El setmanari manuscrit El Trapecio, una gran descoberta del 1860

-->

A Jorge Brotons autor de Blocalcirc, una de les circumstàncies culpables i necessàries d’aquest bloc.

Avui els Reis d’Orient ens aporten al bloc la presentació de tres volums inèdits que recullen els manuscrits literaris i artístics d’una tertúlia que es reuní als soterranis de l’antic cafè de l’Univers de la plaça Reial nº 1 de Barcelona. Entre el 28 d’abril i el 10 de novembre del 1860, es van elaborar aquests tres volums, que porten el títol de: El Trapecio. Semanario guason redactado por una companyia de titiriteros del Círculo Gimnástico Barcelonés. Veiem, doncs, en el títol mateix del setmanari el to irònic i sarcàstic que ho presideix tot.

Els tertulians solien aportar cada dissabte un escrit o un dibuix (els textos podien ser indistintament en català o castellà) per fornir aquesta obra col·lectiva. La varietat de qualitats de papers (malgrat que tots s’adapten al mig foli) ens confirma que cadascú portava l’aportació de casa, amb alguna accepció que ja es veu (i ho confirma el text mateix) que fou improvisada allà mateix.

Portadella tipogràfica que encapçala el recull d'aportacions setmanals. A mà s'hi afegia el número de la setmana del Setmanari.

Finalment, tots els fulls foren col·leccionats per setmanes, cadascuna dels quals té una portadella tipogràfica idèntica, en la que s’afegia de manera manuscrita el número de la setmana (26 en total). Els tres volums agrupen, doncs, entre vuit i deu setmanes cadascun i al llarg dels mesos es nota un cert cansament, ja que la primera setmana inclou 45 pàgines de força autors diferents, mentre que la darrera separata inclou dues setmanes enlloc d’una i ocupa només tretze pàgines.

Acudit intern que fa referència a la poca activitat productiva dels membres d'El Trapecio. Aquest personatge prim (que podria ser l'anomenat l'Almirant) és un dels blancs preferits dels acudits sobre el grup.

La relligadura és en tela gravada, com si fos pell (24 x 17 cm.) i té guardes interiors de marbrats. Aquesta enquadernació es degué, com es reconeix a la setmana número 11, a les influències de Celestí Verdaguer qui, a més a més, es devia encarregar de les portadelles tipogràfiques -que són força especials ja que contenen una varietat de tipus de lletra no habitual. Com veurem, aquest personatge estava vinculat familiarment al món del llibre.

Moltes aportacions tenien caràcter lúdic, com aquesta il·lustració que passà censura. Em de tenir en compte que rulé vol dir cul... L'interior del soterrani tenia aquest escacat amb dibuixos diversos en la paret com s'observa.

L’única referència que hem localitzat del Círculo Gimnástico Barcelonés ens la dóna Antonio R. Dalmau que ens diu que el viejo gimnasio, fundado por el Dr. Quadras, un enamorado del atletismo en 1860, estaba instalado en la calle Nueva de San Francisco (a prop de la Pça. Reial) y salieron de él no pocos acróbatas y saltadores, aplaudidos después por los públicos de España y de fuera de ella. Se hizo cargo, más tarde, del gimnasio que fué de Quadras, el doctor Casademunt, que imprimió a sus enseñanzas una orientación más hacia la gimnasia higiénica (p. 47). Fora d’aquesta breu referència no hem trobat res més. Per les pistes que tenim, podem creure que molts socis del gimnàs es trobaven en un local situat en un soterrani de la Plaça Reial, bé perquè hi tenien justament la seu social del gimnàs, bé perquè hi havia alguna mena de cafè o bar. En aquell moment la plaça Reial era una plaça de recent construcció (1848) on vivia només gent benestant.

Interior del soterrani de la Pça. Reial nº 1 amb els membres del Círculo Gimnástico barcelonés amb les finestres que donen al carrer i que segons una de les aportacions eren ideals per observar per sota les dones que passaven a prop...

Un dels aspectes més destacats d’aquests manuscrits és que constitueixen la informació gràfica i literària més antiga de l’esport a Catalunya, ja que els primers gimnasos s’iniciaren en aquest moment –el 1860- i estaven estretament vinculats al món de l’acrobàcia o com es deia en aquell moment als volatines. Cal tenir en compte que l’esport, com una activitat vinculada al lleure, per al manteniment de la salut física i moral, és un concepte que només té sentit en un context urbà i industrial, que arribà per influència forana i que s’inicià en cercles intel·lectuals i grescaires de les classes mitjanes vinculades al comerç, al món dels oficis i a les professions liberals. És a dir, que l’esport i la seva praxi al gimnàs s’inicià a casa nostra de la mà d’aquells que, sense pertànyer a l’alta burgesia -que es dedicava a activitats més refinades i elitistes-, es podien permetre el luxe d’anar al gimnàs per estar en forma i alhora anar als cafès de moda del moment.

De fet, dintre de les aportacions literàries de la revista n’hi ha una que és un autèntic cant a l’exercici físic que deu ser dels primers que trobaríem a Catalunya i que estaria molt vinculat a les noves tendències mèdiques de caràcter higienista, en boga a Europa.

Instal·lant els diversos aparells per a desenvolupar la tasca gimnàstica dintre del soterrani.

Malauradament, les signatures dels participants d’aquestes tertúlies que veiem al peu dels articles i els dibuixos són en la seva immensa majoria pseudònims (Almirant, Simon, Periquito, Valencianito, Tòful, Un orangutan, un Fantasma, Trifon, Tirlis, Manolo, Pero Gullo, Juan Lechuga, Tifa, Jeroni Tombafullas, Pochinela, Almirant 3 esclops, Picotazo, Un Civilizador, Pánfilo, Espuela... el que ens impedeix saber (per ara) de qui es tractava en cada cas. A més, i a falta de la comprovació en el diccionari de pseudònims barcelonins del s. XIX que no he pogut consultar encara, crec que aquests pseudònims tenen més un caràcter de bromes internes del grup que de pseudònim literari pròpiament dit.

Acudit de Toful en el que és la primera referència al consum de fotografies eròtiques que es coneix a Espanya.

Malgrat l’abundància de pseudònims, alguns dels col·laboradors van signar amb el nom autèntic, com ara Francesc Tusquets (que després va viure a París, on publicà novel·les naturalistes de caràcter catòlic), Ricard Moly de Baños (entre 1874 i 1876 fou secretari i bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès i secretari del Banc de Barcelona), Rafael Tejada y Alonso (poeta que se’n va anar a viure a Madrid on es vinculà a l’Ateneo Científico y Literario), Llorenç Desideri Lacasa (estudiant de dibuix a la Reial Acadèmica d'Arts de Sant Jordi entre 1850-1853) i Celestí Verdaguer (fill de l’impressor Joaquim Verdaguer i germà d’Àlvar, que publicà les Crisantemes de Riquer).

Caricatura sarcàstica i amb certa mala bava del directius i del seu paper com a censuradors d'El Trapecio, obra de Simon

Litografia original de Gustave Doré publicat a Journal pour rire (7 juliol 1849) dintre de la seva sèrie de Grotesques que va ser copiat per l'anònim Simon a El Trapcio (Fotografia Gallica)

Aquestes caricatures podien ser originals o bé còpies d'altres setmanaris humorístics publicats tant a Espanya com a l'estranger com és el cas del plagi que va fer en Simon a partir de Gustave Doré. Hem de tenir en compte que el concepte d'original i còpia en aquest moment no és el mateix que l'actual i que precisament la gràcia està en el canvi de peu d'il·lustració que permet fer un acudit sobre la composició de la "junta directiva" d'El Trapecio (Informació afegida el 29 de desembre de 2019)

Interesant dibuix d'escasa qualitat gràfica però que ens mostra la famosa orxateria dels Porxos d'en Xifré (desapareguda el 1890) i d'una prostituta del Barri Xino (abans d'anomenar-se així) barceloní. L'acudit fa referència als metalls (que es fonen) de les monedes que es necessitaven per prendre un refresc a can Nelo i el que es necessitava pels serveis d'una meuca. Observi's que a sota de la Fundición de Plata hi ha una sospitosa retallada en la que encara s'entreveuen els traços d'algun comentari que la Junta Censora degué creure que era xaró...

La qualitat literària de les aportacions és irregular, des de composicions fetes per compromís fins a algunes amb aspiracions literàries més clares. A més es toquen tots els gèneres (poesia, prosa i teatre i fins i tot jeroglífics), normalment de forma sarcàstica i irònica. No hi falten les al·lusions mútues entre membres del grup, i fins i tot s’hi troben picabaralles fortes, en les quals algú amb mà esquerra ha de posar una mica de pau.

Jeroglífic de l'Almirant 3 esclops. Resultat: A la primera l' rei perdona; a la segona, catxamona

Una gran majoria dels dibuixos foren realitzats per afeccionats (fins i tot alguns són formes esquemàtiques fetes per una mà poc destre) però n’hi ha alguns d’una qualitat destacable, signats per un tal Simon (amb gran domini del tramat i de les figures i els retrats), El Valencianito (segurament dibuixant d’impremta a sou, per la perfecció del dibuix i la imitació de litografies) i sobretot Toful -el millor de tots, amb un domini del dibuix de primera qualitat- amb dibuixos moltes vegades vinculats a aportacions literàries. D’una de les aportacions literàries es podria deduir que el nom real corresponia a un tal Cristòfol Vinardell i que potser seria mestre d’obres. Aquestes dades, però, no es poden considerar seriosament perquè el to poc seriós del text on s’esmenta el fet i del setmanari en general ens obliguen a haver de contrastar les dades abans de donar-les per bones. Així doncs, malgrat aquesta qualitat encara no sabem qui es pot amagar rere aquests pseudònims artístics i no podem descartar que es tracti d’un artista de primera línia del moment.

Dibuix imitant la qualitat litogràfica, obra del Valencianito

Malgrat la qualitat artística tan irregular de les aportacions, els manuscrits són un document interessantíssim perquè els seus autors parlen de la vida quotidiana i dels esdeveniments més importants de la Barcelona d’entre les dates citades. Així, per exemple, no en parlen del famós Carnestoltes organitzat per un tal Junyent (es va celebrar el febrer del 1860) però sí de la rebuda del General Prim i dels voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica amb cançons patriòtiques i sarcàstiques (n’hi havia de tots colors) i dibuixos dels monuments aixecats en honor seu. També es parla de la vinguda de la reina Isabel II a Barcelona i es denigra al pretendent carlí Carles VI (comte de Montemolín i que aquell any fou detingut a Sant Carles de la Ràpita). Entre altres personatges polítics, es parla de Garibaldi i la unificació italiana, les polèmiques entre lliurecanvistes i proteccionistes, ...

Arc de Triomf efímer aixecat en honor dels Voluntaris Catalans de la Guerra d'Àfrica (1859-1860) a Barcelona. Curiosament no es reprodueix en el completíssim llibre que dedicà Víctor Balaguer als homenatges que es realitzaren en aquesta ocasió.

Sobre la vida quotidiana són també un document interessantíssim perquè com que cada aportació és lliure, trobem una sèrie d’acudits sobre temàtiques diverses, com ara la prohibició de pixar al carrer, el tràfic de fotos eròtiques, les processons de Corpus, les modes de vestir, les mainaderes -i com desatenen les criatures davant un bon mosso-, els balls públics i els festejos, una excursió col·lectiva a Montserrat, un eclipsi solar... en fi, sembla que no hem canviat gaire!

Una de les aportacions a l'eclipsi que succeí en aquells temps

Sobre el circ i el gimnàs les referències són més aviat escasses però és molt interessant la polèmica sobre la necessitat d’anar al gimnàs uniformats o no, i si aquest uniforme havia de ser folgat o estret per marcar “els desarrollos” dels esportistes. Aquesta polèmica cristal·litzà en una sèrie llarga de projectes de vestuari gimnàstic. També és curiós com aquests primers gimnasos estaven vinculats a l’art del circ tant pel que fa als equilibris com a les composicions en què es requeria força...

En certa manera són la primera referència original sobre l’esport a Catalunya i diria que a Espanya, ja que no he trobat més antic que no estigui vinculat a l’esgrima o l’equitació, les activitats “esportives” de la classe alta!

Projecte d'uniforme. És curiosa la representació del poltre de saltar com si d'un cavall real es tractés.

En fi, hi ha molta matèria per investigar en aquests tres volums que són un autèntic piscolabis temàtic. Com que es tracta de material inèdit, de tant en tant aniré publicant les troballes que vagi realitzant (amb calma i entremig d’altres històries) perquè, com a mínim, en quedi una certa constància. Per això he titulat el post El Trapecio (I). Serà una mena de serial...

Escena costumista al Ball del Tivoli, obra de Toful

BIBLIOGRAFIA:

DALMAU, ANTONIO R. El circo en la vida barcelonesa. Barcelona, Monografias Históricas de Barcelona, Ediciones Librería Milla, 1947.

PUJADAS, XAVIER. Els orígens de l’esport a la Catalunya contemporània: entre la modernització del lleure i la massificació (1870-1936) a “L’esport a Catalunya”. Barcelona, Fundació Carulla, 2008.

Nota del 7 de gener de 2009.

Una vegada tancat i penjat l'article el Sr. Jorge Brotons m'envia una sèrie d'articles sobre l'inici de la gimnàstica moderna sobretot a l'entorn de la figura de Francisco Amorós y Ondeano (València 1770-París 1848) que desenvolupà les seves pràctiques i mètodes a París. Els articles que m'ha passat i adjunto tenen informacions molt bones per a la història de la gimnàstica a França i Espanya i són un bon complement per arrodonir aquest estudi al voltant d'El Trapecio. Si els hagués tingut abans hagués canviat algun comentari però no invalida, ans al contrari la reafirma, la importància iconogràfica d'aquest setmanari i les seves notícies.

http://www.efdeportes.com/efd17/trapeci.htm

http://www.cafyd.com/HistDeporte/htm/pdf/1-5.pdf

http://www.cafyd.com/REVISTA/art3n6a07.pdf

Des d'un got d'aigua fins al petroli (1971) de Joan Brossa, l’estètica de la clandestinitat

-->

A Joan Brossa (dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista, poeta, veu i imatge de l’imaginari col·lectiu) en el desè aniversari de la seva mort.

Per atzars commemoratius hauré penjat a la xarxa tres articles seguits (inclòs aquest) sobre el llibre català i els problemes que va patir amb la repressió i la censura franquistes. No ho he fet premeditadament (perquè el que volia és que els articles fossin variats), però les commemoracions han vingut així i també és una bona manera de veure els efectes de la censura en els llibres durant els diversos períodes del franquisme. En el cas d’avui ens ocupem del franquisme tardà de la mà de Joan Brossa i com a participació dintre de l’Abloccedari en homenatge a Joan Brossa.

No és cap secret dir que Joan Brossa no fou un autor popular fins que arribà al final de la seva intensa vida artística, quan finalment li fou reconeguda en vida la seva trajectòria i sortí dels cenacles intel·lectuals d’avantguarda, per sorpresa d’ell mateix.

Malgrat que no fos un nom àmpliament conegut dintre del panorama català de la postguerra i del franquisme tardà, Joan Brossa va fer ús d’una gran llibertat creativa, que el duia a fer l’obra que ell considerava adient, malgrat les limitacions quant a la difusió que això li comportava. Feia l’obra en què creia malgrat que això li dificultés seriosament poder-la publicar, és a dir, divulgar. D’altra banda, les seves conviccions polítiques el van portar a col·laborar amb totes les iniciatives que li arribaven a favor d’un canvi de sistema polític i de la reclamació de llibertat, tant individual com col·lectiva, sense contrapartides.

Per aquest motiu, des de Comissions Obreres de Mataró, el 1971 hom li demanà un recull de poesies que titulà Des d’un got d’aigua fins al petroli per publicar-lo, vendre’l i recaptar fons per a mantenir els Comitès de Solidaritat i tota la resta d’activitats clandestines que desenvolupava aquest sindicat. D'aqu.esta edició clandestina se'n feu un tiratge de 800 exemplars segons consta en l'edició ja normal que va fer Edicions Robrenyo de Mataró el 1977, mort ja el dictador.

Joan Brossa s’hi avení, assumint el risc que aquest fet comportava. El llibre duia la seva signatura i també la del seu amic Antoni Tàpies, que signà el dibuix de la portada. Ambdós artistes havien col·laborat en l’edició de llibres d’artistes per a bibliòfils i en altres tipus de llibres sempre autoritzats i també van fer-ho en aquest cas tant singular. De fet, la relació Brossa-Tàpies fou fructífera i al llarg dels anys van col·laborar en una vintena de projectes editorials, però aquest és potser el que més surt del que podríem anomenar normalitat dintre d’un període d’anormalitat legislativa i editorial.

En aquest cas, el llibre s’imprimí en foli (29 x 21,5 cm.) ciclostilat a una cara i fou relligat a l’americana amb una coberta de cartolina marró dissenyada per Pere Casanovas que situà el dibuix de Tàpies a la part superior. La cartolina i la tipografia de màquina d’escriure impresa amb ciclostil li confereixen un aire de clandestinitat que contrasta amb el disseny de la portada, que no renuncia a certa estètica compositiva i tipogràfica.

Joan Brossa trià per a aquest llibre un recull de poemes que daten de la dècada dels 50 i que per raons òbvies no havien estat publicats i restaven en un calaix. Des d'un got d'aigua fins al petroli és un recull de poemes de caràcter patriòtic i polític, on reivindica una Catalunya lliure de submissions econòmiques, polítiques o religioses. L’obra esdevé, doncs, una denúncia del franquisme i la seva hipocresia en la combinació del binomi Capital-Església i la conseqüent opressió del proletariat i de Catalunya.

Hem de suposar que aquest llibre tingué una divulgació escassa per la contundència de la poesia brossiana -gens fàcil per a no iniciats-, per la temàtica i per la distribució clandestina. Això explicaria que en algun magatzem particular n’hagin restat força exemplars que són els que ara surten a la venda, tots en un estat de conservació semblant, i a uns preus semblants a unes quantes llibreries de vell.

Sigui com sigui, és una mostra més del compromís de la intel·lectualitat amb el país i amb la lluita antifranquista des del vessant cultural, que ens mostra que Joan Brossa fou capaç d’arriscar-se a les represàlies del sistema, tenint en compte que en aquell moment no era una personalitat reconeguda internacionalment –com ho és ara- i que per tant podria haver tingut, arran d’aquest llibre, més problemes seriosos amb les autoritats franquistes.

En homenatge al compromís cívic de Joan Brossa reprodueixo els darrers versos del llibre i del poema O terra o cendra:

No retornem enrera amb la nefanda troca:

ferms en el nostre dret guardem mesura justa

o el pont de l’únic pas possible s’enderroca.

Agost 1950

El Pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?

In memoriam Josep Maria Garrut (1915-2008), pessebrista universal.

Amb aquest article volem sumar-nos a les commemoracions del 50è aniversari de la mort del mestre Joan Amades (1890-1959), a qui com a col·lectiu humà tant devem per saber qui érem, qui som i, tal vegada, qui serem. A Joan Amades i als altres antropòlegs i etnògrafs (com ara Violant i Simorra, Aurel·li Capmany, Serra i Vilaró...) que no tenien una preparació específica en aquesta disciplina, els devem la intuïció, la voluntat i l’esperit de servei vers una comunitat i uns records que la Revolució Industrial començava a dinamitar.

Malgrat aquest deute, d’un temps ençà l’obra de Joan Amades (i dels altres) ha estat criticada sistemàticament per part de certs cercles d’intel·lectualitat que l’han acusat de molt moralista (el caganer l’anomena com el qui fa ses feines), poc rigorós en les teories, d’acceptar-ho tot i de no aclarir les fonts d’on obtenia les informacions.

Si bé algunes d’aquestes acusacions tenen fonament, obvien deliberadament que l’obra de Joan Amades és descomunal i que Joan Amades va treballar contrarellotge amb la consciència que calia acumular el màxim d’informació per a generacions futures (la nostra i les que vindran darrera) que no tindrien la possibilitat ni d’albirar tot el que era llavors un llegat popular en vies d’extinció, com així ha estat. Una de les nostres tasques és destriar el blat de la palla de les descomunals aportacions de Joan Amades.

Entre la infinitat d’obres que va escriure destaca el llibre que avui comentem, El Pessebre,que té entre altres característiques la singularitat de ser un dels més luxosos estudis que va editar i en unes circumstàncies també curioses.

En primer lloc, perquè El Pessebre de Joan Amades, és un llibre clandestí! Als anys quaranta (quan la prohibició de fer servir la llengua catalana era vigent i tot havia de passar per la censura) hom edità llibres no polítics però sí de resistència cultural com és aquest cas (pel sol fet de ser escrits en català i de temàtica catalana!). Així prosperà un mercat de llibres en català que no entraven a les llibreries (si més no als taulells, encara que si a alguna rebotiga) i que eren de distribució entre una determinada burgesia catalanista que no havia marxat a l’exili i que tenia un cert poder adquisitiu en plena postguerra. 

De fet en un dels exemplars que va comercialitzar els anys 40 la Llibreria Occidente -especialitzada a venda a terminis de llibres- el preu del llibre era de 700 ptes., una autèntica fortuna per a l'època.

Il·lustració de Raimon Estrems i Casadevall 

Això explica que sorgissin editorials clandestines com la de Les belles edicions de Joaquim Estrems i Borràs i el seu fill Joaquim Estrems i Casadevall que entre el 1941 i el 1948 editaren llibres tant subversius com Poesies de Rubió i D’Ors, Art popular decoratiu a Catalunya de Violant i Simorra i el facsímil del Llunari de Granollacs, entre altres. Per poder fer-ho no hi posaven dates i en el cas del Art popular decoratiu a Catalunya se suprimí la paraula Catalunya de la portada perquè el llibre passés més fàcilment desapercebut si es produïa una inspecció.

En el cas d’El Pessebre de Joan Amades, malgrat que es donen totes les dades de l’edició (papers utilitzats, impremta, tipografia, tiratge, lloc d’impressió...) no s’esmenta en cap moment la data. Només el pròleg porta la data de 1935. Aquesta data és falsa, segur, com a any d’edició, tot i que desconeixem si pot ser la data real de redacció del pròleg i que la guerra deixés el llibre inacabat.

En realitat, El Pessebre s’edità el 1946, però s’hi feia constar una data anterior en el pròleg en cas d’una inspecció policial hom podia al·legar que era un llibre d’abans de la guerra i en ser de caràcter religiós i folklòric, en principi no havia de passar res. De fet, si busqueu el llibre per Internet encara consta a moltes llibreries de vell, biblioteques i altres institucions oficials com a llibre publicat el 1935!

Rebut a nom de Casimir Rull de l'import que serví per a pagar la multa governativa (Arxiu Llibreria Estrems)

El mèrit de la família Estrems és polièdric ja que aquestes edicions les tiraven endavant en un moment de repressió intensa i les venien particularment, fora del circuit de les llibreries, gràcies al boca a boca. Mai no els passà res fins que la policia el 1948 buscà una edició de luxe del Poema del Pessebre de Joan Alavedra il·lustrada per Granyer. La coincidència del nom provocà que caigués un exemplar del llibre d’Amades a mans de la policia que volgué confiscar tota l’edició, però ja estava exhaurida i no en quedava cap exemplar localitzable. Qui sortí perjudicada d’aquesta operació policial fou la impremta SADAG (que s’havia avingut a imprimir el llibre clandestinament) ja que fou sancionada amb una multa de 3.300 pessetes (que fou rebaixada a 750 Ptes.) i que acabà pagant el mecenes del llibre, Casimir Rull.

Estèticament, aquesta edició seguí els esquemes de publicació dels llibres publicats abans de la guerra per l’editorial Oliva Vilanova en les obres luxoses com ara les dedicades al Llibre d’or del Rosari a Catalunya (1925) i El gran teatre del Liceu de Barcelona (1931). Així doncs, és una obra impresa sobre gran foli (36 x 26 cm.) tirada sobre papers de diferent qualitat en funció del tiratge (en total 500 exemplars). Conté molta il·lustració, feta amb tècniques molt variades: fotografies, gravats, algunes làmines a color, dibuixos (obra de Alfred Vivancos, Ignasi Casassaies, Francesc Almuia, Manuel Bas i Joaquim Renart), desplegables...i fins i tot hi ha algunes pàgines il·luminades amb guaix i aquarel·la. Té unes bones guardes interiors, i una relligadura de tela molt gravada i estampada. En definitiva, segueix l’estètica noucentista dels llibres luxosos com si la guerra no hagués trencat res. En certa mesura hom volia continuar la tasca cultural malgrat la situació quan feia només deu anys que s’havia iniciat la Guerra Civil.

Si alguna crítica hem de fer al disseny del llibre és que es va prioritzar l’estètica de les il·lustracions per sobre de la coherència interna de l’estudi. Per aquest motiu les il·lustracions es troben distribuïdes al llarg de tot el llibre sense que estiguin relacionades directament amb el text de la pàgina. Malgrat que cada il·lustració està numerada i el text en fa la crida al lloc escaient, el fet d’estar separades en dificulta la lectura detallada de l’estudi.

Sobre el contingut hem de dir que és el primer gran estudi sobre el pessebre a Catalunya (tant de les figures anomenades de palillo com les populars) i tot el que l’envolta (construccions, associacions, història, llegendes, músiques, tradicions...) i que és una obra de referència encara en l’actualitat per la quantitat de dates i dades que aporta (en aquest cas sistemàticament referenciades). De fet és considerat (conjuntament amb dos o tres llibres europeus) com un dels més luxosos i complets sobre la temàtica dels pessebres. De fet, Angelo Stefanucci, fundador de la UN-FOE-PRAE, definí el llibre d'El Pessebre com il piu bel libro stampato in tutto il mondo del praesepio.

Com que es convertí en un llibre molt rar i l’afecció al pessebrisme era i és gran en aquest país, l’editorial Aedos en publicà una segona edició el 1959 sense tants luxes ni il·lustracions i de format més manejable.

Actualment l’Associació cultural Joan Amades intenta publicar una edició facsímil de la del 1946 amb estudis introductoris d’Albert Dresaire i Josefina Roma, dos coneguts experts en el món pessebrista, que contextualizarien el llibre i amb fotografies actualitzades de Jordi Montlló. Malgrat que és una iniciativa molt lloable costa trobar editor per a aquesta nova edició, ja que la complexitat del llibre en dispara el pressupost. La nova edició en facilitaria la difusió, igual com ha passat amb el Costumari Català de Joan Amades mateix, que tan bona rendibilitat cultural ha donat al país en fer més assequible la cultura popular.

I pensar que en èpoques tan difícils (políticament i cultural) quatre persones van poder engegar una edició clandestina d’aquest tipus, i que ara costi tant de trobar qui la reediti ens ha de fer reflexionar sobre on som i on anem.

PD. SOBRE LA REEDICIÓ DEL PESSEBRE DE JOAN AMADES:

-Arran del present article, des de l'Associació cultural Joan Amades m'informen que d'editorial si que en tenen (Arola Editors) però els falta l'ajud institucional que està aturat (degut a la crisi, suposo) i que en un projecte així avui en dia és imprescindible. Això vol dir que si tot va bé el proper Nadal comptarem amb una iniciativa editorial de primer ordre a l'entorn del pessebre. Una molt grata notícia i un bon regal de Nadal enguany i sobretot pel Nadal del 2009.

-Aquesta notícia és confirmada arran de la inauguració de l'Any Amades el passat 15 de gener del 2009.

-El dia 29 de novembre del 2009 fou presentada la reedició del Pessebre de Joan Amades publicada per Arola Editors i amb comentaris de Josefina Roma i Albert Dresaire.

BIBLIOGRAFIA:

ANGUELA, ANTONI, CALVO, LLUÍS I ALTRES. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1990.

GRAU, JAN. Els tres móns de Joan Amades. Bot, Actes de la 5a Jornada d'estudis locals Joan Amades celebrades a Bot el 26 d’Octubre de 2002, 2003.

MANENT, ALBERT. Del noucentisme a l’exili. Sobre cultura catalana del nou-cents. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

El Faust de Goethe, el darrer cant contra la barbàrie

Els llibres a vegades són més del que semblen. El llibre que presentem és molt singular per si mateix i per les circumstàncies que en van envoltar la gènesi. Hom podria pensar que és una traducció més –en aquest cas la primera al català- del Faust de Goethe, elaborada per Josep Lleonart, nebot del poeta Joan Maragall, i amb correcció d'estil del també poeta Sebastià Sánchez-Juan.

I sí, això és veritat i ja té prou valor, però també és veritat que el disseny de la portada, obra d'Ángel Lescarboura, Les, que fou molt actiu durant la guerra com a dibuixant o fotomuntador i va treballar per a les revistes 25 División, Tierra y Libertad, Popular Film, solidaridad Obrera i Tiempos Nuevos a més de com a cartellista. Carraco de la Rubia, en l'article que li dedicà a la revista d'arts Umbral deia que en sus manos (el llapis) es cañón, tanque y ametralladora que perfora los cerebros, que al ver claro lo repugnante del fascismo, caen vencidos ante las perdades gràficas de "Les".



Les està molt vinculada a l’estètica del disseny de l’època de la República. És molt propera a la manera de fer de Martí Bas o d’Antoni Clavé, amb una gran senzillesa i domini de la línia, amb un color i una tipografia molt lloables que demostren un gran domini de les arts gràfiques que ja tenia d'haver il·lustrat altres portades de llibres dels anys 30.

L’acurada traducció de Josep Lleonart i el disseny de Les serien motius suficients per ressenyar-lo en aquest bloc dedicat a l’estètica de la paraula i la imatge però, a més, hi ha una qüestió de dates que ens el fa més emotiu.



L’obra fou editada a Badalona per edicions Proa el desembre de 1938, per commemorar el Xè aniversari de l’editorial, ara fa 70 anys! Realment devia ser un esforç molt gran tirar endavant una empresa cultural d’aquesta envergadura tenint en compte que, mentre s’estava imprimint, les tropes franquistes havien creuat l’Ebre i que entraren a Barcelona el 26 de gener. Entre altres crims contra la cultura els llibres publicats en català foren, molts destruïts o, com a mínim, retirats de la venda.

En el moment de la publicació, aquests llibres –si és que van arribar a alguna llibreria- creiem que no es devien vendre gaire, tenint en compte les circumstàncies i que hi havia necessitats més peremptòries que l’aliment espiritual. L’editorial s’encarregà de confeccionar una banderola o faixa amb un text publicitari que embolcallava la coberta i que ha preservat part de la portada, el llom i la contraportada del llibre. La part protegida és una franja ampla que es manté neta, mentre que la resta de la coberta és plena de taques de rovell, fruit de l’abandó en què va caure aquest exemplar, en vés a saber quin magatzem humit i ple de pols, mentre esperava temps millors per ser difós.



Aquesta banderola, amb tot l’optimisme del món, recomanava al llibreter de no esperar a haver venut el darrer exemplar d’aquesta obra per a fer una nova comanda. Perquè... cada exemplar demanat i no servit immediatament, pot ésser un comprador menys i un lector perdut.

Les circumstàncies històriques de l’edició ens fan veure que l’Editorial Proa va fer un cant a la cultura contra la barbàrie que avançava irremeiablement i que amenaçava una normalitat lingüística. Segur que l'Editorial Proa sabia que la guerra s'estava acabant però va preferir deixar el testimoni d'una trajectòria que després va continuar des de l'exili, a Perpinya.

L’altra part de la faixa extreia un versos prou eloqüents del Faust:

I en un temps breu que el seny mesuri
aneu del cel, passant pel món,
fins a l’infern pregon.

BIBLIOGRAFIA

CARRASCO DE LA RUBIA. Las otras armas: el lápiz: Les a Umbral nº 15. València, 23 d'octubre de 1937, pàg. 13

MADRIGAL PASCUAL, ARTURO ÁNGEL. Arte y compromiso. España 1917-1936. Madrid, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.

MENDELSON, JORDANA. Revistas y guerra 1936-1939. Madrid, Ministerio de Cultura - MNCARS, 2007 

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Indicios y tormentos, la justificació de l’horror del 1632 i d’avui.

El present article el publiquem com a reflexió dels 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. El teniu disponible a Piscolabis Librorum Violentiae. Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que el text pot ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem us abstingueu d'entrar-hi. Moltes gràcies.

L'edició príncep de la Constitució espanyola de 1978

La fràgil democràcia postfranquista necessitava refermar-se per superar la debilitat de les noves institucions estatals que s’havien creat.

La Constitució del 1978 fou, i és, el paladí de la defensa d’uns valors determinats de la nova Espanya que s’havia fundat. Per aquest motiu hom decidí, per tal de donar-li més relleu, fer una edició de la Constitució com un llibre de prestigi.

Aquest format seguia el costum de com s'havien publicat les constitucions en el s. XIX, en el que hi havia l'edició en foli per als diputats i altres persones de prestigi (era l'edició príncep) i després les impreses en quart per a la resta de població.

En ocasió del trenta aniversari de la Constitució comenterem, doncs, aquesta edició príncep del text.

El dissenyador i artista, José Luís Alexanco, projectà el llibre seguint un model que, vist amb la perspectiva del temps, representa molt bé el que és la Constitució espanyola: un intent de modernització, ancorat en el passat.

En primer lloc s’utilitzà paper de banc (amb filigranes horitzontals i diagonals que s’entrecreuen) i s’inventà un tipus de lletra especial per a tant magna publicació, que anomenaren, com sinó, tipus Constitució.

La lletra té una forma que vol representar l’escriptura cal·ligràfica, però té el defecte que el traç és massa prim. Ens pot agradar o no (a mi particularment no m’agrada per a una llibre), però el que sí és veritat és que va funcionar correctament en cos 18. Ara bé, en el moment que van voler reduir-ne el cos per a les anotacions, amb lletra més petita, no els devia funcionar. Això explicaria que la resta de la publicació (justificacions de tiratge, diputats i senadors del moment de l’aprovació...) és compongués amb altres tipus més versàtils que permetien l’ús de cossos petits, sense empastar-se.

El volum fou relligat amb unes tapes de cartró independents dels fulls, a la manera de carpeta, el que ens deixa veure en el llom els fils que serveixen per relligar tots els fascicles formant la bandera espanyola, l’únic to de color de l’obra, ja que tota la resta és d’un blanc immaculat.

Per una altra banda es dissenyà una funda de metraquilat a la manera de les capses de cartró de certs llibres de bibliofília.

Tota l’obra, com podem observar, intenta traspuar modernitat pel que fa al disseny i als materials, però el resultat és fallit des del punt de vista estètic. Vol seguir els esquemes dels llibres de bibliofília però tampoc no ho assoleix perquè és un disseny magre, sense cos, en el qual les lletres queden diluïdes dintre del blanc general del llibre. És una espècie de quiero y no puedo castís, que traspua perfectament les circumstàncies que en van envoltar l’edició, i el resultat final és totalment paral·lel al de la Constitució, que volgué acontentar a tothom però que no convencé gairebé ningú. Si això és el que volia representar el dissenyador de l’edició, val a dir que aconseguí l’objectiu, però crec que les intencions devien anar per un altre costat...