "més prohibicions". Si no us agrada prohibir, demà mateix podem legalitzar la tortura, l'assassinat, la pedòfilia... Sobre menjar carn, està clar que una opció més avançada moralment és no fer-ho, però això es podria discutir: està en la natura matar per menjar i molts humans també ho fan, d'acord... S'ha de procurar en qualsevol cas minimitzar el patiment dels animals tant com sigui possible, algú no està d'acord amb minimitzar el sufriment dels éssers vius tan com sigui possible? Per què no està d'acord?

    Aquest que comentes seria un bon llibre per fer-lo servir de paper higiènic.

    ResponSuprimeix
  34. Òscar,
    Lamento el to excessivament vehement del comentari però en presentar el llibre només volia exposar que el debat dels toros l'hem de treure del debat identidari perquè no té res a veure.
    Sobre les prohibicions el temps ho dirà i els nostres nèts ens analitzaran com nosaltres analitzem els que van ser partidaris de l'esclavisme, per posar un exemple.
    En aquest debat el que crec és que hem de plantejar-nos què vol dir un maltracte a un animal i quins són els límits. Jo crec, per exemple, que tenir un animal tancat en un pis de 70 m2 durant tot el dia i només treure'l a passejar al matí i al vespre sense poder-se fer les necessitats és un acte de crueltat i molta gent de les protectores d'animals tenen els seus animals en aquestes condicions... i tant cofois.
    És un debat molt complexe que afecta a molta tipologia i categories d'animals (escarabats, formigues, mosquits, paparres, gats, micos, rates de laboratoris, toros, cargols, llagostes...) i per això em costa molt entrar-hi.
    Comentant el llibre (en el que no es fa cap apologia del toreig perquè en el toreig de saló no intervé el toro!) només volia mostrar l'aspecte estètic de les fotografies, del disseny de la col·lecció i la seva gestació.
    De totes maneres, el paper acartolinat i el couxé no te'ls acosello per determinades tasques que proposes...

    ResponSuprimeix
  35. Estic completament d'acord de treure els toros del debat identitari. Tot i que l'origen dels toros no és pas a Catalunya, si no m'erro i que se l'hagi anomanet "la fiesta nacional", no ajuda precisament... En tot cas, reconec les meves pròpies contradiccions en aquest tema i el futur ens jutjarà: com a salvatges, espero, si la humanitat evoluciona com cal.
    Disculpa també la meva vehemència, ara, no s'admet el gos de companyia com animal torturat en termes generals.

    ResponSuprimeix
  36. Òscar,
    Si treiem els temes identidaris el debat serà més clar: és una salvatjada o no? S'ha de prohibir o no?
    Per això és important treure els condiments, que n'hi ha molts! L'origen de les curses tampoc m'importa gaire perquè l'origen del tomàquet és americà i ningú diu que el pà amb tomàquet sigui americà... que tampoc m'importaria gaire que ho diquessin!
    Sobre els gossos de companyia haig de reconèixer que era una provocació... però pensem-hi!

    ResponSuprimeix
  37. Hi ha una variant de la tauromàquia que em té fascinat tot i que pensi que és "el acabose". Són aquelles cutres instal·lacions de fira que trobes a la costa francesa -entre Marsella i Port-Vendres-, on pots presenciar l'excepcional epopeia de com empenyen a un brau (més macilent que brau) fins la punta d'un trampolí i s'estimba a una piscina pneumàtica mil cops apedaçada.
    ¿Qui gosaria prohibir aquest zenit dels espectacles "bizarros"?

    ResponSuprimeix
  38. Girbén,
    Jo crec que no deu haver cap país que s'escapi del maltracte dels animals per molt que estiguin situats al nord.
    Els espectacles "bizarros" afecten tants als animals com a les persones... a vegades fins i tot televisivament!

    ResponSuprimeix
  39. La gent que fa o que gaudeix amb aquestes coses jo sí que l'estimbaria i no a una piscina neumàtica precisament.

    ResponSuprimeix
  40. Òscar,
    No hem de ser violents ni amb els violents!

    ResponSuprimeix
  41. La violència mental contra les multiples injusticies del món és molt sana i necessària. La verbal, pot ser un petit desfogament. per la física, no hi tinc cap vocació i, a més, hi estic molt poc dotat.

    ResponSuprimeix
  42. Fantàstics aquests documents!! Sempre m'impressionen però fantàstic fantàstic!

    M'entusiàsmen!

    Una cordial salutació i espero que t'interessin les meves recomanacions culturals!

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    >Jordi Cirach

    ResponSuprimeix
  43. Doncs no ho sabia, que eren tan, diguem-ne tradiconals.
    sabia que a les terres de l'Ebre són gairebé "intocables", però poc més.
    Com sempre, un article excel.lent!

    ResponSuprimeix
  44. Òscar,
    S'ha d'intentar no portar a terme cap tipus de violència.

    ResponSuprimeix
  45. Jordi,
    Ja he vist que has tornat a la càrrega. Estic fora durant tota la setmana i no podré gaudir de totes les teves recomanacions.
    Suposo que has estat de baixa una temporada pels exàmens!

    ResponSuprimeix
  46. Mireia,
    Ja he vist que vius fora de Catalunya i que has retornat més o menys. Espero que estiguis bé i ja veus que això dels toros són tenen més tradició, per bé o per malament, del que ens volen fer creure, com en tantes coses.

    ResponSuprimeix
  47. Ohh fantàstic! Sempre exposo amb timidesa la meva indiferència sobre aquest tema i sempre sembla que has de ser per força a una banda o a l'altra, i m'hi nego. Els grans pontificadors sempre se'm mengen amb patates i acaben construint unes ficcions alucinants... i jo que penso (i aquest escrit m'ho torna a cnfirmar): però si la realitat és una meravella!

    ResponSuprimeix
  48. Vaja! Articles com aquest són els que em van dur a demanar-te que presentessis el blog als premis blogaires. No sé com van les votacions. Ho miraré demà que avui se m'ha fet tardet...!

    ResponSuprimeix
  49. Ha,ha...! I tu vas ser el que em va fer replantejar fer-ho perquè en un principi, i ara també, ho trobava una cosa estranya. Si no canvien el sistema d'elecció em sembla que es quedaran sense blocs que es presentin...

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols