L’Arlequí de Joan Magrinyà i Joan Miró (1935), l'avantguarda aplicada

 

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 

del 31 de maig de 1932. Disseny d'Emili Grau Sala

Quan a classe parlem de les avantguardes, els alumnes de manera sistemàtica es queixen dient: això no és art, això ho pot fer un nen, és una presa de pèl... com si d’un mantra estètic conservador es tractés. La influència dels comentaris de la família i altra gent de l’entorn provoca un bloqueig mental que no permet apreciar ni tant sols les aportacions de les primeres avantguardes històriques. La curiositat es desperta, amb totes les reserves!, quan els comento que les samarretes estampades que porten no haurien estat possibles sense les avantguardes. I, per reblar el clau, quan els pregunto què prefereixen estèticament si un cotxe esportiu o un quadre de Velázquez si em contesten que òbviament el cotxe els dic que fan el mateix que Marinetti el 1909 en el primer Manifest futurista.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa 

del 31 de maig de 1932 amb la ressenya de Sebastià Gasch

Això ve a tomb tant per l’exposició que comentaré de manera ràpida, com pels impresos que presentem. Pel que fa a l’exposició és la que la Fundación March de Madrid ha organitzat a la seva seu sobre La vanguardia aplicada. L’exposició parteix de materials cedits per dos grans col·leccionistes d’efímera avantguardista (Merrill C. Berman dels EUA i José María Lafuente de Santander) i que ens permet veure les aplicacions pràctiques que tingueren aquests moviments a principis de segle.

 

Projecte de cartell d'Antoni Clavé per a una representació de Joan Magrinyà amb la Cobla i Puhstw Stbijeuv

(guaix sobre cartró) de la Col·lecció Santos Lloro. (Aquesta informació ha estat introduïda el 2023)

El plantejament és interessant i la gran quantitat de material que reporta ens fa bullir el cor i el cap als amants de l’obra gràfica, en fer-hi un cop d’ull. Només el catàleg ja és una peça per tenir conservada perquè la informació gràfica i la dels articles són de primera qualitat i passarà a ser un referent a nivell internacional en la historiografia de l’art d’aquesta època. A més, aquesta exposició ens pot resultar molt interessant perquè mostra el pas de les teories estètiques a la pràctica quotidiana, l’element clau del Piscolabis Librorum. Així doncs, si heu de passar per Madrid fins a l’1 de juliol teniu una cita imprescindible per xalar de valent!

Cartell d'Evarist  Mora per a l'espectacle (70 x 38 cm.)

Programa de mà de l'espectacle de 1937 realitzat per Evarist Mora 

Per celebrar que aquesta exposició s’hagi fet, avui presentem dos fulletons que no hi consten, però que creiem que mereixerien formar-ne part, tot i que en el catàleg hom ja diu que s’ha hagut de fer una selecció molt estricta per manca d’espai. Malgrat aquest element i la força nodrida representació espanyola, hi trobo a faltar més exemples (a la manera de Los años del diseño d’Enric Satué) del que van fer els nostres avantpassats, per què si a nivell internacional no els promocionem nosaltres, qui ens els promocionarà? A vegades és desolador veure catàlegs estrangers que ignoren completament el que s’ha fet més enllà dels Pirineus, gairebé com si no existíssim.

Portada del programa de mà de l'espectacle de Joan Magrinyà per a la Sessió de Dansa del 31 de maig de 1932 amb el desplegament assimètric

Una de les funcions que volem que tinguin, tant el Piscolabis com la Galeria d’Imatges, és aquesta reivindicació de l’obra gràfica en un sentit molt ampli, des de totes les perspectives, temàtiques, formats, funcions, etc. Els impresos que reivindiquem acostumen a ser el que hom anomena efímera, és a dir, impresos que tenen una funció puntual i que després l’usuari els llença. Això, precisament, és el que els converteix en autèntiques rareses, molt més que els llibres, però de col·leccionisme molt més restringit. A la Barcelona republicana, en plena època d’avantguarda internacional, certs organitzadors de concerts volgueren dissenyar els programes amb una estètica més o menys elaborada, com ja havia fet la Societat wagneriana amb els impresos d’Oliva de Vilanova, però amb artistes de moda del moment com Xavier Nogués, Vila Arrufat, Joan Rebull, Ricard Canals, Pau Gargallo...

Fotografies Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Fotos propietat de Joan Magrinyà reproduïdes en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

El que ja no és tant normal és que en aquests programes participin artistes més avantguardistes i vinculats als ambients de París, com són Antoni Clavé, Grau Sala i Joan Miró. Aquest pas el va dur a terme un ballarí, Joan Magrinyà, qui -influït pels ballets russos i la seva estètica- intentà innovar realitzant espectacles en els quals figurava només ell com a únic ballarí protagonista, conjuntament amb els músics que l’acompanyaven. Al teatre Urquinaona, el 31 de maig de 1932 i acompanyat de Juli Pons al piano, actuà en l'espectacle Sessió de dansa amb figurins dissenyats per Grau Sala i Evarist Mora. A més, el programa (18 x 21,5 cm.) –amb tipografia Futura, un plegament asimètric, portada de Grau Sala i un text de Sebastià Gasch- constituïa tota una declaració de principis estètics de renovació. I és que Joan Magrinyà, a qui Gash anomenava amistosament l’arquitectura mòbil, fou el nostre ballarí més internacional i avantguardista.

Part interior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935 amb el dibuix de Joan Miró i el programa on hi consten els artistes que van col·laborar en el disseny dels figurins

L’èxit d’aquest primer espectacle en solitari, el portà a presentar un nou espectacle, Concert de dansa, de gran complexitat, el 5 d’abril de 1935 al Teatre Barcelona. Aquest cop fou acompanyat pels pianistes Alexandre Vilalta i Màrius Montserrat, però va comptar amb la col·laboració nombrosos artistes plàstics com són: Ramon Aulina de Mata, Pere Pruna, Bartomeu Llongueres, Emili Grau Sala, D’Ivori, E.-C. Ricart, Josep Serrano, Evarist Mora -que en va fer el cartell- i Joan Miró per a la confecció dels figurins, tal com consta en el programa. La participació activa de tots aquests artistes va ser possible gràcies, tant a les seves coneixences personals dintre dels ambients artístics, com per la intermediació d’amics comuns com és el cas d’Alfons Puig qui va contactar amb Joan Miró a la tertúlia de la Penya del Cafè Colón de la Pça. Catalunya de Barcelona. Aquestes tertúlies reunien a personatges ben diversos estètica i políticament com Joan Prats, Sebastià Gasch, Alexandre Plana, Carles Sindreu, Octavi Saltor, Lluís Montanyà, Emili Grau Sala, Guillem Díaz Plaja, Josep M. Pi i Sunyer, Alfons Roure, Modest Sabaté i Sebastià Sánchez Juan i amb la esporàdica presència de Joan Miró o Salvador Dalí quan eren a Barcelona.

Fotografia Joan Magrinyà amb el vestit d'Arlequí dissenyat per Joan Miró (1935). (Foto propietat de Joan Magrinyà reproduïda en el catàleg Miró en escena. Fundació Miró, 1994)

Un dels personatges triats per al ballet fou l’Arlequí, amb coreografia de Fokine i música de Schumann. L’arlequí com a personatge no era nou per a Magrinyà, ja que l’havia representat anteriorment a l’Ateneu Empordanès, al Colisseu Pompeia de Gràcia (una vegada amb teló de fons de Salvador Dalí), al Liceu i al Palau de la Música Catalana dirigit per Pau Casals, que meresqué una crítica poètica de Sebastià Sánchez Juan:

Oh, donzell que fulgures d’una flama heroïna!
Ja naixerà el silenci que glateixi dins ton cor

Joan Miró dissenyà un figurí molt auster per a la representació d'aquest Arlequí, amb una jaqueta i pantalons arrapats decorats amb pics, llunes i estels; combinant el negre, el vermell i el groc. El figurí fou cosit per una de les germanes de Magrinyà amb tela de franel·la. Joan Miró era un artista molt vinculat al món de la dansa, com molt bé vam poder veure en la llunyana exposició Miró en escena, de la Fundació Miró el 1994. En el catàleg, una autèntica meravella, es van desgranant totes les seves col·laboracions en l’àmbit de la dansa, des d’espectacles de renom i abast internacional fins d’altres de més locals. La gran quantitat de retalls, d’idees manuscrites en els papers més petits... ens mostren un Joan Miró meticulós, que pensava una a una cadascuna de les seves intervencions.

Joan Miró conservava infinitat de retalls i imatges que el sorprenien i que podien servir de base per a la seva meditació a l'entorn d'unes formes o conceptes.  Aquesta revista formava part del seu arxiu i fou font d'inspiració per a altres dissenys de figurins. Revista Catolicismo. Madrid, setembre, 1934. Director artistic Mauricio Amster

Per temes de drets d’autor no us podem mostrar els dibuixos originals dels figurins que es conserven a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca, però sí que us transcrivim les anotacions que Miró va fer per al projecte del figurí d’Arlequí:

figura a.
I) Maquillatge que es confongui amb la resta del vestit.
II) Guants blaus com el blau del vestit
III) Té que semblar que una llum blava llisqui per damunt del dançarí
IV) El trajo, envolcallat com per una llum impalpable serà a certs indrets contornat per negre, per a obtenir així una potència sobre l’escenari.
V) La careta serà negra d’un costat i del mateix blau de l’altre.
VI) El dançarí portarà en una mà una rosa carmí viu, com el color de sang.
VII) Es despendrà d’ella i de la careta si ho creu convenient, i actuarà amb gran vivacitat.
VIII) La part colorida de groc li servirà de butxaca d’a on en traurà missives blanques que desplegarà i farà voletejar com a colomes.
IX) Tot serà fet com vivificat per un alè de poesia.
figura b.
X) Tot el trajo blanc, a excepció del reflex blau al coll

Dibuix de Joan Miró per al programa de mà del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935. A la part inferior esquerra hi hauria de constar el text Dibuix de Joan Miró. L'absència d'aquest detall ens porta a creure que es tracta d'una prova d'impremta i que algú en advertir-ho corregí l'error per tal de no molestar a l'artista

A més, Joan Magrinyà li sol·licità el dibuix que havia de decorar el programa de mà de l’espectacle. Joan Miró va realitzar aquest dibuix, una mostra prèvia del qual es conserva a la Fundació Miró al darrera d’un sobre de l’ADLAN, que fou reproduït a la part interior del programa. És un dibuix que deconstrueix la figura de l’Arlequí amb el vestit decorat amb rombes, acompanyat per la lluna i uns estels. El dansaire se’l representa de manera esquemàtica, amb unes línies molt dinàmiques que s’entrecreuen i donen sensació de moviment, malgrat que tant les cames com els braços estan representats de manera estable. En l’exemplar que nosaltres conservem d’aquest programa de mà, constatem que el dibuix de Joan Miró no porta la inscripció en petit de Dibuix de Joan Miró, que du imprès el programa definitiu. És això el que ens indueix a pensar que es deu tractar d’una prova d’impremta, en la que hom degué adonar-se que faltava especificar l’autoria del dibuix, justament en un programa on es detalla tot, fins i tot la marca del piano.

Esterior del programa de mà díptic del Concert de dansa celebrat el 5 d'abril de 1935

El programa de mà del Concert de dansa (22,5 x 17,5 cm.), estampat sobre un paper acartolinat de color blau-verdós,té una portada tipogràfica força curiosa, amb uns caràcters molt geomètrics que imiten la grafia típica de les lletres estampades a la trepa, com la portada en poichoir del número extraordinari de Nadal de 1934 de la revista D’Ací i d’Allà. Això ens podria portar a pensar que tant la portada de la revista com la d’aquest programa foren dissenyats per Joan Miró mateix.

Sense cap mena de dubte, uns programes d’aquestes característiques tant pel contingut com pel continent, mereixerien d’haver figurat en una exposició tan específica com és la de La vanguardia aplicada que hem comentat. Sigui com sigui, i veient la complexitat d’aquest espectacle, només ens pertoca enyorar el que podria haver estat el ballet a casa nostra sinó hagués estat estroncat per la dictadura franquista, com passa en tants altres camps de la cultura.

Tornant a Joan Magrinyà, cal dir que continuà actuant amb el nom de Juan Magriñá, però pel que hem pogut saber, les circumstàncies l'inclinaren vers obres de regust clàssic, i fins i tot ranci, més adients a la involució estètica que van comportar els nous temps i que li tallaren les ales i els contactes internacionals.


BIBLIOGRAFIA

GARCIA, XAVIER. Miró en uns moments de Magrinyà a “Miró en escena”. Barcelona, Fundació Miró, 1994. pp. 119-130

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Piscolabis, una paraula de gran significat

Capçalera del primer any de Piscolabis Librorum

Ja fa uns quants anys vaig conèixer en un viatge organitzat un dels actors de la sèrie televisiva Verano Azul. Malgrat ser de Madrid, tenia certes vinculacions amb Catalunya i per això entenia el català i podia seguir les converses que la resta del grup –casualment tots catalans- manteníem en la nostra llengua. Un dia, parlant de la llengua, em va comentar que la paraula que més el meravellava del català era mocador. Amb una ganyota de cert menyspreu vers el pañuelo deia que mocador es superior porque es expresiva de la acción de recogida de los mocos y no una palabra que sólo indica que es un paño pequeño, sin utilidad concreta

Capçalera del segon any de Piscolabis Librorum

Aquest comentari marginal, dit en una tertúlia distesa i intranscendent, em va quedar gravada i des de llavors, de forma inconscient, hi ha paraules que em meravellen per si mateixes. A partir d’aquell moment les paraules les miro amb més admiració i del castellà, per exemple, me’n fascina una que vaig sentir a Mèxic quan una mare que li deia al seu fill entremaliat: ¡Te voy a dar una nalgada! –la nostra plantofada al cul, expressió que també m’agrada. Ja ho veieu, a partir d’una conversa intranscendent podem arribar a canviar la percepció diferent i engrescadora de la nostra pròpia llengua i de la resta de llengües.

Capçalera del tercer any de Piscolabis Librorum

Tot això ve a tomb perquè avui fa 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC i que culminà amb la redacció en fitxes del primer diccionari que esdevindria normatiu, efemèride que des de la Catosfera es vol celebrar amb l'apadrinament d’una paraula per bloc amb la iniciativa de Aparaula'm a través del projecte de Paraula viva. Després de segles d’utilització del català escrit de manera precària- i fins i tot intuïtiva- aquest primer pas va representar un canvi molt important cap a la normalització lingüística i la cohesió de l’idioma, amb totes les limitacions i mancances que això suposava encara. És curiós com les decisions que, encara avui, es prenen des de l’IEC poden arribar a crear petites polèmiques (bloc o blog per exemple) i en canvi en altres llengües en què moltes de les normes són centenàries i presses sense tant de rigor científic, com passa amb el castellà per exemple, aquestes discussions no sorgeixen malgrat que les normes puguin ser força més aleatòries que les que es prenen per al català.

Col·lecció de Palabra e imagen de Lumen (1961-1985)

Per aquests motius, quan em vaig plantejar de participar en aquest nou homenatge col·lectiu blocaire (en aquest cas a una tasca), la tria va anar directament a la paraula Piscolabis que defineix aquest bloc mateix. De fet, quan vaig haver de triar el nom per al bloc, el primer amb el que vaig pensar va ser el d’Imatges i paraules però ja n’hi havia un altre que es deia més o menys igual, i a més hi havia hagut la magnífica col·lecció de llibres de Lumen que vinculava literatura i fotografia, que es deia així. Per tot plegat em va semblar que calia buscar-ne un altre i evitar plagiar noms d’altri, ja que això no era la millor manera de començar amb un bloc.

Index Librorum Prohibitorum. Roma, 1806

Després d’aquesta primera opció que vaig descartar, em vingué al cap una paraula que havia sentit mil vegades a casa i que m’agradava: Piscolabis! A casa el meu pare sempre deia als amics perquè es quedessin a dinar o sopar, improvisadament, no patiu que ja farem un piscolabis, amb aquest plural majestàtic, com si ell entrés mai a la cuina! Aquesta paraula definia una menjada, feta amb diverses coses per picar agafades de la nevera, del rebost o comprades a darrera hora, el que implicava una diversitat que finalment acomplia l’objecte de fer-ho digerible. Aquest record familiar em va fer triar la primera paraula i li vaig afegir el Librorum perquè era un toc irònic a l’Índex Librorum prohibitorum que es publicà entre els segles XVI i XX, per perseguir tota mena de llibres que fossin considerats pecaminosos i que esdevingué un catàleg ben divers.

 JOSEPH KOSUTH. Una i tres cadires (1965). MOMA, Nova York

Com que piscolabis era una paraula segurament degenerada (que no derivada) del llatí, vaig creure que era una combinació divertida. Des d’un bon principi, i ja en van tres, la capçalera que es renova cada any inclou la definició de les paraules Piscolabis Librorum, a la manera d'homenatge a l’artista Kosuth en la seva obra conceptual. Així doncs a la capçalera podeu llegir la definició de diccionari tant de Piscolabis (M. Refrigeri, menjada o beguda que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar. [del cast. Piscolabis, probablement de formació burlesca pseudollatina sorgida sorgida en ambients clericals, comp. Amb pizca “mica” i un segon element que recorda un futur verbal com cibabis “menjaràs”]) com de Librorum (m. pl. dels llibres [del llatí: liber; genitiu plural]).

 Goigs de Sant Galderich i la comparança entre els goigs rossellonesos i els del Principat

Aquestes dues llatinades (idioma del que només conec les beceroles) em permetien des d’un bon inici definir el que cercava amb aquest bloc i que crec que he aconseguit: la diversitat en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, aquest bloc ha intentat endinsar-se, a través dels seus 170 apunts, al món de l’estètica dels llibres i de les seves circumstàncies i oferir unes informacions al màxim de solvents i d’imatges de suficient qualitat per a que estiguin disponibles a la xarxa sota la llicència Creative Commons.

Capçalera de la Galeria d'imatges

Gràcies a aquest esforç gràfic realitzat de manera lenta (en gairebé quatre anys) a través del Piscolabis Librorum i també a través de la Galeria d’Imatges (esforç compartit amb amics d’abans i de després d’Internet) crec haver “empastifat” (gran paraula, també!) la xarxa d’imatges de gran resolució, de les quals em consta que hom hi troba aplicació, tal com ens indica el comptador de visites, que també comptabilitza les descàrregues. A més, l’altra idea del bloc que crec que s’ha acomplert és la d’oferir imatges no només d’una part dels llibres (la coberta que és el que normalment s’exposa) sinó també l’interior del llibre que és on els impressors, dissenyadors, il·lustradors, tipògrafs, publicistes, enquadernadors, editors... s’hi han esmerçat per aconseguir una obra total que fos agradable o útil al lector.

ANSELM TURMEDA. Llibre dels bons amonestaments. Barcelona, Pedro Malo, 1584

L’estètica i la temàtica durant aquests gairebé quatre anys han estat d’allò més variades, un autèntic festival piscolabero: des de llibres de l’any de la picor, a publicacions recents; de llibres d’artistes consagrats, a les publicacions més humils; des de llibres clandestins, a llibres de propaganda oficial; de llibres religiosos i pietosos, a llibres revolucionaris anticlericals; de llibres infantils, a no aptes per a menors; de llibres locals, a internacionals i fins i tot als anomenats exòtics; de llibres d’alt contingut literari, a d’altres de rima popular; obres amb dedicatòries; de materials diversos (ós, pergamí, paper, ginesta, fulla de palma, suro, pedra, metall... ); de formes diverses, i també comentaris a exposicions de poca difusió mediàtica però no per això menys importants, etc. A més, hem fet públiques troballes que van des dels manuscrits d’El Trapecio (actualment a la BNC), a una edició inèdita (1589 del Llibre dels Bons amonestaments d’Anselm Turmeda, fins a concretar quin pot ser el primer llibre amb numeració de tiratge en català (1880) i el primer àlbum a la manera de TBO i en català, Vida d'un dona, o el primer llibre d’Espanya piratejat fotogràficament del 1880, la localització d’un incunable litogràfic, o les més que significatives diferències entre edicions de la Cartilla escolar antifascista... entre uns quants exemples.

MAURICO AMSTER. Comparació entre les dues edicions de la Cartilla escolar antifascista, 1937

Aquest aiguabarreig (una altra gran paraula!) és el que ha donat la salsa que pretenia a un bloc que ha intentat des del rigor divulgar una mica el patrimoni bibliogràfic destacant-ne, per limitacions i dèries personals, la producció realitzada a Catalunya. Cada apunt ha estat arrodonit per comentaris dels lectors que han matisat, puntualitzat i aportat notícies que han acabat millorant els apunts. A més, a través de la virtualitat del bloc puc afirmar que he conegut gent molt interessant i amb alguns d’ells, per proximitat, hem pogut mantenir una amistat més que desvirtualitzada. Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que durant aquests gairebé quatre anys he après molt i això ho dec a una paraula: piscolabis. Tant senzilla i tant complexa.

PD. No us perdeu la paraula Bacona que el bloc paral·lel i no apte per a menors Piscolabis Librorum maioris ha apadrinat per a aquest Aparaula'm

Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (i 2)

Les celebracions del bicentenari de la Pepa han estat vàries i de diversa intensitat i intensions. A Barcelona la Zona 0 de la Biblioteca Nacional de Catalunya va exposar el millor de la documentació que aquesta institució custòdia sobre el tema. Fou una exposició molt interessant perquè ens permeté veure les reaccions que La Pepa va provocar entre una societat que es debatia entre el conservadorisme que posteriorment derivà vers el carlisme i el liberalisme més encès i racional que finalment s’imposà. Amb un espai molt reduït i amb un pressupost proporcional a la grandària l’espai Zona 0 de la Biblioteca és capaç de muntar exposicions  interessants que permeten cíclicament ens permet veure la diversitat del material de que disposa. En Xavier Caballé m'informa que a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona també se'n fa una altra, Visca la Pepa! Catalunya i la Constitució de Cadis, però no l'he pogut visitar. A veure si m'hi passo el més aviat possible.

L’altre espai barceloní que li ha dedicat l’atenció a La Pepa i al seu entorn és el que ja va sent un clàssic al Piscolabis: el Gabinet de gravats de Palau antiguitats, gestionat per l’Albert Martí Palau i en Santi Mercader. L’exposició Constitució/conflictes/propaganda que han preparat gira a l’entorn dels grans canvis polítics, culturals i bèl·lics que va patir Espanya a principis del s. XIX amb les primeres lluites entre liberals i conservadors, la Guerra del Francès i la Constitució de Cadis com a eix vertebrador.  Ja fa temps que es va inaugurar i la idea era parlar-ne molt abans però ha estat impossible fer-ho malgrat tenir l’apunt més o menys embastat. Potser millor fins i tot comentar-la ara que encara es pot visitar i ja s’ha passat l’eufòria oficial.

Als organitzadors de l'exposició, malgrat ser comercial, no els fa res demanar peces en prèstec a amics que per poder-la complementar i arrodonir-la. Per aquest motiu ens podem trobar amb una sèrie de meravelles extraordinàries a l’entorn de la Constitució de Cadis i el moment que no són a la venda però que les podem admirar. Així doncs, podem admirar una tapa de la Constitució dita de la polvera del 1812 i una de sencera de les reedicions del 1820 fetes a Madrid. Unes autèntiques meravelles bibliogràfiques molt difícil de veure però de les que a cada constitució espanyola que s’aprova se’n fa un tiratge amb aquest format. A més hi teniu la Constitució de Cadis  que em van demanar i els Decretos y Órdenes dels que ja n’he publicat els apunts corresponents, una constitució de Cadis impresa a Madrid el 1820 i un catecisme de la Constitució.

A més hom pot consultar els quatre volums del manuscrit dels Trabajos de Barcelona, el dietari d’un autor no del tot identificat (cal un estudi exhaustiu) que va anar apuntant tots els esdeveniments protagonitzats per la invasió francesa de la ciutat entre el 1810 i el 1814. L'Enric H. March ja n'ha ressaltat la seva importància com a manuscrit històric en un apunt que donava la primícia de l'exposició. Em consta que el propietari d’aquesta joia, a través de Palau Antiguitats, ha permès la seva reproducció per a que pugui ser consultada a l’Arxiu Municipal. Només per aquest fet ja ha valgut la pena que s’organitzés aquesta exposició i es posés a disposició dels estudiosos un document de primera mà com aquest.

Altres peces de primera fila i molt interessants són dos dibuixos força grans, un de Bonaventura Planella amb una sessió de les Corts Generals al Teatro Real de la Isla de León de Cadis i un altre d’un afusellament d’un espia francès en el turbulent 1808 de Salvador Mayol. Ambdós dibuixos son inèdits i d’una qualitat molt alta alhora que representatius de principis del s. XIX. Dues peces dignes d’estar presents en un museu tant d’història com d’art i que són realment una petita delicatessen.

Fora d’aquestes peces que hem comentat i que formen un conjunt heterogeni i especial dintre de l’exposició, la mostra es fonamenta sobretot en el gravat. És curiós constatar que el gravat exposat (i el realitzat a l’època sobre el tema) sigui majoritàriament calcogràfic i que la xilografia, el procediment més popular, no tingui una representació prou important. Una mica sembla com si els gravats que es produïren sobre la Guerra del Francès anessin destinats a una certa classe social posicionada econòmicament malgrat que el poble ras sigui el protagonista de la majoria dels esdeveniments. Deixem aquesta petita contradicció pels analistes del moment.

L’exposició s’articula a l’entorn del que podríem anomenar àrees temàtiques com són les al·legories, els protagonistes, les ciutats mítiques (Madrid i Saragossa) de la Guerra del Francès i Catalunya, les sàtires polítiques i bèl·liques i per acabar els gravats de Goya. Aquest ordre no cronològic li dona coherència a l’exposició que ens permet seguir-la i comparar les diverses solucions dels artistes a representacions temàtiques semblants. A més, en aquestes àrees hi trobem gravats de diversos orígens amb peces extraordinàriament rares ja que provenen de l’estranger i que són un fidel reflexa de com es va seguir la Guerra del Francès des d’altres terres.

La meva debilitat per les al·legories, un dels temes més surrealistes de la història de l’art, es veu plenament satisfeta amb la contemplació de les que s’hi exposen, sobretot per l’al·legoria satírica contra Godoy. Dintre de l'àmbit dels retrats dels protagonistes del moment però, en destacaria el de Valdes. The Spanish patriot... un genial retrat romàntic amb tots els tòpics de l’espanyol vist des de l’estranger. Els esdeveniments històrics de la Guerra són representats de diverses maneres en els gravats exposats, des de fórmules més al·legòriques a d’altres més cruentes. És un autèntic retrat d’una guerra que introduïa la guerra de guerrilles i que va transformar les tàctiques militars fins al dia d’avui.

L’exposició ens evoca com va ser aquest temps convuls a través de les escenes més o menys realistes de la guerra però també a través de la sàtira i l’humor del moment, sobretot de les caricatures franceses i angleses. L’humor com a propaganda política seria un bon resum d’aquesta secció que compta amb caricatures excelses. La mala llet i la ironia es donen la mà en uns gravats extraordinaris que ens permeten veure que poc hem inventat nosaltres. Aquesta, naturalment és una de les altres seccions que més m’agraden, suposo que és perquè el realisme no és el més important, sinó la caricatura i la part grotesca dels esdeveniments que vivien.

I l’altre part que li tinc flaca (em sembla que li tinc flaca a tot!) és a l’obra de Goya. Això són paraules majors i tractant-se de la Guerra del Francès no hi podia faltar una petita representació dels seus Desastres de la Guerra, per a mi una de les sèries més reeixides i impressionants. Imatge i paraula es donen de la mà per a colpir-nos i sobretot per a que reflexionem sobre l’horror de la guerra. Va més enllà de l’anècdota que ha inspirat el gravat per crear una imatge universal del dolor. És ben curiós com aquesta sèrie, i els gravats dels presoners que també hi són, no es publiqués en vida de Goya, sinó quan ja feia molt de temps que era mort. Fins i tot per a les publicacions propagandístiques de la guerra aquestes imatges eren massa punyents. A més de la temàtica tenim la qüestió formal dels gravats, una autèntica meravella de combinació entre l’aiguafort i l’aiguatinta.

En fi, tant els gravats de Goya que podem admirar aquí com la resta de l’exposició és un bon complement per a la que el CaixaForum dedica a la figura de Goya, també molt recomanable però amb altres pressupostos... Un aparador al·legòric a la temàtica i un catàleg (el tenen a la venda però si dieu que veniu de cal Piscolabis us el regalaran) acaben d'arrodonir una exposició preparada amb ganes i enginy. Passeu-vos-hi i ja veureu que no us decepciona.