Sant Galderic, aportacions iconogràfiques.

In memoriam Modest Montlleó, primer santgalderinenc modern del Principat.

Reginaldo Poc. Compendio de la vida... de San Galderique... y San Isidro (Perpinyà, Lluís Roure, 1627) (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

Ja que el proper 16 d’octubre és el dia de Sant Galderic (o Galdric) i que és el sant patró d’aquesta pàgina aportarem al bloc unes troballes força recents i inèdites.

En els llibres Compendio de la vida, muerte, y milagros de los dos Gloriosos Labradores, San Galderique de Canigon y San Isidro de Madrid, Repartido en dos libros del dominic Reginaldo Poc (Perpinyà, Lluís Roure, 1627) i Reclamations et protestations contre certains décrets de l’Assemblée Nationale de France et notes sur une Lettere de Mr. de Ville (Perpinyà, impressor desconegut, 1791), als quals hem tingut accés recentment, apareixen tres estampes de sant Galderic.

Xilografia de Sant Galderic en el llibre de Reginald Poc (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

El primer llibre –Compendio de la vida, etc.- és la segona hagiografia impresa que existeix de sant Galderic. L’autor, Reginal Poc, la redactà conjuntament amb l’hagiografia de san Isidre, santificat el 1622. És a dir, que publicà la vida de sant Isidre (també sant pagès, en aquest cas madrileny) només cinc anys després de la santificació i al costat de la de sant Galderic de culte molt arrelat al Rosselló.

En aquest llibre s’inclouen dues xilografies molt interessants. La primera representa sant Galderic amb els atributs que li seran característics sempre, una agullada a la mà esquerra i una garba de blat a la dreta, o a l'inrevés. Aquest és el gravat més antic que coneixem de sant Galderic que, a més, és totalment datable (1627). Aquesta xilografia serà reutilitzada (fet habitual entre els impressors) posteriorment en uns goigs bilingües (francès-català) impresos a Perpinyà el 1771. La segona xilografia és de sant Isidre, en la qual el sant apareix només amb una fanga i, per tant, sense la garba de blat. Aquest darrer aspecte iconogràfic és el que permet originàriament distingir un sant de l’altre en les diferents representacions que se'n poden trobar.

Xilografia de l'altre sant pagès, Isidre, en el llibre de Reginald Poc (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

En el segon llibre -Reclamations et protestations, etc- no s’esmenta sant Galderic directament. El text recull les protestes eclesiàstiques per la secularització de l’Estat francès arran de la Revolució Francesa. De tota manera, com que sant Galderic és el protector del Rosselló (patró del bisbat d’Elna-Perpinyà) i com que el motiu del llibre és la disputa que tenia aquest bisbat amb els decrets de l’Assemblea Nacional, devien pensar que valia la pena incloure’n les imatges al llibre per tal que els protegís de totes dificultats que previsiblement els venien a sobre a partir de llavors.

El llibre, publicat com hem dit el 1791, conté dos aiguaforts anònims de força qualitat, impresos en fulls solts, però relligats dins el volum mateix, fet que era prou habitual en les edicions de l’època quan s’incloïen gravats fets sobre planxa metàl·lica en un llibre.

Aiguafort representant Sant Galderic a Reclamations et protestations contre certains décrets de l’Assemblée Nationale de France et notes sur une Lettere de Mr. de Ville (Perpinyà, impressor desconegut, 1791)

El primer gravat, que ja coneixíem perquè es conserva com un afegit -encolat de manera maldestra- a l’inici de l’exemplar del llibre de Reginald Poc (1627) que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, és la representació del sant, dempeus, amb l'agullada a la mà dreta i una garbeta de blat a l’esquerra.

Aiguafort representant el reliquiari de bust de Sant Galderic conservat a la catedral de Perpinyà a Reclamations et protestations ... (Perpinyà, impressor desconegut, 1791)

L’altre gravat, per a mi totalment desconegut fins ara i que representa una total novetat, és la representació del reliquiari del sant que es conserva a la catedral de Perpinyà, amb una corona reial afegida, malgrat que Galderic fou pagès i no rei, i cobert per vestidures com era costum en el s. XVIII. Per això aquest reliquiari -amb tots els guarniments- difereix força de l’aspecte actual tal com es conserva a la catedral de Perpinyà.

Reliquiari de Sant Galderic de la Catedral de Sant Joan de Perpinyà segons fotografia del llibre de l'Abbé M. Jampy

Postal que es ven a la Catedral de Sant Joan de Perpinyà amb l'altar de Sant Galderic i l'armariet a la manera de sagrari on es conserva el reliquiari de Sant Galderic i que s'obre per la seva festivitat

Els aiguaforts foren realitzats per un mateix artista, per ser utilitzats com a estampes. De fet, successius impressors perpinyanesos, que devien conservar les planxes originals, els incloïen en els llibres que imprimien quan els interessava, fet força habitual a les impremtes de l’època. La datació, doncs, és incerta i més complexa del que podria semblar. En els dos llibres on els hem vist, els gravats s’hi van incorporar com a full encolat en un cas i relligat -però separat del plec- en l’altre, per tant no ens donen cap data segura per a l’elaboració dels gravats.

El que si podem pensar és que l’aiguafort de sant Galderic dempeus va poder servir d’inspiració per a d’altres gravats (la postura del sant i algun detall del paisatge així ho fan pensar) que s’utilitzaren per il·lustrar goigs de sant Galderic i que tenen com a data més antiga l’any 1731. A més, estilísticament caldria situar els dos aiguaforts entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII i realitzats per un gravador francès, ja que la qualitat que tenen no estava a l’abast dels gravadors del Rosselló ni de la Catalunya Sud d'aquesta època.

Goigs de Sant Galderic del 1771 amb la mateixa xilografia d'un altre del 1731 amb l'errata Calderich

A més, conté encara una altra curiositat i és la llengua que s’utilitza al peu de les imatges i que forma part del gravat mateix. No és català, ni francès, ni llatí (com seria plausible en l’època, al Rosselló –que estava annexat a França des del Tractat dels Pirineus, el 1659) sinó italià!!!

El primer gravat duu la llegenda de: S. Galderich. venerato con culto immemorabile nella Provincia di Rosiglione in Francia; i el segon: Figura del Busto e Cassa ove sono le reliquie di S.Galderich venerato con culto immemorabile nella Provincia di Rosiglione in Francia.

Per què es va utilitzar l’italià al Rosselló? Aquest és un enigma difícil d’escatir, perquè sant Galderic era un culte comarcal que abastava únicament el bisbat d’Elna-Perpinyà, (malgrat que hi ha persones que creuen -per mi erròniament- que havia estat de culte general entre la pagesia de tot Catalunya).

Un fet que corrobora el culte local és que en cap dels santorals generals de l’Església Catòlica a Catalunya des de l’edat mitjana fins a l’actualitat no hi consta Sant Galderic, i que Vicenç Domènech en la hagiografia del sant en el seu Flos Sanctorum de Cataluña, publicat el 1602, el situa com un sant propi i privatiu del Rosselló (aquesta és la primera referència del sant que hem trobat impresa). Així, doncs, és molt estranya la utilització de l’italià en unes estampes d’aquesta iconografia, que se suposa que havien de tenir una difusió molt limitada geogràficament. Aquest és, doncs, un misteri que avui per avui no estem en condicions de resoldre.

Sigui com sigui, aquí teniu aquests tres gravats que per la seva antiguitat corroboren les diferències iconogràfiques entre sant Galderic i sant Isidre. Més endavant ja anirem fent altres comentaris sobre sant Galderic, la seva iconografia, si és versemblant o no que en algun moment hagués estat el patró de tota la pagesia catalana (fora d'un petit focus de devoció a Santa Llogaia de la vall del Terri) i quina relació té tot això amb la difusió moderna de sant Galderic al Principat, on actualment hom celebra diverses festes i fires en honor d’aquest sant de culte rossellonès.

Ah, i per sobre de tota discussió històrica, us desitjo que tingueu una bona diada de Sant Galderic!

Goigs de Sant Galderic del 1854 estampat a Perpinyà que segueix la composició de la xilografia dels goigs del s. XVIII perpinyanesos.

Goigs del s. XIX de Sant Galderic estampat a Girona amb una xilografia de Sant Isidre per representar a Sant Galderic

BIBLIOGRAFIA

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. Sant Galderic, anitc patró dels pagesos de tota Catalunya? Barcelona, 1984 (treball universitari inèdit)

JAMPY, ABBÉ M. Saint Gaudérique. Perpinyà, Imprimerie e l'"Agence de Voyages", 1929

MUTGÉ I VIVES, JOSEFINA. Les relíquies de sant Galderic, una parada a Barcelona, en el camí de Sant Jaume a "El camí de Sant Jaume i Catalunya". Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007 (pp. 151-157)

VILARDELL, JOAN. Sant Galderic patró de la pagesia catalana i del seu culte a Santa Llogaia, a la Vall del Terri. Barcelona, 1997.

Le Courrier Catalan. Una denúncia de la dictadura de Primo de Rivera

Aquest article el teniu al Piscolabis Librorum de Sexe i Violència. Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem us absteniu d'entrar-hi. Moltes gràcies.

La vida d'una dona (1866) de Josep Armet, la primera historieta catalana?

Durant la segona meitat del s. XIX es van posar de moda a París uns àlbums de gravats fets amb clares finalitats artístiques signats pels grans litògrafs francesos (Daumier, Gavarni...). A partir d’uns temes o personatges tipus (artistes, advocats, metges, noies...) es duien a terme una sèrie de litografies, normalment costumistes i amb certa ironia, en la qual els artistes mostraven les seves habilitats tècniques i estètiques. Aquestes litografies acostumaven a vendre’s per lliuraments periòdics i es podien adquirir per subscripció o bé per compra en uns punts de venda determinats i després l’afeccionat se les relligava.

Aquesta moda parisenca arribà a Barcelona i es conserven uns pocs exemples de factura local. El més antic que coneixem és el que presentem avui: La vida d’una dona que està signat per un misteriós Mrs. Wool. No té data d’edició, però s’imprimí a la Litografia Mercantil de G. Casas del carrer Barberà 15 de Barcelona. Mesura 37 cm per 26 cm. i conté 47 litografies sense comptar la de la coberta que està impresa sobre un fons verdós. És molt enigmàtica i representa una dona vestida de negre cavalcant sobre un animal fantàstic (amb cap i cos de gat, ales de ratpenat i cua amb forma de serp...).

El contingut pertany al gènere de les històries moralistes de l’època i que ja tindrem temps de comentar al llarg de la vida (esperem) d’aquest Piscolabis Librorum. L’argument, ras i curt, és la vida de l’Elvira, una noia (filla d’un Guàrdia dels Balls del Liceu) que vol viure la vida de gresca del moment i se’n va amb un i amb l’altre fins que aconsegueix viatjar a París. Sempre busca homes amb possibilitats econòmiques que li paguin els capricis. Finalment mor després de patir una malaltia que l’embogeix (segurament sífilis). L’àlbum acaba amb la tètrica i moralitzadora imatge del pare plorant davant de la tomba de la noia mentre diu: -¡Quan era viva tots la buscaban, y ara sols la busco jo! ¡Com cambian las cosas en lo mon!

La publicació, escrita en català (cas estrany en aquell moment perquè la major part de la producció litogràfica i editorial es realitzava en castellà) es pot considerar el primer còmic a Catalunya i a Espanya, ja que no hi ha precedents d’aquest tipus d’àlbums (com a mínim que jo sàpiga) editats a casa nostra. Cada escena era a plana sencera –amb un diàleg escrit al peu- i per això es pot considerar conceptualment proper al llenguatge del còmic. Ara bé, estèticament a l’actualitat se n’allunya per la mida dels dibuixos i sobretot perquè el text enlloc d’estar col·locat en bafarades se situa a sota la il·lustració en forma de diàleg.

D’altra banda, devia servir d’inspiració per al famós àlbum d’Eusebi Planas Historia de una mujer, publicat en cromolitografies el 1880, amb una temàtica idèntica i del que ja en parlarem en un altre ocasió.

No hi ha cap indicació de qui és l’autor realment ni en quina data es va realitzar. Pel que fa a la cronologia hi ha tres factors que permeten situar l’edició de La vida d’una dona entre els anys 1864 i 1869. En primer lloc, la referència que s’hi fa al llibre del Museo epigramático que havia estat publicat a Barcelona per primera vegada el 1864 i que causà una gran rebombori pel contingut satíric i picaresc, que en aquell moment fou considerat eròtic i, per alguns, fins i tot pornogràfic.

Una altra data per a la cronologia és que en una de les escenes es parla de El Gavilán que era un ball on es feien festes de disfresses de Carnaval o de Cap d’Any. Les organitzaven una sèrie d’artistes vinculats al Taller Ambut situat al carrer Rull (calle del Olmo) nº 3 que tingué molta fama per la gresca i la liberalitat que hi regnava. Aquestes festes de disfresses organitzades sota el nom d’El Gavilán duraren entre el 1865 i el 1877.

L’altra dada important per acabar d’ajustar la cronologia ens la dóna la litografia Mercantil, que estigué situada al carrer Barberà 15 entre els anys 1866 i 1868, mentre que el 1865 estava a la Rambla 19 i l’any 1869 s’havia traslladat a la Rambla Santa Mònica 20.

Sobre l’autoria tant de la idea com del dibuix hem de tenir en compte que la signatura de l’àlbum amb el nom de Mrs. Wool és clarament un pseudònim, ja que no consta que hi hagi cap escriptor anglosaxó d’aquest nom i que el text és redactat totalment en català, amb frases fetes i expressions populars, i ple de localismes temàtics com les referències al Liceu, al ball de El Gavilán i al llibre del Museo Epigramático. L’autor podria ser el popular escriptor i editor Albert Llanas (en anglès Wool significa Llana). Malgrat tot tenim el problema que d’entre els molts pseudònims que utilitzava per signar articles i llibres diversos mai no figura aquest de Wool. A més, hi ha el detall que wool és en singular i el seu cognom és en plural. Malgrat tot considero que és un ferm candidat a ser l’autor de la història i dels diàlegs.

Però una vegada tenim els anys d’impressió i la suposada autoria de la història, ens falta saber l’artista litògraf. Estilísticament no encaixa en cap dels dos gravadors de moda del moment: Eusebi Planas i Tomàs Padró. A més, Llanas i Padró havien trencat les seves intenses relacions professionals arran del diari Un tros de paper que tots dos portaren a terme durant el període de 1865 i 1866, és a dir, anterior a l’àlbum. Això podria haver provocat que per il·lustrar l’àlbum l’autor (l’Albert Llanas?) cerqués un altre litògraf.

El problema per poder fer una atribució indirecta és que les litografies que hem trobat estilísticament properes a l’àlbum no estan signades perquè són elements comercials o targes de festes.

Malgrat aquesta dificultat tenim una pista ja que trobem dues anotacions escrites a mà, a llapis, a l’interior de la coberta de l’àlbum, (una enquadernació senzilla, sense cap mena d’interès, però encara del s. XIX). A la segona de cobertes consta el nom de Josep Armet i les dates (1843-1911), mentre que al final del llibre, a la tercera de cobertes, hi ha només el nom: Josep Armet. Malgrat que mai una inscripció anònima ha de ser tinguda com un article de Fe en aquest cas creiem que qui ho va anotar tenia informació de primera mà que nosaltres no tenim. Aquest pintor fou deixeble de Martí i Alsina i viatjà a Roma el 1858 amb Fortuny. Finalment, s’especialitzà en pintura de paisatge i va gaudir de molta fama en el seu moment. Consta a través de les biografies de l’època que va fer litografies en la seva joventut (fins i tot va tenir un àlbum censurat que es titulava La juventud pintada por si misma de 1866 i que considerem totalment desaparegut), mentre que de l’àlbum present hi ha molt pocs exemplars i cap en biblioteca pública. Per tant, no tenim cap litografia signada o reconeguda públicament com a obra de Josep Armet, i l’atribució que fem l’hem de considerar molt plausible encara que no tenim cap prova definitiva.

Estèticament, utilitza el llapis litogràfic de manera molt hàbil i de gran qualitat general, amb un traç molt espontani, sense rectificacions i que demostra que era un artista molt consolidat malgrat la seva joventut (vint anys i escaig). La seva manera de fer els clarobscurs i els seus tramats lineals són molt vius i l’emparenten directament amb els mestres francesos, desmarcant-se de la litografia més acurada i llepada.

Excel·leix en la resolució dels paisatges però es mostra menys hàbil en la dels personatges (cosa que reforçaria la trajectòria posterior com a pintor només de paisatges). Hi ha parts del cos que no resol gens bé, com ara els rostres dels personatges (alguns queden ben aconseguits però d’altres són fets amb poca perícia i amb alguna rectificació barroera) i també les extremitats, sobretot les cames i els peus i també les mans. Malgrat aquests defectes les litografies són de gran qualitat i lamentem que no tingués més continuïtat. Segurament devia fer treballs de litografia per guanyar-se la vida i devia considerar (com era normal a l’època) que no era una feina artística sinó artesanal que va abandonar quan així li va convenir.

Per tot això creiem que el guionista d’aquest àlbum fou el popular escriptor Albert Llanas, l’artista litògraf Josep Armet i la seva cronologia estaria entre els anys 1866 i 1869. L’edició, l’única dada segura, és a Barcelona a la impremta Litografia Mercantil de G. Casas del carrer Barberà 15.

PD del 30/11/08

Parlant amb l'Albert Obrador de la Llibreria Antiquària Casals surt per casualitat aquest àlbum de litografies. L'Albert el coneixia i a més en sabia l'autor. Em comenta que si es busca al Palau per Wool (jo el vaig buscar com a autor anònim, com a Llanes i com a Armet, però no va sortir res), i ho comprovem, surt que fou un pseudònim usat per l'Armet segons informacions de l'Apel·les Mestres. Això ens certificaria que l'autor de les litografies fou l'Armet però que sobre l'autoria del concepte potser hauríem de tenir en compte la participació tant d'Armet com de Llanas. L'únic llibre publicat a nom de Wool és aquest àlbum per la qual cosa no hauríem de descartar la presència de Llanas en aquesta empresa editorial.

PD. 29/12/09. Recentment he localitzat un exemplar amb manca de vàries litografies de la col·lecció però que al davant de tot de les litografies conserva el paper original del 1r lliurament de la sèrie amb un segell de goma de Reus, el que ens indica que la distribució fou general a tot Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

OSSORIO Y BERNARD, MANUEL. Galeria biográfica de artistas españoles del siglo XIX. Madrid, Imprenta de Moreno y Rojas, 1883-1884.

Alluha, tauleta alcorànica d’aprenentatge.

Als Bonicos

Alluha procedent de Mali (Anvers)

L’escriptura pot tenir els suports més variats i de fet tota superfície pot ser apte si s’utilitza la tinta o tècnica adequada. Hi ha suports, però, que han estat pensats per a una utilització limitada de temps i per això no són suports gaire elaborats i fins i tot algunes vegades són escollits per la facilitat que ofereixin per a la reutilització, sobretot en èpoques i zones en què el paper, pergamí o qualsevol altre suport habitual és car i escàs.

Aquest és el cas de les pissarretes individuals que es feien servir a les escoles de casa nostra fins ben passada la postguerra, o de les Alluha o tauletes alcoràniques que encara es fan servir en alguns llocs de l’Àfrica Negra.

L’ensenyança a les escoles alcoràniques passa per diverses etapes i la primera és l’adquisició per part de l’alumne de la grafia i caràcters àrabs i la respectiva articulació dels sons. Per a aquest aprenentatge inicial s’utilitzen les alluha de fusta en les quals l’alumne anirà practicant la cal·ligrafia amb un càlam de canya i una tinta fosca barreja d’aigua, goma aràbiga i negre de fum de les cassoles familiars.

Alluha procedent de Mali (revers)

La tauleta és propietat de l’alumne però és el mestre qui les conserva per evitar que l’alumne pugui (volent o sense voler) incloure alguna cosa no pròpia de l’Alcorà ja que l’exercici que realitza és la còpia sistemàtica de sures com a pràctica. Recordem la tradició musulmana diu que l’Alcorà fou dictat en somnis per l’Arcàngel Sant Gabriel (com a intermediari d’Al·là) a Mahoma i això implica que Al·là parlà en àrab i que les lletres en si siguin testimoni sagrat de l’Escriptura i en conseqüència siguin paraules amb propietats màgiques.

Entrada a una escola alcorànica de Mali amb les alluha
(Foto Lluís Vilaró)

Per aquest motiu, quan l’alumne finalment ha omplert tota la tauleta correctament està autoritzat a rentar-la per esborrar-ne les paraules però ha de conservar curosament l’aigua, que és donada a veure als més petits de l’escola, conjuntament amb farinetes de mill perquè els doni més intel·ligència i facilitat d’aprenentatge.

Quan l’alumne acaba aquest primer aprenentatge el mestre li decora l’Alluha amb cal·ligrafia experta reproduint sures perquè la família ho guardi com prova de l’ensenyament rebut pel fill.

En aquest exemplar (30x14 cm.) hom encara hi pot observar els regalims de tantes vegades que ha estat utitlitzat i reutilitzat amb infinitat de rentades.

Entrada a una escola alcorànica de Mali amb les alluha
(Foto Lluís Vilaró)

BIBLIOGRAFIA

BRETON-GRAVEREAU, SIMONE I THIBAULT, DANIÈLE dir. L’Aventure des écritures. Matières et formes. Paris, Bibliothèque nationale de France, 1998.

LÓPEZ "GABÚ", LUIS. Madrasas africanas. Madrid, Museo Nacional de Antropología, 2008.

http://www.mcu.es/novedades/2008/novedades_Madrasas_africanas.html

Història d'un cocodril despistat (1967) d'Albert Ràfols-Casamada. L’art íntim.

-->

Els artistes plàstics són coneguts normalment per la seva obra pública, és a dir, la que s’exposa. Sovint, però, realitzen algunes obres destinades l’àmbit personal i familiar, que normalment no es mostra a la llum pública.

Dintre de les obres més privades hi ha les que fan per obsequiar els infants que tenen al voltant, bé siguin fills, nets, nebots o fills d’amics. D’aquest àmbit coneixem obres de Picasso, Miró, Calder i alguns altres mestres de l’art contemporani.

El llibre que presentem avui és un facsímil d’un petit conte que el pintor Albert Ràfols-Casamada (Barcelona 1923-2009) va escriure i dibuixar per a una fillola seva anomenada Clara. Suposem que en va realitzar més d’un pel que s’indica, en lletra d’impremta, a la part superior de la primera pàgina, que fa de coberta: Albert Ràfols-Casamada. Contes per a Clara, 1.

Amb tot, nosaltres coneixem únicament aquest volum, que té forma d’acordió (22x94 cm.) i està escrit i dibuixat per ambdues cares. Fora de la referència esmentada no hi ha cap altra dada de lloc de publicació ni data, malgrat faci la impressió que l’edició s’hagi realitzat a partir de l’original, segurament cedit per la seva fillola Clara. Malgrat tot, hi ha informacions a la xarxa que apunten a l’Editorial Rosa Cúbica, l’any 2002.

L’obra original fou realitzada l’any 1967 i mostra la Història d’un cocodril despistat que es perd pel desert amb una evident sintonia naïf pròpia dels llibres per a infants. El dibuix és molt senzill i efectista amb els mínims recursos i amb la lletra majúscula, de pal sec, manuscrita que ajuda a donar èmfasi a algun passatge de la narració.

L’obertura d’una Coca-cola com a eix central del conte (un Coca-cola com havíem dit sempre!) li confegeix encara més aquest aspecte lúdic i naïf dels contes, en els quals l’argumentació lògica no té cap cabuda, afortunadament.

És una molt bona ocasió per gaudir d’una obra de circuit familiar, que si no arriba a ser per a aquesta impressió facsimilar no podríem admirar i, en canvi, ajuda a completar la visió que tenim de l’obra pictòrica i literària d’Albert Ràfols-Casamada.

Bosqvejo breve, y epitome de las glorias consagradas (1677), primer llibre amb gravat d'adulació reial catalana

Des de l’edat mitjana (per no parlar des de sempre que hi ha hagut poder institucionalitzat) la reialesa ha estat afavorida per tota una sèrie de llagoters que l’han exaltat i que s’han encarregat d’organitzar saraus públics per tal de refermar la submissió del poble al poder.

Quan apareix la impremta a Europa, no triguen gaire a significar-se els qui no es conformen a organitzar els saraus (de joia o de dol) a l’entorn de la monarquia, sinó que a més en deixen constància impresa per tal de reforçar, amb llibres, la memòria del que els vassalls han organitzat per als seus reis.

Hem de tenir en compte que moltes vegades les diverses ciutats del regne organitzaven homenatges als reis al mateix moment, sense que el rei hi fos present. Si s’imprimia un “reportatge” de la festa, en quedava constància i els reis podien tenir més present la fidelitat de tal ciutat o tal altra. A més, servia perquè la gent que ho havia vist tingués un record d’un esdeveniment que trencava la monotonia de la vida diària de les ciutats en una època de poques festes i distraccions i també per donar-ne notícia a aquells -propers o llunyans- que no hi havien assistit.

Les commemoracions eren variades i podien anar des de celebracions pel coronament del rei, el casament de reis o prínceps, el naixement d’un hereu, una victòria militar famosa, la tria d’un primer ministre (com aquest cas)... o de dol per la mort d’una reina, un príncep o el rei mateix.

Que les festes fossin més o menys lluïdes i vistoses depenia de la conjuntura política i econòmica del moment o de l’interès que tingués la ciutat en la qüestió a celebrar.

En aquesta ocasió, Josep de Solà i Segura fou l’encarregat d'escriure la relació de les festes que se celebraren a Barcelona l’any 1677, en un llibre titulat Bosqvejo breve, y epitome de las glorias consagradas a la Magestad del Catholico Monarca Carlos Segvndo (que Dios guarde) Rey, y Señor nuestro, por aver llamado al peso de su Govierno al Serenissimo señor Don Ivan de Avstria su Ermano, por la Fidelissima, Noble, y Atenta Ciudad de Barcelona, Cabeça del Principado de Cathaluña, honor de la Corona, y espejo del Vniverso... (Barcelona, Rafael Figvero, 1677) (20x14,5 cm.). Les despeses de la primera part del llibre van córrer a càrrec d'un noble, el Sr. Jaime de Cortada, mentre que la segona part va ser sufragada per l'eclesiàstic Serapio de Berart, tal com consta en la portadella que encapçala cada part i en el poema de dedicatòria de cada part a Joan Josep d'Àustria.

La singularitat del llibre rau en el fet que fou la primera vegada que a Barcelona, a més d’explicar per escrit les diverses accions que s’havien fet per commemorar que el controvertit Joan Josep d’Àustria -germà bastard de Carles II- havia estat triat com a primer ministre, es va afegir un gran gravat (34x43 cm.) que representava una part d'aquests esdeveniments.

Aquesta imatge, molt més gran que les pàgines del text, es col·locava plegada i relligada a l'interior del llibre perquè el lector, en desplegar-la, pogués apreciar amb més detall el desenvolupament de l’acte realitzat.

En aquesta ocasió, la festa fou completa i hi desfilaren (com era típic en les festes barroques) diversos personatges vestits d’indis americans, de moros... i fins i tot d’óssos. Al final, presidint la processó colorista, anava la carrossa que representava el poder, en el cas present absolutament farcida de músics -amb arpa inclosa.

El desaparegut Palau Reial davant del qual es celebraren les festes dels argenters a MARTÍ, JOAN. Bellezas de Barcelona. Barcelona, Ed. Vives, 1874

Tàcticament, el Gremi d’argenters de Barcelona va fer incorporar a la relació que Josep de Solà feia sobre les festes -de manera destacada per mitjà d’un gravat- l’acte que ells com a gremi van organitzar davant del Palau Reial (que seria enderrocat en el s. XIX). L'objectiu del gravat devia ser, doncs, que quedés constància visual del fet i el rei i el seu germà comprovessin la fidelitat que els tenien i obtenir així algun rendiment (privilegi) a curt termini. Això explicaria l’interès en presentar la làmina amb l’afegit de text següent: fiesta que hisieron los plateros de la ciudad de Ba(rcelo)na por la buena eleccion que hiso el Rey n(uest)ro S(eño)r. Que dios g(uar)de por aver llamado al peso de Su Govierno al Se(renisi)mo S(eño)r don Juan de austria Su Ermano. D’això se’n diu ser un spònsor que intenta treure suc de la festa que ha subvencionat!

L'autoria del gravat es deu a Francesc Via el Vell que segueix el costum del s. XVII de compaginar al feina d'argent amb la de gravador que també passà al seu fill Francesc Via el Jove. És un gravat correcte que no té res a veure amb els gravats que arreu d'Europa estaven fent els grans artistes. A Catalunya els encàrrecs artístics sobretot es veien vinculats al món de la impremta amb gravats d'escuts i altres elements decoratius. De fet, aquest gravat és l'encàrrec més important que li coneixem i com podem comprovar no és d'una gran perfecció ni tècnica ni estètica. El seu fill Francesc Via el Jove perfeccionarà una mica més la tècnica encara que no arribarà a sobresortí del tot. El gravat, però, és interessant perquè ens mostra la situació d'artesania en la que es trobava aquesta feina més vinculada a la tradició familiar i gremial dels argenters que a la d'aspiracions artístiques.

De tota manera, aquest exercici d'adulació sembla que no va obtenir els resultats esperats, ja que ni Barcelona, ni Catalunya en general, no van rebre gaire favors reials durant la resta del regnat de Carles II, tal com indica Joan Ramon Triadó: Entre les festes de caire civil destaca la festa en motiu del nomenament de Juan José d'Àustria com a cap de govern l'any 1677. El gremi d'argenters va organitzar una festa en honor seu davant el palau del Virrei, creient segurament en la intercessió del nou governant a favor de Catalunya. Però aquest príncep representà la decepció a l'interior i la humiliació a l'exterior del regne, ja que la seva mediocritat, que servia quan era a l'oposició -obviàment tasca més fàcil i agraïda- es desprestigiava en exercir funcions de govern.

BIBLIOGRAFIA:

DALMASES, NÚRIA DE. Argenters i joiers de Catalunya. Barcelona, Edicions Destino, 1985.
SUBIRANA REBULL, ROSA MARIA. "El taller dels "Francesc Via", un paradigma dels argenters-gravadors catalans al tombant del Set-cents" a Recerca, 12. Barcelona, 2008 (p. 129-160)

 TRIADÓ, JOAN-RAMON. L'època del barroc s. XVII-XVIII. Barcelona, Història de l'Art Català Volum V Edicions 62, 1984.
TRIADÓ, JOAN-RAMON. "La festa i les manifestacions efímeres a la Catalunya del segle XVIII. Proposta d'estudi i d'anàlisi" a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999. (pp. 135-142)

Pere Vergés. L’estètica poètica

In memoriam de l’Honorable Sr. Robert Vergés i Cadanet (1925-2000), fill de Pere Vergés i continuador de la seva tasca pedagògica com a patrici de la Fundació Pere Vergés, amb totes les virtuts i defectes de l’últim mecenes del noucentisme.

Dedicatòria autògrafa al pedagog Lluís Torres Ullastres en un llibre de Poesies

Pere Vergés fou un mestre i pedagog de l’època de la República i que dirigí l’Escola del Mar, una de les escoles emblemàtiques de l’època. Destruït l’edifici en un dels bombardejos feixistes sobre Barcelona, l’escola es traslladà al Guinardó i va abandonar definitivament la Barceloneta. Acabada la Guerra Civil, Pere Vergés sortosament no fou depurat com tants altres mestres republicans i continuà com a director de l’Escola del Mar (irònicament situada a la part muntanyosa de Barcelona) on pogué continuar la seva tasca pedagògica dintre de les escoles municipals del franquisme, aprofitant totes les esquerdes legals per introduir conceptes com democràcia, solidaritat...

Però ara no parlarem de pedagogia sinó dels llibres de poesia que va publicar i dels quals era l'autor. No entrarem a comentar el contingut, és a dir els pomes, sinó l’estètica que va voler donar a aquests llibres. De fet, ell mateix tenia una opinió molt concreta i contundent de la seva obra poètica: Tota la vida he sentit viure la poesia dins el cau de la meva sensibilitat, però de la mateixa manera l’experiència dels anys em van fer adonar ben aviat que mai no arribaria a ser un poeta ni tan sols de volada prima, i em vaig resignar a viure intensament la poesia però sense tenir la pretensió d’expressar-la. No obstant la fredor realista d’aquesta reflexió que em vaig fer més tard, l’any 1925 vaig cometre la gosadia de publicar un recull amb el títol de Poesies, i cinc anys després hi vaig reincidir, encara amb un altre llibre: La nova amiga.

Els dos llibres que esmenta, Poesies i La nova amiga, foren autoeditats (el que editorialment s'anomena llibre de vanitat) per ell mateix, el que li permeté tenir-ne cura des del vessant estètic plenament i amb total llibertat, perquè no formava cap de cap col·lecció.

Pere Vergés era una persona molt interessada en l’estètica de tot el que l’envoltava, gairebé malaltís en l’ordre i la coherència estètica, molt propera a la del noucentisme malgrat que cultivà l’amistat amb artistes avantguardistes com Àngel Ferrant amb qui col·laborà amb les seves teories del dibuix infantil.

Portada de Poesies dissenyada per Ramon Sarsanedas

El primer llibre, Poesies (Barcelona, 1925), tingué una portada dissenyada per l’artista i amic seu Ramon Sarsanedas (pare de l’escriptor Jordi Sarsanedas), especialista en lacat de mobles i objectes seguint la tècnica urushi japonesa, tècnica força utilitzada en la decoració noucentista o decó de principis del s. XX. En la portada es representa, amb una tinta subtil, un projecte de decoració en forma de gerro d’estètica clarament noucentista. Enmig del buquet vegetal que surt del gerro, es destaquen el nom de l'autor i el títol en majúscules. La mida de lletra del títol és més gran que la de l'autor, i quant al color les inicials són fetes amb tinta vermella i la resta de lletres són negres. A l’interior, els poemes s'emmarquen amb una sanefa molt prima de clar caràcter rural.

Pàgines de Poesies

La il·lustració de portada del segon llibre, La nova amiga (Barcelona, Impremta Altés, 1930) de temàtica amorosa i influenciat pel seu amic Salvat-Papasseit, fou encarregada a l’escultor Joaquim Ros qui hi realitzà una xilografia posteriorment pintada a mà. És una estètica una mica més vinculada a la manera de fer dels xilògrafs dels anys trenta amb coneixements de noucentisme i avantguarda. Representa un paisatge marí amb una perspectiva volgudament impossible on una figura femenina de concepció escultòrica és reclinada a primer terme. El negre de la figura femenina ressalta amb una vibrant tinta negre que contrasta amb la tènue pintura.

Portada de La nova amiga

Tipogràficament la portada utilitza dos tipus diferents així com caixes i colors per a distingir les diverses referències. Ambdues obres tingueren una tirada molt curta (de La nova amiga consta un tiratge de 156 exemplars) i això permeté a Pere Vergés controlar-ne la seva edició i els detalls estètics com els il·lustradors, la pressió dels tipus mòbils que deixen la marca als
fulls així com la tria del paper de fil amb els exteriors dels fulls barbats. L'obra fou impecablement impresa pels Tallers Altés.

Pàgines interiors de La nova amiga

BIBLIOGRAFIA:

CÒNSUL, ISIDOR. Lector i escriptor: un home de cultura a Centenari Pere Vergés (1896-1996). Barcelona, Edicions 62, 1996.
SALADRIGAS, ROBERT. L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés. Barcelona, Edicions 62, 1973.