Sonata en tres tiempos (1939) de Miquel i Planas, la primera obra en català des del franquisme clandestí

Diuen que els llibres són un reflex del seu moment. El cas d’avui és un reflex de la situació d’incertesa que es visqué a Catalunya les setmanes immediatament posteriors a l’entrada de les tropes franquistes, en un tema punyent com era el de la llengua. Després tot fou molt clar i el silenci, profund i dilatat.

Sonata en tres tiempos de Ramon Miquel i Planas és dels primers llibres publicats en català no clandestí dels primers temps del franquisme. Malgrat no ser clandestí era alegal ja que s’escapà de la censura que, malgrat no tenir cap decret ni disposició que prohibís específicament publicar en català –almenys que sapiguem-, de facto, no ho permetia.

El llibre el podem datar a l'abril del 1939 perquè ja hi consta la prescriptiva inscripció d'Año de la Victoria.

Hem de pensar que el llibre fou imprès cap a l’abril del 1939 (el pròleg consta que és del febrer, poques setmanes després de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes). Sabem que és com a molt aviat de l’abril, perquè hi consta que és imprès l’Año de la Victoria, i això només es va poder fer constar a partir de l’abril, quan efectivament la guerra es donà per acabada). El llibre s’imprimí a l’editorial Altés en quart in tonso (18x13 cm.) sobre paper de qualitat -blavós i japó- quan l’escassedat de paper era una evidència i fins i tot la nova administració havia d’aprofitar papers republicans per a la burocràcia. És evident que el paper el tenia a l'abast gràcies a ser el fill del fundador de la paperera Miquel Rius.

Com es va aconseguir publicar un llibre en català en un moment com aquest? L’explicació la trobem en que el títol del llibre és en castellà i en aquest idioma es publicà en prosa la traducció dels sonets, fou una edició molt limitada -325 exemplars- i a més es feia constar que Imprímese a expensas del Autor, para sus amigos –és a dir, no era una edició venal, sinó de vanitat, sense segell editorial-. De fet els exemplars sempre estan numerats, són signats i nominals (l’exemplar que hem localitzat està dedicat a Ángel González Palencia, arabista i instructor de depuracions d’ intel·lectuals i universitaris de Madrid).

Full interior que Ramon Miquel i Planas dedicà a Ángel González Palencia igual com ho va fer amb tothom per tal de vendre una obra d'aquestes característiques en un moment poc donat per a la bibliofília.

Malgrat que fossin no venals totes les publicacions havien de passar la censura i sembla ser que aquest no hi va passar. Anava destinat a persones afectes al nou règim i d’una certa cultura i poder adquisitiu. No es diu enlloc, però l’autor el devia vendre a través del circuit de subscriptors de llibres de bibliòfil com fou normal amb aquest tipus de publicacions luxoses. Ramon Miquel i Planas era bibliòfil i erudit. Havia publicat els clàssics catalans en acurades edicions de bibliòfil i devia ser una persona vinculada a la Lliga, catalanista però gent d’ordre. A més a més, era un dels pocs intel·lectuals que s’oposaren des dels inicis a la reforma lingüística de Pompeu Fabra i per això els sonets són escrits en català prefabrià.

Per a Ramon Miquel i Planas tots els mals de la Revolució venien de la reforma lingüística fabriana.

El llibre es divideix en tres parts, la primera dedicada a cantar les excel·lències d’antics catalans, des de l’edat mitjana fins al s. XX que representa el passat del seny català; la segona és més intimista i inclou reflexions personals i l’angoixa passada durant la guerra (majoritàriament del 1938); i la tercera de temàtica religiosa.

És una poesia amb certes limitacions i que des de la perspectiva d’avui grinyola una mica. Els sonets, ideològicament parlant, s’adscriuen als elogis al franquisme i al nou ordre que s’imposà. El to laudatori és evident però sense arribar als extrems d’altres casos coetanis. L’ensabonada vers al nou règim i les blasmades contra el poder de la República i el que ell considerava el catalanisme radical són els elements que li permeteren sentir-se prou segur com per tirar endavant una publicació en català, en un moment en que fins i tot les publicacions religioses en català eren prohibides i impreses en la clandestinitat per editorials piadoses i hi constaven dates i dades falses.

Si analitzem el llibre amb deteniment veurem que la situació era molt complexa, i que la unanimitat vers el règim i la llengua del règim va venir poc després de l’edició del llibre. En primer lloc Ramon Miquel i Planas no fou un franquista reconegut (de fet Ignasi Riera ni el cita en el seu llibre sobre els col·laboracionistes franquistes). Pertanyia a un grup d’intel·lectuals vinculats a la Lliga Catalana que durant la guerra foren perseguits (alguns fins i tot moriren assassinats per milicians que detenien i executaven gent de dretes i catòlics, en nom de la Revolució). Aquesta mena de persones veieren en l’entrada de les tropes franquistes un alliberament real, pensant que imposarien una nova dictadura a la manera de Miguel Primo de Rivera.

Pensaven que passats els primers moments d’eufòria feixista tot tornaria a ser com abans de la República, sense radicalitats catalanistes i sota un ordre. Creien, ingènuament, que la victòria franquista no comportaria cap contratemps a un catalanisme ben entès.

Miquel i Planas -des d’un exili interior com patiren moltes persones- ja tenia pensat i escrit el llibre a finals del 1938. Quan arribà el moment de l’alliberament i volgué publicar el llibre es veié obligat a saltar els entrebancs de la censura que una publicació en català comportava. Per això l’edità amb totes les precaucions esmentades que el moment l’obligava. No ens consta, però segurament l’actitud de les noves autoritats en relació al català el degueren decebre i el portaren finalment a distanciar-se’n.

Sonet que ataca directament al govern de la Generalitat.

Aquest cas és il·lustratiu del que Dionisio Ridruejo, cap de propaganda de l’exèrcit vencedor (falangista convençut, que dissentí del franquisme i acabà finalment expulsat d’Espanya) escriu en les seves memòries, segons les quals hi havia una gran discussió sobre quina actitud havien de tenir les noves autoritats vers la llengua catalana. Dionisio Ridruejo mateix reconeix que finalment triomfaren les tesis més aniquiladores i per això s’hagué de destruir tota la propaganda franquista de guerra escrita en català que ja tenien impresa per repartir i llançar sobre Catalunya.

El llibre Sonata en tres tiempos, a més, volgué seguir una estètica allunyada tant de l’estètica imperialista castellana franquista com de les de avantguardes i per això es mantingué dins una estètica noucentista, com si no hi hagués hagut cap trencament. Les il·lustracions bicromes xilogràfiques es degueren a Ollé i Pinell que no consta enlloc com a il·lustrador -por a significar-se amb la nova situació, vergonya...?- i només hi ha el seu monograma, ben amagat enmig de les fulles d’un arbust de la portada interior.

Per entendre aquest llibre i les circumstàncies convulses d’aquest moment són molt aclaridores les paraules de presentació de la Revista de Catalunya publicada a l’exili el mateix 1939 i que diu així:

També dins Catalunya hi ha hagut guerra civil; perquè cada català, dins la seva consciència ha hagut de referir els interessos, alts o mesquins, debatuts dins la lluita general espanyola, no solament a la idea que ell tingués de l’home i la seva dignitat, sinó també a la seva pròpia fe i a les seves pròpies aspiracions quant al destí d’una Catalunya concreta, immediata, subjecte de drets imprescriptibles, i que ara corria el seu perill suprem. No compten els qui lleugerament o maliciosament renegaren. Però mereixen respecte els qui, a través d’íntimes tortures, cregueren haver de posposar les reivindicacions catalanes a d’altres urgències. Posposar, diferir, pot ésser també un acte de fe; temerària, però fe. No importa, doncs, a quina banda de la lluita han estat els catalans; vencedors o vençuts, tots com a catalans es senten avui vençuts; tots com a catalans han de refer llur esperança, cercar les noves formes de llur afirmació i de llur cooperació.

L’indispensable, insistim, és aquesta fe. En ella els molts de l’una banda i els menys de l’altra banda ens retrobarem, ens reconciliarem i ens salvarem.

Traducció en prosa al castellà dels sonets catalans.

L’interès d’aquest llibre, vist amb la perspectiva dels anys, se centra exclusivament en la seva raresa. Per la llengua que utilitza i pel conjunt de característiques tècniques i estètiques, cal entendre’l com un intent d’enllaç entre la bibliofília d’abans de la Guerra i la que neix a la postguerra, quan les circumstàncies ja són totes unes altres.

Algun dia s'haurà de fer una història global del llibre sota el franquisme ja que és un tema prou important i que en les grans monografies sobre aquest període mai hi surt, ni tant sols a les dedicades a l'art sota el Règim.

BIBLIOGRAFIA

CREXELL, JOAN i MANENT, ALBERT. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988

FABRE, JAUME. Els que van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.

MOLAS, JOAQUIM. 1939, any-límit de la literatura catalana a “Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

RIERA, IGNASI. Els catalans de Franco. Barcelona, Plaza & Janés, 1998.

VV.AA. El franquisme a Catalunya. La dictadura totalitària (1939-1945). Volum I. Barcelona, Edicions 62, 2005.
 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Quiet de Màrius Serra, viatge al país dels llullu.

A la Laura Hurtado Tripiana, de l’ètnia llullu, i a les seves quatre extremitats: Helena, Cristina, Nacho i Marisol.

De la petita sèrie que hem fet sobre llibres dedicats pels autors a parlar d'un fill que viu amb una discapacitat, aquest és el que ha tingut més difusió mediàtica, perquè mediàtic n’és l’autor, Màrius Serra. De fet, la primera notícia que en vaig tenir va ser en un bloc dedicat al món dels llibres. Malgrat que l’etiqueta de mediàtic avui és considerada pejorativa, com un sinònim d’oportunisme, baixa qualitat i poc interès... aquest cas contradiu aquestes definicions perquè Quiet destaca per una alta qualitat i gran interès, i és fet per un autor que treballa i té presència diària als mitjans de comunicació.

Màrius Serra, a diferència d’altres personatges mediàtics, és un escriptor de veritat i un mag de les paraules. En aquest cas, a més d’haver-hi grans dosis d’aquestes qualitats, el seu llibre conté un detall estètic que és el que ens ha decidit a incloure’l en la nostra particular trilogia dels “altres nens” -com ha estat qualificada en un comentari d’un post anterior-, ja que lliga d’una manera ben especial paraula i imatge.

(Foto Pedro Madueño. Publicada a La Vanguardia)

A diferència de Marta Capdevila i Miguel Gallardo, els autors dels altres dos volums de la trilogia, que són il·lustradors i escriptors, Màrius Serra només és escriptor i a través del que sap fer, escriure, ens explica la vida familiar amb en Lluís Serra Pablo, un nen afectat d’una indeterminada encefalopatia greu amb episodis epilèptics.

En ser un llibre literari i no il·lustrat, la paraula hi té tot el protagonisme, fet que ens permet endinsar-nos amb molt més detall en els matisos de les diverses situacions que comporta tenir un nen amb la situació del Lluís, Llullu segons l’apel·latiu familiar. El viatge va des del naixement fins als viatges a què no han renunciat pel fet de tenir un fill amb aquesta discapacitat. Però aquest viatge també inclou la vida quotidiana, el dia a dia, i les visites a hospitals, metges, converses amb diferents persones de l’entorn del Llullu sense negligir cap temàtica, fins i tot la sexual... També ens insinua certes diferències de criteri dintre de l’àmbit familiar més estricte de com afrontar la nova situació i les repercussions quotidianes que té.

Aquesta mirada, però, no és ni impúdica ni lacrimògena sinó que guarda un equilibri formal i argumental esplèndid, que ens deixa bocabadats davant un fi sentit de l’humor acompanyat de ràbia i indignació, però també de comprensió i de tota la munió de sentiments contradictoris a què una situació límit ens aboca. I el que és més important, els sentiments més forts poden ser disparats per l’anècdota o incident aparentment més irrellevant, com a cúmul de diverses situacions.

Com en el llibre de Miguel Gallardo, també es fa èmfasi en les diverses mirades que rep tota la família, especialment en Llullu, per part de les altres persones que no saben, no sabem, com reaccionar davant seu. El cas més emblemàtic i fora de lloc és el del restaurant en què se’ls negava l’entrada a causa de la presència d’en Llullu.

Així, amb diversos relats no ordenats cronològicament, en Màrius Serra va desgranant tota una sèrie de vivències explicades amb una exactitud de llenguatge digne d’un rellotger.

Al final, un foliscopi de fotografies de Jordi Ribó de Granollers amb disseny gràfic de Miquel Llach ens permet veure en Llullu fent una acció que mai no podrà fer en la realitat, córrer. Aquest gran detall és el que m’ha decidit a incloure’l en aquesta sèrie (per allò indispensable de paraula i imatge). De fet, la inclusió d’aquest detall en un llibre de no ficció, com l’autor mateix el defineix és tot un revulsiu gràfic, en un llibre que altrament seria molt correcte però totalment estàndard, estèticament parlant.

A mi, particularment, a més m’ha transportat a quan jo era estudiant de secundària i durant les classes dibuixava ninots als marges dels llibres de text per fer-hi uns senzills foliscopis amb accions poca-soltes, que eren força apreciades pels meus companys. En aquest cas, però, aquest foliscopi esdevé una il·lustració que ens commou i que acaba de reblar tot el que el mateix Màrius ha explicat en les 148 pàgines anteriors.

El foliscopi va acompanyat d’un textos a la manera de mantres laics, que repeteixen la frase inicial, amb l’afegit d’un petit flash de les histories que hem llegit. Els textos s’encapçalen amb les frases de l’axioma que si no m’enrecordo pas de les coses, mai les podré oblidar. A partir d’aquí fa un petit resum del contingut, molt més sintètic que la resta del llibre.

A nivell estètic he de reconèixer que la portada no m’ha agradat perquè la trobo massa farcida d’elements i la combinació cromàtica no la trobo ben resolta. Qüestió de gustos. A més, contrasta clarament amb les fotografies retallades sobre el blanc de la carrera del Llullu.

El llibre ha estat imprès en mig foli (23 x 15,5 cm.) per Empúries en català i per Anagrama en castellà (Quieto) i és altament recomanable per a tothom, perquè ens obre un món del qual molts, fins que no n’hem vist un cas a prop, no havíem ni sentit parlar.

http://www.tv3.cat/videos/741859

http://blogs.ua.es/diversitatfuncional/2008/11/16/assentada-amb-lautor-marius-serra-i-el-seu-llibre-quiet/

http://www.mariusserra.info/home/home.php

Maria i jo (2008) de Miguel Gallardo, un llibre únic com tots

A aquella Maria de quatre o cinc anys que vàrem conèixer a la Cavalcada de Reis barcelonina mentre, enfilada de l’espatlla del Miguel, s’ho mirava tot pensant, com l’Obèlix: són bojos aquests romans!

Tal com prometia en l’article anterior, presentem Maria i jo de Miguel Gallardo. A diferència de Màrius Serra que “només” és escriptor i igual que la Marta Capdevila, Miguel Gallardo és un il·lustrador que també escriu. En el seu cas té una filla afectada d’autisme. La Maria té 12 anys, un somriure contagiós, un sentit de l’humor especial i té autisme diu a la primera plana del llibre, perquè ningú tingui dubtes.

El llibre ha estat concebut com un obra total, i per això es té cura de tots els elements i detalls. És de mig foli gran (25 x 17 cm.) enquadernat amb tapa dura i amb unes guardes interiors que són un magnífic resum del paradís de la protagonista. La tipografia és una majúscula manuscrita a tot el llibre, fins als mínims detalls. Només s’escapa d’aquesta tipografia l’epíleg d’Amaia Hervàs, composta amb Times.

Cal felicitar, doncs, les editorials (en català La Galera i en castellà Astiberri -Maria y yo-) que han tirat endavant el projecte i han tingut en compte l’acabat del llibre com a obra global que ajuda a potenciar-ne la sensibilitat (que no sensibleria).

No és d’estranyar que al 2008 hagi guanyat el Primer Premi Nacional del Còmic de la Generalitat de Catalunya o hagi estat candidat a la Millor obra i Millor guió del Saló Internacional del Còmic de Barcelona.


La concepció del llibre no és la de manual o de llibre tècnic, sinó que el llenguatge que utilitza és de còmic, un camp en què Miguel Gallardo es belluga com peix a l’aigua des dels seus inicis professionals. Com que la comunicació personal entre pare i filla es beneficia dels dibuixos, Miguel Gallardo fa el mateix amb nosaltres per explicar-nos com és la seva filla, la mútua relació i la de la gent que esporàdicament els envolta.


El llibre sorgí dels dibuixos i apunts que anava prenent mentre passaven unes mini vacances a un ressort per a guiris a les Canàries. Les il·lustracions al llibre són apunts ràpids, pensats per a comunicar-se i aquesta immediatesa és el que li dona una frescor molt interessant. És un plaer veure aquesta espontaneïtat en un dibuix perquè reconec que em fascinen els esbossos, els apunts ràpids. A més, la variació compositiva, les diverses dimensions dels personatges... li donen un gran dinamisme.

L’argument del còmic és l’absència d’argument. No passa res i passa de tot. La tranquil·litat despreocupada d’uns dies d’estiueig enmig d’alemanys prenent el sol a les Canàries ho és tot. No hi ha acció, no hi ha aventures... només petites anècdotes que són capaces d’omplir tot un món que ens és desconegut. Els petits detalls són el que el Miguel i la Maria ens ajuden a descobrir perquè són els reis del temps. La sorra de la platja filtrant-se entre els dits de la Maria esdevé tot un símbol d’un altre ritme del rellotge de sorra de la protagonista, una altra manera de ser a la que en Miguel s’adapta.

De mica en mica, ens anirem assabentant de la problemàtica, sense un ordre aparent, amb anècdotes atemporals d’un període molt concret, just una setmana. No calen més referències de les que dóna perquè l’important són els sons, els gestos, les paraules i no quan succeeixen.

No és un llibre d’autoajuda o autoreflexió, sinó un llibre per ajudar els altres (nosaltres) a entendre un món del tot desconegut, i per ajudar-nos, sobretot, a replantejar-nos la nostra actitud en front d’un nen o una persona adulta que surt de l’estàndard de comportament social. Un llibre que ens ensenya a mirar i contemplar altres maneres de concebre el món a partir de l’autisme. I quan diem a mirar i contemplar no ho diem només a nivell simbòlic sinó físic. Miguel insisteix molt en la mirada perquè no som conscients de com una mirada pot dir moltes coses i pot ferir, més que mil paraules. La mirada surt de dintre, no enganya. I precisament la comunicació no verbal és el que es desenvolupa quan els altres canals de comunicació més usuals fallen.

Un llibre molt mesurat en tots els conceptes, des de l’argument a les il·lustracions i a la manera de dir, d’insinuar les coses... Un llibre que ens marca un abans i un després de llegir-lo, perquè aconsegueix un dels seus propòsits: conscienciar-nos del món que ens envolta i que normalment ignorem, perquè desviem la mirada. Això sí, sense sucres ni amargants afegits, com la vida. En definitiva, un llibre-còmic que no pot faltar a les biblioteques dels amants dels llibres il·lustrats i amb caràcter.

http://www.miguel-gallardo.com/home.html

http://mariayyo-gallardo.blogspot.com/

http://www.tebeosfera.com/documentos/documentos/maria_y_yo_de_gallardo.html

http://que-le.blogspot.com/

Sords profunds, però hi sentim i parlem! (2008) de Marta Capdevila

Contraportada i portada del llibre

A tot l’equip professional de l’escola Tàber, des de la Lolita fins a la Montse Sais, per l’esforç suplementari que fan en l’atenció als nens i nenes sords que comparteixen aula amb un munt de nens i nenes oients, entre ells les meves filles. Perquè, egoistament parlant, haig de reconèixer que elles també en surten molt beneficiades de compartir i aprendre que la normalitat és un concepte anormal.

Els que estem catalogats com a normals només som conscients de la importància d’aquesta normalitat quan els nostres fills tenen algun problema de salut temporal (febre, otitis, grip...). Llavors correm-hi tots, en veure la debilitat humana reflectida en un infant. Quan això ja ha passat ens n’oblidem, com fem amb altres aspectes del que ens envolta.

Dedicatòria a les meves filles

Però, què passa quan el problema no és temporal sinó permanent? Com ho passa la família en els primers moments de descobrir una discapacitat d’un fill? Com s’afronta l’esdevenidor quan sabem del cert que no serà planer? Com distorsiona un problema concret la relació de l’infant amb la família, els amics, els coneguts i els desconeguts?

Per pura coincidència en el temps i en l’espai, en aquests darrers mesos s’han publicat al nostre país tres llibres en els quals tres persones vinculades al món editorial i afectades per un problema de discapacitat d’un fill o filla s’han llençat a l’aventura d’explicar-lo i intentar resoldre els interrogants més habituals. Són tres llibres amb un enfocament totalment diferent i tots tres es caracteritzen per intentar fer arribar, d’una manera personal, la problemàtica que presenten. Sense sensibleries, amb força i amb total normalitat, perquè l’anormalitat que ens expliquen és la normalitat del seu fill o filla. Parlem, doncs, de Maria i jo de Miguel Gallardo, Quiet de Màrius Serra i Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila.


En un principi pensava ressenyar aquests llibres tots junts, com una unitat, però no ho trobo just. Cadascun té una personalitat pròpia i l’únic que els uneix és el fet d’intentar explicar de manera planera la problemàtica de cada infant concret i de la discapacitat que condiciona la seva vida. Això esdevé una bona eina perquè el lector pugui suplir la mancança que té ell -com adult que desconeix la problemàtica- en el moment de relacionar-se amb un nen amb unes característiques concretes que són fruit de la discapacitat.

Així doncs, torno a fer una excepció en aquest bloc i publicaré els tres llibres l’un rere l’altre, buscant la unitat conceptual que els uneix, en comptes de publicar un post sobre un llibre contemporani i un d’antic alternadament, com solc fer.


Començaré pel més recent i desconegut, Sords profunds. Però hi sentim i parlem! de Marta Capdevila publicat pel Districte de l’Eixample de Barcelona amb un format gairebé quadrat (21,5 x 19,5 cm.) i 52 pàgines. L’autora i il·lustradora, sorda de naixement, té quatre fills i un d'ells, en Marcel, que també ho és.
Pels que som neòfits en aquesta problemàtica creiem que els sords es comuniquen només amb llenguatge de signes (perquè és el que veiem al carrer d’una manera ostentosa) i no sabem que hi ha un bon grup de sords que la seva comunicació (gràcies al treball de logopedes, amics i familiars) és oral i a través de la lectura dels llavis. Aquest fou el cas de la Marta, que de ben petita els seus pares van optar per aquest sistema i no pel de signes. La Marta es comunica oralment amb tothom gràcies a un esforç personal i de l’equip de logopedes i tot el seu entorn que en el seu moment la van ajudar.


Una de les coses que fa especial aquest llibre és que entre el naixement de la Marta i en Marcel hi ha una generació, durant la qual la tècnica ha avançat molt, ja que la tecnologia digital ajuda no només a fer que els sords puguin parlar sinó que a més puguin sentir-hi gràcies als audiòfons digitals i als implants coclears.


La integració de nens i nenes afectats per sordesa profunda en escoles convencionals, amb l’ajut sempre de logopedes especialitzats de la CREDAC, acaba de fer la resta de la magna feina que pal·lia la mancança auditiva malgrat no la curi, perquè el nen continua sent sord profund però viu amb una plena comunicació.

El llibre, potser el més tècnic dels tres que comentaré, intenta apropar tant la problemàtica de la sordesa com la seva solució dintre del llenguatge oral. No estem parlant d’un miracle, ni de solucions inexplicables, sinó d’una realitat que l’esforç i la tècnica permet.


La Marta Capdevila, per exemple, no pot beneficiar-se de la tecnologia que avui s’aplica perquè, com ella mateixa diu, els mecanismes cerebrals que ho permetrien ja estan rovellats, però als petits sí que se’ls pot activar. Ella no sent res, en canvi el seu fill Marcel ho pot sentir tot. I en sóc testimoni perquè l’escola on van les meves filles, el CEIP Tàber, participa en un programa específic d’integració de nens sords i a moltes classes hi ha infants afectats per la sordesa que parlen i hi senten a uns nivells gairebé idèntics als dels oients.

Un llibre excel·lent, tant pel que fa a les il·lustracions com pel contingut. A més sap guardar un equilibri perfecte entre la informació tècnica (que n’hi ha molta) i l’experiència personal que ens apropa molt més la problemàtica.

Si el voleu tenir el podeu demanar al Districte de l’Eixample i us el facilitaran, ja que és de distribució institucional de l’Ajuntament de Barcelona. Ha tingut una molt bona acollida i de moment ja s’està imprimint la segona edició.

Molt recomanable.

Un monòlit de la Guerra del Francès (1809) a Sant Quirze de Safaja

El monòlit i Serratacó de Sant Quirze de Safaja (1958)
(Foto: Moianès.net. Publicació comarcal independent)

Sota una alzina immensa al terme de Sant Quirze Safaja (Vallés Oriental / Moianès), al camí que va del poble de Sant Quirze a la masia de Barnils i a les envistes de les masies de Serracarbassa i Serratacó, trobem un testimoni que ens parla amb paraules inscrites a la pedra d’un fet ocorregut ara farà exactament dos-cents anys. 

El monòlit és un monument commemoratiu d’un fet luctuós: l’assassinat d’un veí d’aquelles contrades, el prevere Domingo Barnils, que una colla de soldats francesos, durant la Guerra del Francès (1808-1814), va agafar en aquest racó de món de Catalunya i van degollar. Fou enterrat el 27 d'abril, així com Andreu Sarrà (masover de Serracarbassa). Se suposa que tant Domingo Barnils com Andreu Sarrà devien sortir de casa o entornar-se-n’hi i en aquesta alçada –a poc més d’un quilòmetre del mas de Barnils i a pocs metres del de Serracarbassa- s’esdevingué el lamentable episodi, com tants d’altres en devien passar però dels quals el temps ha esborrat la memòria, si més no la memòria viva. Els documents antics ens parlen de tres passades diferents dels francesos pel terme, durant els quals van robar i assassinar en diversos masos (

-->el Serrà, Bernils, la Corona, Serracarbassa i Can Sants entre d'altres).

Els assassinats potser foren una represàlia pels enfrontaments que hi ha documentats, succeïts entre l'11 i el 14 d'abril del 1809 entre les tropes napoleòniques i el somatent, com consta en el registre d'enterraments de la parròquia. A més a can Barnils la tradició oral diu que al turó del Putxot -proper a la casa- s'hi havien enterrat molts combatents sota unes grans lloses de pedra que una torre elèctrica actual ha desfet.

(Foto Agustí Ballester)

El monument de què parlem, més que un monòlit, és la base prismàtica d’una creu de ferro que va desaparèixer durant la Guerra Civil (1936-1939) i de la qual l’únic indici és un petit clot que hi ha a la part superior del monòlit.

En el moment de celebrar el 200 aniversari de la Guerra del Francès és oportú de recordar aquests testimonis menors, que donen fe de les ferides cicatritzades pel pas dels anys, considerant a més que poques peces com aquesta han sobreviscut fins a l’actualitat.

Cal tenir en compte que durant aquest conflicte bèl·lic, el clergat regular i secular va ser una víctima propiciatòria, arran de la posició clarament antirevolucionària que l’Església de tot Espanya va mantenir, donades les conseqüències que la Revolució Francesa havia tingut per l’Església a França.

Amb tot, mossèn Domingo Bernils pertanyia al bisbat de Vic en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola, home culte i introductor, junt amb altres intel·lectuals, del moviment de la ll·lustració a Vic.

(Foto Agustí Ballester)

TRANSCRIPCIÓ DEL MONÒLIT:

CARA A LO AÑ 1809 AQUÍ DEGO-LLAR-EN LOS GAVAÍ-TS E

CARA B MORI DOMI-NGO BERN-ILS PRÊ(VERE) I BENEF(ICI)AT ENCO-MANE-ULO A DEU

El text que descriu el fet està escrit d’esquerra a dreta i de dalt a baix al llarg del monòlit, sense respectar síl·labes ni puntuacions. La lletra epigràfica utilitzada, irregular i força matussera, reflecteix la poca perícia tècnica i estilística del picapedrer. El coronament és un dibuix cisellat d’un calze amb la Sagrada Forma amb el birret de prevere dalt, de manera que en resulta un efecte com de calavera que reforça el contingut del text i el fa més punyent.

(Foto Agustí Ballester)

Tot dintre d’uns recursos limitats, molt populars, lluny dels grans monuments que s’edificaren a les grans ciutats per commemorar episodis semblants. Malgrat aquesta justesa de mitjans, el monòlit té un valor simbòlic, el de ser, molt probablement, un monument aixecat pels veïns que intentaren dignificar el record d’un conveí i la seva mort a mans de les tropes franceses. Res més... i tot.

(Foto Agustí Ballester)

Així, doncs, avui aquest testimoni de pedra resulta potser només un objecte anecdòtic a la vora d’un camí, però acompleix perfectament la missió per a la qual va ser creat, perpetuar la memòria d’un home i un fet que altrament el temps s’hauria encarregat d’esborrar. És també el reflex de la suma d’incidents que no s’expliquen mai en els llibres, ni consten entre les grans cròniques, i que són la crua realitat de qualsevol guerra, tal com va reflectir magistralment Goya en els seus Desastres de la Guerra.

Esto es malo. Gravat 46 de la sèrie dels Desastres de la Guerra de Goya, que reflecteix un acte anticlerical semblant al que devia passar a Sant Quirze de Safaja a la mateixa època.

PD. Aquest apunt ha estat lleument retocat l'1 de setembre del 2009 amb la incorporació d'alguna dada a partir del llibre de Mossèn Pladevall.

BIBLIOGRAFIA

PLADEVALL I FONT, ANTONI. St. Quirze Safaja. Un poble de frontera. Barcelona, Amalgama edicions, juny 2009

L'Ivan Istoichnikov de Joan Foncuberta (1997), l'engany enginyós.

A l'Amadeu

Moltes vegades hom critica la informació que hi ha a internet perquè es diu que és poc fiable i penjada per qualsevol. Però què passa amb la informació impresa? Aquesta sí que és fiable? I la fotografia? També sempre diu la veritat? Aquest és l’eix de treball d’un dels artistes catalans més importants de tots els temps i del que ara podem gaudir en una esplèndida exposició a la Virreina de Barcelona en la que se li fa una retrospectiva.

Per mi, una de les seves obres més rodones és el catàleg de l’exposició monogràfica que es celebrà a Madrid a la Fundación Telefònica el 1997 i que es va publicar en format de llibre, titulada Sputnik, de mig foli (23 x 17 cm.) amb tapes de cartró fotografiades i mitja tela vermella al llom i amb lletres daurades.

Des de la col·laboració amb Pere Formiguera en Fauna fins els darrers treballs sobre la incidència d’internet en la fotografia i la concepció del món, Joan Fontcuberta, com hem insinuat al principi, fonamenta la seva feina com a fotògraf i intel·lectual en denunciar i qüestionar precisament l’aureola que té la seva disciplina de fidelitat a la veritat. Recordem, només per posar un cas recent, les fotografies fetes per satèl·lits que van servir a Bush jr. per a “demostrar” a la “comunitat internacional” que Iraq utilitzava armes de destrucció massiva per iniciar la darrera guerra contra aquest país.

En el cas que analitzem avui, Sputnik, l’artista fa una recreació sobre la manipulació fotogràfica que realitzaren les autoritats soviètiques de les persones caigudes en desgràcies i com aquestes eren suprimides de la documentació. A partir d’aquests casos reals, s’inventa un cosmonauta, Ivan Istoichnikov (Joan Fontcuberta en rus) que degut a errors en la carrera espacial a bord de la nau Soyuz II interessaria al govern fer-lo desaparèixer definitivament de la documentació oficial per tal de no admetre errors, passant d’heroi nacional a no-res. Tot això és investigat pel suposat periodista americà Michael Arena que compra en subhasta l'arxiu d'un altre cosmonauta. tripulant del Soyuz III.

Tot el llibre-catàleg intenta recrear la descoberta d’aquest suposat frau de les antigues autoritats soviètiques a partir de l’obertura d’arxius arran de la Perestroika i de la mercantilització dels mateixos. Així, el llibre està escrit com si fos un treball de recerca històrica (escrit bilingüe rus-castellà) amb fotos de la infància, joventut i dels moments culminants de la carrera d’Ivan Istoichnikov fins a la seva defenestració. Tot en documents, imatges, dibuixos, esquemes... simulant l’estètica soviètica dels anys 50 per donar-li més realisme. A més aquest llibre fou el catàleg a una exposició que es celebrà amb esquemes, materials tridimensionals a l’entorn de la carrera espacial... que intentava crear una atmosfera creïble.

Exposició a la David Winton Bell Gallery, 2001

Moltes fotografies són fotomuntatges en els que Joan Fontcuberta hi posa la seva cara per a simular que és Ivan Istoichnikov. Foncuberta, malgrat totes les tècniques que té a mà per a fer fotomuntatges perfectes sempre deixa aquest treball com poc acurat, poc acabat perquè l’espectador tingui els indicis suficients per a replantejar-se si el que li expliquen és real o és un engany.

Per acabar d’ajudar al lector a descobrir que el llibre és una ironia sobre les manipulacions soviètiques i sobre la reobertura dels arxius i els grans secrets que amaguen les guardes han estat impreses amb tinta fluorescent que a les fosques permeten llegir: Todo es ficción.

Detall de les guardes interiors on en fusforescència i dintre d'uns mapes de l'Univers es llegeix en grans lletres:

TODO ES FICCIÓN

Tothom vinculat al món de l’art i del pensament tenia clara la proposta de Joan Foncuberta i que el que pretenia no era enganyar la gent sinó alertar de possibles enganys a través de les seves tantes fabulacions, de les que és un mestre en inventar històries. La sorpresa per a tothom, però, vingué uns anys després, quan les ressenyes del llibre i de l’obra ja estaven divulgats per tot arreu i per internet. En el programa Cuarto Milenio d’Íker Jiménez es presentava la història del llibre com una cosa certa i digne de misteri espacial. La visió del vídeo i la seva posterior justificació no tenen desperdici. Us els recomanem per veure l’abast de l’obra de Foncuberta i allò que precisament denunciava.

Un llibre d’execució i conceptualment perfecte en tots els seus aspectes i que demostra com la interdisciplinarietat de llenguatges pot aportar moltes coses al món de l’art i del pensament. Una obra mestra, sense cap mena de dubte.

Vídeos del programa del 11 de juny del 2007 i del següent de Cuarto Milenio de Cuatro en el que Íker Jiménez es feia ressó del cas d'Ivan Istoichnikov i de la seva enigmàtica desaparició en l'espai. El primer vídeo és el de l'emissió del "documental" i el segon el de la "justificació de la relliscada"

BIBLIOGRAFIA:

FONTCUBERTA, JOAN. El beso de Judas. Fotografia y verdad. Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 1997.
FONTCUBERTA, JOAN. El llibre de les meravelles. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008.