Des d'un got d'aigua fins al petroli (1971) de Joan Brossa, l’estètica de la clandestinitat

-->

A Joan Brossa (dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista, poeta, veu i imatge de l’imaginari col·lectiu) en el desè aniversari de la seva mort.

Per atzars commemoratius hauré penjat a la xarxa tres articles seguits (inclòs aquest) sobre el llibre català i els problemes que va patir amb la repressió i la censura franquistes. No ho he fet premeditadament (perquè el que volia és que els articles fossin variats), però les commemoracions han vingut així i també és una bona manera de veure els efectes de la censura en els llibres durant els diversos períodes del franquisme. En el cas d’avui ens ocupem del franquisme tardà de la mà de Joan Brossa i com a participació dintre de l’Abloccedari en homenatge a Joan Brossa.

No és cap secret dir que Joan Brossa no fou un autor popular fins que arribà al final de la seva intensa vida artística, quan finalment li fou reconeguda en vida la seva trajectòria i sortí dels cenacles intel·lectuals d’avantguarda, per sorpresa d’ell mateix.

Malgrat que no fos un nom àmpliament conegut dintre del panorama català de la postguerra i del franquisme tardà, Joan Brossa va fer ús d’una gran llibertat creativa, que el duia a fer l’obra que ell considerava adient, malgrat les limitacions quant a la difusió que això li comportava. Feia l’obra en què creia malgrat que això li dificultés seriosament poder-la publicar, és a dir, divulgar. D’altra banda, les seves conviccions polítiques el van portar a col·laborar amb totes les iniciatives que li arribaven a favor d’un canvi de sistema polític i de la reclamació de llibertat, tant individual com col·lectiva, sense contrapartides.

Per aquest motiu, des de Comissions Obreres de Mataró, el 1971 hom li demanà un recull de poesies que titulà Des d’un got d’aigua fins al petroli per publicar-lo, vendre’l i recaptar fons per a mantenir els Comitès de Solidaritat i tota la resta d’activitats clandestines que desenvolupava aquest sindicat. D'aqu.esta edició clandestina se'n feu un tiratge de 800 exemplars segons consta en l'edició ja normal que va fer Edicions Robrenyo de Mataró el 1977, mort ja el dictador.

Joan Brossa s’hi avení, assumint el risc que aquest fet comportava. El llibre duia la seva signatura i també la del seu amic Antoni Tàpies, que signà el dibuix de la portada. Ambdós artistes havien col·laborat en l’edició de llibres d’artistes per a bibliòfils i en altres tipus de llibres sempre autoritzats i també van fer-ho en aquest cas tant singular. De fet, la relació Brossa-Tàpies fou fructífera i al llarg dels anys van col·laborar en una vintena de projectes editorials, però aquest és potser el que més surt del que podríem anomenar normalitat dintre d’un període d’anormalitat legislativa i editorial.

En aquest cas, el llibre s’imprimí en foli (29 x 21,5 cm.) ciclostilat a una cara i fou relligat a l’americana amb una coberta de cartolina marró dissenyada per Pere Casanovas que situà el dibuix de Tàpies a la part superior. La cartolina i la tipografia de màquina d’escriure impresa amb ciclostil li confereixen un aire de clandestinitat que contrasta amb el disseny de la portada, que no renuncia a certa estètica compositiva i tipogràfica.

Joan Brossa trià per a aquest llibre un recull de poemes que daten de la dècada dels 50 i que per raons òbvies no havien estat publicats i restaven en un calaix. Des d'un got d'aigua fins al petroli és un recull de poemes de caràcter patriòtic i polític, on reivindica una Catalunya lliure de submissions econòmiques, polítiques o religioses. L’obra esdevé, doncs, una denúncia del franquisme i la seva hipocresia en la combinació del binomi Capital-Església i la conseqüent opressió del proletariat i de Catalunya.

Hem de suposar que aquest llibre tingué una divulgació escassa per la contundència de la poesia brossiana -gens fàcil per a no iniciats-, per la temàtica i per la distribució clandestina. Això explicaria que en algun magatzem particular n’hagin restat força exemplars que són els que ara surten a la venda, tots en un estat de conservació semblant, i a uns preus semblants a unes quantes llibreries de vell.

Sigui com sigui, és una mostra més del compromís de la intel·lectualitat amb el país i amb la lluita antifranquista des del vessant cultural, que ens mostra que Joan Brossa fou capaç d’arriscar-se a les represàlies del sistema, tenint en compte que en aquell moment no era una personalitat reconeguda internacionalment –com ho és ara- i que per tant podria haver tingut, arran d’aquest llibre, més problemes seriosos amb les autoritats franquistes.

En homenatge al compromís cívic de Joan Brossa reprodueixo els darrers versos del llibre i del poema O terra o cendra:

No retornem enrera amb la nefanda troca:

ferms en el nostre dret guardem mesura justa

o el pont de l’únic pas possible s’enderroca.

Agost 1950

El Pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?

In memoriam Josep Maria Garrut (1915-2008), pessebrista universal.

Amb aquest article volem sumar-nos a les commemoracions del 50è aniversari de la mort del mestre Joan Amades (1890-1959), a qui com a col·lectiu humà tant devem per saber qui érem, qui som i, tal vegada, qui serem. A Joan Amades i als altres antropòlegs i etnògrafs (com ara Violant i Simorra, Aurel·li Capmany, Serra i Vilaró...) que no tenien una preparació específica en aquesta disciplina, els devem la intuïció, la voluntat i l’esperit de servei vers una comunitat i uns records que la Revolució Industrial començava a dinamitar.

Malgrat aquest deute, d’un temps ençà l’obra de Joan Amades (i dels altres) ha estat criticada sistemàticament per part de certs cercles d’intel·lectualitat que l’han acusat de molt moralista (el caganer l’anomena com el qui fa ses feines), poc rigorós en les teories, d’acceptar-ho tot i de no aclarir les fonts d’on obtenia les informacions.

Si bé algunes d’aquestes acusacions tenen fonament, obvien deliberadament que l’obra de Joan Amades és descomunal i que Joan Amades va treballar contrarellotge amb la consciència que calia acumular el màxim d’informació per a generacions futures (la nostra i les que vindran darrera) que no tindrien la possibilitat ni d’albirar tot el que era llavors un llegat popular en vies d’extinció, com així ha estat. Una de les nostres tasques és destriar el blat de la palla de les descomunals aportacions de Joan Amades.

Entre la infinitat d’obres que va escriure destaca el llibre que avui comentem, El Pessebre,que té entre altres característiques la singularitat de ser un dels més luxosos estudis que va editar i en unes circumstàncies també curioses.

En primer lloc, perquè El Pessebre de Joan Amades, és un llibre clandestí! Als anys quaranta (quan la prohibició de fer servir la llengua catalana era vigent i tot havia de passar per la censura) hom edità llibres no polítics però sí de resistència cultural com és aquest cas (pel sol fet de ser escrits en català i de temàtica catalana!). Així prosperà un mercat de llibres en català que no entraven a les llibreries (si més no als taulells, encara que si a alguna rebotiga) i que eren de distribució entre una determinada burgesia catalanista que no havia marxat a l’exili i que tenia un cert poder adquisitiu en plena postguerra. 

De fet en un dels exemplars que va comercialitzar els anys 40 la Llibreria Occidente -especialitzada a venda a terminis de llibres- el preu del llibre era de 700 ptes., una autèntica fortuna per a l'època.

Il·lustració de Raimon Estrems i Casadevall 

Això explica que sorgissin editorials clandestines com la de Les belles edicions de Joaquim Estrems i Borràs i el seu fill Joaquim Estrems i Casadevall que entre el 1941 i el 1948 editaren llibres tant subversius com Poesies de Rubió i D’Ors, Art popular decoratiu a Catalunya de Violant i Simorra i el facsímil del Llunari de Granollacs, entre altres. Per poder fer-ho no hi posaven dates i en el cas del Art popular decoratiu a Catalunya se suprimí la paraula Catalunya de la portada perquè el llibre passés més fàcilment desapercebut si es produïa una inspecció.

En el cas d’El Pessebre de Joan Amades, malgrat que es donen totes les dades de l’edició (papers utilitzats, impremta, tipografia, tiratge, lloc d’impressió...) no s’esmenta en cap moment la data. Només el pròleg porta la data de 1935. Aquesta data és falsa, segur, com a any d’edició, tot i que desconeixem si pot ser la data real de redacció del pròleg i que la guerra deixés el llibre inacabat.

En realitat, El Pessebre s’edità el 1946, però s’hi feia constar una data anterior en el pròleg en cas d’una inspecció policial hom podia al·legar que era un llibre d’abans de la guerra i en ser de caràcter religiós i folklòric, en principi no havia de passar res. De fet, si busqueu el llibre per Internet encara consta a moltes llibreries de vell, biblioteques i altres institucions oficials com a llibre publicat el 1935!

Rebut a nom de Casimir Rull de l'import que serví per a pagar la multa governativa (Arxiu Llibreria Estrems)

El mèrit de la família Estrems és polièdric ja que aquestes edicions les tiraven endavant en un moment de repressió intensa i les venien particularment, fora del circuit de les llibreries, gràcies al boca a boca. Mai no els passà res fins que la policia el 1948 buscà una edició de luxe del Poema del Pessebre de Joan Alavedra il·lustrada per Granyer. La coincidència del nom provocà que caigués un exemplar del llibre d’Amades a mans de la policia que volgué confiscar tota l’edició, però ja estava exhaurida i no en quedava cap exemplar localitzable. Qui sortí perjudicada d’aquesta operació policial fou la impremta SADAG (que s’havia avingut a imprimir el llibre clandestinament) ja que fou sancionada amb una multa de 3.300 pessetes (que fou rebaixada a 750 Ptes.) i que acabà pagant el mecenes del llibre, Casimir Rull.

Estèticament, aquesta edició seguí els esquemes de publicació dels llibres publicats abans de la guerra per l’editorial Oliva Vilanova en les obres luxoses com ara les dedicades al Llibre d’or del Rosari a Catalunya (1925) i El gran teatre del Liceu de Barcelona (1931). Així doncs, és una obra impresa sobre gran foli (36 x 26 cm.) tirada sobre papers de diferent qualitat en funció del tiratge (en total 500 exemplars). Conté molta il·lustració, feta amb tècniques molt variades: fotografies, gravats, algunes làmines a color, dibuixos (obra de Alfred Vivancos, Ignasi Casassaies, Francesc Almuia, Manuel Bas i Joaquim Renart), desplegables...i fins i tot hi ha algunes pàgines il·luminades amb guaix i aquarel·la. Té unes bones guardes interiors, i una relligadura de tela molt gravada i estampada. En definitiva, segueix l’estètica noucentista dels llibres luxosos com si la guerra no hagués trencat res. En certa mesura hom volia continuar la tasca cultural malgrat la situació quan feia només deu anys que s’havia iniciat la Guerra Civil.

Si alguna crítica hem de fer al disseny del llibre és que es va prioritzar l’estètica de les il·lustracions per sobre de la coherència interna de l’estudi. Per aquest motiu les il·lustracions es troben distribuïdes al llarg de tot el llibre sense que estiguin relacionades directament amb el text de la pàgina. Malgrat que cada il·lustració està numerada i el text en fa la crida al lloc escaient, el fet d’estar separades en dificulta la lectura detallada de l’estudi.

Sobre el contingut hem de dir que és el primer gran estudi sobre el pessebre a Catalunya (tant de les figures anomenades de palillo com les populars) i tot el que l’envolta (construccions, associacions, història, llegendes, músiques, tradicions...) i que és una obra de referència encara en l’actualitat per la quantitat de dates i dades que aporta (en aquest cas sistemàticament referenciades). De fet és considerat (conjuntament amb dos o tres llibres europeus) com un dels més luxosos i complets sobre la temàtica dels pessebres. De fet, Angelo Stefanucci, fundador de la UN-FOE-PRAE, definí el llibre d'El Pessebre com il piu bel libro stampato in tutto il mondo del praesepio.

Com que es convertí en un llibre molt rar i l’afecció al pessebrisme era i és gran en aquest país, l’editorial Aedos en publicà una segona edició el 1959 sense tants luxes ni il·lustracions i de format més manejable.

Actualment l’Associació cultural Joan Amades intenta publicar una edició facsímil de la del 1946 amb estudis introductoris d’Albert Dresaire i Josefina Roma, dos coneguts experts en el món pessebrista, que contextualizarien el llibre i amb fotografies actualitzades de Jordi Montlló. Malgrat que és una iniciativa molt lloable costa trobar editor per a aquesta nova edició, ja que la complexitat del llibre en dispara el pressupost. La nova edició en facilitaria la difusió, igual com ha passat amb el Costumari Català de Joan Amades mateix, que tan bona rendibilitat cultural ha donat al país en fer més assequible la cultura popular.

I pensar que en èpoques tan difícils (políticament i cultural) quatre persones van poder engegar una edició clandestina d’aquest tipus, i que ara costi tant de trobar qui la reediti ens ha de fer reflexionar sobre on som i on anem.

PD. SOBRE LA REEDICIÓ DEL PESSEBRE DE JOAN AMADES:

-Arran del present article, des de l'Associació cultural Joan Amades m'informen que d'editorial si que en tenen (Arola Editors) però els falta l'ajud institucional que està aturat (degut a la crisi, suposo) i que en un projecte així avui en dia és imprescindible. Això vol dir que si tot va bé el proper Nadal comptarem amb una iniciativa editorial de primer ordre a l'entorn del pessebre. Una molt grata notícia i un bon regal de Nadal enguany i sobretot pel Nadal del 2009.

-Aquesta notícia és confirmada arran de la inauguració de l'Any Amades el passat 15 de gener del 2009.

-El dia 29 de novembre del 2009 fou presentada la reedició del Pessebre de Joan Amades publicada per Arola Editors i amb comentaris de Josefina Roma i Albert Dresaire.

BIBLIOGRAFIA:

ANGUELA, ANTONI, CALVO, LLUÍS I ALTRES. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 1990.

GRAU, JAN. Els tres móns de Joan Amades. Bot, Actes de la 5a Jornada d'estudis locals Joan Amades celebrades a Bot el 26 d’Octubre de 2002, 2003.

MANENT, ALBERT. Del noucentisme a l’exili. Sobre cultura catalana del nou-cents. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

El Faust de Goethe, el darrer cant contra la barbàrie

Els llibres a vegades són més del que semblen. El llibre que presentem és molt singular per si mateix i per les circumstàncies que en van envoltar la gènesi. Hom podria pensar que és una traducció més –en aquest cas la primera al català- del Faust de Goethe, elaborada per Josep Lleonart, nebot del poeta Joan Maragall, i amb correcció d'estil del també poeta Sebastià Sánchez-Juan.

I sí, això és veritat i ja té prou valor, però també és veritat que el disseny de la portada, obra d'Ángel Lescarboura, Les, que fou molt actiu durant la guerra com a dibuixant o fotomuntador i va treballar per a les revistes 25 División, Tierra y Libertad, Popular Film, solidaridad Obrera i Tiempos Nuevos a més de com a cartellista. Carraco de la Rubia, en l'article que li dedicà a la revista d'arts Umbral deia que en sus manos (el llapis) es cañón, tanque y ametralladora que perfora los cerebros, que al ver claro lo repugnante del fascismo, caen vencidos ante las perdades gràficas de "Les".



Les està molt vinculada a l’estètica del disseny de l’època de la República. És molt propera a la manera de fer de Martí Bas o d’Antoni Clavé, amb una gran senzillesa i domini de la línia, amb un color i una tipografia molt lloables que demostren un gran domini de les arts gràfiques que ja tenia d'haver il·lustrat altres portades de llibres dels anys 30.

L’acurada traducció de Josep Lleonart i el disseny de Les serien motius suficients per ressenyar-lo en aquest bloc dedicat a l’estètica de la paraula i la imatge però, a més, hi ha una qüestió de dates que ens el fa més emotiu.



L’obra fou editada a Badalona per edicions Proa el desembre de 1938, per commemorar el Xè aniversari de l’editorial, ara fa 70 anys! Realment devia ser un esforç molt gran tirar endavant una empresa cultural d’aquesta envergadura tenint en compte que, mentre s’estava imprimint, les tropes franquistes havien creuat l’Ebre i que entraren a Barcelona el 26 de gener. Entre altres crims contra la cultura els llibres publicats en català foren, molts destruïts o, com a mínim, retirats de la venda.

En el moment de la publicació, aquests llibres –si és que van arribar a alguna llibreria- creiem que no es devien vendre gaire, tenint en compte les circumstàncies i que hi havia necessitats més peremptòries que l’aliment espiritual. L’editorial s’encarregà de confeccionar una banderola o faixa amb un text publicitari que embolcallava la coberta i que ha preservat part de la portada, el llom i la contraportada del llibre. La part protegida és una franja ampla que es manté neta, mentre que la resta de la coberta és plena de taques de rovell, fruit de l’abandó en què va caure aquest exemplar, en vés a saber quin magatzem humit i ple de pols, mentre esperava temps millors per ser difós.



Aquesta banderola, amb tot l’optimisme del món, recomanava al llibreter de no esperar a haver venut el darrer exemplar d’aquesta obra per a fer una nova comanda. Perquè... cada exemplar demanat i no servit immediatament, pot ésser un comprador menys i un lector perdut.

Les circumstàncies històriques de l’edició ens fan veure que l’Editorial Proa va fer un cant a la cultura contra la barbàrie que avançava irremeiablement i que amenaçava una normalitat lingüística. Segur que l'Editorial Proa sabia que la guerra s'estava acabant però va preferir deixar el testimoni d'una trajectòria que després va continuar des de l'exili, a Perpinya.

L’altra part de la faixa extreia un versos prou eloqüents del Faust:

I en un temps breu que el seny mesuri
aneu del cel, passant pel món,
fins a l’infern pregon.

BIBLIOGRAFIA

CARRASCO DE LA RUBIA. Las otras armas: el lápiz: Les a Umbral nº 15. València, 23 d'octubre de 1937, pàg. 13

MADRIGAL PASCUAL, ARTURO ÁNGEL. Arte y compromiso. España 1917-1936. Madrid, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.

MENDELSON, JORDANA. Revistas y guerra 1936-1939. Madrid, Ministerio de Cultura - MNCARS, 2007 

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Indicios y tormentos, la justificació de l’horror del 1632 i d’avui.

El present article el publiquem com a reflexió dels 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. El teniu disponible a Piscolabis Librorum Violentiae. Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que el text pot ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem us abstingueu d'entrar-hi. Moltes gràcies.

L'edició príncep de la Constitució espanyola de 1978

La fràgil democràcia postfranquista necessitava refermar-se per superar la debilitat de les noves institucions estatals que s’havien creat.

La Constitució del 1978 fou, i és, el paladí de la defensa d’uns valors determinats de la nova Espanya que s’havia fundat. Per aquest motiu hom decidí, per tal de donar-li més relleu, fer una edició de la Constitució com un llibre de prestigi.

Aquest format seguia el costum de com s'havien publicat les constitucions en el s. XIX, en el que hi havia l'edició en foli per als diputats i altres persones de prestigi (era l'edició príncep) i després les impreses en quart per a la resta de població.

En ocasió del trenta aniversari de la Constitució comenterem, doncs, aquesta edició príncep del text.

El dissenyador i artista, José Luís Alexanco, projectà el llibre seguint un model que, vist amb la perspectiva del temps, representa molt bé el que és la Constitució espanyola: un intent de modernització, ancorat en el passat.

En primer lloc s’utilitzà paper de banc (amb filigranes horitzontals i diagonals que s’entrecreuen) i s’inventà un tipus de lletra especial per a tant magna publicació, que anomenaren, com sinó, tipus Constitució.

La lletra té una forma que vol representar l’escriptura cal·ligràfica, però té el defecte que el traç és massa prim. Ens pot agradar o no (a mi particularment no m’agrada per a una llibre), però el que sí és veritat és que va funcionar correctament en cos 18. Ara bé, en el moment que van voler reduir-ne el cos per a les anotacions, amb lletra més petita, no els devia funcionar. Això explicaria que la resta de la publicació (justificacions de tiratge, diputats i senadors del moment de l’aprovació...) és compongués amb altres tipus més versàtils que permetien l’ús de cossos petits, sense empastar-se.

El volum fou relligat amb unes tapes de cartró independents dels fulls, a la manera de carpeta, el que ens deixa veure en el llom els fils que serveixen per relligar tots els fascicles formant la bandera espanyola, l’únic to de color de l’obra, ja que tota la resta és d’un blanc immaculat.

Per una altra banda es dissenyà una funda de metraquilat a la manera de les capses de cartró de certs llibres de bibliofília.

Tota l’obra, com podem observar, intenta traspuar modernitat pel que fa al disseny i als materials, però el resultat és fallit des del punt de vista estètic. Vol seguir els esquemes dels llibres de bibliofília però tampoc no ho assoleix perquè és un disseny magre, sense cos, en el qual les lletres queden diluïdes dintre del blanc general del llibre. És una espècie de quiero y no puedo castís, que traspua perfectament les circumstàncies que en van envoltar l’edició, i el resultat final és totalment paral·lel al de la Constitució, que volgué acontentar a tothom però que no convencé gairebé ningú. Si això és el que volia representar el dissenyador de l’edició, val a dir que aconseguí l’objectiu, però crec que les intencions devien anar per un altre costat...

Vistes òptiques del s. XVIII, el món per un forat

Inici de la presa de Barcelona l'11 de setembre de 1714

A l’Albert Martí, artífex d’un projecte magnífic que esperem es consolidi.

Una de les primeres idees d’aquest bloc era parlar només de llibres o de productes en què la imatge i el text siguin els protagonistes. Per aquest motiu fins ara he parlat exclusivament de llibres i gravats. Les exposicions de llibres hi ha estat referenciades a la banda lateral, només esmentades i recomanades en l’apartat de Librorum temporalis, sense comentar.

Hi ha ocasions, però, en que és un plaer saltar-se els principis, si l’ocasió s’ho mereix, i aquesta n’és una.

L’exposició de Visions del món, col·lecció de vistes òptiques del segle XVIII es pot veure al recentment creat Gabinet d'Arts Gràfiques de Palau Antiguitats.. El dirigeix l’antiquari i historiador de l’art Albert Martí Palau i ja ha dut a terme dues importants i interessants exposicions, la primera dedicada a gravats de Fortuny i la segona sobre gravats de caricatures i humor dels s. XVIII-XIX.

Visió exòtica de la Conxinxina

Visió idealitzada d'Egipte i les seves piràmides

En aquesta exposició el que se’ns proposa és un viatge pel món del s. XVIII (de Barcelona fins a la Conxinxina passant per Espanya i tot Europa) a través d’una de les primeres tècniques de pre-cinema, les visions òptiques. L’aparell per a visualitzar aquests gravats eren les caixes òptiques i els zograscops que potenciaven, a través d’un enginyós joc de miralls i òptiques la sensació de perspectiva dels gravats i recrear (en la mesura que això fos possible) una sensació tridimensional. Els espectacles de carrer amb caixes òptiques consistien en mirar a través de la caixa mentre un baladrer anava comentant i posant inventiva a les imatges que l’espectador veia. Eren els anomenats Mondo Nuovo, Tutti li mundi, Titirimundi, Múndia, Peep show...

L’aristocràcia i la incipient burgesia solien disposar de zograscops particulars que es convertiren en el primer entreteniment familiar que permetia veure el món per un forat, origen d’aquesta frase feta que ha arribat fins avui.

Zograscop

Visió d'una vista òptica a través del zograscop

Podrem gaudir, a més dels gravats, d’un zograscop original que ajuda a ambientar l’exposició i a poder experimentar els efectes que produïen en el seu moment aquestes visions òptiques que es convertiren en tot un espectacle. Hem de tenir en compte que en aquella època no hi havia fotografies i que aquest era l’únic procediment per veure altres parts del món.

Les característiques bàsiques d’aquests gravats són la perspectiva forçada de les imatges, tant si es tracta d’exteriors com d’interiors, la policromia d’època i en molts casos el títol capgirat per tal que fos possible llegir-lo, ja que el mirall invertia les lletres. Els principals centres productors d’aquest tipus d’imatges es trobaven a Londres, París, Augsburg i Bassano.

Roma

A l’exposició trobareu visions òptiques de diverses menes; unes de força realistes (la impressionant presa de Barcelona per les tropes felipistes de 1714, en cinc escenes, a partir del disseny de Rigaud), de distorsionades per tal de potenciar la sensació de perspectiva (les vistes de Roma, entre altres) o les directament fantàstiques com les de la Conxinxina o de les piràmides d’Egipte. A més, n’hi ha que hom va il·luminar de tal manera que poguessin suggerir la sensació de foc i altres efectes de llum.

A més, han publicat un quadríptic amb text de Daniel Crespo i la reproducció d’una selecció de 24 estampes que realment val molt la pena. En fi, és una experiència veure una exposició feta amb una gran sensibilitat i coherència, i cal felicitar-se que en el món de les antiguitats hi hagi qui comenci a fer prevaler molt més l’excel·lència i la recerca històrica que el negoci. Realment és una aposta innovadora de la qual cal felicitar-se i desitjar-li llarga vida, en benefici dels amats del gravat i dels món dels impresos.

I si, a més, en alguna d’aquestes exposicions ens podem firar (preus de 150 a 500 €) millor que millor!

Gabinet d'Arts Gràfiques de Palau Antiguitats
Gràcia 1

08012 BARCELONA
Telf. 932 376 158

BIBLIOGRAFIA

PONS I BUSQUET, JORDI. El cinema. Història d’una fascinació. Girona, Fundació Museu del Cinema, 2002 (Catàleg molt recomanable del Museu del Cinema de Girona)

Càdis

Visió nocturna d'un incendi

Goigs de Sant Marc, políticament correctes al s. XVIII

A la Confraria de Sant Marc Evangelista de Barcelona, ja constituïda el 1202, i encara en vigència, fet que la converteix en la confraria gremial viva més antiga del món। I sobretot a la seva ànima actual, la Teresa Comellas.


Els goigs normalment foren estampats sobre paper de mida foli perquè la funció essencial que tenien era la de ser cantats pels parroquians en les misses patronals o aplecs. Els fidels tenien a mà el goig i llavors podien cantar i seguir la música amb la lletra.

Dintre del món dels goigs, però, n’hi ha una minoria d’estampats en paper de doble foli (43 x 31 cm.). Aquests rars exemplars estaven vinculats a altres serveis com la commemoració d’esdeveniments, decoració de locals de confraries i cases particulars... Aquest és el cas dels goigs que presentem en aquesta ocasió.

Aquests goigs van ser impresos a Barcelona durant la segona meitat del s. XVIII per Francesc Surià i Burgada. Les dimensions d’aquest tipus de goigs de mida doble obligava a utilitzar (i tallar expressament) una nova fusta xilogràfica per a la representació del sant, ja que les mides normals eren massa petites i el gravat hagués quedat esquifit enmig de les dimensions més grans d’aquest goig.

A més dels goigs pròpiament dits, aquest incorpora en la zona inferior del full les indulgències que el papa Innocenci XII va atorgar a la Confraria de Sant Marc, vinculada al Gremi de Mestres Sabaters, que tenien, i encara tenen, capella a la catedral de Barcelona. La indulgència va ser atorgada el 1698 per tal de commemorar el final de la construcció per part de l’escultor Bernat Vilar del retaule de Sant Marc (que es conserva in situ) i el guarniment de la capella, finalitzat el 1692.

L’edició presents dels goigs i de la indulgència es devia fer a la segona meitat del s. XVIII, quan finalment la confraria de sant Marc acabà de decorar la capella tal com la coneixem a l’actualitat, amb els laterals decorats amb pintures de Manuel Tramulles (1763).

A tall de curiositat, cal destacar del text d’aquesta indulgència una expressió políticament correcta (avant la lettre), ja que hi consta que la indulgència és atorgada als confrares i confraressas de la Confraria de S. March, fundada en la Capella de sa mateixa invocació en la santa Iglesia Cathedral de Barcelona. Aquesta especificació té un doble valor, el del llenguatge, que ja és important. I sobretot, que permet veure com en un món tan majoritàriment masculí com el dels gremis i les confraries d’origen medieval, el fet de la participació de les dones és entès com a normal, ja que es fa constar en un text com aquest. Malgrat que els dirigents de confraries, com la de Sant Marc, foren sempre els homes, fins a temps ben recents, les dones són les que feien la feina. Bo és aquest petit reconeixement.

(Agraïm la col·laboració del Museu del Calçat de Barcelona)

Crisantemes (1899) d'Alexandre de Riquer, una joia modernista

Al Phillipe i la Pasqualine, amics entranyables i a la seva bella terra de la Provença.

Cada novembre, des que els vàrem comprar en un mercat de la Provença que mira als Alps marítims, els crisantems del terrat floreixen amb puntualitat còsmica.

Per a nosaltres no són unes flors mortuòries sinó unes flors que ens evoquen aquells dies a la Provença de fa tres anys i el llibre d’Alexandre de Riquer, cim de la impremta modernista catalana.

L’obra Crisantemes condensa el concepte d’obra total que perseguien els artistes modernistes i per això Alexandre de Riquer el va concebre com un llibre en què contingut i continent tenen una intensa relació estètica, vinculada al moviment literari i estètic simbolista del moment.

Els precedents d’aquest concepte, del llibre com una petita obra total, en el simbolisme conceptual els trobem en l’obra d’artistes com William Blake i sobretot William Morris i Gabriel Rossetti.

Crisantemes d’Alexandre de Riquer fou concebut amb un format molt vertical (18,6 x 9 cm.) a la manera dels makemonos japonesos i editat per Àlvar Verdaguer i fototipiada i impresa magistralment per la impremta Thomas l’any 1899.

Aquesta disposició tan vertical, contrasta amb els formats quadrats que escollí Santiago Rusiñol per a les seves obres, en un intent modernista més de transformar el món del llibre.

L’obra té unes cobertes de tapa tova, fetes amb una cartolina de color crema groguenc, amb el relleu d’una estilització de crisantems. A l’interior hi retrobem el motiu de les flors en relleu, amb diferent disposició, en una portadella, que en aquest cas serví a Alexandre de Riquer per dedicar l’exemplar a August Riera, segurament el traductor d’Annunzio, Flaubert... al català.

L’obra literària es compon d’una introducció i 34 poemes, de marcat caràcter simbolista, que ens mostren l’estat anímic de l’autor. Els poemes comencen a les pàgines dretes amb una vinyeta i acaben amb un colofó icònic, a més de comptar amb diverses il·lustracions interiors. A més d’aquestes il·lustracions petites hi ha tres làmines de pàgina sencera (la primera pintada a mà) que representen tres arquetipus de dona. El primer, la dona desitjada; el segon, la dona idealitzada medievalitzant, i el darrer, una dona pagesa, que Riquer transforma en la personificació de Ceres, la deesa de l’agricultura.

Les decoracions generals del llibre juguen constantment amb l’asimetria i els espais buits, conjuntament amb elements vegetals, animals i dones que emergeixen d’entre les pàgines d’aquest llibret, concebut estèticament com un petit i poètic Llibre d’Hores laic.

Totes les il·lustracions són d’un color pastel molt característic d’aquesta època i sobretot dels treballs de Riquer. La impressió en fotogravats, tècnica que en aquell moment s’estava perfeccionant, permetia reproduir fidelment el traç original de l’artista, fet en ploma, i plasmar l’estilització de les figures. Alguns dels dibuixos del llibre ja havien estat publicats anteriorment i altres els va realitzar especialment per a aquesta ocasió. Malgrat aquest procés, el llibre té una coherència total i la integració de tots els elements i il·lustracions és completa.
La integració de tots els elements és tal que Eliseu Trenc ens diu que el mateix text pren una funció decorativa, i esdevé una taca tipogràfica ordenada al voltant o al peu d’una il·lustració que fa de contrapès, aïllada del full pels marges, superior i inferior, molt amples.


BIBLIOGRAFIA

CÓRDOBA, PATRICIA. La modernidad tipográfica truncada. València, Campgràfic, 2008.
MOLAS, JOAQUIM et alter. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1986. Volum VIII.
TRENC, ELISEU. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, 1977.
TRENC, ELISEU. Texto e imagen en A. de Riquer. Dos lenguajes para una misma cosmovisión a “Anales de Literatura Española” nº 15. Alacant, Universiat d’Alacant, 2002. pp. 193-211
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/7305/1/ALE_15_12.pdf
TRENC, ELISEU. Crisantemes d’Alexandre de Riquer (1899): la mise en scène du poème en prose a “La lecture littéraire” nº 5-6. Reims, Université de reims Champagne Ardenne, 2002.
VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Barcelona vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.
VÉLEZ, PILAR et alter. L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008.