El cenotafi de Carles III (1789) de Barcelona, la burgesia catalana i els borbons

Els que fa temps que seguiu el Piscolabis ja sabeu que entre els plats tradicionals que preparem es troben els apunts amb l'etiqueta de fúnebre de Tots Sants. Els que fa temps que seguiu el Piscolabis també ja sabeu que una de les dèries d’aquesta pàgina són les publicacions que des del s. XVII s’editaren per a commemorar la festa o el dol dels diversos esdeveniments importants de la monarquia o de les classes socials altes de l’Antic Règim. Ens agraden aquests impresos que de forma barroca volien eternitzar l’efímer.

Aquests llibres, llibrets, opuscles, fulls volants... són el màxim exponent de la literatura barroca efímera tant pel contingut com pel continent. El seu llenguatge ampul·lós de lloança hiperbòlica  i submisa i la incorporació de gravats que il·lustren -a vegades de forma exagerada- l’esforç econòmic que es va invertir en la construcció dels monuments efímers són el reflex de l’Antic Règim. Aquests impresos catalans intenten congraciar-se amb el Poder tant del rei que va morir com del que l’havia de succeir fent bona aquella frase de: Ha mort el rei, Visca el rei! A Barcelona, un dels reis que va aconseguir acumular més actes d’adhesió a la monarquia sense cap mena de dubte fou Carles III, tercer fill de Felip V i el mateix que va prohibir l’ensenyament del català (1768) a les poques escoles que hi havia a Catalunya.

Portada de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Aquesta preferència per a Carles III, el dèspota il·lustrat espanyol més representatiu, es deu al bon moment econòmic que va permetre a la llarga la industrialització de Catalunya gràcies, en part, a la sèrie de reials decrets que beneficiaren a la burgesia catalana. Carles III fou el rei que amplià la llibertat d’indústria a costa dels gremis d’origen medieval, el que va permetre una més llibertat de circulació de mercaderies i reduí significativament les duanes interiors ja que si hi havia unitat de lleis sota les de Castella no calia que hagués fronteres aranzelàries. A més, fou el rei que permeté el lliure comerç entre Barcelona i Amèrica (1784) sense haver de passar pels ports andalusos que en tenien l’exclusiva.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Aquestes mesures, entre d’altres causes, sense cap mena de dubte dinamitzaren una economia que partint d’un capital agrari començà a instal·lar les primeres fàbriques que pogueren comercialitzar els seus productes tant dintre dels regnes hispànics com en les exportacions a través de les indianes. La fabricació tèxtil fou la primera gran indústria que consolidà la imatge de Barcelona i Catalunya com a la fàbrica d’Espanya. D’aquest moment dolç econòmicament parlant que ha estat estudiat per Pierre Vilar entre altres grans historiadors consolidà una burgesia i una aristocràcia -antigament austriacista- que havia de congraciar-se amb la nova monarquia borbònica o bé havia de recordar l’adhesió i compromís amb els borbons que van recolzar en la Guerra de Successió.

Per això en aquestes festes commemoratives és interessant la participació tant de les classes dominants com de les classes més baixes de la societat de l’Antic Règim en una espècie de catarsi col·lectiva com ens diu Antonio Bonet Correa: ... la locura coleciva fue como una válvula de escape que de vez en cuando, y a su debido tiempo, se abría para así mantener el equilibrio y la conexión entre las clases (...) También fue un eficiente lenitivio que hacía soportable el trabajo y penalidades de los días laborables. Per aquest motiu de cohesió social, malgrat que cadascú estigués al lloc que li pertocava, s’invertiren grans quantitats de diners com si d’un panem et circenses de l’Antic Règim es tractés.

Epítome del alegorico festejo a sus Magestades, y Altezas Reales que ha dispuesto la Ciudad, quedando la execucion à cargo, y expensas de sus Colegios, y Gremios. Barcelona, 1731

És curiós constatar com des d’un bon inici Catalunya dedicà al llarg de la vida Carles III tota mena d’actes de celebració fins a la mort tal com veurem avui. Quan el 1731 fou nomenat rei de Nàpols i s’embarcà a Barcelona per anar a prendre possessió del seu reialme italià (pactat entre Felip V i l’Emperador Carles, l’antic arxiduc d’Àustria) se li feren unes grans festes per celebrar el seu pas per la ciutat. Un Epítome del alegorico festejo a sus Magestades... recull aquesta primera presència i celebració i com tots els altres s’imprimí tant per a la memòria futura –és a dir, per a nosaltres- com per a fer evident al monarca governant de l’esforç dels seus súbdits per congraciar-lo.

Joan Pau Canals (dibuix) i Ignasi Valls (gravat). Idea de la perspetiva iluminada para recibir... a Relación obsequiosa de los seis primeros dias, en que logró la monarchia española... Barcelona (1759) (35 x 52 cm.)

La festa grossa, però, es celebrà quan proclamaren Carles III com a rei d’Espanya (1759) en morir sense descendència el seu germà Ferran VI. El seu retorn des de Nàpols passant per Barcelona fou celebrat amb una munió d’actes entre els que destaca la Màscara Reial que fou immortalitzada a través dels gravats d’A.J. Defehrt i Pasqual Pere Moles i que comportà tal esforç que no es publicà fins després de quatre anys de treballs. La importància d’aquest àlbum que recull en grans làmines la Màscara Reial que se li dedicà fou motiu fins i tot d’una exposició monogràfica al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2001. A més d’aquesta màscara els actes commemoratius de l’arribada de Carles III a Barcelona per ser coronat rei d’Espanya tingueren altres publicacions -no tant espectaculars com la Màscara Reial mencionada- que intentaren recollir els actes principals com el recull poètic que li dedicaren els jesuïtes (els mateixos que aquest rei expulsà el 1767) o la Relación obsequiosa de los seis primeros dias en que logró la monarchia española su mas Augusto Principio (...) publicada el 1759.

Joan Pau Canals (projecte) i Agustí Sellent (gravat). Decoració de la casa de Joan Pau Canals (1783) (52 x 35 cm.)

Totes aquestes manifestacions de celebració tingueren com a comú denominador la participació activa de la burgesia catalana que a través dels Col·legis professionals i gremis que s’encarregaren d’organitzar els saraus i pagar una bona part de les festes. El cas més evident és el de Joan Pau Canals, Baró de Vallroja, títol nobiliari que li fou concedit per Carles III el 1780. A més rebé els càrrecs d’Inspector General de la Rubia o Granza de España i Director General de les Fabricas i Tintes del Reino. Joan Pau Canals a més d’industrial d’indianes era una persona de gran cultura i és qui s’amagava moltes vegades darrera de les concepcions al·legòriques i mitològiques amb les que eren rebuts els reis, com la de la transformació de les obres de la Llotja de comerç en un espai escenogràfic. Ell fou precisament qui en motiu del naixement dels dos bessons del rei i de la signatura d’una pau amb Anglaterra (1783) guarní la façana del seu palau i en publicà un gravat per a memòria eterna de la seva inversió...

 

PADRE ROQUE ANTONIO GILA Sermon funebre de el Excmo. Señor Don Jaime Miguel de Guzman, &c. Marqués de la Mina... Barcelona, 1767. Retrat del difunt gravat per Pasqual Pere Moles

Però aquestes festes també es podien transformar en commemoracions de dol per la mort de persones vinculades a l’estament eclesiàstic o aristocràtic o directament per la mort de membres de la família reial i finalment la del propi Carles III com ja vam veure en les exèquies dedicades al cap general dels dominics Tomàs Ripoll (1748) i les de la Reina Maria Amàlia (1761). Aquests no són els únics casos de grans exèquies com ho testimonien la gran quantitat de Sermons publicats durant aquesta època a tota classe de dignitat eclesiàstica o les relacions de les exèquies de personatges aristocràtics com el General Lacy (1795) o el mateix Marqués de la Mina (1767), l’impulsor de la Barceloneta.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

En el cas de les exèquies de Carles III, però, la solemnitat havia de ser encara més gran i per aquest motiu es celebraren dues cerimònies d’exèquies amb una quinzena de dies de diferència. Una fou organitzada per la corporació municipal de Barcelona i se celebrà a la Catedral i l’altre -la que avui analitzarem- que es celebrà al convent dels frares mínims de Sant Francesc de Paula organitzada per la Reial Junta de Comerç, és a dir, per la burgesia industrial. De la primera no ens ha arribat notícia impresa, i menys cap gravat, però si els comentaris que va escriure el Baró de Maldà. Només sabem que fou dirigida per Manuel Tramulles i que comportà convertir la Seu barcelonina en un recinte endolat de dalt a baix amb els característics domassos negres.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

De la que es realitzà a Sant Francesc de Paula tenim una memòria en el llibre imprès en foli (34 x 26 cm.) titulat Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta particular y Consulado de Comercio del Principado de Cataluña consagró a la memoria de su amado Rey y singular bienhechor el señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria) el dia 15 de enero de 1789 publicat per Francesc Surià i Burgada a Barcelona. El llibre va ser il·lustrat amb un gran gravat al buril (59 x 38,5 cm.) que reprodueix –sempre idealitzada- del cenotafi que se li dedicà dissenyat per Pere Pau Muntanya i gravat per Pasqual Pere Moles.

Plànol del convent dels frares mínims de Sant Francesc de Paula

Les exèquies se celebraren a l’església del convent de Sant Francesc de Paula dels frares mínims situat on actualment hi ha el Palau de la Música catalana. Malauradament la informació d’aquest convent és parcial, conservant-se només dos plànols del convent i gravats i fotografies de quan fou enderrocat degut a la desamortització de Mendizábal (1835). L’església va patir els incendis del 1835 després de la desamortització, el del 1909 de la Setmana Tràgica i el del 1936 a l’inici de la Guerra Civil espanyola. A totes aquestes destruccions caldria afegir-hi les diverses restauracions que distorsionaren la imatge original d’aquesta església fundada el s. XVI. Malgrat els intents revolucionaris per cremar aquesta església no fou fins el 2002 que hom la destruí definitivament sota la ampliació d’un Palau de la Música catalana per part d’Oscar Tusquets dirigit per Fèlix Millet... Tots aquests fets i la falta d’un alçat ens impossibiliten poder fer una hipotètica reconstrucció – com hem fet en altres ocasions- de com havia de ser la visió del cenotafi integrat en el transsepte de l’església.

Detall del text i del gravat de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

El llibre, però, ens reconstrueix com havia de ser tot el muntatge efímer, des dels domassos negres penjats per tot arreu amb les seves típiques cartel·les amb frases llatines que exaltaven la figura del rei, fins a la descripció del cenotafi i la seva simbologia. A més el llibre ens parla de la gènesi d’aquestes exèquies i com la Junta de Comerç hi va tenir un especial interès a fer-la independentment de les que ja organitzava la ciutat. El text ens diu que concibieron desde luego los Señores Comisionados (...) que la presente comision pedia muy especiales atenciones, quando se trataba de un obsequio tan inmediato á la Real Persona. En conseqüencia pensaron y resolvieron que lo primero que debia providenciarse era, que el aparato lúgubre, y toda la pompa fúnebre de las Reales Exêquias se hiciese con arregló á las leyes del arte y del buen gusto, para cuyo fin era menester echar mano de un artífece que lo tuviera bien acreditado. Solo podia dificultar la eleccion el copioso número de jóvenes habilísimos en todos los ramos de las nobles Artes, que han salido, y baxo la direccion de la Real Junta florece en esta Capital, con utilidad del Público (...). Pero como el célebre Pintor Don Pedro Pablo Montaña, Teniente de Director en la misma Escuela habia desempeñado (...) quedó elegido para que en la presente ocasion tirase un magnífico rasgo, que por sí solo fuese capaz de acreditar la apliacion de su talento, los progresos de la Escuela de Diseño, y sobre todo el zelo de la Real Junta en manifestar del mejor modo que podia la parte que tomaba en el universal quebranto.

Aiguafort de Pasqual Pere Moles per a la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

No hem d’oblidar que Carles III fou el rei que confirmà les ordenances que la Junta de Comerç (1763) que havia atorgat Ferran VII i que publicaren luxosament perquè era la primera vegada després del Decret de Nova Planta (1716) i l’anul·lació de les lleis vinculades al Consolat de Mar que la burgesia catalana disposava d’una organització pròpia per a dinamitzar l’economia del país. Per això el text insisteix en la tria dels millors artistes del moment com foren Pere Pau Muntanya com a dissenyador i executador del projecte i Pere Pasqual Moles com a gravador - tinent de director i director respectivament de l’Escola d’Arts de Llotja sufragada per la Junta de Comerç. Aquesta al·lusió a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja és una manera de justificar tant la construcció d’un edifici magnificent com era la Llotja de Barcelona -en aquell moment en construcció- com el manteniment de l’escola que volia formar artistes locals per poder tenir bons dissenyadors per a la indústria catalana, sobretot aplicada a les indianes. Tant la construcció de l’edifici de la Llotja com de l’escola comptaven amb el vist-i-plau de Carles III, un altre dels múltiples favors que la burgesia havia d’agrair a la generositat del rei.

Inscripcions laudatòries de la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

Per aquest motiu a dalt del cenotafi s’hi intal·laren quatre relleus blancs y con ellos se hacia grata memoria de los principales beneficios que del Monarca difunto habia recibido la Real Junta, cuya obsequiosa postura junto con la divisa de las Armas, bien claro manifestaba ser la Real Junta, recibiendo de las reales manos las Ordenanzas, acompañada de la Industria y de la Felicidad pública, que son el blanco de sus atenciones. En els altres relleus hi ha al·legories als plànols del nou edifici de la Llotja, tres matrones que representen les tres nobles  Arts (arquitectura, escultura i pintura) promogudes per la Llotja i altres motius al·legòrics de les arts i el comerç i de la monarquia.

Noticias de las exequias que la muy noble, i muy leal Ciudad, i Reyno de Mallorca (...) del Señor D. Carlos III... Palma de Mallorca (1789). Disseny de formes més barroques amb línies còncoves i convexes i gravat a l'aiguafort del cenotafi de Carles III  per Joan Muntaner

Estèticament aquest cenotafi es diferencia dels altres que es construïren pels regnes hispànics –tant peninsulars com ultramarins- en que es separa d’una estètica de formes sinuoses encara deutora del barroc (com la de Mallorca) per entrar en una estètica neoclàssica. De fet, Pere Pau Muntanya utilitza un element neoclàssic d’inspiració egípcia tant en aquest cenotafi com en el que dissenyà per al General Lacy. Ens pot semblar estrany veure elements egipcis com els obeliscs  en una arquitectura neoclàssica reivindicadora del gust sobretot de la Roma clàssica però aquests elements eren molt utilitzats en construccions fúnebres com posteriorment Antonio Ginesi farà al Cementiri del Poble Nou i és que als egipcis sempre se’ls ha vinculat al culte als morts.

Gravat final, gairebé un cul de llàntia, de Pasqual Pere Moles per a la Pompa funebre y solemnes exequias que la Real Junta Particular y consulado de Comecio (...) consagró a la memoria de su amado rey y singular bienhechor el Señor Don Carlos Tercero (que está en Gloria)... Barcelona, 1789

En definitiva, el regnat de Carles III fou un revulsiu per la situació de paràlisi econòmica que en vivia Catalunya anteriorment i una millora tan significativa de la qualitat de vida dels catalans que passà de mig milió d’habitants que tenia el país a principis del s. XVIII a gairebé el doble una vegada acabada la centúria. En agraïment pels múltiples favors rebuts la burgesia catalana en un acte de submissió sense pal·liatius li dedicà  un cenotafi en el que todas las partes hasta aqui descriptas consideradas de por sí lisonjeban el gusto, y se llevaban la general aprobacion, con todo es menester confesar que lo primero que se venia á los ojos con admiracion y asombro de los espectadores era el enorme regio Panteon edificado en medio del crucero del adornado Templo con tal arte y suntuosidad, que no es posible á la sola vista de su làmina, aunque de autor habil y acreditado; esto es, Don Pedro Pascual Moles, Director de la Escuela gratuita del Diseño, poder hacer concepto adequado de toda su belleza y magnificiencia.

Clou aquesta Pompa funebre y solemnes exequias una magnífica al·legoria a la mort i al tempus fugit gravada per Pasqual Pere Moles que no m'importaria gens ni mica que fos la il·lustració de la meva esquela.

BIBLIOGRAFIA

ALCOLEA, SANTIAGO. La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII. Barcelona, Anales y boletín de los Museos de Arte de Barcelona, 1959-1960 Vol XIV (Malgrat la data publicat vers 1965)

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. “L’Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats del s. XVI al XIX”a El Eterno efímero. Grabados y dibujos conmemorativos el siglo XVI al XIX. Bacelona, Palau Antiguitats, 2009.

PONT I ESTRADERA, MARIA. La Llotja i la reialesa. La mirada reial al món barceloní. Barcelona,
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 2002

SUBIRANA, ROSA Ma. Pasqual Pere Moles i Corones. València 1741- Barcelona 1797. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1990


TRIADÓ, JOAN RAMON. “Festa i mort a l’època de Carles III. Manifestacions festives i commemoratives a Barcelona entorn de Carles III” a Catalunya a l’època de Carles III. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991

Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i l’evolució d’una devoció

Avui que és la festa de sant Galderic voldríem reflexionar sobre la seva figura i la seva història aprofitant els seus goigs. Darrera de la figura de Sant Galderic, un sant ben poc conegut per a la majoria de persones, hi ha una sèrie de creences errònies –i no pas en el sentit de la fe- que intentarem desvetllar en aquest post. Segons algunes veus sembla que aquest sant occità va ser durant segles el patró dels pagesos catalans però que el seu culte fou arraconat i finalment silenciat arran de la castellanització que va patir el Principat després del Decret de Nova Planta.

Parant atenció al que diuen diversos estudiosos veiem que per a uns només fou tingut com a patró dels pagesos de la Catalunya Vella, mentre que per als més agosarats ho havia estat dels Països Catalans- i que aquesta devoció fou suprimida per la força en entrar les tropes de Felip V, a través del Decret de Nova Planta (1716), mentre que els més moderats parlen de la influència dels bisbes i abats castellans instal·lats a Catalunya- per ser substituïda per la devoció a sant Isidre.

Goigs del s. XVII probablement publicats a Barcelona (Biblioteca Nacional de Catalunya)

La Renaixença, com a moviment cultural de reivindicació de la catalanitat sempre va creure que la vida de pagès era l’essència del Poble enfront del maquinisme industrialitzat que patia Catalunya durant el s. XIX. Si el sant patró a qui s’encomanaven devotament els pagesos catalans era nascut a Madrid això creava una distorsió difícilment superable en la recerca idealitzada de les essències pàtries. És més, crec que si sant Isidre en comptes d’haver nascut a Madrid fos fill de Galícia, Itàlia o Alemanya –per dir només uns llocs aleatoris- estic convençut que aquesta problemàtica no s’hagués generat mai.

Goigs cantats a Sant Pau del Camp manuscrits datables entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII darrera de la Vida de San Galderique de Reginald Poc copiada íntegrament a mà (Arxiu Històric de la ciutat Barcelona)

En aquest context a principis del s. XX s’inicià la reivindicació de la figura de sant Galderic com a patró dels pagesos catalans, anterior a la de sant Isidre i, sens dubte, més genuïna. El primer que parlà del tema fou el llibreter Joan Bta. Batlle en el seu llibre de Los goigs a Catalunya del 1924 quan escriu: Dolça Catalunya ¿què n’has fet de tots aquells hermitatges de tes montanyes, grahons per hon tos fills pujavan la escala de la Glòria? ¿Què s’es fet dels teus Sants protectors que des de l’alterós Pirinèu vetllavan per nostra nacionalitat catalana, enfortint son esperit? De les fineses fetes per los Sants Àngels en lo Principat de Catalunya n’has esborrat lo rastre y sols t’has quedat ab la escorsa pagana al descobert. Del gloriós Sant Galderich, patró de nostra pagesía, axí com de tants altres, ja no te’n recordas, sols los goigs antichs cantan ses gestes. Sens dubte el Sr Batlle havia conegut la figura de Sant Galderic a través dels goigs antics que la seva botiga atresorava i, en trobar un sant pagès venerat a Barcelona, no va dubtar a creure que no només era patró dels hortolans de Barcelona, sinó també de la pagesia de tota Catalunya (per allò de pensar que el que passava al cap i casal era mostra del que passava a tota la resta país...)

Diversa iconografia de sant Galderic en els goigs del s. XX i XXI. Alguns són creacions artístiques, altres retocs facsimiliars d'antics goigs i altres reproduccions d'escultures devocionals del sant

A partir d’aquí algú altre va suposar que sant Galderic havia estat patró generalitzat de la pagesia des de l’edat mitjana fins al Decret de Nova Planta. Darrerament, però, vist que no hi ha cap prova documental d’això darrer, s’ha desplaçat la substitució de la devoció pagesa a l’arribada a Catalunya d’autoritats eclesiàstiques d’origen castellà, que haurien implantat la figura de sant Isidre, per sobre de sant Galderic cap al s. XVII. En aquest apunt, i a través dels goigs, veurem que la segona part d’aquesta afirmació no és correcta, ja que si bé els bisbes castellans difongueren la devoció de sant Isidre (com la de sant Ignasi de Loiola, la de santa Teresa d’Àvila o la de Sant Francesc Xavier canonitzats tots el 1622, per tant d’estricta actualitat en aquells temps) no ho van fer en perjudici de sant Galderic, que no havia estat mai el patró de la pagesia catalana.

Goigs bilingües de la impremta Reynier de Perpinyà del 1771

Abans de la divulgació de la figura i el culte de sant Isidre a partir del 1622, entre la nostra pagesia hi havia molt diverses advocacions, que eren venerades segons les zones i les ocasions, ja que les feines del camp no són unificades sinó molt diverses. Així doncs trobem com a patrons pagesos sant Urbà i sant Vicenç (de la vinya), sant Lleonard i sant Cristòfol (de la fruita i horta), sant Abdó i sant Senén (dels cereals), santa Coloma, sant Aniol, santa Calamanda (propiciatoris de pluja), sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir i sant Climent (contra els llamps), sant Blai (contra els vents), sant Sadurní (del bestiar de llana), sant Corneli, santa Dorotea, santa Gertrudis, sant Grau (del bestiar boví), sant Martí (del bestiar de ferradura), sant Antoni Abat, sant Antoni de Pàdua, sant Guiu (com a guaridors de malalties dels animals)... Aquest repàs devocional s’hauria de completar, a més a més, amb sants de culte més local com sant Medir (al Vallès) o sant Galderic (al Rosselló) que acabarien donant-nos una visió prou ampla i heterogènia de la devoció popular catalana vinculada a la pagesia.

Davant d’aquesta enorme diversitat no és estrany que la vinguda d’un sant pagès amb el suport de la monarquia es difongués àmpliament, tant perquè comptava amb bons padrins com ho eren els bisbes i abats d’origen castellà, i per la força que sempre tenen les novetats, com perquè les altres devocions no tingueren prou força, i amb un sol sant patró ja es cobria tot el ventall que hom necessitava. Malgrat que restaren cultes menors, sectorials i locals, el culte a sant Isidre s’estengué per tots els dominis de la monarquia -sense importar d’on fos originari- i hom l’adoptà també a Catalunya on fins i tot l’agrupació patronal pagesa –l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre- porta el seu nom, a més de multitud de cooperatives agrícoles populars.

Goigs de la impremta de Le Comte de Perpinyà, 1771. Aquesta impremta edità els goigs de sant Galderic amb aquesta mateixa xilografia des del 1737 en diverses ocasions. En aquest cas hi ha l'errata de la substitució d'un C per la G de Galderich

Hi ha altres indicis que permeten adonar-se que sant Galderic no tenia predicament fora del Rosselló com és el fet que, des del punt de vista onomàstic, el nom del sant no es troba en la documentació medieval ni moderna –en arxius parroquials i notarials- mentre que el nom d’Isidre (Isidru) és ben popular dintre del món pagès a partir del s. XVII. Des del punt de vista dels topònims, tampoc no trobem llocs que duguin el nom de Sant Galderic, malgrat que fou a l’edat mitjana quan es fixaren els noms dels llocs -municipis, ermites, pujols, valls, fonts...- mentre que altres noms com ara Quirze, Martí o Sebastià si que foren molt populars. Si la pretesa prohibició de sant Galderic hagués estat real, tindríem els decrets eclesiàstics o polítics que demostrarien la suposada persecució, com es conserven els decrets de l’Índex librorum prohibitorum. I quan trobem el nom de Galderic està relacionat amb la immigració en època moderna de població d’Occitània i del Rosselló cap al Principat com és el cas de Can Galderic de Santa Eulàlia de Ronçana.

Goigs de la impremta de Fermí Nicolau de finals del s. XVIII o principis del s. XIX amb una xilografia feta expressament per a aquests goigs que no permetia el seu reaprofitament per a altres iconografies de pagesos com sant Isidre ja que és nominal

El fet demostrable documentalment és que sant Galderic –occità del poble de Viéleville (avui Saint Gauderic)- va ser el patró dels pagesos rossellonesos i d’alguns pobles occitans propers al seu lloc de naixement. La seva vinculació amb el Rosselló es remunta al 1014 (segle XI) arran del fet que les seves relíquies foren objecte d’un robatori pietós per tal de dotar el recentment fundat monestir de Sant Martí del Canigó d’unes relíquies importants. La presència a Catalunya de les relíquies que, segons Jeroni Pujades (1609), vale harto mas el cuerpo de san Galderique, que el oro de la Arabia, la plata de Potosí, las perlas del Oriente y aun mas que todas las riquezas de ambas Indias queda confirmada amb un sermó que l’Abat Oliba (abat de Sant Martí del Canigó entre el 1009 i el 1014) predicà en honor de sant Galderic,i que és datable entre el 1018 i el 1046 (Museu Diocesà de Vic, arxiu capitular, fragment XIII-6,). Malgrat aquest sermó puntual, oficiat a Vic, la devoció de sant Galderic es restringí al focus d’influència del monestir de Sant Martí del Canigó, és a dir el bisbat d’Elna, d’on Oliba n’era abat.

Per una altra part, en els arxius parroquials, on s’apuntaven les visites pastorals dels bisbes en les que s’aprofitava per a fer un inventari exhaustiu de les propietats de les parròquies no ens surt cap mena de menció a capella, escultura o reliquiari de sant Galderic. Només, i com veurem més endavant a l’època moderna (s. XVII) és mencionat molt excepcionalment i en dates posteriors a la Guerra del Segadors, el que confirmaria la seva introducció com a importada per catalans del Rosselló.

Goigs bilingües impresos per Guillem Agel de Tuïr vers el 1800. Són els únics goigs de sant Galderic del Rosselló que hem localitzat que no foren impresos a Perpinyà. La iconografia pertany a sant Isidre ja que els bous són llaurats per àngels i la dona que fila ha de ser santa Maria de la Cabeza, la seva esposa

Una altra dada a tenir en compte és que quan el 1511 l’impressor Johan Rosembach imprimí a Barcelona el Missale Elnense -per encàrrec de la diòcesi d’Elna- hi inclou la festa de sant Galderic dintre dels ritus eclesiàstics, però en canvi aquesta festa no s’inclou en cap altre missal o breviari dels altres bisbats catalans o de la Tarraconensis. Si hagués estat un sant popular a Catalunya, la seva festa litúrgica hi hauria estat inclosa sense cap mena de dubte, de la mateixa manera que ho eren els cultes propis de cada diòcesi, fins als més locals. Tampoc hem trobat el sant en cap dels Flos Sanctorum impresos ni a Barcelona i València dels segles XV-XVI que es conerven a la Biblioteca de Catalunya.

A més els dos primers hagiògrafs oficials de sant Galderic, Vicenç Domènech –Historia general de los santos, y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602)- i Reginald Poc –Compendio de la vida... de San Galderique... y San Isidro... (1627)- situen la devoció exclusivament al Rosselló, i en cap moment expliquen que la devoció s’hagués difós al sud d’aquest antic comtat. Curiosament Reginald Poc dedicà també una hagiografia a sant Isidre perquè como vidiese (que se) va esparciendo la devocion de Isidro, me pareció que siendo tambien labrador, no amargaria a sus devotos hiziese del comemoracion. Creia –sense equivocar-se- que el culte a aquest sant s’estava propagant molt ràpidament i que així els pagesos en tindrien una informació d’utilitat.

Goigs exclussivament en francès (els únics en només aquesta llengua) impresos per Joan Baptista Alzine de Perpinyà el 1849. Curiosament no s'utilitza la xilografia com és habitual sinó la litografia. És el primer goigs que incorpora la partitura per a ser cantada encara que sigui en francès

A la Catalunya del Sud les referències a sant Galderic no les trobem fins a l’edat moderna quan, en plena guerra dels Segadors, el 1654, els monjos de Sant Martí del Canigó van fugir cap a Barcelona emportant-se les relíquies de sant Galderic, que foren dipositades a Sant Pau del Camp o Santa Clara alternativament. Des d’aquests dos convents es realitzen diverses processons per demanar pluja -com es feia també amb les relíquies de sants ben barcelonins i ara força oblidats com són santa Madrona o sant Sever- segons el Dietari de l’Antich Consell Barceloní. Acabada la guerra dels Segadors, les relíquies sembla que foren retornades al Canigó, però en restà una part al monestir de Sant Pau del Camp, dintre d’un reliquiari d’argent, cosa que fa pensar que es devia mantenir algun tipus de culte.

El 1809, en plena Guerra del Francès, el reliquiari fou profanat per obtenir el metall, però les relíquies foren retornades al culte segons consta en les visites pastorals dels anys 1828 i 1830. Del nou reliquiari, ara ja sense metalls preciosos, no se’n conserva cap notícia, després d’aquesta darrera visita pastoral, fins que Mossèn Mas, arxiver de la catedral, trobà les relíquies el 1883, tot i que fins el 1905 no foren una altra vegada retornades al culte. Aquesta presència a Sant Pau del Camp és la que ha donat peu a pensar que hi havia hagut un culte antic de sant Galderic a Catalunya, però curiosament aquesta relació només la trobem documentada quan hipotèticament el culte al sant ja hauria estat prohibit per imposar el de sant Isidre.

Goigs editats per Joan Baptista Alzine a Perpinyà el 1854

La troballa d’un goigs de sant Galderic estampats amb tota probabilitat el s. XVII, probablement barcelonins, va semblar corroborar la tesi del seu culte estès a tot Catalunya. Per això Joan Bta. Batlle escrigué aquell abrandat paràgraf - malgrat l’afegit prudent, i intel·ligent, de l’ axí com de tants altres- que hem reproduït del seu llibre de goigs on facsimilava aquests goigs antics. La lletra d’aquests goigs setcentistes (Galderich Sant gloriós / humils vos pregam, que us placia /impetrar salut, y gracia, / per que us imitem a vos…) és única, ja que només es tornen a repetir en un cas puntual del s. XX com ja analitzarem posteriorment.

Malauradament aquests goigs no aporten cap mena d’informació (data, impremta, ciutat...) que faciliti la seva datació exacta, per la qual cosa hem de suposar –segons deduïm de la tipografia, paper, xilografies...- que correspondrien a l’època inicial de l’estada de les relíquies de sant Galderic a Sant Pau del Camp. L’altre element que ens fa veure que no hi havia tradició anterior de culte a sant Galderic és que per imprimir aquests goigs van utilitzar un gravat que no representava el sant, sinó un màrtir soldat (Galderic era pagès i no va morir martiritzat). Si sant Galderic hagués estat un sant popular, les impremtes especialitzades en aquests papers efímers que són els goigs haurien disposat de les xilografies pertinents, amb la seva iconografia ben plasmada, com passà a Perpinyà.

Goigs impresos per Agustí Figaró a Girona vers el 1870. Curiosament una partida d'aquests goigs va sobrar i hom el 1929 hi afegí un nou peu d'impremta dintre la Col·lecció de Goigs del Bisbat de Girona amb el nº 2

A més d’aquests goigs impresos a Barcelona, que estarien vinculats a Sant Pau del Camp, n’hi ha uns altres dels quals només s’han conservat els primers versos –escrits a mà- al final d’un manuscrit que copia el text complet de l’hagiografia de la Vida de san Galderique (1627) de Reginald Poc. A la darrera pàgina d’aquest manuscrit, i amb lletra posterior al s. XVII, hi ha els altres gois en Alabança del Glorios llaurador sant Galderich Confessor, advocat contra pestilencia, y esterilitat, ques cantan en lo Real Monestir de sant Pau del Camp de Barcelona del ordre de sant Benet, en lo qual y en lo de Sant Martí de Canigó del mateix orde se veneran las suas Sagradas Reliquias. Això ens prova que aquests goigs són posteriors al retorn de les relíquies a Sant Martí del Canigó, i demostrarien que continuà havent-hi una certa devoció per sant Galderic a Sant Pau del Camp durant el s. XVIII. Aquests goigs diuen: Dels Pagesos Protector / y dels quins venera amant / Galderich gracia abundant / alcançaunos del Señor / en temps de sequedat se dirá /Galderich pluja abundant / alcançaunos del Señor. / De faels Pares imitareu / lo ofici de llaurador; / las virtuts ab mes fervor, / que la terra cultivareu. Curiosament, el manuscrit fou propietat de l’arxiver Mas de la Catedral de Barcelona, que és qui trobà les relíquies del sant i les retornà al culte...

Goigs aicònics (els únics que coneixem) de san Galderic impresos a Perpinyà el 1901 per Josep Payret

Si mirem la globalitat dels goigs dedicats als sants publicats i conservats al Principat durant els segles XVII a XIX, veurem que entre l’aiguabarreig de devocions diverses i disperses, els dedicats a sant Galderic són un gra de sorra, gens significatius. En canvi al Rosselló les edicions de goigs dedicats al nostre sant sovintegen, sobretot a partir del s. XVIII. Aquests goigs recullen la composició que li dedicà Reginald Poc en l’hagiografia que va fer del sant i que comencen dient: Als qui confian de vos / sens ningun dubte y recel, / ajudaunos desdel Cel, / Galderich Sant Gloriós... Aquesta és la lletra que protagonitzà tots els goigs rossellonesos, fins i tot en la traducció que se’n va fer al francès i que s’inicia amb aquests versos: Prions avec confiance,/ Prions tous avec ferveur: / Donnés-nous votres assistance, / Gauderich, grand Protecteur
.

Goigs barcelonins de la impremta Solé-Boils, 1926. Els primers impresos a Barcelona que coneixem després dels primers editats el s. XVII. La iconografia correspon a la de sant Medir. Aquests goigs coincideixen amb data amb la publicació del llibre dedicat als goigs d'en Batlle i probablement per això reprodueix la mateixa lletra que els del s. XVII, l'única vegada que es repeteix

De goigs impresos al Rosselló que hem localitzat, n’hi ha nou corresponents a impressions del s. XVIII -de les impremtes Le Comte i Reyner- i vuit del s. XIX -sobretot de la impremta Alzine- amb tres xilografies diferents, una litografia i uns goigs sense il·lustració, presidits només per una creu tipogràfica. Dels goigs conservats, són tots en català menys dos que són bilingües i un que és en francès amb uns goigs diferents, que comencen dient Vrai miroir de patienece / vous portiez tous les fléaux; / Votre tendre complaisance /prenait part à tous les maux.

Fora d’aquests dos focus que són Barcelona i Perpinyà només hem trobat uns goigs publicats a Girona ja des del s. XVIII per la impremta Bro i dos més de la segona meitat del s. XIX per Agustí Figaró. Aquests goigs, sense cap mena de dubte, corresponen al culte que se li va retre al petit municipi de Santa Llogaia d’Àlguema a l’Alt Empordà i en algun que altre poble del voltant que, per proximitat amb el Rosselló, pogueren tenir coneixement de sant Galderic. Aquest culte podria ser, com hem dit abans, per influència rossellonesa o fins i tot resultat de les migracions de catalans del nord i occitans cap a la Catalunya Sud que es produïren durant el s. XVII. De fet l’estudi de Joan Vilardell sobre aquesta devoció local constata que en la visita pastoral que es féu a la parròquia el 1639 no s’hi esmenta la figura del sant, mentre que el 1658 (després de la Guerra dels Segadors i l’arribada de refugiats) en la visita pastoral corresponent, sí que ja se’n fa esment.

Goigs de la Impremta Arnau-Ors de Barcelona del 1927 amb una ressenya històrica amb les peripècies de les relíquies del sant a Barcelona

Joan Vilardell mateix assenyala que no hem trobat cap document que assenyali la presència de la imatge de Sant Galderic a la nostra comarca en èpoques anteriors al s. XVII. La Garrotxa i l’Alt Empordà, com a comarques frontereres amb la Catalunya Nord, és versemblant que tinguessin algunes imatges de sant Galderic però també reconeix que en llocs molt puntuals la pagesia celebra festes anteriors a aquestes dates en honor de Sant Roc, Sant Grau i dels Sants Abdón i Senén (...). Les imatges (de sant Galderic) d’Usall, Porqueres i la que hi havia abans de la guerra a Santa Llogaia les podem datar de la primera meitat del s. XVII. En conclusió, no trobem tampoc cap rastre d’un culte generalitzat a sant Galderic ni tant sols a les comarques properes al Rosselló i el Conflent.

Gogis del 1982 impresos per iniciativa de Modest Montlleó i Mn. Joan Roig d'Ulldemolins i que podem considerar com la pedra clau per a la propagació del culte a sant Galderic a partir d'aquetes dates

Aclarit tot això, queda sens dubte prou provat que el culte a sant Galderic va ser a casa nostra una devoció puntual i local –lligada a circumstàncies molt especials- i no pas estesa a tot Catalunya. És per això que la teoria del culte prohibit de sant Galderic, com a sant patró dels pagesos catalans, té visos de mite i fou forjada a principis del s. XX des de Barcelona, una ciutat. Malgrat la reivindicació que arrenca d’aquesta teoria la cosa no prosperà fins a mitjan dels anys 70 quan Modest Montlleó de qui en la seva necrològica publicada a la revista Muntanya (nº 816, abril 1998) se’n ressaltava la labor realitzada per a la instauració de sant Galderic com a patró de la pagesia catalana, que intenta fer extensiva a tots els Països Catalans. Així doncs, Modest Montlleó conjuntament amb mossèn Joan Roig d’Ulldemolins foren els primers propulsors de la idea que sant Galderic havia estat el patró dels pagesos catalans i mereixia per tant tornar a ser-ho, divulgant-ne la idea a través d’articles de premsa fets per persones vinculades al catalanisme com en Josep Maria Espinàs, Esteve Busquets, Boi Juscafresa, Antoni Pladevall, Ferran Jové i el mateix Modest Montlleó.

El goigs més colorista de tots els de sant Galderic sense cap mena de dubte és aquest, editat a Barcelona el 1994 en motiu de la inauguració de la Plaça de sant Galdric de Barcelona, darrera de la Boqueria

Aquesta feina lenta de divulgar la teoria de la imposició de sant Isidre per a substituir a sant Galderic ha donat els seus fruits i en molts pobles de Catalunya han cregut de bona fe en aquest greuge històric. És per això que diversos pobles a Catalunya celebren festes en commemoració seva, des d’aplecs a fires com la de Rubí. Se li han dedicat una gran quantitat de plaques, monuments i escultures públiques i moltes escultures han entrat dintre d’esglésies, se li han dedicat vies públiques (Barcelona, Terrassa entre altres), fonts (Vilanova de Prades), gegants (Sant Julià de Cerdanyola i Rubí)... Aquest dinamisme és el que explica que en ple s. XX al Rosselló només en tinguem detectats 4 goigs i en canvi a la Catalunya del Sud n’hi hagi dos de la primera meitat de segle i catorze a partir dels anys 80, mentre que en ple segle XXI ja en porta dedicats uns quinze, la majoria editats pel dinàmic Patronat de Sant Galderic.

Goigs del 1997 dels dinàmics gogistes de Tarragona amb una estètica noucentista

Aquests darrers goigs més contemporanis no aprofiten les lletres antigues sinó que se’ls dedica noves composicions i fins i tot amb la corresponent partitura per a ser cantats. Els autors d’aquestes composicions són Joan Llongueres (Puix que Déu son poder mostra, / Galderic, amb els seus sants: / Beneïu la terra nostra  / i els pagesos catalans!) amb música d’ell mateix (1929), Mn. Climent Forner (Puig (o Puix) la nostra pagesia / us invoca des d’antic / Protegiu-nos nit i dia, /gloriós Sant Galderic) amb músicats per Lluís Mas (1995) i Jordi Xandri (1998), Frailuro (Honorem a Sant Galdric (o Glòria a Sant Galdric) / patró de la pagesia, / a qui el bon Déu enaltia / i ens el feu patró i amic) amb música de Ma. Eugènia Sala (1994), el monjo de Solius Jaume Gabarró (Legítim i amic Patró / de la nostra pagesia, / Sant Galderic cada dia / vetlla el fruit i la llavor.) amb música del monjo de Montserrat Odiló Maria Planàs (1995) que és la versió utilitzada pel Patronat de Sant Galderic, Antoni Perarnau (Puix la nostra pagesia / protegiu sense descans, / ompliu-nos de l’alegria / de saber-nos ben germans) amb música de Joan Casals (2009),  Pilar Cabot (Sant Galdric del Rosselló, / Patró de la pagesia:/ concediu-nos cada dia / la vostra benedicció. Tenim la feina molt llarga, / no volem camins de roses, / però estalvieu-nos les coses / que la farien amarga.) amb música d’Armand Quintana (principis s. XXI) i Mn. Joan Roig (Quin escalf de bonomia / que ens revé de temps lluyans! / Fruit gemat de pagesia, / Protector dels catalans!) amb música de Joan M. Aragonès (principis s. XXI).

Goigs del 2002 editats pel Patronat de sant Galderic, la entitat que propaga i divulga la figura de sant Galderic i que cada any en publica uns goigs

La gran quantitat de goigs que s’han publicat ho han fet amb la més variada iconografia a càrrec d’artistes com Maria de la Pau García-Borrón, Isidre Serra i Pijoan, Miracle-V, Montse Mas, Joan Galícia i Company, Artur Comas i Hofmann, Enric Sànchez-Cid, Neus Gorriz i Costilludo, Jordi Roca, Jeroni Font Casals i Joan Artigues i Roig a més d’altres no signats i també de goigs editats amb fotografies d’imatges diverses de sant Galderic. Aquesta varietat iconogràfic ha donat als goigs de sant Galderic una personalització per a cada festa que s’hi celebra. Si a això hi afegim, com hem vist, la varietat de músiques amb que s'han dotat els seus goigs podrem veure que és un dels sants prolífics en tots els aspectes del món dels goigs actuals. Si voleu sentir la música dels goigs de sant Galderic i d'altres (els trobareu per ordre alfabètic) no us perdeu la pàgina d'Els Goigs d'Obaga que des de fa anys va sintetitzant la música d'aquests fulls efímers.

Goigs de la Fundació Privada Terrassenca de sant Galderic del 2009, una de les tantes iniciatives vinculades a sant Galderic

A partir dels anys 80 a més d’aquesta quantitat de goigs s’han publicat molts articles a la premsa general i a la comarcal, explicant d’una manera acrítica, però ben convençuts de la veritat del fet, la història de la persecució contra sant Galderic per tal d’afavorir a sant Isidre. Aquest estat d’opinió ha popularitzat el nostre sant i en certs ambients ha propiciat que ajuntaments i parròquies dirigides per persones vinculades al catalanisme polític (creients o no creients) iniciessin una recuperació de la seva figura a partir d’aquest mite de la persecució. Si ho pensem bé, no és tan estrany que es bastís un argument com aquest, no tant per la intenció de la fabricació d’un mite d’una manera calculada, sinó pel fet d’establir paral•lelismes amb altres prohibicions i imposicions ben reals, com ara prohibició de l’ensenyança dels infants en català que s’imposà sota el regnat de Carles III.

Amb tot, si gràcies a la seva intercessió tenim bones collites i ens estalviem sequeres, si el culte a Sant Galderic triomfa, ens n’alegrarem molt però creiem que no s’ha d’anomenar sant Galderic com a antic patró dels pagesos catalans sinó com el nou patró dels pagesos catalans si hom vol substituir a sant Isidre. Ara bé, cal que el llegir no es faci perdre l’escriure i que el fet que comprenguem la gènesi d’aquesta vindicació no vol dir que no haguem de posar les coses al seu lloc i saber destriar la veritat dels fets, ja que ser més objectius i crítics amb el país, ens permet ser també més autèntics.

Acudit de la Pilarín Bayés publicat segurament a Catalunya Cristiana cap als anys 80

Nota final: Els goigs han estat situats al llarg de l'apunt en ordre cronològic respecta la seva impressió. Com és obvi poden faltar molts goigs de sant Galderic que no hagi pogut controlar malgrat l'amabilitat de la Nora de Bibliogoigs, d'Agustí Esteve Orozco de Najar del Patronat de Sant Galderic i d'Antoni Gimeno de la llibreria La Sàrria de llibres de Tona que m'han facilitat la reproducció de goigs antics que desconeixia.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. "Tradicions i goigs de Sant Galderic" a Tramontane. Reveu du Roussillon. Art & Littérature. Tourisme. Perpinyà, octubre 1950 nº 326

BATLLE, JOAN Bta. Los goigs a Catalunya. Barcelona, Impremta Altés, 1926

DELONCLE, J. Goigs del Rosselló. Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1952

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. Sant Galderic, anitc patró dels pagesos de tota Catalunya? Barcelona, 1984 (treball universitari inèdit)

DOMÈNECH, ANTONIO VICENTE. Historia General de los Santos y Varones illustres en Santidad del Principado de Cataluña. Barcelona, Geroni Robira, 1602

ESTEVE OROZCO DE NAJAR, AGUSTÍ.  Sant Galderic. Iconografia del patró dels pagesos catalans. Notícies conegudes però no divulgades d'aquest sant patró de la pagesia catalana. Barcelona, Patronat de Sant Galderic, 2012

FRANCÈS, ENRIC. Goigs de la diòcesi d'Elna Perpinyà. Ceret, CIMP Centre Internacional de Música Popular, 1996

GALDERICH. Sant Galderic, aportacions iconogràfiques. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2008

GALDERICH. Els goigs de Catalunya Nord i el Tractat dels Pirineus. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2010

JAMPY, ABBÉ M. Saint Gaudérique. Perpinyà, Imprimerie e l'"Agence de Voyages", 1929

MONTLLEÓ, MODEST. Nadala ofrena de la llar Montlleó-Font. Barcelona, Torrell de Reus, 1976

MUTGÉ I VIVES, JOSEFINA. Les relíquies de sant Galderic, una parada a Barcelona, en el camí de Sant Jaume a "El camí de Sant Jaume i Catalunya". Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007 (pp. 151-157)

POC, REGINALDO. Vida y milagros de San Galderique por el padre... Perpinyà, Lluís Roure, 1627

RIERA, XAVIER FRANCESC. San Galderic el sembrador i altres sants protectors del camp català. Barcelona, Calendari del Pagès de l'IACSI, 1984

VILARDELL, JOAN. Sant Galderic patró de la pagesia catalana i del seu culte a Santa Llogaia, a la Vall del Terri. Barcelona, 1997

Cantos Spirituals Negros (1951) d'Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa, la reivindicació del jazz a Catalunya

Ara fa un any que en Lluís, la Eulàlia i l'Enric van retre un homenatgenohomenatge a Josep Maria Fonollosa en motiu dels 20 anys de la seva mort. No m’hi vaig afegir perquè si no tinc res a dir, ni a aportar, no publico res malgrat que les xifres rodones m’agraden quan serveixen per rescatar de l’oblit persones i dates que s’ho valen. I és que, reconeixeu-m’ho, la temàtica del bloc és força limitada i això fa que la participació als homenatges només és possible quan hi ha lletra impresa pel mig, que jo pugui donar a conèixer. Malgrat això, durant aquest any i gràcies a la badada en el preu per part d’un llibreter, vaig poder comprar una petita obra en la qual hi havia participat directament Josep Maria Fonollosa. Així doncs, de qui feia uns mesos no podia dir res, malgrat que m’agradés el que havia llegit i après -com gairebé tothom gràcies a l’Albert Pla- ara em permetia descobrir-ne la faceta de traductor.

Coberta

El llibre, a més, ens situa en un moment molt interessant de la cultura catalana que és el punt de sortida de la llarga postguerra, quan hom ja començava a albirar certs canvis intel·lectuals renovadors després d’una dècada castrant d’un ambient fosc generalitzat. És l’època de diverses iniciatives artístiques i literàries que van buscar les primeres esquerdes del Règim i a partir de l’alegalitat intentaven enllaçar amb el que hi havia hagut abans de la guerra per buscar nous camins, diferents dels oficials. És el moment de la revista Ariel (1946-1951), de Dau al Set (1948-1955) i de l’editorial Cobalto (1947-1953), sobretot la seva segona època.

L’editorial Cobalto (1947-1953) fou fundada per Josep M. Junoy, Rafael Santos Torroella i M.Teresa Bermejo. Va néixer amb la idea de publicar estudis sobre art, adreçats a un públic burgés i col·leccionista. La idea inicial era la d’editar una revista d’art, però malgrat el format no es deia revista per no tenir problemes amb la censura. La publicació dedicada al surrealisme, en una primera anàlisi després de la Guerra Civil, provocà un gir de l’editorial, a partir del qual Rafael Santos Torroella potencià l’art contemporani, García Lorca i altres temàtiques que no agradaven a Josep M. Junoy, que abandonà Cobalto el 1948.

Il·lustració impressa i acolorida per Josep Guinovart

El llibre d’avui, Breve Antologia de los cantos spirituals negros, fou publicat per Cobalto el 1951 dintre de la col·lecció La calle desierta, anomenada així per expressar el sentiment d’absència generalitzada i de depauperació cultural de l’època. A més del llibre de què avui parlem, només se’n va publicar un altre dintre d’aquesta col·lecció malauradament: Em va fer Joan Brossa de Joan Brossa, amb un dibuix de Joan Ponç (però ja parlarem d’aquest llibre algun altre dia). Cantos spirituals negros compta amb una il·lustració que representa una família negra i correspon a l’època figurativa de Josep Guinovart. En l’exemplar que analitzem, en ser de la tirada limitada, la il·lustració fou il·luminada a mà amb aquarel·la per Josep Guinovart mateix, amb els colors característics que desenvolupà posteriorment en la seva obra abstracta.

 Exemplar del tiratge "popular" que estava a la venda a Todocolección amb els marges més retallats i la il·lustració sense aquarel·lar

Aquesta il·lustració és molt característica de la primera etapa d’en Josep Guinovart en el que el primitivisme i la síntesi formal en foren les seves principals característiques. En certa manera era l’intent, compartit per Sucre, Brotat, García-Llort-, Vilacasas, Ponç, Ràfols-Casamada... de tornar a un Paradís Perdut mític a través d’aquest primitivisme. De fet la temàtica dels spiriruals negros són una bona mostra d’aquesta enyorança a la manera que en aquesta època la intel·lectualitat enyorava una època republicana perduda. Guinovart el mateix 1951 ja va col·laborar amb Cobalto en un llibre luxós, Homenaje a García Lorca, fet amb aiguaforts que versa precisament a l’entorn d’un mite de la República.

Justificació del tiratge

Com editorial adreçada a un públic burgés amb recursos econòmics suficients, les publicacions de Cobalto tenien diversos tiratges en funció de numeracions bibliòfiles. La col·lecció La calle desierta no fou una excepció i per això d’aquest llibre s’editaren 400 exemplars en offset i 20, numerats amb números romans, en paper Biblos de la casa Guarro. Si comparem la tirada de luxe amb la normal, podem veure que la tirada numerada té els marges més amplis per les vores externes, el que provoca que el text estigui lleugerament descentrat cap al llom i la part superior.

Dues pàgines del mateix llibre amb el número 15, el que demostra el desgavell de compaginació que patí el llibre

Aquest exemplar concret correspon al nº XV i té una anomalia que presumiblement devia tenir tota la tirada, i és que el primer plec està mal compaginat, de manera que hi ha una alteració en l’ordre de les pàgines que en l’edició venial no hi és. És un error poc comú i ens ha sorprès trobar-lo en una edició de luxe, ja que justament les impremtes tipogràfiques solien reservar la tasca de la compaginació a persones expertes que no feien aquesta mena d’errades bàsiques. I més sorprenent és encara que s’hi donés difusió –tal com indica la dedicatòria manuscrita,ja que era una equivocació de la impremta i hauria hagut d’assumir l’error propi i repetir la tirada. Però hem de deixar-ho aquí ja que seixanta anys més tard no és possible anar més enllà per esbrinar el perquè d’aquesta doble anomalia.

Portada amb el nom senser del llibre: Breve antologia de los cantos spirituals negros

Els autors de la selecció de Cantos spirituals negros foren Alfredo Papo i José María Fonollosa. Alfredo Papo és potser el primer gran especialista sobre jazz que ha tingut Catalunya i ha estat un dels màxims difusors de la música afroamericana al nostre país. Va col·laborar en revistes i publicacions com Crítica, Imágenes, Ritmo y Melodía, Destino, Club del Ritmo i La Vanguardia. Va realitzar programes de jazz a Ràdio Barcelona i Ràdio España i va escriure molts estudis sobre un tema que era la seva passió. Fou membre del comitè organitzador del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. A més, fou un dels refundadors del Hot Club de Barcelona -que en aquella època aglutinà els moviments d’una avantguarda que començaven a treure el cap. Entre els llibres que va publicar destaca el que va fer amb la fotògrafa Anna Tubau, anomenat Jazz para cinco intrumentos (1975) a la manera de la col·lecció Palabra e imagen de Lumen.

Per una altra banda José María Fonollosa fou també un coneixedor del món de jazz i les traduccions de les cançons que va fer en aquest llibre (malgrat que la comparació textual no sigui el meu fort...) són molt lliures, intentant explotar més la bellesa lírica que la fidelitat a les paraules originals. Aquest llibre fou la darrera tasca que realitzà abans de marxar cap a Cuba on s’estigué durant deu anys i d’haver publicat els seus dos anteriors poemaris, La sombra de la luz (1945) i Umbral del silencio (1948). La seva figura no fou recuperada fins quaranta anys després, amb la publicació de Ciudad del hombre: New York (1990). De fet, després de tenir en preparació diversos llibres que no veieren la llum pública, en aquesta obra desenvolupà unes composicions força amorals i escèptiques que l’heterodox Albert Plà va saber explotar molt bé.

Però tornant al llibre d’avui, cal concretar que el contingut versa a l’entorn dels cants espirituals negres com a base fonamental del blues i posteriorment del jazz. Malgrat que figuri conjuntament l’autoria de José María Fonollosa i Alfredo Papo, és de creure que la traducció fou obra de José María Fonollosa mentre que la selecció i la nota introductòria d’Alfredo Papo, amb una revisió conjunta del llibre. Dels 18 cantos spirituals negros de què es compon el llibre hi ha el text original anglès i la versió castellana, però en canvi només es reprodueixen dues partitures.

Al final del llibre s’inclou una bibliografia i una molt interessant discografia per a què els interessats poguessin aprofundir en la temàtica del llibre. El llibre es publicà al mateix any en què els dos autors també van col·laborar als exemplars de febrer i octubre de Blues que la revista Dau al Set va dedicar a aquest gènere literari. Potser fins i tot ens podríem aventurar que el llibre que analitzem fou una conseqüència del número Blues de febrer de Dau al set.

Coberta de la revista Dau al Set de febrer del 1951 dedocat añ Blues amb il·lustració de Joan Ponç

Els comentaris encertats sobre la música que hi ha a la introducció van acompanyats també d’una exaltació del valor literari de les lletres com a literatura popular, quan afirmen que esta breve selección, aunque no puede ser tan representativa como quisiéramos, acaso sirva para sugerir algo de la riqueza y el lirismo, a la par humilde y exaltado, que poseen los cantos espirituales. Cada cual debe desarrollar después, por sus propios medios un mayor conocimiento de esta manifestación poética, pues se bifurca en múltiples matices que, la brevedad de estas páginas no nos permite recoger en su justa medida. En los spirituals hay cantos de dolor, cantos de gozo, reminiscencias bíblicas, alusiones a la muerte, a la vida eterna, exhortaciones al arrepentimiento... Todo ello presidido por un sentir ingenuo, desahogo de almas sencillas y esperanzadas, que los hace aún más estimables. El negro emplea términos de pura expresión terrenal para referirse a las cosas celestiales, ya que allí cree poder encontrar todo aquello de que ha carecido durante su paso por la tierra.

Discografia final que els autors van recomanar

El contingut del llibre és doblement interessant perquè a l’inici dels anys 50, quan el que manava musicalment eren els cuplés, les sarsueles i els cantants de veu d’agulla, el jazz fou vist com una música internacional que connectava amb la modernitat enlluernadora que havia estat estroncada. Fins i tot, Alfredo Papo i José María Fonollosa a la introducció es permeten una lectura sobre l’actualitat del país, encara que sigui molt veladament, en dir que la angustia que se refleja abundantemente en la mayoría de los cantos espirituales negros no expresa, como se pudiera creer a primera vista, la del pecador cercano al arrepentimiento. La angustia negra es la del hombre que sufre un terrible martirio y que grita su desesperación, aguardando su libertad y su triunfo, no solo en el Paraíso verdadero, sino también en el “Paraíso” que pudiera ser, que habría de ser, un mundo terrenal mejor. Aquesta lectura alliberadora d’una realitat opressora es podia fer perquè el franquisme utilitzà la situació de les comunitats negres per retreure que els EUA no eren una autèntica democràcia, on les coses no eren com a Espanya que no hi havia racisme...

Dedicatòria d'Alfredo Papo a Joaquim Horta

Aquest exemplar, a més, ens guarda una sorpresa, ja que està dedicat per Alfredo Papo a un altre personatge heterodox de la nostra cultura i gran coneixedor del jazz a Barcelona: A Joaquin Horta, estas pálidas reconstituciones de un arte vivo. Con toda amistad. De Joaquim Horta, Ignasi Riera ha dit que d'aquí a uns quants anys, algú, potser un antropòleg japonès, es posarà a llegir papers sobre un país, qui sap si ja esborrat de l'atles de la història, que diuen que es deia Catalunya, i llegirà el nom d'un personatge anomenat Joaquim Horta. L'antropòleg, perplex, haurà de desxifrar si es tracta del Joaquim Horta editor, que en anys de prohibicions encadenades editava J.V. Foix, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Perucho o Gabriel Ferrater, entre d'altres; el mateix que temps a venir havia de fer-se càrrec dels "Quaderns de Teatre" de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona; o si es referia al Joaquim Horta que redactava els articles sobre jazz a l'Enciclopèdia Catalana (...); o si és el Joaquim Horta vinculat amb el departament d'edicions d'un dels col·legis professionals més importants de Catalunya –el Col·legi d'Arquitectes (...); o si es parla del Joaquim Horta traductor, amb Manuel de Seabra, del gran Vladímir Maiakovski al català; o si es refereix a l'Horta definit com el "camàlic" de la Cultura Catalana (...) o bé el Joaquim Horta que (...) passava a fer-se càrrec del departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica.

En definitiva, aquests Spiritiuals negros, recullen tots els anhels d'una intel·lectualitat que intentava trencar les cadenes de l'Espanya franquista i també de la societat que els envoltava. Us adjunto l'enllaç al meu Spotyfi on tinc un apartat amb dotze de les peces que Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa van seleccionar interpretats pels més diversos cantants. Que en gaudiu tant com ells en gaudiren amb les seves audicions.