El sufragi a Espanya (1812-1931), l’evolució de la representativitat de la Sobirania

Als qui avui han fet possible el Sufragi

Una cosa que intento inculcar als meus alumnes és la necessitat de participació en totes les conteses electorals que es facin. Hom pot votar el que vulgui i fins i tot en blanc o nul però crec, i això intento transmetre’ls, que no votar és menysprear a tots els nostres avantpassats que, com veurem, van lluitar pel sufragi.

A Espanya la història del sufragi sorgeix amb la Constitució de Cadis (1812) ja que és la primera vegada que es reconeix el concepte de Sobirania Nacional, pel qual el Poder no l’ostenta una persona, el rei, sinó el conjunt dels ciutadans. La Constitució de Cadis en el seu 3r article diu que La sobirania reside esencialmente en la Nacion, y por lo mismo pertenece á esta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales. Aquest article deixa en evidència que el poder legislatiu el tindrà el Poble i no el rei, a qui se li reserva només el poder executiu.

Enquadernació de la Constitució de Cadis (1812)

El concepte de Sobirania Nacional és clau per a entendre les diverses interpretacions que hom fa de Poble i qui té dret a poder votar. El primer entrebanc, i que ens afecta en l’actualitat, és què entenem per a Nació. Des del1812 la nació ha anat vinculada a la ciutadania i per això per a Espanya ja des d’aquell temps eren ciutadans aquellos españoles que por ámbas líneas traen su orígen de los dominios espanyoles de ámbos hemisferios, y estan avecindados en qualquier pueblo de los mismos dominios (Art. 18). Això implica que la ciutadania espanyola ha anat variant perquè els països de l’otro hemisferio s’han anat independitzant de la metròpoli per a tenir noves nacionalitats (argentins, peruans, mexicans, veneçolans, cubans, filipins...) ja que el concepte era un concepte purament administratiu.

Actualment el concepte administratiu encara perdura enfront d’un concepte de Nació més cultural com és el model català. Aquesta concepció diferent provoca que es negui sistemàticament que Catalunya és una Nació perquè implicaria que seríem posseïdors de la Sobirania Nacional i del Dret a poder decidir què volem ser com a territori sobirà.

L’altre problema a l’hora d’exercir la sobirania nacional d’un territori –administratiu o cultural- és qui representa el concepte Nació. Tenim clar que els menors d’edat no tenen capacitat per a decidir políticament –malgrat que aquesta edat ha anat variant al llarg dels anys- però durant tot el s. XIX es van plantejar qui dels majors d’edat estava capacitat poder votar per tenir el seny apropiat. Es va decidir des del principi que les dones no tenien capacitat mental política per a exercir el sufragi i foren suspeses d’aquest dret malgrat la protesta d’algunes dones com Olimpia de Gorges a França que reivindicà el dret a sufragi femení i que acabà guilloninada.

Constitució de Cadis (1812) coneguda com La Pepa

A Espanya la Constitució de Cadis en el seu Capítol III en l’article 27 reconeix el sufragi universal indirecte quan diu que las Cortes son la reunión de todos los Diputados que representan la Nación, nombrados por los ciudadanos. El problema ve quan s’ha d’organitzar aquest sufragi i en l’article 35 es decideix de fer-lo indirecte, és a dir, primer es vota a les parròquies –que esdevenen col·legis electorals- i el resultat es torna a votar a l’àmbit d’administració del partido –espècie de comarca d’aquella època- i dels resultats que en surten finalment es voten a la província. Aquesta cadena de votacions sobre les votacions prèvies del que ha dit el ciutadà provoca que a aquest tipus de sufragi se l’anomeni indirecte. Aquest sistema estigué vigent a Espanya a Cadis durant la Guerra del Francès (1812-1814) i a l’època de Ferran VII durant el Trienni Liberal en la que Riego obligà al rei restituí la Pepa (1820-1823).

Constitució (1837)

El projecte de Constitució anomenat Estatuto Real (1834) a l’inici del regnat d’Isabel II introdueix el sufragi censatari, en funció de les rendes i altres paràmetres, que limitava moltíssim el dret a vot. De fet només podien votar 16.000 habitants d’Espanya que representaven el 0,15 % de la població total. Evidentment aquest sufragi va aixecar protestes entre els liberals que recolzaven la reina -sobretot la regent Maria Cristina- en plena Primera Guerra Carlina i forçaren un canvi legal.

Llei electoral de 1837

La Constitució de 1837 canvià la situació anterior amb més llibertats que les que reconeixia l’Estatuto Real i malgrat que el sufragi censatari era més ampli només podia votar entre el 2,2 i el 4,3 % en les eleccions. La llei electoral en el seu Capítol II art. 7 imposa les següents restriccions entre d’altres:

1º Pagar anualment 200 reales vellon por lo ménos de contribuciones directes, inclusas las de cuota fija.

2on Tener una renta líquida anual que no baje de 1.500 reales vellon, precedente de predios propios, rústicos ó úrbanos, ó de ganados de qualquier especie...

Los professores probarán su renta con certificados de los ayuntamientos de los pueblos donde residan

Los labradores que posean una yunta pròpia destinada esclusivamente á cultivar las tierras de su propiedad, estàn comprendidos en este caso sin necesidad de justificar su renta.

Constitució de 1845

El debat durant tot el segle XIX fou qui tenia dret a votar i les rendes econòmiques foren el barem que més s’utilitzà. Els conservadors volien un sufragi censatari molt restringit –per assegurar-se el clientelisme electoral- i els progressistes el volien més ampli per poder comptar amb el vot de les professions liberals i els petits propietaris. És per això que sistemàticament quan hi havia un govern conservador el sufragi censatari era més restrictiu com amb la Constitució del 1845 en la que només podia votar un 0,8 % del cens de la població i només fins el 1865 pogué votar un 2,6 %.

Constitució de 1869

Aquesta dinàmic del sufragi censatari fou trencat arran de la Revolució La Gloriosa de 1868 que envià a l’exili a Isabel II i encetà el període del Sexenni Democràtic. La Constitució aprovada el 1869 -que serví per al regnat d’Amadeu I de Savoia i la Primera República- proclamava el sufragi universal masculí des de l’inici. Així doncs, en el preàmbul de la Constitució de 1869 comença dient que la Nacion espanyola, y en su nombre las Córtes Constituyentes elegides por sufragio universal, deseando afianzar la justícia, la libertad y la Seguridad, y proveir al bien de cuantos vivan en España, decretan y sancionan lo siguiente...

Certificat de sufragi universal de Lugo (1870)

El 1870 a Espanya finalment s’aplicava el sufragi universal però amb la meitat de la població –les dones- que no el podien exercir. Malgrat això hem de pensar que en cap país del món es permetia votar a les dones i aquesta fou precisament la gran lluita del primer feminisme per a assolir una igualtat de drets que malauradament encara no és completa malgrat els avenços que la societat ha fet.

Constitució de 1876

El sufragi universal masculí, però, no va durar gaire, ja que el cop d’estat de Martínez Campos suposà la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII. Les primeres eleccions foren universals masculines ja que era vigent la Constitució de 1869, però, l’aprovació de la Constitució de 1876 suposà una regressió conservadora i el retorn al sufragi censatari amb la Llei electoral de 1878 que el limitava a només al 5% de la població.

Llei electoral de 1870

Per si això era poc la Constitució de 1876 diu en l’article 18 que la potestat de hacer leyes reside en las Cortes con el rey. Això de facto vol dir que el rei te un gran marge d’intervenció dintre del Poder legislatiu a més de ser el titular del Poder executiu. Si a aquest element introduït en la Constitució se li suma la Llei electoral del 1878 veurem que de tot plegat se’n deriva la possibilitat de manipular les eleccions sota control monàrquic.

Caricatura criticant el torn pacífic i les tupinades dels partits dinàstics. El Loro, Barcelona, 24 de desembre de 1881

Aquestes manipulacions són la base fundacional del que hom anomena el sistema canovista –Antonio Cánovas del Partit Conservador en fou l’inventor- o del torn pacífic. Per tal d’evitar nous cops d’estat conservadors o progressistes es decidí que el rei, en funció de les crisis de govern, convoqués eleccions en les quals prèviament els resultats fossin cuinats o falsificats en benefici del partit dinàstic que es cregués oportú que governés, sempre en torns. Aquestes trampes electorals oficials, facilitades pel sufragi censatari i la intervenció reial, s’anomenaren tupinades perquè eren com si es cuinessin en un tupí al foc lent.

Llei electoral de 1890

Aquesta anòmala situació arribà fins a la Llei electoral de 1890 en la que, de manera definitiva, es decretà el sufragi universal masculí. En el capítol “De los electores” el seu

article 1 diu: Son electores todos los españoles que se hallen en el pleno goce de sus derechos Civiles, y los hijos de estos que sean mayores de edad con arreglo á la legislacion de Castilla.

S’exceptuen condemnats i pendents de judici a la presó... i a l’article 4 los que careciendo de medios de subsistència reciben esta en establecimientos benéficos, ó los que se hallen empadroandos como mendigos y autorizados por los municipios para implorar la caridad pública.

Cens electoral de Sant Fruitós de Bages (1891) A més del nom, edat, ofici... podem observar que algú va apuntar a llapis el malnom popular dels electors per tal que fossin reconeguts pels interventors electorals de la mesa.

Malgrat això les tupinades continuaren sent el modus operandi d’uns governs corruptes que s’anaven alternant en el poder de manera cíclica amb tots els vicis que d’això se’n derivaven. Cada vegada, però, era més difícil poder manipular les eleccions perquè el cens electoral es feia cada vegada més extensiu i començaven a sortir forces que qüestionaven un bipartidisme sostingut per les tupinades. A això hi col·laborà tant el catalanisme polític i la pèrdua de suport dels partits dinàstics a Catalunya com la pujada lenta dels partits d’esquerres com el PSOE que finalment el 1910 aconseguí que Pablo Iglesias esdevingués el seu primer diputat.

Ventall sufragista (1930) de l'exposició El vestit valencià del Museu d'Etnologia de València

A finals del segle XIX i sobretot a principis del s. XX les dones començaren a reivindicar el seu dret a sufragi. De mica en mica aquesta lluita s’anà guanyant, no sense esforç i sobretot incomprensió per part de la gran majoria d’homes que no es plantejaven que les dones poguessin tenir els mateixos drets que els homes. El moviment sufragista, l’embrió del futur moviment feminista, havia nascut.

Constitució de la República Catalana de 1928

Les demandes del sufragi femení anaren creixent i el primer text legal on es reconegué el vot femení fou en el projecte de Constitució catalana de 1928, anomenada la cubana perquè fou dissenyada a l’Havana. En l’article 27 diu que s’estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i polítics entre l’home i la dona; i les lleis seran refetes a base d’aquesta equiparació. Malgrat que aquest ampli criteri en l’article 26 s’hi afegeix que per entrar en possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, desempenyar funcions i obtenir càrrecs públics serà necessari ésser major d’edat i saber llegir i escriure en català, el que anul·la el dret a sufragi als analfabets.

Constitució republicana de 1931

Amb l’adveniment de la Segona República se celebrà primer unes eleccions constituents on curiosament foren elegides tres dones –Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Kelken- malgrat que no tenien reconegut encara el sufragi ja que una llei electoral de 1907 ho permetia. La Constitució de 1931 per primera vegada a Espanya reconeixia el Sufragi universal en l’article 36 que deia que los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes.

Moneda de 10 cèntims ressegellada amb la inscripció: FAI / obrero / no votes

A partir de la Segona República ja ningú qüestionà mai el sufragi universal com a tal. Només ha estat sistemàticament posat en dubte per part dels anarquistes que ideològicament i des d’un bon principi no han acceptat cap mena d’Estat i en conseqüència cap tipus de sufragi més enllà de les assemblees directes. No per discutir qui ha de votar sinó precisament per decidir no volian permetre. er això sistemàticament han cridat al boicot de les eleccions en considerar-les un element de control per part de les estructures d’Estat.

Sans paroles (1954) de Cram, els dibuixants heterodoxes (3/8)

És una llàstima que Cram, pseudònim i anagrama invertit de Marc, no hagués tingut una trajectòria amb continuïtat com a dibuixant o il·lustrador. La seva obra de dibuix humorístic, per la mostra que avui presentem, creiem que és extraordinària i que hagués tingut un futur molt prometedor, però malauradament, com passa amb molts casos, l’anhel artístic el portà a marginar el món de la il·lustració per capbussar-se en el món de la pintura de cavallet.

Exemplars de la revista avantguardista Dau al Set

Marc Aleu i Socies (1922-1996) és un d’aquells pintors que finalment la simplificació de la Història de l’Art ha engolit i de qui ben poca gent es recorda, malgrat haver estat a primera fila de les avantguardes pictòriques. Vinculat als membres de Dau al Set la revista del grup li dedicà el número de tardor/hivern del 1954, que avui comentem, seguint amb format característic de la publicació avantguardista.

Aquest número, però, pertany a la darrera etapa de la revista (1951-1955) en què el grup de facto ja estava dissolt, amb Tàpies a París, Cuixart a Lió i Ponç a Sao Paulo. Joan Josep Tharrats fou qui dirigí aquesta darrera etapa, en la qual hi va haver col·laboracions puntuals dels artistes de Dau al Set. També va editar números no tant vinculats a les avantguardes i a vegades més comercials. A més, el català deixà de ser l’idioma de referència per adoptar també el castellà, per influència sobretot de Juan Eduardo Cirlot. També la revista fou aprofitada com a complement del Club 49, que promocionava activitats artístiques diverses, sempre dintre de l’avantguarda.

La revista era feta artesanalment per Joan Josep Tharrats i això explica tant la qualitat com les innovacions de disseny. En aquest número, per exemple, coneixem exemplars que tenen diversos títols: “Sans paroles” –com és el nostre exemplar-, “Sin palabras” i “Without words”.  En fer-los manualment podia canviar el títol sense gaire dificultats i no podem saber si això fou motivat per tal de vendre’l a l’estranger.

Una altra especificitat qualitativa d’aquest número és la decoració de tipus geomètric i colors plans que s’hi afegeix i que contrasta amb els dibuixos de Cram, molt lineals. Aquests components decoratius afegits -no de manera abusiva- i les cobertes vermelles li donen un toc de color a un tipus de dibuix humorístic sense cos, de manera que el realça compositivament.

Però, com és que es dedica un número de Dau al Set a un monogràfic humorístic com són els dibuixos d’en Cram? Hem de tenir en compte que en aquella època estava fent furor entre els cercles intel·lectuals i artístics l’obra de Saul Steinberg, a qui es reivindicava com un artista de ple dret, i no només com un il·lustrador o ninotaire, com si aquesta segona categoria no tingués plena condició artística.

Hem de situar l’obra de Cram en una tendència d’il·lustradors catalans que es deixaren influir per Saul Steinberg i també per Ronald Searle i de la qual Cesc fou el màxim representant. La barreja d’humor subtil a través de petits detalls i amb aquesta línia tant característica és la que el dugué a èxit i desenvolupà Cesc, però que inexplicablement no tingué continuïtat en el cas de Cram, Marc Aleu.

A què és deguda aquesta circumstància, tenint en compte tant la qualitat del dibuix com les idees que desenvolupà Cram en aquesta publicació? No hi ha cap mena de dubte que les aspiracions artístiques de Marc Aleu devien pesar en tot plegat i que devia entendre que els dibuixos no eren més que un divertimento que no tenia gaire futur. Cal dir que Marc Aleu, a diferència de molts companys artistes de la seva generació, no abandonà mai la figuració.

Contactes fotogràfics de la sessió fotogràfica de Francesc Català Roca amb el Grup Taüll (1955). Barcelona, MNAC

Aquests dibuixos els hem de veure com una fase de formació en la seva etapa a París i Oslo, on hi va viatjar gràcies a les beques que donava el Cercle Maillol de l’Institut Francès. A més, com a pintor va guanyar el premi de pintura de la II Biennal Hispanoamericana de l’Havana el 1954 i arribà a exposar a Oslo, Beirut i El Caire, a més de ser contractat per pintar un tríptic –avui desaparegut- per a les Llars Mundet.

El fet definitiu per a la seva fama dintre del món de l’art fou la seva pertinença al Grup Taüll format el 1955 per Marc Aleu, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Joan Josep Tharrats i que fou immortalitzat per Català Roca en una fotografia. Aquesta fotografia fou l’únic acte conjunt d’aquest grup efímer, que fou més el que avui anomenem de postureig que de vertebració d’unes activitats i reflexions conjuntes. Un dels ideòlegs del grup, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, comentà que la diana del nom “Grup Taüll”, fou un bon presagi. Sota aquesta advocació no hi havia discrepància possible. Abstractes i neorealistes combreguen per la capella Sixtina catalana semblant devoció.

Rodríguez Aguilera, com a crític d’art de prestigi, feia referència a una de les polèmiques artístiques que s’iniciaren en aquell moment entre abstractes i figuratius. De fet, el març de 1960,  en un fulletó de l’exposició de la Sala Gaspar, Josep Maria Castellet afirmava que només una anàlisi històrica del procés creador de l’art, de la seva funció social i dels motius que determinen l’evolució dels gustos estètics, podria orientar-nos cap el sentit profund d’aquesta querella, reduïda tantes vegades, esquemàticament i arbitràriament, a un problema lateral sobre la major, menor o nul·la fidelitat de reproducció d’allò que clàssicament s’ha vingut designant amb el nom de Naturalesa.

Caldria tornar a reivindicar l’art d’aquests moments, no només des de l’abstracció, sinó des de solucions figuratives plàstiques aportades per Joan Brotat, Francesc Todó, Joan Ponç, els inicis de Josep Guinovart, Eduard Alcoy... o el mateix Marc Aleu, tant des del vessant pictòric com en el del dibuix especialment en el cas del Cram humorístic, que malauradament no va tenir la continuïtat que prometia. Això ens permetria tenir una visió més àmplia de l’estètica de l’època, amb vinculacions a solucions publicitàries –l’art quotidià- d’agències publicitàries com ho eren Filograf de Ricard Giralt-Miracle, Zen, Brindis... o la història de la moda. El recorregut per a entendre l’estètica dels anys 50-70 encara és llarg i ple de sorpreses com aquesta de Cram.

BIBLIOGRAFIA

CORREDOR-MATHEOS, J. La segona meitat del segle XX. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1996

MIRALLES, FRANCESC. L’època de les avantguardes 1917-1970. Història de l’art català. Barcelona, Edicions 62, 1983

MITRANI, ÀLEX. “Utopies de l’origen: arcaisme i intimisme a la pintura catalana. 1946-1960” a Utopies de l’origen. Avanguardes figuratives a Catalunya, 1946_1960. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006

La Setmana Santa arrenglerada (1798), un joc devocional d’infants

Aprofitant el pas de la Setmana Santa deixem momentàniament la sèrie de dibuixants heterodoxes per entrar en temes d’ortodòxia popular. En aquest cas les xilografies populars també tenen aquest regust de naïf, kitsch i d’art bàrbar i atemporal que tant ens plau. Com bé diu l’Albert Martí, el gravat popular funciona al marge d’encotillaments estilístics i resta aliè a tot desig d’originalitat, i allarga la seva cronologia més enllà de qualsevol estil, a través de la còpia i el reaprofitament de matrius gràfiques, alguns cops amb segles de diferència.

Confraria dels Tintorers amb el misteri de la Vera-creu, els Fadrins sastres amb el Sant Sopar, 

els Hortolans amb l'Oració de l'Hort de Getsemaní, els de l'Agrupació amb el misteri del prendiment de Jesús

A diferència del que hom pot pensar poques impremtes es dedicaven al gravat popular –malgrat que totes en tenien- i a aquest tipus d’impresos devocionals i/o efímers com foren els goigs, ventalls, romanços de sang i fetge i d’amor, estampes, auques, jocs de taula... Els boixos que servien de matrius per a aquests impresos passaven d’impremta a impremta i de generació en generació com és el cas de la Impremta Carreras de Girona, la Guasp a Mallorca o els Estivill, Jolis-Pla... a Barcelona.

Rengle amb el professor i els alumnes (s. XIX) amb estampació al bac

Un dels entreteniments infantils que tenien els nostres avantpassats eren els anomenats soldats de rengle. Incloïen tota una sèrie de temàtiques diverses més enllà de les marcials que li dona nom.  Ja fa un cert temps que vam dedicar una entrada a aquest entreteniment en la versió devocional amb la processó de labeatificació de Josep Oriol. Malgrat alguns precedents àulics del s. XVI aquest tipus d’impresos començaren a imprimir-se a finals del s. XVIII i la seva pràctica arribà als nostres dies amb els retallables fins que els soldadets de plàstic i posteriorment els videojocs els substituïren. En certa manera podríem parlar d’un precinema perquè en muntar els rengles i enroscar-los els nens els feien rodar, passant una i una altra vegada la processó com a entreteniment catequètic.

Visita que hicieron nuestros adorados reyes el Señor de Barcelona en la tarde de Jueves Santo / Don Fernando 7º y la virtuosa Doña Josefa Amalia en el año 1828 a los Santos Monumentos de la Ciudad. Estampació al bac.

Els grans esdeveniments ciutadans, entrades reials i processons, que és convertien en autèntiques festes efímeres protagonitzaren aquests impresos. Per exemple se’n va fer un tiratge per a commemorar la visita de Ferran VII a la ciutat el 1827 o per a la visita durant la Setmana Santa de 1828 amb xilografies per estampar al bac. Era una versió popular de les edicions més solemnes –les famoses màscares reials- que s’imprimiren de maneres més luxoses amb gravats calcogràfics o litogràfics. Hem de ser conscients que els entreteniments populars de temps antics no sovintejaven i menys els de caràcter públic. Això explica que aquests actes fossin esperats i la participació popular fos massiva perquè no hi havia gaires alternatives lúdiques.

Els devosts francesos amb el misteri de l'assotament de Jesús, els mestres sastres amb la Coronació d'´Espines, 

els forners amb el misteri de l'Ecce Homoi el gremi de velluters amb el misteri de Jesús carregant la Creu.

Els impresos de processó, a diferència dels fets expressament per les visites reials, eren més de repertori que d’intentar reproduir fidelment el que havia passat, ja que s’aprofitaven les fustes i s’hi veuen clarament diferències d’alçada i proporcions entre els diversos personatges. Malgrat això hem de tenir-los iconogràficament en compte perquè sí que hi ha una relació tipològica com succeeix amb el pas dedicat a la Santa Espina, l’únic cas que ha sobreviscut al pas del temps i sobretot a la Guerra civil espanyola i el posterior del 1816 obra de Damià Campeny.

Fulls de rengle per retallar i muntar de la Impremta Estivill

Per això les cícliques processons religioses –Setmana Santa i Corpus- també es convertiren en un esdeveniment molt popular en les que hi participava de manera activa una gran quantitat de persones a través dels gremis i confraries o com a espectadors. Per aquesta raó les impremtes van fer aquesta versió de soldats de rengle amb els diversos passos de processó. A la nostra col·lecció en conservem dos exemplars enroscats que han sobreviscut muntats i dos fulls per retallar i muntar.

Diferències de proporcions dels personatges

En el cas dels rengles de Setmana Santa, com que s’imprimien en fulls independents permetia poder aprofitar les diverses fustes per a les diverses parts de la processó. Només les xilografies corresponents als diversos passos o misteris de Setmana Santa, el concurso de gente inicial, els manaies, el qui porten cucurulla i la tropa final eren úniques, ja que la resta (justícies, andadors, trompeters, arregladors, música fúnebre, participants amb ciris, majorals o persones amb vestes) es van repartint al llarg d’aquests impresos. Aquests reaprofitaments fa que hi hagi diferències de llargària i fins i tot de proporcions entre les figures que en ser una obra de tipus populars no representava problema estètic important.

Xilografies anterior i posterior i fotografia del pas del Sant Enterrament (1816) obra de Damià Campeny per a la Confraria de l’Arcàngel Sant Miquel dels Revenedors conservada a l’església del Pi.

Els exemplars que tenim s’imprimiren a la impremta d’Estivill malgrat que només els fulls sense retallar en portin la referència ja que, la utilització de les mateixes fustes i el mateix tipus de paper ens marca una mateixa època (finals s. XVIII-principis s. XIX). Les fustes encara foren utilitzades temps més tard com ho demostra l’exemplar de la processó de Diumenge de Rams reproduït per Joan Amades en el seu Costumari català que caldria datar-lo cap al 1840. Malgrat això, a partir del 1816 es va canviar el gravat de l’escena del Sant Enterrament potser perquè la Confraria dels Revenedors va substituir la dels fadrins forners en aquest misteri i van encarregar un nou pas a Damià Campeny i que afortunadament conservem. 

Confraria del Sant Crist de l’Aflicció, organitzadora de la processó

Per un tema d’espai comentarem només l’exemplar més llarg de la col·lecció –i deixarem per una altra ocasió el rotllo de la de Dimarts Sant- i més interessant per la informació que aporta, que és el de Divendres Sant. Fou organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció, fundada el 1727, que tenia la seva seu a l’església de Santa Marta que serví d’hospital per a peregrins fins que el 1823 es traslladà a l’església de Santa Magdalena del monestir de les Religioses Agustines calçades. A mitjans del s. XIX encara estava activa però no sabem què va passar amb aquesta confraria més endavant.

Vídeo amb la visió de tot el rotllo i música de processó de l'època cedida gentilment per Espremulls Cobla Antiga

La peça que analitzem fou distribuïda per la llibreria d’Antoni Sastres de la Baixada de la presó –actual carrer de la Llibreteria-, que tenim documentada entre 1791 i 1806  per la qual cosa podríem datar aquesta processó a tombant dels s. XVIII i XIX, vers el 1798. La llargada és de 12,39 m. i 8 cm. d’alçada i està composta per 24 trams (49 x 8 cm.). Aquestes dimensions ens permet deduir que el paper original s’imprimí horitzontalment –a diferència dels fulls encara per retallar que conservem i que són verticals- amb 4 trams per full que havien de tenir una mida de 49 x 32 cm. el que ens porta a calcular que per a imprimir tota la processó es necessitarien 6 fulls per fer tot el rotlle. És curiós constatar que els diversos trams per a enganxar tenen com a referència els números entre el 21 i 44.

Pas de la Santa Espina i xilografia amb la seva representació. Hem de tenir en compte que els guarniments anaven variant al pas del temps ja que es deterioraven molt. Per això els ciris i els fanals són diferents i els domassos també presenten algunes diferències. Malgrat tot l’estructura i la imatge són tipològicament igual.

Saber la llargada del rengle també ens és d’utilitat per a interpretar la inscripció inicial del rotlle que malauradament pateix pèrdua de paper i de text. de manera significativa. Si el rengle mesura 49 cm. del primer en tenim només 36 cm. per la qual cosa ens en falten 13 cm.. És a dir, de 21 cm. per línia que havia de tenir el text originàriament ara només en conservem 8 cm.. Aquesta manca important de text ens perjudica enormement perquè hi ha dades que hi devien constar i que serien de gran importància tant per primfilar amb les cronologies com per a aconseguir informacions de les quals ara no en tenim i que ens falten per a comprendre com funcionaven. Segur que el peu d’impremta havia de dir: Véndese en la libreria de Antonio Sastres, Baxada de la Cárcel com en altres impresos que tenien a la venda i segurament també hi devia constar que havia estat imprès a la impremta dels Estivill. Això ho deduïm perquè els fulls que tenim estan fets amb la mateixa fusta i perquè els Estivill havien imprès altres vegades per a la Llibreria d’Antoni Sastres que venia llibres també d’altres impremtes i fins i tot llibres d’importació de Roma.

Rotllo inicial amb la inscripció i altres inicis d'altres rotlles 

on podem observar diferències de situació de gravats

La informació que ens proporciona el rotlle, però, ja és prou important ja que diu: (... Cofradia del Cristo) de la Aflicción, fundada en la Iglesia y Hospital de / (Santa) Marta de la misma Ciudad, que con su penitente com- / (...) en los mas Fuertes afectos de devoción y ternura en / (...) multitud de Expectadores, ya Barceloneses, ya Foras- / (teros)(...)os, de muchos de los Reynos de España, y aun del de (...). Lo mas particular, que anualment se experimenta en /  (...)s, que sin embargo, del universo concurso, que ataen / (...) a de forasteros, jamás se ha oido decir, que haya tur- / (...) del tiempo, riña, ni quimera alguna, entre tantos Con- / (...) adores; antes bien, todos los Nacionales, por su na- / (...) extrangeros, por el exemplo que estos ofrecen, y / (...) devocion y modestia, que caracteriza las funcio- / (...) dos se contienen dentro los justos limites, que la / (...) el amor al próximo les prescriben. Esto es, lo / (...) Santa Procesion; y lo que falta, podra com- / (...) –on que se ligue con que se ha procurado imi- / (... p)osible.

ANTONIO SASTRES, Baxada a la Carcel

El Gremi dels tintorers de seda amb el misteri del despullament de Jesús, el Gremi dels mestres sabaters -maestros sepateros- quan el claven a la Creu, els de l'Agregació núm. 72 (?) amb el Sant Crist crucificat i els ferrers amb el misteri del Devallament

Dels exemplars que hem pogut consultar aquest sembla ser el més antic i ens omple de dubtes pel problema de la inscripció. De la lectura parcial del text podem entendre que aquesta processó era organitzada per la Confraria del Crist de l’Aflicció malgrat que tradicionalment hom a atribuït a l’organització de la Processó de Divendres Sants a la Confraria de la Soledat o la de la Puríssima Sang, malgrat que aquesta darrera podria haver organitzat la de Dijous Sant com marca un exemplar de l’Arxiu Joan Amades. Aquest ball de confraries organitzadores devia ser degut al fet que en diverses èpoques i moments i cadascuna es devia ocupar de l’organització en els diversos dies de la Setmana Santa i a causes que desconeixem i que no hem pogut aprofundir.

Caricatura anticarlina publicada a El Loro (Barcelona 8 d'abril de 1880)

Això ens mostra que seria interessant poder aprofundir en l’estudi dels mecanismes de funcionament de la Setmana Santa com a fenomen devocional que s’iniciaria el s. XVII i arribaria fins als nostres dies més enllà del que Joan Amades apunta. Aquesta història ha tingut els seus alts i baixos i canvis de funcionament tant per la laïcització de la societat des del s. XIX –i que observem amb les múltiples caricatures que se’n van fer- fins a l’intent de l’Església barcelonina de suprimir-les i la seva posterior restauració a partir de la voluntat sobretot de confraries d’origen forà fruit de les grans migracions dels anys 60 i 70 del s. XX que han tornat a revifar la celebració pública de la Setmana Santa.

El gremi dels taberners amb el misteri de la Pietat, els fadrins forners el Sant Enterrament,  

els fusters amb el misteri del Primer Dolor, el gremi dels velers amb el misteri de la Santa Espina 

i els de l'agrupació de paper pintat el misteri del Sant Sepulcre

Sigui com sigui que hagin sobreviscut exemplars d’aquests jocs devocionals d’infants gairebé és un miracle ja que servien pel que servien i en mans de les criatures aquestes joguines no havien de durar gaire. Potser l’elaboració d’un corpus d’aquests rotllos ens podria aportar llum entorn de l’organització de les processons de Setmana Santa a Barcelona. Podríem observar les variacions i els lleus canvis que any a any devien de produir per la lògica del pas del temps i dels canvis de les confraries. És un material que hem vist que es produïa a Barcelona però no l’hem pogut observar en cap altra ciutat per la qual cosa hem de considerar que són unes peces pròpies de la devoció barcelonina.

BIBLIOGRAFIA

AMADES, JOAN. Costumari català. El curs de l'any. Barcelona, Ed. Salvat, 1951  Vol II

AMADES, JOAN - COLOMINAS, J. Els soldats i altres papers de rengles. Imatgeria popular catalana. Barcelona, Editorial Orbis, 1936. 2 volums

BASSAS, RAMON. "La Passió del carrer. Les processons de Setmana Santa a Catalunya" a Catalunya Cristiana. Barcelona,  23 març 2016

COMELLAS I CUADERN, TERESA Mª. “La Setmana Santa a Barcelona: els cultes i les costums” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 63-83

COMELLAS I CUADERN, TERESA MARIA. Les confraries barcelonines, ahir i avui. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2007

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERDI. “Aproximació a la participació de les confraries gremials en les processons religioses i civils barcelonines durant els segles XVII-XVIII” a Memòries del 3er. Congrés Català de Congregacions, Germandats i confraries “Germandats per a la Caritat”. Barcelona, Consell General de Germandats i confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, 2008. pp. 128-137

Ejercicios que todos los domingos del año se han de hacer en la Congregación del Santisimo Cristo en la Afliccion, en la iglesia de santa María Magdalena de religiosas agustinas de Barcelona. Barcelona, Juan y Jaime Gaspar hermanos, 1835 (Advertencia)

MARTÍ, ALBERT. “La comunicació per la imatge impresa” a Art de Catalunya. Art i etnologia. Barcelona, Edicions L’Isard, 1999. Vol. 13 p. 183